El Pontarró, un bell record a Martorell i al meu cor

Gual del riu Anoia al pas per Martorell, al fons l’església parroquial, 2024

El curs 1988-1989 vaig ser destinada a l’escola d’educació especial “Verge del Pontarró” (avui centre d’educació especial “El Pontarró”) de Martorell. Aquest centre va ser la primera escola pública d’aquestes característiques de Catalunya (1969) i un capdavanter en l’educació integral en aquells temps encara franquistes. Podeu consultar la seva història a la seva web.[1]

Les pors inicials a una activitat professional que encara no havia exercit plenament (l’educació especial a una escola no és el mateix que la que es fa en un centre) s’esbandiren ràpidament amb l’acollida del personal de l’escola: algunes mestres com jo, sí, però, especialment, la resta de personal que no estava de pas, com podíem estar les funcionàries: educadores, logopedes, psicòlegs, psicomotricista, fisio… un personal que, amb algunes mestres vinculades de cap i cos al projecte educatiu del centre, feien d’aquella escola una autèntica llar, on l’alumnat podia millorar la seva autoestima i les seves capacitats d’integració al món.

Van ser quatre anys irregulars en un temps propi vital en el que vaig conèixer al que seria el meu marit, em vaig casar, vaig tenir el meu primer fill biològic i em vaig quedar de nou embarassada. Tot i així, el pas pel Pontarró va marcar la meva trajectòria professional, doncs aprendre amb aquells professionals que es deixaven el cor i la pell per fer el bo i millor per criatures tan diferents i tan especials em va ensenyar, per sempre més, a mirar la situació de l’altre, a escoltar fent-me càrrec del seu desig i de la seva necessitat, a proposar accions per a millorar les seves capacitats, sempre connectant amb la realitat, en definitiva a descentrar-me per atendre el que pot ser útil i adequat per tal d’avançar. El millor que un educador pot fer. I no m’ha anat malament.

Una de les representacions que feiem els companys del Pontarró. 1989-90

Tot el meu currículum posterior es fonamenta en el que vaig aprendre en aquella escola, en com s’ensenyava a llegir rètols amb els tallers de cuina, en els balls i teatres que organitzaven, en la manera de combinar tendresa i fermesa… podria escriure un llibre al respecte, però serà en una altra ocasió, de moment només deixo constància que els serveis i les atencions que es donen en un centre especial són necessaris per a una bona inclusió. Inclusió sí, però amb uns professionals i uns mitjans molt especials.

El Pontarró és un nom que em va agradar des del primer moment, quan encara no sabia que aquella experiència seria per a mi un autèntic pont. És del que representa per a Martorell aquest element de la seva història del que vull parlar, doncs queden ja pocs vestigis. La principal font d’informació que seguiré és la de l’historiador Isidre Clopas, les pàgines citades són del seu llibre.[2]

La capella de la Mare de Déu del Pontarró, mencionada en 1346, era una típica ermita amb la casa dels ermitans al costat i un petit camp de conreu al costat per la manutenció familiar. Estava situada prop del pont de fusta i gual del riu Anoia, una mica més amunt, al camí que anava cap a Montserrat. De fet, el document de 1346 és un acord entre el rector i els prohoms de Martorell a favor d’un veí de Corbera de Llobregat (p. 25).

Goigs a la Mare de Déu del Pontarró del segle XVIII

D’aquesta capella ens queda una bonica reproducció de la imatge gòtica de la marededeu de la Pietat o del Pontarró, ja que l’antiga talla, traslladada en 1863 a la parroquial, va ser incendiada en 1936. Feta per l’artista Joaquim Renart, (Barcelona, 1879-1961), es troba a una fornícula de l’església parroquial de Martorell.

Reproducció de la imatge gòtica a l’església parroquial de Martorell, 2025

El Pontarró deuria ser un petit pont sobre un dels nombrosos torrents que baixaven cap a l’Anoia, com el del Pelegrí o el de Llops, o potser sobre una antiga sèquia medieval.

