Els Jordana de Segur, en nom de la mare, del cavaller o de l’aigua

Posted on septiembre 3, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

De la comarca natural -no administrativa- de la “Alta Segarra”, amb poblacions de l’Alta Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, colonitzada als inicis del primer mil·lenni des d’Osona, Berguedà o el mateix Bages, ja en van parlar a un article anterior.[1]

Can Santdiumenge, antiga «casa Jordana», junt al castell de Segur, 2025

També del castell de Segur de Veciana i de la casa del costat, Can Santdiumenge, “antiga casa Jordana”, que vam poder visitar gràcies a la amabilitat dels seus actuals propietaris.[2]

El nom de Jordana, gens freqüent a la documentació medieval, va motivar la meva curiositat que, juntament amb l’interès del Sr. Alfonso Gómez Jordana, per conèixer els orígens del seu cognom familiar, ha donat lloc a aquesta recerca sobre un enclavament històric del que encara queden vestigis.

Els Jordana dels que es fa esment a partir del segle XIV a Segur i a la vila de Sant Martí de Sesgueioles, van ser masovers durant segles del mas Pereres o “Pereres del Pla”, avui “Casal de Sant Martí”, propietat dels salesians, sobre el Molí de Roda de Segur, abans conegut com a molí Sobirà o “molins de Segur”.

Casal de la Salle edificat sobre l’antic mas Pereres, 2025

El topònim “Pereres” o “Pareres”, podria referir-se a “paraires”, de fet alguns familiars d’aquests masovers es van fer paraires al segle XVIII a Sant Martí de Sesgueioles, on trobem una tradició industrial manufacturera en el sector tèxtil des del segle XIV,[3] però el mas “Pereres” és conegut des del segle XI, quan els topònims solien fer referència al relleu.

El mas “Pereres” és citat com a tal a partir del segle XII. Anteriorment (1060 i 1078), el topònim que apareix al lloc és el de “Parietes tortuoses o tortes” sota el tossal de la Portella.[4] El terme “parietes”[5] es refereix a murs antics, potser indica els revolts que fa la riera de Pereres en trobar-se amb la riera Gran, principal afluent del riu Anoia, on està el Molí de la Roda, que va ser també casa senyorial de la baronia.

Revolt a la riera junt el Molí de la Roda

Aquests primers esments apareixen en documents vinculats als vescomtes d’Osona-Cardona, que tindran el domini principal a la zona. Sota els senyors principals s’estableixen els castlans, com els Boixadors (al terme de Llavinera) o els Segur. Aquests adquireixen cognoms locals tot jurant fidelitat en un sistema de vassallatge piramidal com és el feudal. L’església, amb el bisbat de Vic en aquesta zona nord de l’Anoia i amb diversos monestirs i institucions religioses, tindrà també els seus dominis, establint plets i aliances. Els llinatges nobiliaris aniran variant de cognom en funció de les seves aliances.

El Castell de Boixadors i l’església de Sant Pere, 2024

En 1094 Folc Guillem i Sicarda donen a la canònica de Santa Maria de l’Estany, una institució sota el bisbat de Vic encarregada d’implantar la reforma gregoriana entre el clergat, un alou sota el tossal de la Portella que limitava amb el castell i l’església de Sant Salvador de Miralles, el “cucono” (molí a la riera Gran) a ponent i la “porta Espana” o Portella al nord, amb cases, terres i un celler, juntament amb el seu fill, per tal que es pugui fer canonge.[6] Un celler indica que aquest lloc, conegut com Pereres a partir de segle XII, seria un mas amb una torre de vigilància on es guardaria el gra i es vigilaria la zona per a protegir el lloc dels molins de Segur, després dels Calders. A l’interior del reformat casal es conserva un celler de doble arcada.

Celler de l’antic mas Pereres, foto: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural de Vecians

En 1157 el bisbe de Vic donà a la canònica de l’Estany el domini dels “molins de Segur” endemés dels llocs de l’Astor, Vilamajor, Prats de Segarra (després del rei), Durban i el mas de Viure (Biure o Benviure, un lloc molt antic).

El 1172 Berenguer de Boixadors i la seva esposa Dolça donen a la mateixa canònica el mas de Pereres. Els seus successors confirmaran la donació, però els Calders (successors dels Segur) litigaran per aquestes propietats fins que el bisbe de Vic reconegui els Calders com a senyors dels masos de Pereres, Pous i Puigcabot en 1245.

Mapa amb les propietats de l’Estany. Santa Maria de l’Estany, 2023

Aquell mateix any Jaume I confirma les franqueses a la vila de Sant Martí de Sesgueioles amb el castell de Vilallonga i l’ermita de Sant Valentí que eren sota els senyors de Castellar (Aguilar de Segarra). I és que en temps de lluites i conquestes els comtes-reis afavoreixen els cavallers que participen a les batalles amb les seves hosts i a les famílies que les mantenen, mentre donen “privilegis” a les poblacions ben comunicades on s’establien els mercats. Els castlans de Villalonga seran els senyors d’un lloc que durà el seu nom.

Ermita de Sant Valentí, prop de les runes del castell de Villalonga i d’una antiga necrópolis, 2024

Establert l’origen del nom del mas Pereres, en unes “Parietes tortes” que formarien part del relleu de la riera Gran i potser de les obres fetes per civilitzacions anteriors, ens queda trobar l’origen dels Jordana de Segur.

Jordà fa referència al riu Jordà (de Jordània) on, segons la tradició, va ser batejat l’hebreu Jesús per Joan Baptista, per això aquest topònim apareix sovint vinculat a fonts i a cursos d’aigua. És un nom no freqüent, però sí estimat per la nova conquesta cristiana, com l’advocació de Sant Martí. Guillem II de Berga, Cerdanya i Conflent (1070-Trípoli, 1109) s’afegirà el cognom “Jordà” en ser batejat o re-batejat a les aigües del riu Jordà, en la nefasta experiència de les croades. També el seu parent, Alfons “Jordà”, segon fill de Ramon, comte de Tolosa i de Elvira de Castella, durà aquest renom.

Santa Maria de les «dolles» (nom que prové dels dolls d’aigua que tenia el molí de Roda de Segur), única font d’aigua pels seus habitants durant segles. 2025

Podria derivar el cognom Jordana del cavaller Guillem? Podria, donat que la casa de Cerdanya tenia, a les primeries, el castell de Pujalt, però pensem que difícilment s’hauria transformat en femení, més aviat derivaria en “Jordans”.

Aquest topònim també s’aplica altres elements del relleu, com la muntanya de Jordà, a la serra de Miramar, entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà, o la mateixa “fageda de Jordà” que pren el nom del “Puig Jordà”. Els topònims provoquen antropònims i podria ser que els Jordana de Segur provingueren de la Conca de Barberà, no massa lluny, però seria estrany que, venint de fora, tinguessin una posició tan rellevant a no ser que fossin cavallers.

«Font del lleó» al molí de la Roda que sembla un cavaller amb el seu escut, 2025

Com a nom de dona coneixem a Jordana dels Castellet, filla de Bernat Otger i de Guisla, casada amb Arnau de Santmartí i mare de Jordà de Santmartí (-1167), que va afegir a les seves possessions inicials en Olèrdola, Eramprunyà i Montbui (Vallés Oriental), les de Castellet (Castellet i la Gornal) que li va transmetre, juntament amb el nom, la seva mare. Entre 1112 i 1118 Jordà de Santmartí jurà fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça, com a fill de Jordana (la filiació materna és l’única segura sobre la que es podia jurar).[7]

Als documents de l’Estany, a la mateixa època, trobem una altra Jordana esposa de Bernat Pere que signa una permuta en 1133 d’un alou a Vacarisses, que fa el seu cunyat, Arnau Pere, amb l’abat de la canònica. En 1142 aquesta Jordana, amb la seva família, lliuren un dels fills, Berenguer, com a futur canonge i la meitat de les seves propietats a canvi de ser enterrats a sagrat.[8] Finalment, en 1144, Jordana fa testament repartint els seus béns de lliure disposició (la majoria a Osona) entre Santa Maria de l’Estany (la tercera part) i les ordes militars i altres institucions eclesiàstiques, deixant com a usufructuari el seu espòs. El testament és jurat sobre l’altar de Sant Joan de Sant Pere de Vic.[9] Una altra Jordana, esposa de Pere de Vilar, donà en 1143 a l’Estany uns alous a Caselles (Camps, Fonollosa) que tenien per Bernat de Rocafort.[10]

Totes aquestes Jordanes podrien haver iniciat el nom dels Jordana del mas Pereres, però no hem trobat com. Les genealogies de les dones tenen moltes llacunes i són difícils de seguir. A partir dels segles XIV-XV ja tenim documents que parlen dels Jordana, gràcies a la tasca de Mn. Mirambell Giol (1761-1822) que els va recollir a la parròquia de Sant Martí de Sesgueioles.

Mapa dibuixat per Mn. Mirambell i publicat per la Universitat de Cervera en 1798

En 1407 Guillem Jordana, del mas Pereres, de la parròquia de Santa Maria de Segur, signa un deute amb un jueu de Calaf i en 1408, signa un altre com a jurat de Sant Martí de Sesgueioles. Els jurats eren representants locals, és a dir, propietaris respectats i reconeguts. En 1454 Bartomeu Jordana reconeix tenir diferents propietats junt al castell de Segur i prop de Sant Salvador de Miralles per Santa Maria de l’Estany. Encara ara trobem “les casetes d’en Jordana”, prop dels corrals dels barons de Segur.

Bassa prop dels «corrals» de Segur, 2025

Si els Jordana van seguir un camí paral·lel als Villalonga i a moltes altres cases, serien els castlans del castell Segur, a l’antiga casa Jordana compartint mur amb el castell, tenint també el mas Pereres, com a part de les propietats de la baronia. L’inici podria haver estat en 1245 amb les concessions de Jaume I. De fet trobem, associats a Jaume I, alguns topònims com “Jordà” o “Jordana”:

A Castelló, a una zona per on passava la Via Augusta, Jaume I estableix el mas de Jordà a la serra que anomenarà “Galceran”, abans Valimanya.
A Montgat i Tiana trobem també associats els noms de Galceran i Can Jordana amb una ermita de Sant Martí (abans Santa Susanna).
A Mallorca tenim Son Jordà a Sencelles, un lloc amb un important pou al centre de l’Illa on n’hi havia hagut civilitzacions antigues i es van fer obres sota domini musulmà, donat per Jaume I a la casa de Bearn.

Resclosa de pedra junt el Molí de Roda, 2025

Pensem que els Jordana, més enllà de l’origen entre les famílies dels cavallers-castlans, i malgrat que una línia d’ells van fer de masovers del mas Pereres, gairebé fins la compra per part de la Salle, serien terratinents locals que a partir dels segles XIV-XV evolucionarien amb càrrecs administratius vinculats a les finances i al comerç, dispersant-se per altres contrades.

Façana de la part més senyorial del Molí de Roda, 2025

Entreveient la funció de castlans com el seu probable origen, no hem pogut determinar si el nom de la casa Jordana estaria fonamentat en alguna dona amb aquest nom (no és molt habitual, però algunes cases determinaven que es mantingués el cognom, encara que fos una dona la que ho portés) o si hauria estat donat, en temps de Jaume I, associat a l’important doll d’aigua que a Segur s’obtenia i/o al paper dels cavallers.

El cavaller i l’aigua, un bé preuat del que tenien cura les dones. AGC, 2025

Els temes no resolts són portes obertes a noves recerques.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 01/09/2025

A la memòria de les dones oblidades, transmissores de tants béns…

[1] https://terraendins.blog/2025/06/06/bellesa-e-historia-a-lalta-segarra-o-sikarra/

[2] https://terraendins.blog/2025/03/03/visita-al-castell-de-segur-i-can-santdiumenge-antiga-casa-jordana/

[3] Valentí Miserach “ahir, avui i demà de Sant Martí de Sesgueioles”, p. 9 En: Miscellanea Aqualatensia, Igualada, núm. II (1974).

[4] Arxiu Ducal de Cardona, n. 185 i 253

[5] “Parietes delgades” és l’origen del nom de Parets (Vallès).

[6] Santa Maria de l’Estany (1080-1157), n. 91

[7] Baiges, I. et al (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN (ACA 48-51, n. 496).

