Bellesa e història a l’Alta Segarra o “Sikarra”

La Torre Manresana i Sant Andreu de Prats de Rei. AGC, 2025

L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.

Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.

Gorg del Nafre a Copons (Riera Gran). AGC, 2025

Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.

Enfesta a La Molsosa (Solsonès), tot i que una franja de Calonge la separa. AGC, 2025

A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.

Castell de Boixadors i St. Pere a Sallavinera, límit entre l’Anoia, el Solsonès i el Bages

Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.

Castells, vies de comunicació i rieres de la zona. Cartell a Mirambell. AGC, 2025

Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.

Dusfort des de Mirambell, veïnats de Calonge. La vista dona una idea de la comarca. AGC, 2025

Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]

Cartell del jaciment trobat sota la pl. de la marededeu del Portal a Prats de Rei. AGC, 2025

Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.

La Farinera, entre el nucli vell i el torrent que segueix el camí ral entre Calaf i Prats

Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]

Jaciment a Sta. Maria de Veciana, una església molt antiga. AGC, 2025

Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]

Jaciment darrera l’església de Sta. Maria de Prats de Rei. AGC, 2025

Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.

Torre de Vallferosa i església de St. Pere. AGC, 2025

Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.

Capelleta de St. joan de l’Hospital a Prats de Rei. AGC, 2025

Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939). ​​

Sant Miquel de la Comanda. Foto de 1925 de Salvany

El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).

Priorat Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.

Sta. Magdalena del Pla (El Soler, Calonge), actualment refent-se, AGV, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025

Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda


[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.

Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)

[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).

[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306

Dones de la Manresa ignasiana

Foto de portada del llibre: Les ínyigues de Mireia Vila

La “Manresa ignasiana” és un recorregut cultural que intenta seguir les petjades de Sant Ignasi de Loiola a la seva estada en aquesta ciutat, entre finals de març de 1522 i febrer de 1523, tot i que molts elements són part de la tradició més que de la història.

«Manresa ignasiana» a l’entrada de la cova, AGC 2024

A la seva ”autobiografia”, uns records dictats abans de morir que descriuen en tercera persona el seu itinerari interior, no trobem cap esment a “la cova”, el lloc més emblemàtic de la Manresa ignasiana, ni al “rapte”,[1] que dona nom a una capella que sí és important a la història, però per ser l’hospital de Santa Llúcia, documentat des de 1321, on el sant hostatjà. Entre aquestes memòries, la seva correspondència i els testimonis de la canonització, trobem referències dels llocs que Iñigo (serà Ignasi més endavant) trobà i trepitjà, en una etapa decisiva per a la seva trajectòria.

Pont Vell del Cardener, 2024

Farem una ullada a la seva història prèvia.

Iñigo López de Loiola (1491-1556) era el més petit de tretze germans; en morir la seva mare al poc temps, altres dones es faran càrrec de la seva primera educació, com la seva dida i Magdalena de Araoz, esposa del germà gran. Als disset anys el pare l’envia a Arévalo (Àvila) on s’inicia en les arts de la cavalleria, un conjunt que inclou armes, música, política o lleis. En 1521 és ferit a Pamplona. Passà un llarg temps enllitat suportant diverses intervencions per a refer els ossos i altres teixits danyats, fent-se a la idea que ja no podrà ser soldat i meditant sobre la seva vida anterior (gens modèlica, com reconeix). Penedit per la seva implicació en fets conflictius (relacionats amb el joc o els duels) i en alguns delictius en el tracte amb dones (potser violació), decideix viatjar a Terra Santa disposat a deixar enrere el seu passat i a servir a un Senyor més gran.

Portada romànica de la Seu de Manresa, amb una imatge maternal de la marededéu de l’Alba, 2024

Surt en mula des del santuari d’Arantzazu i viatjà cap a Barcelona, on pensava embarcar, passant abans per Montserrat. Als peus de la moreneta deixà l’espasa i es vesteix amb un saial de roba de sac que havia comprat. Aquest vestit era tot un símbol entre els grups que predicaven sense ser reconeguts per la església, per això els “homes del sac”, com se’ls coneixia, eren sovint menystinguts malgrat la seva popularitat. Era el temps en que l’església perseguia els grups que enaltien la pobresa i que, amb una relació propera amb les escriptures, predicaven en llengua vulgar de manera “no reglada”.