Junt a l’ermita n’hi havia l’hostal del Pontarró, edificat, segons la data esculpida, el 1745, però potser es va bastir sobre un anterior. En aquest temps trobem documentades la masia de Can Sayas, algunes casetes de planta i pis, l’era del Pedró, utilitzada pels pagesos dels voltants i una creu de terme (1780) en un camp propietat de Maria de Mora vídua de Félix Mora[3] (p. 47-48, 74, 104 i 111). De tot plegat, només queda el record. De la casa Mora, alguns elements al jardí del Museu de l’Enrajolada o d’en Santacana.

Pati del museu Santacana amb elements de cases antigues, 2025

La capella i tot el seu voltant va ser incendiat per l’exercit francès en 1808 després de la derrota del Bruc. L’ermita va ser refeta, però el nou traçat de la carretera de Madrid de 1863 va fer que finalment l’enderroquessin. A aquesta carretera, antic camí Ral de Montserrat, s’accedia des del carrer anomenat, justament, Montserrat, una carretera molt transitada en temps recents, per on ens allunyaven de la ciutat perdent de vista llocs històrics com aquest.

Talús de desmunt al carrer Montserrat, 2025

Clopas diu que el pontarró era llavors damunt el rec o canal del molí paperer d’en Gomis i donava pas al camí Ral de Madrid. Aquest rec va tenir diferents usos industrials, com el d’un antic molí fariner (1607) conegut com “d’en Carmona”, propietat en 1718 de Teresa de Carmona, al que s’afegirà un molí draper o paperer, una serradora de fusta i una farga que en 1840 pertanyien a Francesc Gomis, d’aquí el nom. En 1940 el molí paperer encara funcionava. En 1875 una família de Gelida havia establert un forn de terrissa darrera l’antic hostal (p. 78 i 99). Però aquest rec, d’origen molt antic, devia tenir usos agrícoles i, probablement, per algun molí fariner pre-industrial.

Actualment resta el topònim del “Camí del Pontarró” que, prop del riu Anoia, envolta uns terrenys d’horta molt fèrtils: “l’horta vella”, paral·lel a l’Anoia i al rec del molí paperer, dedicada en 1780 al conreu del cànem, material molt productiu per a diferents artesans i “l’horta nova” o “Salonelles” que limitava amb l’Hostal del Pontarró i el camí Ral de Madrid, davant del cementiri (p. 63).

Horts al camí del Pontarró, 2025

Al segle XIX s’edifica un altre hostal anomenat “d’Alujas” a tocar del carrer de Gomis, amb un terreny amb camp i vinya. Aquest hostal tenia molta clientela, sent el lloc molt transitat, especialment davant les riuades (p. 75).

L’antiga ermita tenia un pou al darrera que va ser tapat el 1942, en fer-se l’escola del carrer Montserrat (p.126). Aquesta escola va ser projectada, com la dels Convents, en 1935, però a causa de la guerra es va fer més tard, actualment és un institut. Aquest era, per tant, l’emplaçament de l’antiga capella del Pontarró. Al carrer Montserrat també n’hi havia una font molt antiga i popular amb un ample abeurador al costat, element indispensable dels traginers i viatgers. Francesc Santacana i Romeu (Martorell, 1883-1936), propietari de la font i de les vinyes properes, cedí part del cabdal d’aigua a la vila (p. 131).

Antiga escola Montserrat, 2025

La font de Santacana era la deu d’aigua potable del rec dels molins, actualment coneguda com la “font del mamut”, ja que va ser descoberta durant unes obres en 1957 junt a un ullal d’ivori. Aquesta antiga conducció d’aigua potable, construïda en pedra i obra,  seguia el traçat de l’antiga carretera de Montserrat on tenia espiralls i tres casetes de control, passava per sota les vies de les estacions i seguia pel subsol fins arribar als molins on n’hi havia una font pública anomenada “del Molí” (p. 120-121 i 135).