[8] Santa Maria de l’Estany, n. 199 (1133) i 254 (1144).

[9] Baiges, I. et al (2010), o. c. (ACA 48-51, n. 826).

[10] Santa Maria de l’Estany, n. 260

Palou i “palaus”, l’origen andalusí

Posted on agosto 8, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La «Torre de les aigües» a Palou (Granollers), AGC, 2025

Durant el període andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments i en l’administració fiscal que seguien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara (Terrassa). D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval, un terme força freqüent que fa referència als espais agrícoles, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardaven les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal era el “Palau Jussà”, sota les esglésies de Sant Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[1]

Rec i bassa a Vallparadís, al sud de les esglèsies de Sant Pere

També es coneix un “palatio serpentis” (potser pels revolts del riu) a Sant Quirze del Vallès, prop de la desapareguda ermita de “Sant Pere dels Torrents”.

A l’Alt Penedès, on s’hi van donar revoltes contra els francs qualificades per aquests com de “pagans” i de “gent depravada”, trobem el “Palau Moranta”. A l’església de Sant Pere Molanta a Olèrdola es poden observar algunes restes romanes, com un mil·liari que va ser aprofitat al segle VIII com a sarcòfag. Com veiem, entorn al terme “palau” és freqüent la presència de jaciments antics (si s’han fet excavacions) i de terminologia d’arrel andalusí.

Mil·liari romà a Sant Pere Molanta (Olèrdola), una zona on trobem restes romanes associades a la toponimia àrab. 2022

Al Baix Llobregat el lloc de “Palau” designa una zona ben diferenciada respecte del nucli de Sant Andreu de la Barca, població a la que pertany. A les excavacions fetes a Santa Madrona de Palau s’han trobat restes d’ibers i romans. Les úniques masies de la vida pagesa a aquesta localitat, són al lloc de Palau.

«Palau vell» a Palau de Sant Andreu de la Barca. 2024

Aquests llocs, com els que trobem als afluents del Besós, són sempre prop de l’aigua i tenen o han tingut bones tècniques d’irrigació que milloren els conreus. En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall de la Tordera, a la Vila Vitamina (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe).[2] El terme “vitamenia” sembla fer referència a la nisba o domini de Tamin. [3]

Les primeres referències documentals mostren la presència de comunitats pageses, familiars i/o d’afinitat, que treballaven la terra, on les dones jugaven un paper ben considerat.[4] En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous.[5] El topònim “rifà” és d’origen àrab i podria fe referència a un molí. En aquest cas, podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem, el cert és que a l’ermita de Sant Jaume de Rifà, a Sant Antoni de Vilamajor hi va haver una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV. Tot i que no tenim restes arqueològics que ho confirmen en aquest lloc apareix el topònim “palau” i sembla fer referència a un lloc d’hostatge per a comtes i nobles. Aquesta relació dels “palaus” amb la funció d’hostatge seria una bona investigació.

Sant Jaume de Vila-rifà, nom d’origen andalussí, a Sant Antoni de Vilamajor, on també s’esmenta un palau. 2022

N’hi ha molts documents dels segles X-XI on trobem el nom “Palatiu” “Paladol” o “Palaciolo”, com els de les consagracions, amb l’abadessa Emma de Sant Joan de Ter (després de les abadesses), de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de L’Ametlla del Vallès el 932,[6] noms que fan referència als antics llocs de recaptació fiscal que després seran “castells”, torres o cases fortes.

A les Franqueses, trobem el “Palau Marata” o Meserata, a la riera de Carbonell, afluent del Congost el 940. A la part baixa del Mogent amb el Congost, a Montornès, trobem el Palau Dalmanla o d’Almalla i a la confluència amb el Tenes, el “vilar d’Abdalà” (Vilardodila), seu fiscal de las comunitats pageses que trobem al segle X amb Sant Pere de les Puel·les.[7]

Castell de Marata, un dels primers documentats, junt al lloc de Palou de Granollers. Foto: Pere Català Roca.

El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donaven a Sant Cugat, probablement per a quedar-se en usdefruit, un alou entre Palau d’Àries (Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt, als límits trobem dues dones: Tórtola i Escolàstica i Sant Julià d’Alfou.[8] En aquest cas, “Àries” és un nom que sembla provenir del grec. En tot cas Palaudàries era un lloc de recaptació fiscal documentat des del 904, en la consagració de Sant Esteve de Parets. Les advocacions de Sant Esteve (primer protomàrtir) i de Sant Julià són força freqüent. Sobre Sant Julià “l’hospitalari” veieu el nostre amic rondaller [9]

Un altre lloc prou conegut és el de Palau-Solità (Salathan o del sultà). La primera referencia d’aquest lloc, on encara podem contemplar un petit nucli rural conegut com “sagrera”, ens la dona, Ingiralda, al seu testament de 981, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània).

El petit nucli rural de «la Sagrera» amb l’església de Sta. Maria, 2022

Finalment i per a no ser massa exhaustiva, recordem el Palau Auzid (a Ripollet, a la confluència entre el Ripoll i el riu Sec) del que ja hem parlat en un altre article, on trobem diferents dones que es fan càrrec dels molins.[10]

Tot això que trobem als documents ho podem entreveure físicament al lloc de “Palou” a Granollers, salvant les moltes distàncies que donen els segles.

Can Mayol, amb un antic rec i safareig així com les restes d’una sínia.

Palou, prop del Congost, és un lloc rural que va ser independent fins el 1928, quan es va agregar a Granollers i que malgrat la industrialització propera ha mantingut prou bé els seus conreus i els seus sistemes d’irrigació. Les primeres mencions d’aquest “Palaciolo” són del segle X i es succeeixen amb nombrosos noms de dones, com passa a altres llocs. En 924 Na Sunlo, femina, (els noms gòtics de dona terminen sovint en -o i els d’homes en -a) “dona” al monestir de Sant Cugat un alou en aquest lloc que inclou un camp de lli. Tres anys després ho farà Engràcia, vídua, amb la seva filla Leva. En 941 són Ermesind, Constantí i Froilo, femina, que donen terra a la “vila Palau”. El 943 ho fa una altra dona, Guisla, als límits trobem na Sunlo. El 944 Daula (home), dona terra i vinya a Sant Cugat al lloc de Palou en “Granuliarios subteriores”, posteriorment, el 956, ho farà amb consentiment de la seva dona, Eló.[11] El nom de Granollers deu venir del gra que, en bona part, proporcionaria el lloc de Palou, entre altres béns com el vi, l’oli o les fibres tèxtils. Quan es donen tantes “donacions” seguides vol dir que un potent com Sant Cugat, braç armat de la Seu de Barcelona, s’estava imposant a la zona.

Sant Julià de Palou des de la torre de les Aigües, 2025

No hem d’oblidar que Semproniana (Granollers) era un enclavament important entre dues rutes romanes, la que anava de Iluro (Mataró) a Aquae Calidae (Caldes) i la de Barcino a Vic.

Camí Ral al pas per Palou. Antiga casa consistorial. 2025

N’hi ha altres llocs rurals i de conreu als voltant de Barcelona, però el que sobta és el sistema de recs, els pous, safareigs i la “Torre d’aigües” que podem veure tan a prop d’una ciutat important com és Granollers. El conjunt d’edificis de la Torre de les Aigües, que actualment acull un restaurant, es coneix des del segle XV, sota els propietaris de cognom Junyent, però podria ser la primera seu del Palou fiscal o de la domum posterior. Aquesta casa tenia una capella, probablement romànica, on es venerava la marededeu de les Neus, coneguda després com “de les aigües” per les demandes de pluja que feia la pagesia.

Es van trobar tombes romanes i/o medievals a un mas proper, Can Bassa, nom suggestiu també referent a l’aigua. Aquí es venerava la marededeu de Lledó, coneguda des de 1082. La capella va ser enderrocada al segle XIX i les pedres es van aprofitar per refer la casa.

L’actual església parroquial de Sant Julià va ser consagrada el 1103. En 1005 Bonfill i Emma venien a Seniol un alou a Sant Esteve de Granollers i Sant Julià de Palou al lloc de “Caselles” un nom que en altres documents s’anomena també “Abcecrin”, de clara arrel àrab.[12] En 1217 Pere Viella, amb la seva dona Guilleuma, fan donació al seu fill, Arnau, de diferents masos i mansions que tenen a diferents llocs, com Caldes, Corró d’Avall, Santa Maria de Llerona o la Garriga i a altres llocs a les parròquies de Sant Fost de Campsentelles i de Moguda, retenen per a ells, fins la seva mort, la propietat que tenien a Sant Julià de Palou. Devia ser un bon lloc per a viure.[13]

Altres dues capelles són esmentades a l’Edat Mitjana a les rodalies, Sant Bartomeu i Sant Nicolau. Podem dir que Palou era, com continua sent un lloc rural, on podem observar antigues tècniques d’irrigació, un lloc amb moltes capelles properes que potser responien a diferents dominis.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-08-2025

A qui sent curiositat per esbrinar la història

[1] Soler, J. i Ruiz, V. (1999) “Els palau de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia”

[2] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. IV

[3] Martí, Ramon. «Els palaus rurals del Vallès Oriental. Implantació i deriva d’una institució d’època islàmica (segles VIII-XI)». Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 2020, vol.1, https://raco.cat/index.php/Ponencies/article/view/367688.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2020/06/20/comunitats-als-baix-valles-s-x-el-que-ens-poden-dir-pel-nostre-avui/

[5] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XVII

[6] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, n. 102 i 103

[7] https://historiasdebellvitge.com/2022/08/02/el-villar-de-abdala-montornes-del-valles-i-montmelo/

[8] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XXII

[9] Sobre Sant Julià “hospitalari”: https://www.rondaller.cat/2017/08/19/sant-julia-de-palou/

[10] https://historiasdebellvitge.com/2020/05/10/les-dones-i-els-molins-del-riu-sec-al-s-x-2/

[11] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XII, XIII, XVI, XVIII, XIX i XXXVIII

[12] Baucells, J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 58, 442, 468 i 1376

[13] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 51

Dones fortes de Mogoda, Cabanyes i Campsentelles

Posted on agosto 7, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Portalada del «castell» de Mogoda. AGC, 2022

La baronia de Mogoda, consolidada el segle XIII, comprenia les parròquies de Cabanyes (Sant Cebrià), Campsentelles (Sant Fost), Martorelles i Mogoda (Santa Perpètua). La seva proximitat a la comanda templera de Palau-Solità farà que es donin diversos vincles d’afinitat entre els seus “milites” o cavallers i les respectives famílies, amb unes dones potents durant els segles XII-XIII.

Santa Perpètua de Mogoda. Foto: Ramon Solé

Berenguera de Cabanyes (-1172), en casar-se amb Guadald de Sant Vicenç, farà que una branca d’aquesta família provinent del castell de Burriac, tingui el domini d’aquesta baronia en 1278. Ermessenda (de Cabanyes), casada amb el segon fill de Berenguera, Ramon de Cabanyes, llega les seves propietats, entre les que n’hi ha la farga de Santa Perpètua, al seu marit.[1] Una farga era una possessió important que aviat voldrà controlar la Corona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto «Randy» Javier Aranda

Aquestes famílies, emparentades entre sí i associades al Temple, eren de la noblesa mitjana, vassalls de senyors principals, com els Montcada i senyors d’altres de més baix llinatge. Els homes, especialment els no hereus, adquirien sovint patrimoni esposant dames d’un llinatge més alt i fent-se vassalls dels pares d’elles,[2] és un fet recurrent, però trobem poques dones que mantinguin el seu cognom i les seves propietats. En aquest cas, endemès, Ermessenda de Cabanyes, que adquireix el cognom en casar-se, senyoreja els dominis familiars del seu espós.