A Montserrat, Ignasi descobreix un tipus d’oració “metòdica” que indaga en la coneixença d’un mateix a partir d’imaginar situacions reals i de descobrir els moviments interiors que ens provoquen, el que després concretarà als seus “exercicis espirituals”.[2] Des del temps de convalescència portava una llibreta on anotava les seves reflexions i ara pensava afegir el que havia descobert, a Manresa “on determinà d’estar-se en un hospital uns dies” (Rambla: 51).

Montserrat des de Manresa, ciutat medieval emmurallada, 2024

La tradició explica que en sortir de Montserrat trobà un grup de dones vídues que anaven a Manresa i li ofereixen d’estar-se a l’hospital de Santa Llúcia, del qual una d’elles, Jerònima, era la hospitalera. Agnès Pujol  (1480-1549) –Sagristà o Pasqual pels seus matrimonis- es farà càrrec de la seva alimentació i cura, en aquests dies i fins la seva mort.D’una família de cuireters manresans (els cuireters s’arreplegaven vora Santa Llúcia, fora dels murs inferiors), havia enviudat recentment del segon marit. Mare d’un fill del primer matrimoni amb Joan Sagristà, blanquer (feina també relacionada amb el tractament de la pell), finat als tretze mesos de casar-se, es tornà a casar amb un cotoner igualadí resident a Barcelona, Pere Pasqual, que va morir quatre anys després, deixant a Agnès i al fill d’aquesta, Joan Sagristà Pasqual, prou mitjans de vida, tot i que Agnès va haver de pledejar amb les famílies dels marits. Agnès, acomodada, serà l’amiga fidel amb qui mantindrà una relació d’estima mútua. La vida d’Ignasi resulta molt més apassionant després de llegir el que se sap d’aquestes dones, documentades recentment per Mireia Vila.[3]

Capella i antic hospital de Santa Llúcia, 2024

La primera visió de Manresa seria des del turó on avui en dia es troba la torre de Santa Caterina, on n’hi havia l’església de Sant Cristòfol, amb una comunitat femenina de Deodonades documentada entre mitjans del segle XIII i finals del XV. En 1402 s’hi afegí una Deodonada de Santa Margarida del Pla de Castellgalí. Aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí que permetia una vida activa, es va extingir en 1461, degut a la guerra i potser també a les restriccions sobre les comunitats femenines que, amb la imposició del claustre, veuen disminuir els seus recursos per a sobreviure. En 1502 el Consell de Manresa restaurà la capella de Sant Cristòfol i Santa Caterina. Sant Cristòfol era un sant molt popular en temps de pesta. La capella es va perdre el segle XIX [4].

Al camí ral de Montserrat, a Manresa, Ignasi trobà, com altres viatjants, la creu i la capella de la Mare de Déu de la Guia, patrona de missatgers i traginers. Aquesta capella havia estat fundada en 1503, per Na Magdalena que la manà construir, a prop del Cardener, en memòria del seu marit Antoni Bastardes, per això l’oratori era conegut com de “Na Bastardes”. Aquestes capelles-llocs d’acollida sovint s’establien a banda i banda del riu.

Torre de Sta. Catalina i ermita de la Guía, prop del Cardener, 2024

Des d’aquí, Ignasi es fixaria, com fem nosaltres, en el magnífic entorn natural del rocam, amb les seves balmes al puig de Sant Bartomeu, amb l’església romànica (segle XIII) del mateix nom (avui el Centre Cívic de les Escodines), on s’instal·laran, en 1582, uns frares caputxins (“framenors”) que mantindran litigis amb els jesuïtes per “la cova”.

Sant Bartomeu, avui Centre Cívic de les Escodines, 2025

En travessar el pont romànic (segle XII) sobre el Cardener, trobem la capella gòtica de Sant Marc, del gremi de blanquers, edificada en 1412, quan l’anterior de “Sant Marc i Santa Bàrbara”, ara Sant Pau, va quedar sota el bisbe de Vic. Sembla que Agnès visqué a la capella de Sant Marc-Sant Pau amb Pere Pasqual, el seu fill i dos fillols-aprenents l’any que aparegué Sant Ignasi. Mireia Vila estima que Agnès i Pere podrien ser donats (matrimonis que es feien càrrec d’ermites-hospitals, més acceptats per l’església que les comunitats femenines), però probablement era degut al primer matrimoni amb el blanquer “Sagristà”, nom i ofici suggestius al respecte.

