Quan pensem en Caldes de Montbui tenim present les seves “aigües càlides”, al cos, més que al cap, si hem gaudit d’un o més banys termals.

Aquesta aigua, que surt a 74º, la més calenta de Catalunya, és aigua de pluja que s’ha filtrat a gran profunditat (fossa de la Depressió Litoral), s’ha escalfat en contacte amb roques granítiques i, tot pujant, surt a la font del lleó en un procés que dura uns 20 anys.[1]

Tot i que tenim notícies de la presència de poblats ibers a la zona, com el de la “Torre Roja”, al límit amb Sentmenat, així anomenat per la posterior torre medieval; seran els romans els que urbanitzaran el conjunt del que serà la plaça de la vila, ara de la font del lleó, amb unes primeres termes.

Les aigües calentes sorgeixen de manera natural a tres punts d’aquesta plaça: a la font del lleó i als actuals balnearis Broquetes (on hi havia un bany romà) i Victòria (tots dos del segle XVIII). Als altres balnearis, com el de la Vila de Caldes o al desaparegut Can Rius, als banys públics de “El safareig”, als safareigs, o al mateix raig que sortia a les Termes, l’aigua arriba per conducció.

A l’Edat Mitjana, Caldes s’emmuralla (1102) entre quatre portals als quatre punts cardinals. El de Vic, que comunica amb una important via, al nord, on n’hi havia l’antiga capella de St. Vicenç (1190), després Sant Bartomeu. El de Santa Susanna, a ponent, prop de la riera de Caldes, junt a l’antic hospital d’acollida, l’antic mercat i un molí fariner (1167) ara dit de “l’esclop”[2]. El del Torrent del Salze, un curs que travessa el nucli, avui soterrat  i convertit en claveguera, que comunicava amb una altra capella molt antiga (Sant Salvador, 1141, camí de Granollers), on n’hi havia antigues vil·les romanes i forns-bòbiles. I el de l’Esperança, al sud, amb les antigues capelles de Sant Martí (1129), Sant Pere (938), avui desaparegudes i Santa Maria (1002). Posteriorment es refaran les muralles (s. XIV) i s’afegiran altres portals, com el de Bellit, amb la reconstruïda presó, per a una població que creix amb  gent que arriba atreta per les possibilitats econòmiques del lloc.

Les troballes arqueològiques donen fe de la continuïtat dels hàbitats. A l’antiga capella de Santa Susanna, avui museu arqueològic, es van trobar cinc tombes del segle IV dC, quatre d’elles en antigues piscines termals. Santa Susanna, inserta en la muralla, encara ens mostra la bellesa de la senzillesa.

La resta de les capelles han desaparegut o estan malmeses i enrunades, com la de Sant Miquel de “Martres” o Baduell, prop de la “Torre Roja” (972, testament d’Ervigi a la Seu de Barcelona) o la de Sant Miquel de l’Arn, de la que pràcticament no en queda res. Altres s’han conservat millor, però són més lluny, com la de Sant Sebastià de Montmajor (999).

Al segle XIII la vila medieval ja està organitzada amb els antics carrers de Vic, Forn, Roig, Sant Pere, Santa Susanna o el del Pont, que durà al pont romànic d’aquest segle. Els recs conduïen aigua calenta o freda per a l’agricultura i una indústria que comptava amb una farga comtal (després reial), forns, molins i basses per produir farina, oli, vi o cànem o per a blanquejar teixits. Aquests mitjans de producció que inicialment foren espais familiars i comunals seran monopolitzats pels senyors feudals i pels reis, en el cas de Caldes.

En 1242 Caldes ja tenia escoles i un palau reial prop de la primitiva església de Santa Maria, on s’allotjaven comtes i reis i on es recollien els delmes. En 1252 aquest palau es trobava en mal estat, serà traspassat en 1323 al rector de Caldes i al bisbe de Vic. Aquest edifici desapareixerà amb la nova construcció de l’església parroquial. Caldes també comptava amb un important call jueu (1261), sent un lloc plenament comercial. Des de 1311 es celebrava una fira anual que durava vuit dies. Caldes era, a la Edat Mitjana, una població important, donada la seva riquesa i la seva situació estratègica.

Aquesta força de Caldes es manifesta en 1314, sent l’única població que es nega a participar en el sacramental o sometent imposat per Jaume I en 1257, tot i que serà obligada a adherir-se per Jaume II (1267-1327). En 1332 Caldes s’oposa de nou a participar en el sagramental al·legant que els perjudicava, ben cert. Tot plegat ocasionarà conflictes judicials entre el batlle (administrador del patrimoni) i el veguer (representa al rei en els afers judicials, amb uns costos que ha d’assumir el batlle), endemés dels excessos que provoquen les tropes.[3] També en 1314 els homes i les dones de Caldes protestaren davant del batlle reial pels dèficits que trobaven les dones en la cocció del pa.[4] En el fons del conflicte: el creixement poblacional i la monopolització dels béns de producció.