Santa Magdalena de Palau-Solità, seu de la comanda templera, aprofitada com a magatzem. AGC, 2022

Abans, ja trobàvem associats aquests municipis, juntament amb altres com sant Vicenç de Mollet o el lloc de Gallecs, a la part baixa del Besós, entre la riera de Tenes i la de Caldes. En 1046 Quintol (dona), amb el seu fill, Bernat, ven a Guadall i a Emma cases, corts, farraginals, horts i terres a Mogoda. L’església de Santa Perpètua de Mogoda serà citada per primer cop al testament d’Emma en 1084. Emma és una dona potent que fa vàries deixes a diferents esglésies, entre les que trobem Santa Perpètua “ad opera” (en obres), a monestirs, als seus fills Vivà Guadall i Guillem Mir (probablement fill d’un segon espòs) i a diferents dones com Ermesinda “suam babtizatam predictam”, la seva filla Maiasendis, la seva neta o neboda Azaladem o a Petronilla. En aquest testament trobem esment de molts llocs del que serà la baronia.[3]

Història de l’antiga església de Santa Perpètua que no menciona el testament d’Emma. Foto: Ramon Solé.

Anteriorment, en 1005, una altra Emma, casada amb Bonfill, venien a Seniol un alou a diferents llocs com Granollers, Palou, Cabanyes… En 1085 Ramon Seniol que devia ser descendent del comprador de 1005, la seva dona Solestenda i el fill Ramon permuten amb Vivà Guadall, levita, fill d’Emma, terra, prat i dret sobre uns molins a Santa Maria de Martorelles, al Pla de Tenes, per una terra a Sant Cebrià de Cabanyes i altres béns. Poc després s’intercanvien de nou les propietats pel dret de Vivà Guadall al pas de l’aigua fins els seus molins.[4] La família de Ramon Seniol es devia dedicar a fer millores a les instal·lacions hidràuliques.

Antic molí a Mogoda, a la plaça del molí on també n’hi ha les restes d’un pou de glaç, AGC, 2022.

En la consagració de Santa Perpètua de la Mogoda (1178), entre altres referències al Temple i els seus cavallers, com Berenguer de Rovira o al “Hospitale”, trobem a Guilleuma de Mogoda, domina (qualificatiu que indica poder), que havia donat dos molins en Sant Cebrià de Cabanyes. En 1199 trobem de nou associades les parròquies de Sant Cebrià i Santa Perpètua en la donació que fa Ponceta de Mogoda a la seva filla, Guilleuma, amb motiu dels seus esponsalicis amb Vidal Marquet, amb qui Guilleuma compartirà la donació. Ponceta devia ser filla de la Guilleuma, de 1178. Entre les signatures de 1199 trobem els altres fills de Ponceta, Ferrer i Maria i alguns cavallers com el mateix Bernat de Mogoda o Ramon de Columbario.[5] En 1204 Maria, amb el seu espòs, Ferrer, defineix a favor de la seva germana, Guilleuma, casada amb Vidal i senyors del mas Corts, rebent a canvi una compensació econòmica i salvant la herència del germà, també dit Ferrer. En 1210 Guilleuma de Mogoda, amb la seva mare, Ponceta, reconeixen un deute a Pere de Corts, de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, explicant que, juntament amb la seva mare, treballaven la terra tan bé com podien. Poc després Ponceta, del mas de les Corts de Mogoda, amb la seva filla Guilleuma, es veuran obligades a empenyorar el seu mas, un dels seus avaladors serà, de nou, el cavaller Bernat de Mogoda.

En 1220 Guilleuma actuarà com la seva mare, Ponceta, donant una quantitat als seus fills, Arnau i Narbona, i deixant el mas a la seva filla Pereta en casar-se amb Berenguer Vidal, deixant establert que ella, Guilleuma de Mogoda, amb el seu nou espòs, Dalmau i la seva mare, Ponceta, viuran amb Pereta i el seu espòs com a pares i fills, continuant sent senyors poderosíssims. Guilleuma aconsegueix un acord i el fill, Arnau, evacua.[6]

Com veiem, aquestes senyores del mas de les Corts, de les parròquies de Cabanyes i de Mogoda indistintament (com si fossin una unitat), deixen el seu mas a una de les filles, malgrat tenir fills mascles, un fet molt atípic que potser té relació amb el paper que jugava a la zona l’orde del Temple, més respectuós amb les dones i on els fills devien de fer, en molts casos, de cavallers.

En aquest territori, entre el Vallés i el Maresme, al sud de la muntanya dita Mont Agut “Mons Hilaris” i posteriorment Montalegre o “Mont Alacris”[7], al lloc conegut actualment com “La Conreria”, a Tiana, tot i que el terme parroquial al que pertanyia era el de Sant Fost de Campsentelles,n’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonades junt a la torre de defensa o casa forta dels senyors de Campsentelles. En 2022 i 2023 vam fer esment.[8] Ara volem aprofundir, en companyia d’aquestes dames potents, havent ampliat la documentació i la informació. El primer cop que es menciona aquesta església és en el testament del cavaller Bernat de Campsentelles que mor a Mallorca en 1230 deixant propietats al Temple, al cavaller Bernat de Mogoda, a algunes esglésies, com la de Santa Maria de Montalegre o la de Sant Fost, i a la seva hereva, la seva filla, Gueraua.[9]

Dibuix de la Conreria del segle XVII, es pot veure una torre (damunt de la Cartoixa)

Gueraua de Campsentelles i el seu primer marit, Ferrer de Vilanova, confirmen, en 1241, a la priora de Santa Maria de Montalegre, Guilleuma, les seves possessions, entre les que es troba “la font” (probablement la coneguda després com “la font de les monges”, un nom que perpetua el record de la comunitat). El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, confirma aquesta donació en 1247.[10] El 1250 el nou bisbe, Arnau de Gurb, consagra l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia deSant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la seva priora, Guilleuma.

Gueraua de Campsentelles, sent la principal portadora dels béns familiars, no va haver de mantenir l’estat de viudetat per a no perdre la herència marital. Es va casar dos cops més, amb Pere de Fonollar, en 1251, i amb Bernat Pera, amb qui fa un establiment en 1256 i una venda en 1259. [11]D’aquest últim matrimoni serà la seva filla, Saura.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les noies i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball, com blanquejar la roba, filar o teixir. Moltes eren dames de la noblesa que aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats. Altres dames, com Gueraua, senyores de castells i cases fortes, les protegien. Cal tenir present que, en 1215, el papat havia prohibit la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones trobaren la manera de continuar la seva tasca en aquests espais més lliures, tot i que aviat seran obligades a quedar sota una regla. En 1265 el bisbe Gurb posà la comunitat sota la regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies. Les canongesses es regien d’una manera diferent a les monàstiques.

Les germanes tenien encara dret a presentar rector, rebent una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que es va dedicar a aplicar la prohibició del concili, retirà al monestir els seus drets sotmetent la comunitat al bisbe i rector corresponents, com va fer a mols altres llocs. Els béns que elles administraven passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris, perdent, les comunitats agràries, les dinàmiques pacífiques i estables que elles procuraven (aquí com en molts altres llocs).

Altar de la derruida esglèsia de Sant Fost. AGC, 2025

El poder de la dona anava minvant als espais laics, com als religiosos. Si Gueraua de Campsentelles va conservar el seu cognom vinculat al seu patrimoni com a hereva i senyora de la casa de Campsentelles, no va passar el mateix amb la filla, Saura, que en casar-se amb Ramon de Sentmenat, perdrà poder de gestió sobre les propietats. En 1286, amb motiu dels seus esponsalicis, Ramon de Sentmenat i Saura, amb la seva mare Gueraua, vídua ja de Bernat Pera, ratifiquen la donació inicial de 1241 a la comunitat femenina de Montalegre, amb la seva priora, Geralda Penyafort, on trobem de nou la terra de “La Font” o l’honor de Campsentelles, entre d’altres.

Saura, vídua, farà donació en 1310 al seu fill Galceran amb motiu del seu casament amb Blanca, filla del difunt Bernat de Palou, deixant estipulat les dots i herències que corresponen a la resta de fills, filles i altres afillats.[12]

El 1319 va haver un conflicte amb Ponç de Gualba, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell o “de Gacell” (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Abans, en 1348, Ramon de Sentmenat, fill de Galceran de Sentmenat i de Sibil·la (net de Saura), reconeix que la priora havia pagat 40 lliures pels drets a perpetuïtat que tenien a la parròquia de Sant Fost.[13] Entenem que així van facilitar la venda.

Quan les agustines marxen el rector de Sant Fost es fa càrrec de la capella de Montalegre i dels seus rèdits. L’edifici de la comunitat femenina es traspassà a uns preveres ermitans (1399), passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu (1409), de qui ho va adquirir en 1415 la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per Blanca de Centelles,[14] una hereva que va decidir traspassar els seus dominis a una institució religiosa abans que se’ls quedessin els senyors de Montcada, amb els que havia mantingut diversos plets.

Castell-Cartoixa-Museu de Vallparadís a Terrassa. AGC, 2024

Les germanes agustines de la Conreria van marxar a Barcelona forçades per l’ofec econòmic al que les van sotmetre i després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou el lloc que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362. En 1409 les germanes es fan càrrec de la confraria, existent des del segle XII, de Sta. Maria de l’ermita de St. Corneli i St. Cebrià de Cardedeu, sent la priora la patrona amb el dret d’escollir prevere.

Fornícula amb una imatge de pedra de la marededéu de Montalegre, on hi van ser les agustines. AGC, 2022

La Cartoixa de Montalegre (abans de Vallparadís) es farà amb la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Mogoda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, no sense litigis entre el bisbat i els hereus feudals. No hem d’oblidar que la Corona i l’església encara es repartien els béns dels Temple. Per una altra banda, molts homes amb penes d’excomunió podien redimir-se fent-se cartoixans. Els cartoixans de Montalegre, units als de Sant Pol de Mar (1448), bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de “Conreria”.

Les agustines de Montalegre, per la seva banda, s’extingiran en no acceptar la clausura imposada pel concili de Trento i la corona espanyola, al·legant que no estava a les seves Constitucions, com així era. Actualment l’església de Montalegre de Barcelona es regeix per una institució catòlica, l’Opus, que no reconeix el paper de les Deonades ni el motiu d’extinció de les canongesses.

La història de les dones, tan amagada i descurada com la font de les monges

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06-08-2025

A les dones que van fer ús del seu poder i a qui ho reconeix

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 71.

[2] Pérez Gómez, Xavier. (1991) “Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes”.

[3] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 708 i 1442

[4] Baucells, J. et al. (2006), oc., n. 58, 1458 i 1711

[5] Pérez Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, n. 143, 167 i 168.

[6] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 8 (1204), 27 i 31 (1210) i 59 i 60 (1220)

[7] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[8] https://historiasdebellvitge.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/ i https://historiasdebellvitge.com/2023/11/11/la-font-de-les-monges-de-st-fost-de-campsentelles-el-seu-abandonament-i-els-intents-de-recuperacio/

[9] Pérez Gómez, Xavier. «Bernat de Campsentelles, els templers i la conquesta de Mallorca». Notes, 2024, núm. 39, p. 39-52, https://raco.cat/index.php/Notes/article/view/424890.

[10] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 141 i 157

[11] Álvarez, Robert (2022), oc., n.125 (1250), 175 (1251), 221 (1256) i 234 (1259).

[12] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 119 (1310).

[13] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n 167

[14] Dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

La sèquia Monar del riu Ripoll. Dones dels seus inicis.

Posted on julio 19, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La sèquia Monar al parc de la Clota de Sabadell, 2025

Monar és un nom que prové del llatí i significa moliner omolinera, per això s’aplica aquest nom a diversos recs, com el de Girona o un més petit a la localitat de La Garriga. La “sèquia Monar”, que segueix el curs del riu Ripoll, neix a Sant Feliu del Racó, passa pel mateix Castellar del Vallés, Sabadell i Barberà i mor a Ripollet, prop d’on el riu Ripoll rep les aigües del riu Sec.

Sèquia Monar a l’Horta Vella de Sabadell, 2025

Cal tenir present que no és una única conducció d’aigua, sinó una xarxa hidràulica construïda i modificada al llarg dels segles per fer arribar l’aigua als conreus i/o per aprofitar la seva força per moure els molins. [1] Les conduccions són a vegades subterrànies, amb un complex sistema de mines, ventilació o drenatges i a vegades superficials, amb diversos mecanismes com rescloses, comportes o recs fets a banda i banda del riu, ja que era creuat en diferents trams.[2] Els recs que encara perduren són aprofitats per regar horts.