Sant Marc, sota uns horts, prop del riu i la cova, a dalt, 2024

Aquest bonic paisatge era conegut com “Vall de Paradís”. Entre els desnivells d’aquest relleu rocós n’hi havia, com trobem encara, horts que rebrien l’aigua que s’escolava entre les roques i que podien ser recollits amb recs, com trobem entre Sant Pau i les Escodines, fins que arribés la sèquia que duia aigües del Llobregat des de Balsareny (1382), una obra que propicià les manufactures del teixit o de la pell. La Manresa de 1522, era una ciutat que s’anava refent desprès de guerres i epidèmies, gràcies al seu teixit artesanal i comercial.

Placa en record de l’arribada de les aigües del Llobregat, 2024

Després d’estar-se uns dies a l’hospital de Santa Llúcia i donat que la seva estada a Manresa es va allargant, passà uns dies al convent de Sant Domènec (dedicat llavors a Sant Pere màrtir), encarregant-se Agnès Pujol de la seva manutenció amb altres dones com Agnès Caldoliver (Claver) o Miquela Sitjar o de Canyelles, que l’alimenten, el vesteixen, el cuiden quan està malalt i li donen almoina quan capta pels pobres, entre els que reparteix el que rep, tal com feien els “menorets” de Sant Francesc, molt estimats per la gent.

Amb les “les ínyigues”, com se les coneix a Manresa, comença els “exercicis” que connecten la consciència amb la vida quotidiana, un saber propi de dones. Cal tenir en compte que algunes d’elles eren properes a les tendències espirituals de les ordes terciàries. Agnès Pasqual tenia a Barcelona contactes amb erasmistes i lul·listes (Vila: 208).

El Cardener, al fons les Escodines i el camí de les ínyigues cap a Sant Pau, 2024

Els edificis emblemàtics que Iñigo trobà, dintre i fora muralles, mostren la riquesa d’aquesta gran vila que va ser seu d’un bisbat i d’un comtat. La Seu ja s’alçava imponent sobre els murs de la ciutat. La construcció gòtica, iniciada en 1328 ja estava acabada en 1488. A les capelles de la Seu i d’altres edificis religiosos es reunien les confraries dels gremis, en les que normalment no participaven les dones. Els canonges de la Seu no es devien mirar amb bons ulls les prèdiques de Sant Ignasi, donat l’èxit que tenia entre les elles.

Al mig de la ciutat emmurallada, l’església de Sant Miquel, molt antiga, reconstruïda al segle XI fora muralles, al XIV amb la remodelació de les muralles i següents i ennderrocada en 1936, era, com la de Barcelona, el lloc on es celebraven els Consells de la Ciutat. Les ínyigues eren dones benestants situades al nucli vell. La majoria tenien relacions familiars amb artesans que van evolucionant a mercaders amb càrrecs administratius.

La Seu, sobre les balmes naturals i sobre la muralla. 2024

Fora murs, l’ermita de Sant Pau, priorat masculí del Cister en temps de Ignasi. Un dia, caminat vers aquesta ermita, s’assegué vora el riu i allí se li començaren a “obrir els ulls de l’enteniment (…) de manera que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans” (Rambla: 59). Allí començà a canviar la mirada del ego turmentat per la del beneit mortal que agraeix els dons més preuats que rep, com la vida, l’aigua o la llum. Aquesta experiència li ajudarà a deixar-se portar per la misericòrdia des de l’adaptació a la realitat, una conseqüència serà la de tenir millor cura d’ell mateix per poder estar entre la gent, tal com li anaven indicant les dones i altres persones amb seny. En aquesta època de Manresa, encara no trobem en Ignasi la misogínia que veurem més endavant, potser condicionada per l’església que posava en marxa tota la maquinària de la Contrareforma.

Ermita de Sant Pau, 2025

La seva memòria relata que només a Manresa va trobar una persona “que entrava més endins en les coses espirituals”, “una dona de molta edat i també antiga serventa de Déu” (Rambla: 54 i 64). Podria ser Maria de Santo Domingo (1470-1524), una de les principals “il·luminades” de l’època. Ignasi no diu el nom, potser tenia por de que no s’acceptés el seu programa, molt pròxim a les idees dels il·luminats; no hem d’oblidar que Ignasi, com aquests grups, va ser sotmès a la Inquisició, tot i que ell se’n va sortir. Però, el fet de que aquesta dona fos coneguda com “la beata” i de ser “antiga serventa” sembla indicar que abans tenia unes funcions que ara no en té. Podria ser una dona d’aquelles comunitats que van extingint-se, com les del Císter i moltes altres. En tot cas, veiem que les dones, no només tenen cura de l’Ignasi pobre i malalt, també l’orienten.