Al segle XIV Caldes és cap de la vegueria del Vallés (amb algunes disputes amb Granollers). El veguer es mou per la vegueria amb una cort que el segueix.[5] La presència del notari reial a Caldes fa que proliferin juristes i escrivans. L’església es queixa, ja que normalment els notaris de les poblacions són els mateixos rectors de les parròquies i, per a compensar les pèrdues, el rector de Caldes serà l’ardiaca del Vallès.

En 1320 Jaume II dona un pati, junt a les termes, per a fer el nou Hospital que continua sota l’advocació de Santa Susanna. En aquest recinte n’hi havia els banys públics, la casa del Consell Municipal (amb l’ajuntament, el graner municipal, l’escrivania vella i l’antiga presó pública). Per una altra banda, una de les dues presons episcopals d’aquest segle (l’altra era al Palau Reial de Barcelona), era al castell de Montbui.

Entre 1386 i 1392 són jurats de Caldes Bernat Fortuny i Bernat Llunes, fundadors del nou hospital. La família Llunes, inicialment drapers locals, serà propietària d’uns banys que, amb el pas dels temps, esdevindrà el balneari Rius (al costat de l’hospital). Aquestes grans famílies són tenedors dels grans monopolis com “la carnisseria”, amb el control dels ramats i d’altres elements de transformació, com els forns, les calderes o les mateixes escrivanies. Els Fortuny, en canvi, seran part d’una incipient burgesia que s’obre pas amb la introducció dels paraires forans i la expansió del comerç. Berenguer Fortuny, mercader i notari, era a Bruges (Flandes) en 1431. Caldes era un bon lloc pel treball més bàsic del paraire que passarà del treball local a exercir les últimes i més dures feines pels mercaders forans.

Els estaments polítics, jurídics i eclesiàstics s’enfronten mútuament per les seves competències, el que es fa evident amb els múltiples conflictes de les escrivanies. La de la cort emet judicis, entre els que n’hi havia els de la Inquisició, que fins el 1478 va estar sota la corona d’Aragó, però l’església, a Caldes, que només podia efectuar contractes i testaments, també podia fer servir la Inquisició episcopal per jutjar els seus clergues o els sospitosos d’heretgia i d’usura, una complexitat que, junt a les pèrdues de documentació, augmenta la nostra dificultat per esclarir alguns casos que ens criden l’atenció.

Els senyors feudals eclesiàstics són abundants: la Seu de Barcelona, el priorat de Sant Miquel del Fai, que des del segle X pertanyia, com la baronia de Montbui, a Gombau de Besora i a la seva filla gran, Guisla,[6] Sant Pau del Camp, que intervé en 1332, davant Alfons el Benigne, en el conflicte entre el jutge de la cort i el síndic de la vila de Caldes (documents 45, 47 i 48),  Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, la canònica de Santa Maria de Solsona, amb un mas “Vilar” prop de Sentmenat o els templers.

En 1377 el rei Pere III ven Caldes i Granollers al seu fill Martí per 20.000 sous que necessitava per les seves campanyes, un any després reconeix els privilegis d’aquest nucli, similars als de Granollers, Sabadell o Terrassa. La jurisdicció de Caldes és moneda de canvi, fins que, entre 1408 i 1410, la baronia de Montbui és venuda pel rei Martí i pel bisbe de Barcelona al noble Ramon Torrelles i la seva esposa Elionor. Els pobles de la baronia es queixen d’haver estat alienats de la corona. En 1444, el descendent dels Torrelles serà obligat a pagar 10.000 florins per la redempció del poble i, un any després, Alfons “el magnànim” declara a Caldes “braç, membre i carrer de Barcelona”, és a dir, amb els mateixos privilegis que la ciutat comtal.

El segle XV porta les desfetes de les guerres i les epidèmies a totes les poblacions catalanes. Els litigis judicials i les repressions augmenten, especialment envers les dones que són sotmeses a les necessitats sexuals i reproductives o bé tancades en monestirs i cases de recluses. El malestar del poble desembocarà en la “guerra de remences”, en la que Caldes té un paper important amb les seves muralles i amb la seva ferma gent.

La burgesia, tot i els seus propis conflictes, segueix el camí de la draperia i del comerç, es vincula amb la marineria, la banca i les lleis, per establir-se amb càrrecs a les institucions públiques. Molts notaris esdevindran grans propietaris.