Resclosa de la sèquia Monar a l’horta vella» de Sabadell, 2025

Com el rec comtal, entre Montcada i Barcelona, tenia principalment usos industrials, fent-se servir inicialment per fer girar els molins hidràulics fariners que, més endavant seran drapers, paperers o bataners, per les serradores i fargues i per algunes fàbriques tèxtils instal·lades vora el riu Ripoll. Les noves construccions es bastien sobre altres edificacions abandonades o en desús. Cada molí o cada dos molins tenien una resclosa i una sèquia pròpies d’uns centenars de metres, connectant-se entre elles en algun trams; alguns s’han perdut i d’altres s’han fet de nou, amb noves captacions d’aigua del Ripoll.

Nova captació d’aigua al lloc del «molí de l’Amat», Sabadell, 2025

Tenim constància de nombrosos molins i recs vora el Ripoll des del segle X, quan les comunitats pageses treballaven i vivien vora els cursos d’aigua aprofitant infraestructures anteriors, mantenint-les, ampliant-les, reparant-les i/o fent de noves, activitats que s’han fet al llarg dels segles. Però, en aquells primers temps, les trobem vinculades a noms de dones i al monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que encara podia exercir un paper dinamitzador, molt diferent als rols d’acumulació i violència que trobem en altres estaments feudals masculins. Veurem alguns exemples.

Castellar del Vallés

Després de les riuades de 1962, la major part de la conducció es feu malbé i entrà en un procés de degradació irreversible; per una altra banda, aquestes riuades van treure a la llum restes molt antics, com els dos recs excavats a la roca que van quedar al descobert a banda i banda del riu, sota el pont nou de la carretera de Terrassa. En 1884 un document citava dues canalitzacions en aquesta zona en delimitar el terreny conegut com “l’hort del pont del riu”, una a orient, anomenada el rec de la farga i l’altra a ponent coneguda com la sèquia dels molins, junt al riu Ripoll.[3]

En 945la Comtessa Riquilda de Tolosa, esposa del comte Sunyer, dotava el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les,[4] entre d’altres propietats a Castellar, com terres i horts, n’hi havia una “mena” (mina) de ferro que hi seria prop del torrent de Fontscalents (28º), a les Fàbregues (terme que indica l’existència d’una ferreria), un indret on hi havia un poblat iber. Una mina era una concessió molt important i aquesta és l’única documentada a Catalunya abans del 1152.[5] A les excavacions realitzades en aquesta zona, on el torrent de Canyelles desemboca al riu Ripoll, prop de l’antiga església de Sant Iscle i Santa Victòria (sota l’actual de Sant Esteve), van aparèixer restes d’eines de ferro per a treballar el camp, pels molins o per a filar i teixir i poques per lluir. Pensem que aquesta mina té molta importància en la presència del monestir de Sant Pere i de les nombroses dones que trobem al llarg de la sèquia Monar.

El 947 Cardós i Edelbona “donen” a Eigó, femina, una quarta part del que tenien: cases amb instal·lacions i terra amb arbres, una font i un hort al terme del castell de Castellar, a Canyelles, per a quedar-se en usdefruit.[6] Les “donacions” eren una manera de quedar sota la protecció d’un potent i/o de poder ser enterrat a sagrat. Eigó o Aigó sembla no abusar del seu poder.

Parc Canyelles sota l’antiga església de Sant Iscle, avui Sant Esteve a Castellar, on n’hi ha la font de les bassetes. R. Solé

En 1013 es cita un molí que va ser d’Archesinda a Castellar, entre les propietats que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda concedeixen a Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir tindrà a partir del segle XI el domini de diversos molins. En 1030 en el testament de Sunyer apareix el topònim Pèlag a Castellar. La propietat de Can Pèlags era a banda i banda del riu Ripoll.[7] A Castellar resten alguns antics molins, com el de Busquets, un molí draper del segle XVIII convertit en fàbrica tèxtil actualment abandonat i el del Rieral, al límit de Sabadell o “Arraona”.[8]

Molí del Rieral, al límit de Sabadell, on comença l’horta vella. 2025

Arraona (Sabadell)

Prop dels rius, amb els seus molins, o de les primeres esglesioles, on s’enterraven els morts, trobem diversos noms de dones amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”, dones consagrades, sovint vídues. El 969 es menciona Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar de Jonqueres és una masia situada a peu del camí que, seguint el torrent de Colobres, va a l’ermita de Togores, on n’hi havia una comunitat de dones sota el monestir del Munt.

El 971 Adaleva “rossa”, una terratinent de Terrassa, ven a Baio (castany) terra a Sobarbar (actual Can Feu de Sabadell). El 973 Sunyer ven al mateix Baio i a la seva dona Teudeserala meitat dels drets d’un molí, amb terra, instal·lacions i accessoris, a Jonqueres. Aquest matrimoni són potents que van concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució com podria ser Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada; el 991 dona, amb els germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert terra, cases, cort, cuina amb instal·lacions i vinya a Sobarbar, més la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots rec a Jonqueres a Sunifred.[9]

Molí d’en Font a Jonqueres, hereu d’aquells primers molins esmentats el segle X. 2025

Al testimonial de 991 (ó 992) sobre les propietats de Sant Pere de les Puel·les es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncariasque Filmera, abadessa, amb les seves “sorores”permutà. Per aquest document sabem que el monestir femení tenia, en aquesta zona del Vallés, endemés de l’alou de Jonqueres, una terra a “Garriga”, prop de les terres de Gragilo i de Espetosa, femines.[10] En 1021 Ermensenda fa una donació testamentària a favor de Engeralda d’un molí a Garriga, Arraona.[11] En 1029, Inguiralda, amb els seus fills Amat i Mir, cedeix a “precari” (estableix) a Guillem en una terra a Montcada per a construir un molí.[12] Deuria ser una dona potent dedicada a la construcció de molins. El molí Garriga és l’actual molí de Torrella, a l’aiguabarreig del riu Tort amb el Ripoll, actualment mig enrunat i abandonat.

Molí de Torrella (abans «Garriga» al riu Tort. R. Solé

En 1001 Ató empenyora a Borrell, sacerdot i jutge, quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb l’instrumental que el pertany, amb el compromís de retornar-li un deute. Junt a Ató, signa Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim o dècima part dels béns que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella podia disposar lliurement. En 1003 Adilfia i els seus fills, Cast, sacerdot, Domuç i Cusca, venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Jonqueresi poc després ho faran Galí i Teudevira. Aquest Borrell és un altre personatge al que veiem comprant l’ús dels molins per després vendre ell.[13] El molí de Jonqueres limita amb la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est, el riu Ripoll al sud i a ponent, i el cacavo d’Engòncia, femina, al nord. El “cacau” era la part baixa del molí, on hi havia el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua i fa moure una mola sobre l’altre. En 1018 es mencionarà aquest cacau d’Engòncia o dels seus hereus. Aquests límits són els de l’actual molí d’en Font, molt enrunat.

Ermita de Jonqueres. El segle XIII una benedictina funda la comunitat de Santa Maria de Jonqueres.

Malgrat la notòria presència femenina vinculada als molins dels primers temps, la història només recorda els noms d’homes, com Borrell, Sunyer o el vescomte Otger que comprava en 1019 a Ovasi i la seva esposa Síndol un alou i l’ús d’un molí a Jonqueres[14] i el dels monestirs masculins del Munt o de Sant Cugat. Però, de tots els monestirs implicats en els molins del riu Ripoll, només la comunitat de Sant Pere de les Puel·les perdura i només aquesta institució religiosa femenina no va tenir litigis amb la gent que establia.

De la sèquia Monar, queden algunes restes al tram que baixava del molí del Rieral passant pel molí d’en Mornau (tèxtil i paperer) i a la Clota, on n’hi havia l’antic molí de l’Amat (fariner i draper) que compartia sistema hidràulic amb el d’en Font a Jonqueres.[15] Aquesta zona era l’Horta Major a la Edat Mitjana, avui coneguda com a “Horta Vella”.

Al sud de Sabadell, al límit de Barberà, n’hi havia altres molins industrials, com el de Fontanet (o Xic)[16] i el de les Tres Creus (molí de Trilla a la Edat Mitjana) avui desaparegut.

Barberà

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre dels Gorgs) que Rami, mort a la presa d’Almansor, donà al monestir de Sant Cugat. Rami tenia possessions a diferents llocs, entre d’altres, un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota que al seu òbit passarà a Sant Pere de les Puel·les.[17]

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard que deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva, que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i l’altra meitat dels seus alous a Riu Sec, excepte la part que ha donat a Cusca, a la Seu de Barcelona Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat.[18]

El terme del «castell de Barberà», confluència de rios.

En 1067 Adalbert Guitard, probablement un descendent, amb la seva esposa Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, amb la seva esposa Maiasenda i fills, el castell de Barberà. Exceptua el camp de Sta. Helena, entre la riera de Canalies i la Moguda, on hi havia unmolí construït per la mare de Berenguer, a canvi els hi dona l’església de Sta. Maria d’Antigua (Santiga).[19]

El Ripoll des de Santa Maria de Barberà. 2021

A partir del segle XI, els senyors feudals imposen el seu domini mitjançant els masos i la condició servil dels pagesos i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades en funció del seu rol familiar. El poder, especialment l’eclesiàstic, però també el civil, no deixarà a les dones més camí que el reproductiu, fent també més estreta la via dels monestirs i quedant, les dones que hi entraven, tancades en una clausura no desitjada.

A Barberà es conserva un aqüeducte del segle XVIII que duia l’aigua de la sèquia Monar al molí Vermell (abans Albareda), paperer i tèxtil. Prop d’una zona d’aiguamolls. [20]

Palau Auzit (Ripollet)

El 973 Teudart i la seva esposa Lívulpermuten terres junt al molí de “Palatio Auzit”, tot el que té allí el monestir de Sant Cugat que fou de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard, fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Delà, Lívul iTeudeverga.Garsinda “Bonamoça” farà una altra permuta de terra i molins en 987, amb el mateix monestir i al mateix lloc.^[21]

El 982 Gotmar i la seva dona Lívul “Aurucia” permuten amb el monestir de Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes. Als límits trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i el “rec Monar”.[22] Aquest podria ser un precedent del Monar a Ripollet, conegut a la Edat Mitjana com “Palau Auzit”. Les permutes són un tipus de negociació que es fa quan es té alguna cosa valuosa, com pot ser el rendiment d’una feina amb la que es millora una propietat. Normalment les feien agrupacions familiars i/o d’afinitat. Cal tenir present que encara n’hi havia comunitats religioses mixtes.

Horts a Ripollet, prop de l’aiguabarreig dels rius Sec i Ripoll

El 984 Miranulo, Ingilbert, Virgília i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra al costat del molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades per propietats de Sant Cugat. El 988 Beliardis (dona) i fills donen a Sant Cugat a Saltells a tocar del riu Sec i del molinar d‘Ermenganda.[23]

Coneixem altres dones a la zona de Montcada, com el de Na Mello (Mel), amb propietats a Reixac, Palau Auzit i Santiga, entre les quals, un molí,[24]o el de Na Quixilo o “Chixilo”, filla de Sanla, faber (constructor) que continua amb les obres familiars a partir del 985.[25]

A Ripollet la sèquia Monar es va convertir en claveguera i està desapareguda, tot i que s’han rehabilitat l’edifici de l’antic molí paperer de Can Ginestar o Masachs, com escola-taller i el del molí conegut com “d’en Rata”[26], que actualment és un centre d’interpretació del molí.

Ajuntament (Can Masachs) i molí del Ginestar, al parc del riu de Ripollet, 2025

Al passat no es pot retornar, però cal conèixer-lo per aprendre, de tot el que aquí hem explicat podem treure algunes conclusions:

El món és més equilibrat quan no se sotmet una part important de la població.

L’aigua és un bé comú, la seva gestió s’ha de fer comunitàriament.

L’acumulació excessiva d’uns pocs implica violència, fam, destrucció…

Rio Ripoll al seu pas per Sabadell, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19/07/25

A qui ha tingut i té cura del bé comú com moltes comunitats de dones

[1] Jordi Bolòs i Josep Nuet (1998). “La sèquia Monar i els Molins del riu Ripoll a Sabadell” (Monografia IV. Ajuntament de Sabadell.