Una comunitat cistercenca femenina, provinent de Santa Maria de Valldaura d’Olvan (Berguedà), s’havia instal·lat a Manresa en 1398, al portal d’Urgell, on havia l’església del Sant Esperit i l’hospital fundat pel conseller Jaume Amargós que va cedir aquest indret en 1338 a la comunitat de Valldaura, venint, finalment, seixanta anys després amb el mateix oferiment fet pel draper Bartomeu Amargós, fill d’en Jaume. En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura” (Sarret, 203-207).

Endemés del de Santa Llúcia o “l’hospital inferior”, dedicat als malats, Manresa tenia el de Sant Andreu o “de dalt”, conegut des de 1260, al camí cap a Berga i de Vic, més gran que el de Santa Llúcia, ja que el 1420 comptava amb 15 llits i dedicat als viatgers. També n’hi havia un hospital de mesells amb la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer (1292), on s’instal·larà, en 1322, una comunitat clarissa que també anirà disminuint. És en aquest any, 1322, quan la dona Berengària, vídua de Ramon Metge, ven als consellers una peça de terra per l’hospital de malalts que limita amb el Cardener. Aquest hospital va ser atès per deodonats (matrimonis) i després ermitans (Sarret: 208-209).

Porta de Santa Clara, avui hospital, 2025

Sant Ignasi passava per Santa Clara de camí d’una altra ermita molt antiga: Santa Maria de la Salut o de Viladordis, al costat d’un mas conegut des del segle X. En Viladordis va estar a punt de morir d’inanició després d’una profunda crisis, de nou van ser les dones les que el van buscar i el van recollir, cuidant-lo fins que es va refer. Dels testimonis dels processos destaquem la concreció amb que aquestes dones o els seus descendents expliquen les tècniques d’atenció al malalt. Unes dones que, malgrat el vestit de sac van detectar que venia de bon llinatge en observar les seves mans.

Viladordis, 2021

En aquest cas va passar uns dies a la casa dels Amigant, prop del convent del Carme, acollit per la matriarca Àngela Seguí. Els descendents d’aquesta família, molt religiosa, erigiran aquí la  capella de “Sant Ignasi malalt” i promocionaran altres indrets manresans, com la cova.

A l’hivern, abans de sortir cap a Barcelona, caigué de nou “malalt d’una malaltia greu i la ciutat, per a tenir-ne cura, l’aposentà a casa del pare d’un tal Ferrera”, fixem-nos que al noi se’l coneix per l’atribut femení de la mare. Allí l’assistiren i, “com que moltes senyores distingides ja li eren devotes, a la nit venien a vetllar-lo”. Quan es recuperà, davant de la seva feblesa i de la cruesa de l’hivern manresà, “l’obligaren a vestir-se calçar-se i cobrir-se el cap” (Rambla: 62).

Agnès Pujol, l’acollirà a la seva casa de Barcelona il’ajudarà a establir nous contactes, com Isabel Roser, que va professar com a jesuïta, tot i que després de dos anys Sant Ignasi es va fer enrere i Roser passarà al convent de la tercera orde clarissa de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona.

Com a reconeixement a les dones que l’acompanyaren, s’ha batejat el camí que mena al “pou de llum” (una obra artística al lloc on Sant Ignasi es va transformar) des de la Font de Llops de Sant Pau, com camí de les Ínyigues.

Camí de les ínyigues entre Sant Pau i les Escodines, 2025

Hem vist que la Manresa del segle XVI era una ciutat dinàmica amb un teixit social femení potent. Ens hem fixat en les dones que van atendre el pelegrí, malalt i desorientat, deixant constància, per contraposició, de la eliminació o reclusió sistemàtica dels grups de dones per part de les institucions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-03-2025

A les dones que tenen cura dels seus propers


[1] Rambla, Josep Mª, sj. (traducció i comentari) “El pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola”, ed. Claret, 1983, p.25-30 i 51-64. 

[2] Riera, Francesc, sj. (2017) “Immersió en la Manresa ignasiana. Sis contemplacions”. Cristianisme i Justícia, quadern 83.

[3] Mireia Vila Cortina (2019). Les Ìnyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa. Zenobita, ed.

[4] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, p. 199-202