Nosaltres acabem amb un fet que ha provocat aquesta recerca. A l’arxiu diocesà de Barcelona es conserva un procés (n. 630) de 1431 que sembla no haver estat mai desvetllat. L’epígraf diu: “La Inquisició contra Constança Angolí. Concepte: destrucció de l’escrivania de la cort a la plaça de la dita vila”.

Dels Angolí, Moreu-Rey diu que eren drapaires vinguts de fora, potser d’Itàlia. Amb l’ajut de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal, que ha mirat les més de cent pàgines d’aquest procés, algunes de les quals resulten pràcticament il·legibles, encara que sigui per a una experta, hem pogut establir algunes dades.

El notari públic de Caldes “i a vegades per tot el regne”, Pere Claver inicia el procés acusant a Constança, vídua de Guillem Angolí, de destruir l’escrivania de la cort llençant el taulell i les escriptures pont avall, però el taulell necessitava la força de quatre homes per aixecar-lo, el que probablement salvarà a Constança de ser condemnada, no ho sabem, donat que el fragment del procés conservat acaba amb la demanda de que es presentin els testimonis de la defensa.

Constança explica que els jurats i el batlle li demanaren que deixi a Claver posar l’escrivania al seu porxo, ella va dir que sí, però amb la condició que la retirés quan li demanés. Al dia següent s’ho repensa millor i li diu al notari reial que no vol, perquè es faran judicis i té por que algú li faci mal, com podria ser el “traïdor” Pere Organelles que ja li havia matat el seu fill, un fet sobre el que el batlle local encara no havia fet justícia. Constança viu amb el seu germà Joan Rosa, el que vol dir que aquest seria el seu cognom familiar, i amb una filla. Al procés es diu que el bisbe volia casar la filla amb el seu nebot i Constança es va negar considerant que encara era petita. Molt sovint les nenes encara ho eren en casar-se. No sabem quina relació té aquest fet amb el tema que es jutja, però potser va contribuir.

Tot i que no sabem com es resol el cas, trobem en Constança Rosa, després Angolí, una dona forta i alhora prudent i intel·ligent, ja que s’enfronta a homes poderosos amb raons. Potser aquesta oposició ferma va motivar la denúncia del notari real, que no devia estar gaire acostumat.

La filla devia ser Susanna Angolí, filla de Guillem Angolí, a qui trobarem casada amb Joan Fortuny, notari entre 1438 i 1445, de qui va rebre, amb motiu de la boda, una vànova amb fulles d’or i unes cortines preuades (probablement portades de Flandes).

En un document de 1483 de la Biblioteca de Catalunya, trobem a Pere Rosa, probablement fill de Joan, jurat de Caldes, pagant el cost d’un censal. En 1485 els jurats de Caldes, un d’ells Pere Rosa, donen permís per edificar una cambra sobre el carrer Forn, abans carrer Roig, a dalt d’un estable que era sota Broquetes, darrera l’antiga capella de St. Vicenç, al “Pla de Marc Savall”. Marc Savall va ser notari públic de Caldes en 1456. L’actual Balneari Broquetes va ser bastit al segle XVIII sobre un antic hostal anomenat “Sant Vicenç”, a la plaça de la vila, on hi havia l’escrivania “vella” o de la cort. Potser en aquell moment fan espai a l’escrivania judicial que Constança, més lligada als notaris locals, no volia al seu porxo.

Partim de les ubicacions i tornem a elles, per elles corren les històries que, com l’aigua, no es deixen retenir, només podem sentir la seva frescor -o la cremor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13/02/2025.

A les dones fermes que s’enfronten als poderosos amb bones raons.

Amb agraïment a Teresa Vinyoles Vidal per mirar-se aquest difícil procés.

Totes les fotos, si no s’especifica res més són de l’autora o de Ramon Solé

---

[1] J. Trilla (1974) “Sobre el origen de las aguas termales de Caldes de Montbui”.

[2] Antigament s’anomenava “d’en Pere Roig” i de Pere Llunes (1410)

[3] Mutgé Vives, Josefina (1999) “Sociedad laica y Sociedad eclesiástica en Cataluña (s. XIV). Aportación a su estudio.

[4] Vinyoles, Teresa-Maria, 1942- i Muntaner i Alsina, Carme. “Els forns comunals medievals. Espais de servei, de convivència i de discòrdia vilatana”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, no. 31, pp. 477-02, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/278240.

[5] Moreu-Rey, E. (1984) Caldes de Montbui. Capital degana del Vallès. Barcelona: R. Dalmau, ed. Episodis de la Història

[6] “La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI” https://historiasdebellvitge.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/