[2] Esther Planas i Alex Portolés (1995). “Sistema hidràulic del riu Ripoll” a Recull històric de Castellar del Vallès.

[3] Antoni Vergès (1987). “Elements hidràulics a l’aigua al riu Ripoll” a: Inventari arqueològic del terme de Castellar. Rev. Plaça Vella, n. 20 (en línia).

[4] Cabré i Pairet, Montserrat (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, n. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[5] “Castellar del Vallès comunitats agràries del segle X” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera, n. 9

[7] Puig i Ustrell, P., oc., n. 148 i 326

[8] https://fontsaigua.com/2016/05/19/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-a-castellar-del-valles/

[9] Puig i Ustrell, P., oc., n. 36, 39, 43, 51, 55, 72 i 75 (anys 969, 971, 973, 976, 979, 988 i 991)

[10] Sobre les dones del segle X a Sabadell: https://historiasdebellvitge.com/2020/11/27/arraona-sabadell-segle-x-dones-de-jonqueres-i-de-togores/

[11] Alturo i Perucho, J. (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 24

[12] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 438

[13] Puig i Ustrell, P., oc., n. 104 (1001), 109 i 112 (1003), 113 (1004) i 131 (1010)

[14] Puig i Ustrell, P., oc., n. 180

[15] https://fontsaigua.com/2016/02/04/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-o-rec-monar-de-castellar-i-sabadell/

[16] https://fontsaigua.com/2015/11/21/el-moli-xic-de-sabadell/

[17] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. CLVIII

[18] Baucells, J., et al., oc., n. 54, 55 i 66

[19] Baucells, J., et al., oc., n. 1085 i 1140

[20] https://fontsaigua.com/2019/04/01/lantic-moli-vermell-i-el-seu-aqueducte-de-barbera-del-valles/

[21] Mas, Josep oc., n. LXXXIX i CLXVII

[22] Mas, Josep oc., n, MCCXXXIX

[23] Mas, Josep oc., n. CLXXXIX.

[24] Mas, Josep oc., n. CCCXXIV

[25] “Na Chixilo. Una família de constructors de molins” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[26] https://fontsaigua.com/2016/06/01/el-moli-den-rata-de-ripollet/

El Pontarró, un bell record a Martorell i al meu cor

Posted on julio 10, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Gual del riu Anoia al pas per Martorell, al fons l’església parroquial, 2024

El curs 1988-1989 vaig ser destinada a l’escola d’educació especial “Verge del Pontarró” (avui centre d’educació especial “El Pontarró”) de Martorell. Aquest centre va ser la primera escola pública d’aquestes característiques de Catalunya (1969) i un capdavanter en l’educació integral en aquells temps encara franquistes. Podeu consultar la seva història a la seva web.[1]

Les pors inicials a una activitat professional que encara no havia exercit plenament (l’educació especial a una escola no és el mateix que la que es fa en un centre) s’esbandiren ràpidament amb l’acollida del personal de l’escola: algunes mestres com jo, sí, però, especialment, la resta de personal que no estava de pas, com podíem estar les funcionàries: educadores, logopedes, psicòlegs, psicomotricista, fisio… un personal que, amb algunes mestres vinculades de cap i cos al projecte educatiu del centre, feien d’aquella escola una autèntica llar, on l’alumnat podia millorar la seva autoestima i les seves capacitats d’integració al món.

Van ser quatre anys irregulars en un temps propi vital en el que vaig conèixer al que seria el meu marit, em vaig casar, vaig tenir el meu primer fill biològic i em vaig quedar de nou embarassada. Tot i així, el pas pel Pontarró va marcar la meva trajectòria professional, doncs aprendre amb aquells professionals que es deixaven el cor i la pell per fer el bo i millor per criatures tan diferents i tan especials em va ensenyar, per sempre més, a mirar la situació de l’altre, a escoltar fent-me càrrec del seu desig i de la seva necessitat, a proposar accions per a millorar les seves capacitats, sempre connectant amb la realitat, en definitiva a descentrar-me per atendre el que pot ser útil i adequat per tal d’avançar. El millor que un educador pot fer. I no m’ha anat malament.

Una de les representacions que feiem els companys del Pontarró. 1989-90

Tot el meu currículum posterior es fonamenta en el que vaig aprendre en aquella escola, en com s’ensenyava a llegir rètols amb els tallers de cuina, en els balls i teatres que organitzaven, en la manera de combinar tendresa i fermesa… podria escriure un llibre al respecte, però serà en una altra ocasió, de moment només deixo constància que els serveis i les atencions que es donen en un centre especial són necessaris per a una bona inclusió. Inclusió sí, però amb uns professionals i uns mitjans molt especials.

El Pontarró és un nom que em va agradar des del primer moment, quan encara no sabia que aquella experiència seria per a mi un autèntic pont. És del que representa per a Martorell aquest element de la seva història del que vull parlar, doncs queden ja pocs vestigis. La principal font d’informació que seguiré és la de l’historiador Isidre Clopas, les pàgines citades són del seu llibre.[2]

La capella de la Mare de Déu del Pontarró, mencionada en 1346, era una típica ermita amb la casa dels ermitans al costat i un petit camp de conreu al costat per la manutenció familiar. Estava situada prop del pont de fusta i gual del riu Anoia, una mica més amunt, al camí que anava cap a Montserrat. De fet, el document de 1346 és un acord entre el rector i els prohoms de Martorell a favor d’un veí de Corbera de Llobregat (p. 25).

Goigs a la Mare de Déu del Pontarró del segle XVIII

D’aquesta capella ens queda una bonica reproducció de la imatge gòtica de la marededeu de la Pietat o del Pontarró, ja que l’antiga talla, traslladada en 1863 a la parroquial, va ser incendiada en 1936. Feta per l’artista Joaquim Renart, (Barcelona, 1879-1961), es troba a una fornícula de l’església parroquial de Martorell.

Reproducció de la imatge gòtica a l’església parroquial de Martorell, 2025

El Pontarró deuria ser un petit pont sobre un dels nombrosos torrents que baixaven cap a l’Anoia, com el del Pelegrí o el de Llops, o potser sobre una antiga sèquia medieval.

Junt a l’ermita n’hi havia l’hostal del Pontarró, edificat, segons la data esculpida, el 1745, però potser es va bastir sobre un anterior. En aquest temps trobem documentades la masia de Can Sayas, algunes casetes de planta i pis, l’era del Pedró, utilitzada pels pagesos dels voltants i una creu de terme (1780) en un camp propietat de Maria de Mora vídua de Félix Mora[3] (p. 47-48, 74, 104 i 111). De tot plegat, només queda el record. De la casa Mora, alguns elements al jardí del Museu de l’Enrajolada o d’en Santacana.

Pati del museu Santacana amb elements de cases antigues, 2025

La capella i tot el seu voltant va ser incendiat per l’exercit francès en 1808 després de la derrota del Bruc. L’ermita va ser refeta, però el nou traçat de la carretera de Madrid de 1863 va fer que finalment l’enderroquessin. A aquesta carretera, antic camí Ral de Montserrat, s’accedia des del carrer anomenat, justament, Montserrat, una carretera molt transitada en temps recents, per on ens allunyaven de la ciutat perdent de vista llocs històrics com aquest.

Talús de desmunt al carrer Montserrat, 2025

Clopas diu que el pontarró era llavors damunt el rec o canal del molí paperer d’en Gomis i donava pas al camí Ral de Madrid. Aquest rec va tenir diferents usos industrials, com el d’un antic molí fariner (1607) conegut com “d’en Carmona”, propietat en 1718 de Teresa de Carmona, al que s’afegirà un molí draper o paperer, una serradora de fusta i una farga que en 1840 pertanyien a Francesc Gomis, d’aquí el nom. En 1940 el molí paperer encara funcionava. En 1875 una família de Gelida havia establert un forn de terrissa darrera l’antic hostal (p. 78 i 99). Però aquest rec, d’origen molt antic, devia tenir usos agrícoles i, probablement, per algun molí fariner pre-industrial.

Molí d’en Gomis. Foto R. Solé https://fontsaigua.com/2015/09/30/el-moli-fariner-de-martorell/

Actualment resta el topònim del “Camí del Pontarró” que, prop del riu Anoia, envolta uns terrenys d’horta molt fèrtils: “l’horta vella”, paral·lel a l’Anoia i al rec del molí paperer, dedicada en 1780 al conreu del cànem, material molt productiu per a diferents artesans i “l’horta nova” o “Salonelles” que limitava amb l’Hostal del Pontarró i el camí Ral de Madrid, davant del cementiri (p. 63).

Al segle XIX s’edifica un altre hostal anomenat “d’Alujas” a tocar del carrer de Gomis, amb un terreny amb camp i vinya. Aquest hostal tenia molta clientela, sent el lloc molt transitat, especialment davant les riuades (p. 75).

L’antiga ermita tenia un pou al darrera que va ser tapat el 1942, en fer-se l’escola del carrer Montserrat (p.126). Aquesta escola va ser projectada, com la dels Convents, en 1935, però a causa de la guerra es va fer més tard, actualment és un institut. Aquest era, per tant, l’emplaçament de l’antiga capella del Pontarró. Al carrer Montserrat també n’hi havia una font molt antiga i popular amb un ample abeurador al costat, element indispensable dels traginers i viatgers. Francesc Santacana i Romeu (Martorell, 1883-1936), propietari de la font i de les vinyes properes, cedí part del cabdal d’aigua a la vila (p. 131).

La font de Santacana era la deu d’aigua potable del rec dels molins, actualment coneguda com la “font del mamut”, ja que va ser descoberta durant unes obres en 1957 junt a un ullal d’ivori. Aquesta antiga conducció d’aigua potable, construïda en pedra i obra, seguia el traçat de l’antiga carretera de Montserrat on tenia espiralls i tres casetes de control, passava per sota les vies de les estacions i seguia pel subsol fins arribar als molins on n’hi havia una font pública anomenada “del Molí” (p. 120-121 i 135).

Fotos de la desaparescuda font del molí. R. Solé, arxiu rasola

Vives i Tort, a la seva tesis sobre la xarxa viària Llobregat-Foix, ens diu que el monumental pont de Sant Bartomeu (o “del diable”) va perdre part de la seva efectivitat en resultar dificultós per a les carretes, guanyant importància llavors els passos més amples i/o amb barques, com el de Sant Andreu o el del riu Anoia, a l’altra banda de Martorell, és llavors quan el Pontarró esdevé el punt clau. Quan les riuades eren devastadores, per un petit tram de camí vora l’Anoia s’arribava al Pontarró on n’hi havia la cruïlla de camins més importants, la de les tres úniques camins aptes per carruatges: el camí Ral de València que seguia el riu Anoia, cap al Penedès o Tarragona; el del centre o camí Ral d’Aragó que seguia el torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires i l’Alta Segarra i, a l’est, el camí Ral de Montserrat que travessava aquest torrent i el de Llops per seguir, vora el Llobregat, cap a Collbató i/o Manresa i Berga.[4]

L’anomenat «pont del diable» de Martorell, un monument històric difícilment transitable pels carruatges i carretes del segle XVIII, 2024

En definitiva, el Pontarró, tot i ser petit, va ser un enclavament molt necessari per a les comunicacions i un lloc on l’aigua, convenientment canalitzada, ha fonamentat la vida durant segles, talment com la meva petita escola.

Cartell explicatiu a la «font del mamut». R. Solé

No oblidem la importància de les petites coses.

No n’hi ha millor aprenentatge que el que es fa des de els fonaments.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juliol, 2025.

A la gent del Pontarró, companys i alumnes que mai s’han allunyat del meu record.

[1] https://sites.google.com/xtec.cat/elpontarro/cee-el-pontarr%C3%B3/lescola/hist%C3%B2ria

[2] Isidre Clopas Batlle (1991) Toponímia històrica de Martorell. Ajuntament de Martorell

[3] Aquesta casa senyorial, on durant la Guerra del Francès es reuní La Junta Corregimental, va ser enderrocada en 1930, p. 85

[4] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Bellesa e història a l’Alta Segarra o “Sikarra”

Posted on junio 6, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La Torre Manresana i Sant Andreu de Prats de Rei. AGC, 2025

L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.

Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.

Gorg del Nafre a Copons (Riera Gran). AGC, 2025

Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.

Enfesta a La Molsosa (Solsonès), tot i que una franja de Calonge la separa. AGC, 2025

A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.

Castell de Boixadors i St. Pere a Sallavinera, límit entre l’Anoia, el Solsonès i el Bages

Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.

Castells, vies de comunicació i rieres de la zona. Cartell a Mirambell. AGC, 2025

Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.

Dusfort des de Mirambell, veïnats de Calonge. La vista dona una idea de la comarca. AGC, 2025

Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]

Cartell del jaciment trobat sota la pl. de la marededeu del Portal a Prats de Rei. AGC, 2025

Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.

La Farinera, entre el nucli vell i el torrent que segueix el camí ral entre Calaf i Prats

Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]

Jaciment a Sta. Maria de Veciana, una església molt antiga. AGC, 2025

Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]

Jaciment darrera l’església de Sta. Maria de Prats de Rei. AGC, 2025

Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.

Torre de Vallferosa i església de St. Pere. AGC, 2025

Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.

Capelleta de St. joan de l’Hospital a Prats de Rei. AGC, 2025

Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939).

Sant Miquel de la Comanda. Foto de 1925 de Salvany

El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).

Priorat Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.

Sta. Magdalena del Pla (El Soler, Calonge), actualment refent-se, AGV, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025

Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda

[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.

Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)

[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).

[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306

Rodén, el Belchite olvidado

Posted on mayo 6, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Iglesia de S. Martín de Rodén. Foto: Rosa Costa

Rodén es, actualmente, un vecindario del municipio de Fuente de Ebro de Zaragoza pero, antes de ser destruido en la denominada «Guerra Civil», Rodén era un municipio agrícola que contaba con Ayuntamiento, escuela, comercios, molinos de cereales y de aceite, viñedos… Un lugar histórico con su castillo y la iglesia de San Martín de estilo mudéjar, cuya torre aún se conserva.

Rodén, lugar de resistencia republicana, fue bombardeado, por la artillería, por la aviación o por ambas. Sus 200 habitantes huyeron, la mayoría con lo puesto, y posteriormente, en vez de reconstruirlo, se edificaron nuevas casas en una zona cercana, como ocurrió en Belchite, también de Zaragoza, donde se libró una de las más importantes batallas contra la guerra franquista.

España fue un escenario de ensayo para esta nueva modalidad de guerras que consiste en bombardear poblaciones, como ocurrió en Guernika, como ha ocurrido recientemente en Europa y en Oriente Medio, como ocurre en Ucraina y en Gaza.

Pero si bien Belchite ha quedado convertido en museo y su memoria es un símbolo del horror de la guerra, Rodén ha quedado en el olvido, a pesar de que el lugar, con el paisaje agreste y seco con el que se mezcla, ha sido declarado «Bien de Interés Nacional».

Cinco fueron los pueblos que corrieron la suerte de ser destruidos y nunca reconstruidos: Belchite y Rodén en Zaragoza, Montarrón y Gajanejos en Guadalajara y Corbera d’Ebre, entre Mora i Gandesa, en Tarragona.

Corbera d’Ebre, escenario de la «batalla del Ebro», fue bombardeado por la artillería, por la legión Cóndor y por la aviación italiana, quedando totalmente arrasado y perdiendo la tercera parte de su población. En 1992 fue declarado Bien de Interés Nacional, siendo considerado «monument per la Pau», pero es muy reciente la dotación de medios económicos necesaria para su conservación.

Corbera d’Ebre es, como Rodén, un lugar con una historia muy antigua que se remonta a los poblados ibéricos, que se establecían en estos lugares elevados, y a la Edad Media, formando parte de la comanda templera de Miravet. Un sitio que, dada su situación estratégica, cuenta con diversas destrucciones a lo largo de la historia.

Corbera d’Ebre, calle destruida. Foto: Viquipèdia

Más sobre Rodén: https://www.lugaresconhistoria.com/roden-zaragoza

Sobre Corbera d’Ebre: http://abandonadosalsilencio.blogspot.com/2016/04/corbera-debre-el-poble-vell.html

Texto: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20 d’abril de 2022, maig 2025

Fotos de Rodén: Rosa Costa, Zaragoza, de Belchite; la autora, 2014

En memoria de las familias que se vieron y se ven obligadas a huir con lo puesto.

I de Gaza

Santa Maria de Valldaura de Olvan i de Manresa

Posted on mayo 6, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sta. Maria de Valldaura al Berguedà. AGC, 2025

Valldaura del Berguedà, al lloc antigament conegut com “Favar”, és al terme d’Olvan, però més a prop de La Quar. Un lloc de pas entre el Pirineu (on no n’hi havia frontera als primers segles del primer mil·lenni) i la part central del que avui coneixem Catalunya, terra de conquesta. Els senyors de la Portella, fundadors del monestir benedictí de St. Pere de la Portella de La Quar, tenien el domini feudal d’aquestes terres. Sota aquesta casa es fundà una comunitat femenina al lloc de Favar (després Valldaura). Les dues comunitats, nascudes a principis de l’any 1000, seguiran evolucions diferents. Aquí només parlarem del monestir femení de Valldaura.

El monestir romànic de St. Pere de la Portella a Quar. 2023

La reforma del Cister, iniciada per monjos de la Gran Selva (Tolosa) a finals del segle XI, arriba a Catalunya a mitjans del segle XII, promoguda pel senyor de Montcada, instal·lant-se un grup de monjos, alguns dels quals, cavallers, a Valldaura del Vallès (Cerdanyola), tot i que en poc temps passarà a Santes Creus. L’orde, que neix al servei directe del papat, serà una milícia per a les seves creuades internes, contra els considerats heretges.

Els monestirs cistercencs catalans se situen a dues tipus de frontera: la del sud, vinculada a l’expansió de territoris conquerits a l’islam i la del nord, per on entraven moviments cristians considerats herètics per una església que elimina tot el que no sotmet, com els pobres de Lió o els albigenses o “càtars”, en els que les dones eren una part important en la predicació i celebració.

La marededéu, com aquesta de valldaura era una advocació molt estimada pel Cister. 2025

Les primitives comunitats femenines i algunes mixtes, que havien florit i on les abadesses tenien un pes important, comencen en aquest temps de forta implantació feudal a ser assetjades per una església -i una societat- violenta, jeràrquica i patriarcal. Recolzades per famílies nobles (d’on procedeixen moltes de les dones que en formaven part) i amb uns pactes que s’establien de manera consensuada i lliure, es veuran aviat obligades a acollir-se a una regla per a continuar existint, com l’agustina que permetia una vida més activa.

El Cister neix ja amb una forta misogínia. El fundador, Bernat de Claravall, encarrega en 1147 el control de les comunitats femenines que volien acollir-se al Cister, als canonges regulars de St. Agustí. En 1198 una butlla prohibeix l’entrada de dones al Cister. [1] Tot i així, les comunitats femenines floreixen, sigui per pròpia iniciativa, sigui per imposició, com veurem.

El moviment de renovació benedictina del Cister pretenia seguir una vida més ascètica retornant a la feina manual, per això s’instal·laven a les valls aprofitant capelles, conreus i granges existents i adoptant, moltes comunitats femenines, noms que comencen amb “Vall”. Entre 1158 i 1249 es funden els principals monestirs cistercencs femenins a Catalunya. Valldaura, Valldonzella (1237) i Vallsanta (Guimerà) seran les últimes en acollir-se a l’orde.

Les esglésies del Cister solen ser, com la de Valldaura, rectangulars. 2025

En 1218 una altra butlla limita el nombre de germanes a les ordes reconegudes prohibint noves fundacions femenines i ordenant que visquin del seu propi treball, malgrat que també imposa la clausura. En aquest temps trobem moltes comunitats de “Deodonades” -beguines en Europa- que atenen malalts, evangelitzen en llengua vernacular o ensenyen a nenes tot vivint del seu treball. Però la imposició del claustre i el control a les comunitats de dones per part de bisbes, rectors i abats mascles, les anirà deixant sense mitjans de vida.

Un bon exemple és el de Valldonzella (Collserola), un cenobi femení donat pel bisbe i els seus canonges en 1226 al Cister, sotmetent el monestir femení a l’abat de Santes Creus i als rectors de les parròquies pertinents. El bisbe podia escollir llavors abadessa i l’abat de Santes Creus imposar la seva disciplina o disposar dels seus béns, mentre que els rectors en recollien els delmes. Amb aquestes condicions, moltes dones de la primera comunitat no continuaran.

Sta. Margarida de Valldonzella (Collserola) en estat d’abandó. 2022

En 1231, quan s’edifica la nova capella de Santa Maria de Valldaura que encara avui podem contemplar, els senyors de la Portella demanen la renovació del Cister. En 1237 el Papa aprova l’enviament de germanes del monestir de la Bovera (Guimerà) a tal fi, com solia fer-se. El procés és llarg i dura fins el 1241 quan el bisbe d’Urgell donà el permís. La primera abadessa Centella, rep les primeres monges de Valldaura amb Geralda de Portella al capdavant. Altres famílies nobles de la zona emparentades amb la Portella i/o amb filles a la comunitat, doten el cenobi durant els primers temps. Cal dir que el Cister, des dels monestirs de Poblet i Santes Creus, tenia importants possessions en el Berguedà, una zona de pas, com la Cerdanya, per les pastures i el comerç que el tragí dels ramats generava.

Santa Maria de Valldaura del Berguedà, amb prats per la pastura. 2025

Una dada curiosa és que al patrimoni que ja tenien se li afegeix, en 1243, unes cases a la vila de Berga que havien estat dels Framenors que marxaren. Les comunitats que volien seguir una pobresa total -personal i comunitària- eren llavors sota sospita a l’església, tot i que eren molt populars i recolzades per la Corona d’Aragó. En 1330, quan la meitat de la comunitat de Valldaura es traslladarà a Berga, els framenors retornaran, el que ocasionarà múltiples litigis per un espai que acabarà recloent i tancant a les dones. No serà l’únic conflicte que veurem entre els potents (laics i/o religiosos) pel control territorial, com els que es donaren entre els bisbats d’Urgell i de Vic divisions que, molt probablement, tindrien els seus efectes en la comunitat de dones.

Sobre el portal de Valldaura, junt a la fornícula: lauda sepulcral en record de l’abadessa Sibil.la de Pinós (-1386). 2025

Els trasllats a les ciutats són una constant en les comunitats femenines. La de Valldonzella, en 1269 i per decisió del bisbe, és enviada junt a la porta de St. Antoni, on s’establirà el nou monestir, un lloc d’acollida que comptarà amb la protecció real per poder subsistir malgrat la imposició del claustre. Aquests trasllats forçosos sempre són justificats com a major protecció per a les dones, però si fos així no trobarien tantes reticències per part de les pròpies dones. El cert és que el que es buscava és el control i el tancament, absorbint la gestió i els beneficis del seu patrimoni i de les seves funcions.

Portal de Valldonzella al Raval de Barcelona, 2022

En aquest temps (segle XIV) els bisbes van substituint les comunitats de dones que es cuidaven d’ermites i d’hospitals, on s’acollien pelegrins i s’enterraven els morts, pels clergues beneficiaris dels altars que es limitaran a viure dels rèdits. També Valldaura del Berguedà devia ser lloc d’hostatge pels interessos del Cister. Recordem que a la zona es donaren diversos casos d’heretges condemnats, alguns postmortem sent profanades les seves tombes. Les donacions a les ordes admeses, com les dels predicadors o la del Cister, era una manera de fer-se perdonar l’excomunió.

En 1338 el Conseller de Manresa, Jaume Amargós, un dels iniciadors de la sèquia, els ofereix una casa que havia amb capella (Sant Esperit), hospital i horts prop del portal d’Urgell. Però part de la comunitat decideix seguir a Valldaura, marxant l’altra part a Berga on fundà la comunitat de Sta. Maria Magdalena de Montbenet, fora muralles, on el rei els havia concedit l’ús d’un forn de pa i d’un altre per cuinar. Poc després, en 1347 aquesta comunitat es trasllada a l’interior de la vila, a la casa i església de la comanda de Sant Joan, un lloc “més segur” i on la clausura i el control dels rectors serà més rigorós.

Església de St. Joan a Berga on s’instal·la la comunitat de Montbenet de Valldaura. 2024

En 1398 la comunitat que va quedar a Valldaura, empobrida després de la divisió dels béns i de la pesta, marxa a Manresa a la casa que els havia ofert Jaume Amargós i que ara torna a oferir el seu fill, Bartomeu Amargós, draper (un comerç ric vinculat a la llana). Es torna a donar l’argument de la solitud del lloc i el no poder viure amb la deguda decència. La part de la comunitat que es resistí, claudica després de seixanta anys de litigis i pobresa.

En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura”. També Sta. magdalena de Montbenet de Berga passa a Poblet.

Exvot del segle XVIII de l’església de Valldaura (Manresa, St. Pau al darrera), «Monestirs.cat».

En 1485 s’amplien i refan les muralles, especialment als sectors coneguts com “Les Barreres” i “Arbonés”, entre el portal d’Urgell i el de Sant Francesc, que havien crescut molt. A l’indret on n’hi havia el convent de Valldaura, molt popular entre la gent que hi vivia s’alça un portal i dues torres, en una de les quals es posa una capelleta a la marededeu. Poc després s’edifica una nova església sota l’advocació de Valldaura que serà derruïda en 1897. Després s’edifica una nova sota l’advocació de la marededeu de la Consolació desapareguda a la Guerra Civil. Actualment n’hi ha una parròquia de Santa Maria de Valldaura al carrer Nou de Valldaura.[2]

El carrer de les Barreres enllaça amb el de Talamanca on s’instal·laran les caputxines

Per una altra banda, la imposició definitiva de la clausura després del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert com el de Valldonzella, on es feia posada. La seva implantació va provocar una gran disminució d’aquells «espais de dones» dels segles XI-XIII. Els monestirs dobles que encara perduraven van desaparèixer aleshores. A Catalunya es van perdre catorze de setze monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717, la majoria a finals del segle XV.

Plaça de St. Joan a Berga, reivindicant el record de les dones. 2024

Tot i així, les dones no renuncien a viure d’una manera activa la seva espiritualitat, com les que funden convents d’ensenyament o les que s’acullen a la tercera orde franciscana, com va fer la manresana coneguda com “mare Serafina”, vídua, fundadora del convent de germanes caputxines conegut com “Santa Margarida la reial” a Barcelona. Després de nombroses dificultats, aquest convent s’estableix a Manresa, al carrer Talamanca, on va néixer la mare Serafina i prop de l’antic monestir de Valldaura. Aquesta comunitat, recentment desapareguda, conserva a l’edifici els capitells de l’antic claustre de Valldaura d’Olvan, on trobem un espai conegut com “feixa del claustre”.

«Feixa del claustre» de Sta. Maria de Valldaura a Olvan, AGC, 2025

A les pedres que guarden records de les dones i a qui les recull i les mostra.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez- Miguel. Maig 2025

[1] Tot i que la interpretació és pròpia, la majoria de dades sobre el Cister femení i Valldaura són a: Obiols, Montserrat. “El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi dirigida per Mª Milagros Rivera, UB, 2005

[2] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, “Llibre del convent de Valldaura”, p. 203-207

Dones de la Manresa ignasiana

Posted on marzo 17, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Foto de portada del llibre: *Les ínyigues* de Mireia Vila

La “Manresa ignasiana” és un recorregut cultural que intenta seguir les petjades de Sant Ignasi de Loiola a la seva estada en aquesta ciutat, entre finals de març de 1522 i febrer de 1523, tot i que molts elements són part de la tradició més que de la història.

«Manresa ignasiana» a l’entrada de la cova, AGC 2024

A la seva ”autobiografia”, uns records dictats abans de morir que descriuen en tercera persona el seu itinerari interior, no trobem cap esment a “la cova”, el lloc més emblemàtic de la Manresa ignasiana, ni al “rapte”,[1] que dona nom a una capella que sí és important a la història, però per ser l’hospital de Santa Llúcia, documentat des de 1321, on el sant hostatjà. Entre aquestes memòries, la seva correspondència i els testimonis de la canonització, trobem referències dels llocs que Iñigo (serà Ignasi més endavant) trobà i trepitjà, en una etapa decisiva per a la seva trajectòria.

Farem una ullada a la seva història prèvia.

Iñigo López de Loiola (1491-1556) era el més petit de tretze germans; en morir la seva mare al poc temps, altres dones es faran càrrec de la seva primera educació, com la seva dida i Magdalena de Araoz, esposa del germà gran. Als disset anys el pare l’envia a Arévalo (Àvila) on s’inicia en les arts de la cavalleria, un conjunt que inclou armes, música, política o lleis. En 1521 és ferit a Pamplona. Passà un llarg temps enllitat suportant diverses intervencions per a refer els ossos i altres teixits danyats, fent-se a la idea que ja no podrà ser soldat i meditant sobre la seva vida anterior (gens modèlica, com reconeix). Penedit per la seva implicació en fets conflictius (relacionats amb el joc o els duels) i en alguns delictius en el tracte amb dones (potser violació), decideix viatjar a Terra Santa disposat a deixar enrere el seu passat i a servir a un Senyor més gran.

Portada romànica de la Seu de Manresa, amb una imatge maternal de la marededéu de l’Alba, 2024

Surt en mula des del santuari d’Arantzazu i viatjà cap a Barcelona, on pensava embarcar, passant abans per Montserrat. Als peus de la moreneta deixà l’espasa i es vesteix amb un saial de roba de sac que havia comprat. Aquest vestit era tot un símbol entre els grups que predicaven sense ser reconeguts per la església, per això els “homes del sac”, com se’ls coneixia, eren sovint menystinguts malgrat la seva popularitat. Era el temps en que l’església perseguia els grups que enaltien la pobresa i que, amb una relació propera amb les escriptures, predicaven en llengua vulgar de manera “no reglada”.

A Montserrat, Ignasi descobreix un tipus d’oració “metòdica” que indaga en la coneixença d’un mateix a partir d’imaginar situacions reals i de descobrir els moviments interiors que ens provoquen, el que després concretarà als seus “exercicis espirituals”.[2] Des del temps de convalescència portava una llibreta on anotava les seves reflexions i ara pensava afegir el que havia descobert, a Manresa “on determinà d’estar-se en un hospital uns dies” (Rambla: 51).

Montserrat des de Manresa, ciutat medieval emmurallada, 2024

La tradició explica que en sortir de Montserrat trobà un grup de dones vídues que anaven a Manresa i li ofereixen d’estar-se a l’hospital de Santa Llúcia, del qual una d’elles, Jerònima, era la hospitalera. Agnès Pujol (1480-1549) –Sagristà o Pasqual pels seus matrimonis- es farà càrrec de la seva alimentació i cura, en aquests dies i fins la seva mort.D’una família de cuireters manresans (els cuireters s’arreplegaven vora Santa Llúcia, fora dels murs inferiors), havia enviudat recentment del segon marit. Mare d’un fill del primer matrimoni amb Joan Sagristà, blanquer (feina també relacionada amb el tractament de la pell), finat als tretze mesos de casar-se, es tornà a casar amb un cotoner igualadí resident a Barcelona, Pere Pasqual, que va morir quatre anys després, deixant a Agnès i al fill d’aquesta, Joan Sagristà Pasqual, prou mitjans de vida, tot i que Agnès va haver de pledejar amb les famílies dels marits. Agnès, acomodada, serà l’amiga fidel amb qui mantindrà una relació d’estima mútua. La vida d’Ignasi resulta molt més apassionant després de llegir el que se sap d’aquestes dones, documentades recentment per Mireia Vila.[3]

Capella i antic hospital de Santa Llúcia, 2024

La primera visió de Manresa seria des del turó on avui en dia es troba la torre de Santa Caterina, on n’hi havia l’església de Sant Cristòfol, amb una comunitat femenina de Deodonades documentada entre mitjans del segle XIII i finals del XV. En 1402 s’hi afegí una Deodonada de Santa Margarida del Pla de Castellgalí. Aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí que permetia una vida activa, es va extingir en 1461, degut a la guerra i potser també a les restriccions sobre les comunitats femenines que, amb la imposició del claustre, veuen disminuir els seus recursos per a sobreviure. En 1502 el Consell de Manresa restaurà la capella de Sant Cristòfol i Santa Caterina. Sant Cristòfol era un sant molt popular en temps de pesta. La capella es va perdre el segle XIX [4].

Al camí ral de Montserrat, a Manresa, Ignasi trobà, com altres viatjants, la creu i la capella de la Mare de Déu de la Guia, patrona de missatgers i traginers. Aquesta capella havia estat fundada en 1503, per Na Magdalena que la manà construir, a prop del Cardener, en memòria del seu marit Antoni Bastardes, per això l’oratori era conegut com de “Na Bastardes”. Aquestes capelles-llocs d’acollida sovint s’establien a banda i banda del riu.

Torre de Sta. Catalina i ermita de la Guía, prop del Cardener, 2024

Des d’aquí, Ignasi es fixaria, com fem nosaltres, en el magnífic entorn natural del rocam, amb les seves balmes al puig de Sant Bartomeu, amb l’església romànica (segle XIII) del mateix nom (avui el Centre Cívic de les Escodines), on s’instal·laran, en 1582, uns frares caputxins (“framenors”) que mantindran litigis amb els jesuïtes per “la cova”.

Sant Bartomeu, avui Centre Cívic de les Escodines, 2025

En travessar el pont romànic (segle XII) sobre el Cardener, trobem la capella gòtica de Sant Marc, del gremi de blanquers, edificada en 1412, quan l’anterior de “Sant Marc i Santa Bàrbara”, ara Sant Pau, va quedar sota el bisbe de Vic. Sembla que Agnès visqué a la capella de Sant Marc-Sant Pau amb Pere Pasqual, el seu fill i dos fillols-aprenents l’any que aparegué Sant Ignasi. Mireia Vila estima que Agnès i Pere podrien ser donats (matrimonis que es feien càrrec d’ermites-hospitals, més acceptats per l’església que les comunitats femenines), però probablement era degut al primer matrimoni amb el blanquer “Sagristà”, nom i ofici suggestius al respecte.

Sant Marc, sota uns horts, prop del riu i la cova, a dalt, 2024

Aquest bonic paisatge era conegut com “Vall de Paradís”. Entre els desnivells d’aquest relleu rocós n’hi havia, com trobem encara, horts que rebrien l’aigua que s’escolava entre les roques i que podien ser recollits amb recs, com trobem entre Sant Pau i les Escodines, fins que arribés la sèquia que duia aigües del Llobregat des de Balsareny (1382), una obra que propicià les manufactures del teixit o de la pell. La Manresa de 1522, era una ciutat que s’anava refent desprès de guerres i epidèmies, gràcies al seu teixit artesanal i comercial.

Placa en record de l’arribada de les aigües del Llobregat, 2024

Després d’estar-se uns dies a l’hospital de Santa Llúcia i donat que la seva estada a Manresa es va allargant, passà uns dies al convent de Sant Domènec (dedicat llavors a Sant Pere màrtir), encarregant-se Agnès Pujol de la seva manutenció amb altres dones com Agnès Caldoliver (Claver) o Miquela Sitjar o de Canyelles, que l’alimenten, el vesteixen, el cuiden quan està malalt i li donen almoina quan capta pels pobres, entre els que reparteix el que rep, tal com feien els “menorets” de Sant Francesc, molt estimats per la gent.

Amb les “les ínyigues”, com se les coneix a Manresa, comença els “exercicis” que connecten la consciència amb la vida quotidiana, un saber propi de dones. Cal tenir en compte que algunes d’elles eren properes a les tendències espirituals de les ordes terciàries. Agnès Pasqual tenia a Barcelona contactes amb erasmistes i lul·listes (Vila: 208).

El Cardener, al fons les Escodines i el camí de les ínyigues cap a Sant Pau, 2024

Els edificis emblemàtics que Iñigo trobà, dintre i fora muralles, mostren la riquesa d’aquesta gran vila que va ser seu d’un bisbat i d’un comtat. La Seu ja s’alçava imponent sobre els murs de la ciutat. La construcció gòtica, iniciada en 1328 ja estava acabada en 1488. A les capelles de la Seu i d’altres edificis religiosos es reunien les confraries dels gremis, en les que normalment no participaven les dones. Els canonges de la Seu no es devien mirar amb bons ulls les prèdiques de Sant Ignasi, donat l’èxit que tenia entre les elles.

Al mig de la ciutat emmurallada, l’església de Sant Miquel, molt antiga, reconstruïda al segle XI fora muralles, al XIV amb la remodelació de les muralles i següents i ennderrocada en 1936, era, com la de Barcelona, el lloc on es celebraven els Consells de la Ciutat. Les ínyigues eren dones benestants situades al nucli vell. La majoria tenien relacions familiars amb artesans que van evolucionant a mercaders amb càrrecs administratius.

La Seu, sobre les balmes naturals i sobre la muralla. 2024

Fora murs, l’ermita de Sant Pau, priorat masculí del Cister en temps de Ignasi. Un dia, caminat vers aquesta ermita, s’assegué vora el riu i allí se li començaren a “obrir els ulls de l’enteniment (…) de manera que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans” (Rambla: 59). Allí començà a canviar la mirada del ego turmentat per la del beneit mortal que agraeix els dons més preuats que rep, com la vida, l’aigua o la llum. Aquesta experiència li ajudarà a deixar-se portar per la misericòrdia des de l’adaptació a la realitat, una conseqüència serà la de tenir millor cura d’ell mateix per poder estar entre la gent, tal com li anaven indicant les dones i altres persones amb seny. En aquesta època de Manresa, encara no trobem en Ignasi la misogínia que veurem més endavant, potser condicionada per l’església que posava en marxa tota la maquinària de la Contrareforma.

La seva memòria relata que només a Manresa va trobar una persona “que entrava més endins en les coses espirituals”, “una dona de molta edat i també antiga serventa de Déu” (Rambla: 54 i 64). Podria ser Maria de Santo Domingo (1470-1524), una de les principals “il·luminades” de l’època. Ignasi no diu el nom, potser tenia por de que no s’acceptés el seu programa, molt pròxim a les idees dels il·luminats; no hem d’oblidar que Ignasi, com aquests grups, va ser sotmès a la Inquisició, tot i que ell se’n va sortir. Però, el fet de que aquesta dona fos coneguda com “la beata” i de ser “antiga serventa” sembla indicar que abans tenia unes funcions que ara no en té. Podria ser una dona d’aquelles comunitats que van extingint-se, com les del Císter i moltes altres. En tot cas, veiem que les dones, no només tenen cura de l’Ignasi pobre i malalt, també l’orienten.

Una comunitat cistercenca femenina, provinent de Santa Maria de Valldaura d’Olvan (Berguedà), s’havia instal·lat a Manresa en 1398, al portal d’Urgell, on havia l’església del Sant Esperit i l’hospital fundat pel conseller Jaume Amargós que va cedir aquest indret en 1338 a la comunitat de Valldaura, venint, finalment, seixanta anys després amb el mateix oferiment fet pel draper Bartomeu Amargós, fill d’en Jaume. En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura” (Sarret, 203-207).

Endemés del de Santa Llúcia o “l’hospital inferior”, dedicat als malats, Manresa tenia el de Sant Andreu o “de dalt”, conegut des de 1260, al camí cap a Berga i de Vic, més gran que el de Santa Llúcia, ja que el 1420 comptava amb 15 llits i dedicat als viatgers. També n’hi havia un hospital de mesells amb la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer (1292), on s’instal·larà, en 1322, una comunitat clarissa que també anirà disminuint. És en aquest any, 1322, quan la dona Berengària, vídua de Ramon Metge, ven als consellers una peça de terra per l’hospital de malalts que limita amb el Cardener. Aquest hospital va ser atès per deodonats (matrimonis) i després ermitans (Sarret: 208-209).

Porta de Santa Clara, avui hospital, 2025

Sant Ignasi passava per Santa Clara de camí d’una altra ermita molt antiga: Santa Maria de la Salut o de Viladordis, al costat d’un mas conegut des del segle X. En Viladordis va estar a punt de morir d’inanició després d’una profunda crisis, de nou van ser les dones les que el van buscar i el van recollir, cuidant-lo fins que es va refer. Dels testimonis dels processos destaquem la concreció amb que aquestes dones o els seus descendents expliquen les tècniques d’atenció al malalt. Unes dones que, malgrat el vestit de sac van detectar que venia de bon llinatge en observar les seves mans.

En aquest cas va passar uns dies a la casa dels Amigant, prop del convent del Carme, acollit per la matriarca Àngela Seguí. Els descendents d’aquesta família, molt religiosa, erigiran aquí la capella de “Sant Ignasi malalt” i promocionaran altres indrets manresans, com la cova.

A l’hivern, abans de sortir cap a Barcelona, caigué de nou “malalt d’una malaltia greu i la ciutat, per a tenir-ne cura, l’aposentà a casa del pare d’un tal Ferrera”, fixem-nos que al noi se’l coneix per l’atribut femení de la mare. Allí l’assistiren i, “com que moltes senyores distingides ja li eren devotes, a la nit venien a vetllar-lo”. Quan es recuperà, davant de la seva feblesa i de la cruesa de l’hivern manresà, “l’obligaren a vestir-se calçar-se i cobrir-se el cap” (Rambla: 62).

Agnès Pujol, l’acollirà a la seva casa de Barcelona il’ajudarà a establir nous contactes, com Isabel Roser, que va professar com a jesuïta, tot i que després de dos anys Sant Ignasi es va fer enrere i Roser passarà al convent de la tercera orde clarissa de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona.

Com a reconeixement a les dones que l’acompanyaren, s’ha batejat el camí que mena al “pou de llum” (una obra artística al lloc on Sant Ignasi es va transformar) des de la Font de Llops de Sant Pau, com camí de les Ínyigues.

Camí de les ínyigues entre Sant Pau i les Escodines, 2025

Hem vist que la Manresa del segle XVI era una ciutat dinàmica amb un teixit social femení potent. Ens hem fixat en les dones que van atendre el pelegrí, malalt i desorientat, deixant constància, per contraposició, de la eliminació o reclusió sistemàtica dels grups de dones per part de les institucions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-03-2025

A les dones que tenen cura dels seus propers

[1] Rambla, Josep Mª, sj. (traducció i comentari) “El pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola”, ed. Claret, 1983, p.25-30 i 51-64.

[2] Riera, Francesc, sj. (2017) “Immersió en la Manresa ignasiana. Sis contemplacions”. Cristianisme i Justícia, quadern 83.

[3] Mireia Vila Cortina (2019). Les Ìnyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa. Zenobita, ed.

[4] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, p. 199-202

Visita al castell de Segur i a Can Santdiumenge (antiga casa Jordana)

Posted on marzo 3, 2025 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Segur, amb el castell a una banda i l’església a l’altra. AGC, 2025

Segur és un nucli poblacional que actualment pertany al municipi de Veciana de la comarca de l’Anoia, tot i que les seves condicions geogràfiques el situarien, junt a altres municipis de l’Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, a la zona de l’Alta Segarra o l’Alta Anoia.

Fa pocs anys s’ha excavat al lloc de Segur on se sabia que hi havia un antic castell destrossat en 1616 pel virrei de Catalunya. En no haver estat reformat des de llavors, les excavacions han permès mostrar les seves estructures.

Restes del castell de Segur, amagades fins fa poc temps.

Al segle XI seria bàsicament una torre de defensa i vigilància, de la que en queda la base. Aquesta torre seria desmuntada, en perdre la seva funció, cap al segle XIII. El 1380 els senyors de Calders, que ja senyorejaven la fortificació, compren els drets al rei Joan, que serà residència senyorial per aquest llinatge. En aquesta època s’emmuralla el recinte castral.

Pati del castell compartit i guardat per Can Sant Diumenge

Durant el segle XV els senyors de Calders el reformen convertint-lo en un autèntic palau que el duc d’Alburquerque i virrei de Catalunya farà derruir en 1616 com a represàlia d’uns diners reials destinats a pagar uns deutes a banquers genovesos que havien recolzat els terços de Flandes, una història en la que no entrarem. El cas és que les excavacions donen fe del túnel que n’hi havia sota el castell per on es pensava que entraven i sortien els bandolers.[1] Del palau del segle XV queda una de les torres, un parell d’estances, part dels murs del recinte castral i del túnel.

Murs del castell des del pati de Cal Santdiumenge.

Endemés dels Calders, altres senyors explotaven les terres i els pagesos: la seva església de Santa Maria, sota el bisbat de Vic, pertanyia a la Canònica de Santa Maria de l’Estany, mentre que Segur, amb Veciana i Miralles, conformava la baronia de Segur, aquests i altres senyors feudals treien rèdits, multiplicant les càrregues als de baix. El santuari de Puig del Ram, a les afores del nucli, pertanyia, doblement, a l’església de l’Estany i a la baronia. En 1640, potser com a penitència, Ramon de Calders dota aquesta capella amb un clergue beneficiari.

Santuari del Puig del Ram, Segur, Veciana.

Les cases que trobem al voltant del castell, algunes d’elles excavades a la roca com la de Cal Santdiumenge, formarien part de l’antic recinte castral. Segur manté la major part de les cases mencionades al segle XVII, amb els seus noms i bona part de la seva estructura original, gràcies a l’interès d’una gent que ha conservat la memòria del seu castell enterrat.

Un bonic poble per visitar que ens ofereix una agradable visió de conjunt. Fent ruta per l’Alta Segarra, vam arribar a Segur, vaig fer fotos del santuari de Puig del Ram i de l’església de Santa Maria amb la rectoria al costat i el seu pou.

Pujant entre les cases de seguida vaig trobar el castell i una bonica casa a la placeta: Can Santdiumenge, un senyor també feia fotos, ens vam saludar.

Can Santdiumenge, junt al castell de Segur.

Vaig veure les escales del castell amb una reixa i vaig mirar com fer millor alguna foto quan el senyor treu unes claus i obre la reixa, li pregunto si es pot visitar i m’invita a entrar tot dient: -“això és casa meva”, -“el castell?”, -“No!!!, la casa del costat, però el pati acaba als murs del castell”, –“de petit jugava aquí, encara no havien tret el castell”, m’explica amb ganes d’enraonar. Aviat surt la seva dona, Montserrat, i m’acompanyen a veure el que es pot des del seu pati. La seva amabilitat em desborda i no em fixo gaire en les fotos que faig.

Porta d’accés al pati de Can Santdiumenge i del castell

La història de les nissagues de poder és un embolic en el que fàcilment et perds, no així la dels homes i les dones que es guanyen la vida amb el seu treball, un història poc reconeguda però molt entenedora. Abans d’entrar a la casa, en Josep Maria i la Montserrat m’ensenyen amb orgull una escultura de ferro amb una placa de 2007, un homenatge a la gent que ha treballat en aquestes contrades, mantenint tants dominadors que, tots ells, han explotat i exploten la bona gent.

Amb la confiança guanyada, em conviden a entrar a casa seva, un espai cuidat i mantingut amb la seva originalitat que em sorprèn agradablement. M’ensenyen la part de baix, les corts i els magatzems on guarden estris de tota mena vinculats a les activitats agrícoles (conreu mediterrani de cereals, vinya i oli) i a d’altres oficis necessaris a les masies.

Una restauració que guarda amb estima la memòria del passat.

Entro al celler on tenen un cup i dues botes molt antigues, una d’elles del segle XVI, em fixo en una cisterna que recolliria l’aigua de pluja.

Sortim per la part que dona a la placeta on he començat fent les fotos. Em fixo en l’antic nom de la casa «Jordana», l’etimologia d’aquest nom remet al riu Jordà i a Sant Jordi, no en sé res més d’aquest topònim del lloc, potser algun dia ho investigaré.

Amb agraïment a la seva atenció m’acomiado, és febrer del 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 03-03-2025

«A la memòria dels homes i dones de Can Santdiumenge i dels pagesos de les comarques de l’Anoia, La Segarra i dels Solsonès. Setembre, 2007«.

[1] https://tribunadarqueologia.blog.gencat.cat/2019/04/05/propera-conferencia-de-la-tribuna-darqueologia-2018-2019-el-castell-de-segur-veciana-anoia-en-directe-per-internet/

TERRA ENDINS

"Terra endins" és un blog on explicar la història d'alguns pobles i llocs de Catalunya i d'arreu, des dels entorns naturals.