Fotos de la desaparescuda font del molí. R. Solé, arxiu rasola

Vives i Tort, a la seva tesis sobre la xarxa viària Llobregat-Foix, ens diu que el monumental pont de Sant Bartomeu (o “del diable”) va perdre part de la seva efectivitat en resultar dificultós per a les carretes, guanyant importància llavors els passos més amples i/o amb barques, com el de Sant Andreu o el del riu Anoia, a l’altra banda de Martorell, és llavors quan el Pontarró esdevé el punt clau. Quan les riuades eren devastadores, per un petit tram de camí vora l’Anoia s’arribava al Pontarró on n’hi havia la cruïlla de camins més importants, la de les tres úniques camins aptes per carruatges: el camí Ral de València que seguia el riu Anoia, cap al Penedès o Tarragona; el del centre o camí Ral d’Aragó que seguia el torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires i l’Alta Segarra i, a l’est, el camí Ral de Montserrat que travessava aquest torrent i el de Llops per seguir, vora el Llobregat, cap a Collbató i/o Manresa i Berga.[4]

L’anomenat «pont del diable» de Martorell, un monument històric difícilment transitable pels carruatges i carretes del segle XVIII, 2024

En definitiva, el Pontarró, tot i ser petit, va ser un enclavament molt necessari per a les comunicacions i un lloc on l’aigua, convenientment canalitzada, ha fonamentat la vida durant segles, talment com la meva petita escola.

Cartell explicatiu a la «font del mamut». R. Solé

No oblidem la importància de les petites coses.

No n’hi ha millor aprenentatge que el que es fa des de els fonaments.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juliol, 2025.

A la gent del Pontarró, companys i alumnes que mai s’han allunyat del meu record.


[1] https://sites.google.com/xtec.cat/elpontarro/cee-el-pontarr%C3%B3/lescola/hist%C3%B2ria

[2] Isidre Clopas Batlle (1991) Toponímia històrica de Martorell. Ajuntament de Martorell

[3] Aquesta casa senyorial, on durant la Guerra del Francès es reuní La Junta Corregimental, va ser enderrocada en 1930, p. 85

[4] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Dones de la Manresa ignasiana

Foto de portada del llibre: Les ínyigues de Mireia Vila

La “Manresa ignasiana” és un recorregut cultural que intenta seguir les petjades de Sant Ignasi de Loiola a la seva estada en aquesta ciutat, entre finals de març de 1522 i febrer de 1523, tot i que molts elements són part de la tradició més que de la història.

«Manresa ignasiana» a l’entrada de la cova, AGC 2024

A la seva ”autobiografia”, uns records dictats abans de morir que descriuen en tercera persona el seu itinerari interior, no trobem cap esment a “la cova”, el lloc més emblemàtic de la Manresa ignasiana, ni al “rapte”,[1] que dona nom a una capella que sí és important a la història, però per ser l’hospital de Santa Llúcia, documentat des de 1321, on el sant hostatjà. Entre aquestes memòries, la seva correspondència i els testimonis de la canonització, trobem referències dels llocs que Iñigo (serà Ignasi més endavant) trobà i trepitjà, en una etapa decisiva per a la seva trajectòria.

Pont Vell del Cardener, 2024

Farem una ullada a la seva història prèvia.

Iñigo López de Loiola (1491-1556) era el més petit de tretze germans; en morir la seva mare al poc temps, altres dones es faran càrrec de la seva primera educació, com la seva dida i Magdalena de Araoz, esposa del germà gran. Als disset anys el pare l’envia a Arévalo (Àvila) on s’inicia en les arts de la cavalleria, un conjunt que inclou armes, música, política o lleis. En 1521 és ferit a Pamplona. Passà un llarg temps enllitat suportant diverses intervencions per a refer els ossos i altres teixits danyats, fent-se a la idea que ja no podrà ser soldat i meditant sobre la seva vida anterior (gens modèlica, com reconeix). Penedit per la seva implicació en fets conflictius (relacionats amb el joc o els duels) i en alguns delictius en el tracte amb dones (potser violació), decideix viatjar a Terra Santa disposat a deixar enrere el seu passat i a servir a un Senyor més gran.

Portada romànica de la Seu de Manresa, amb una imatge maternal de la marededéu de l’Alba, 2024

Surt en mula des del santuari d’Arantzazu i viatjà cap a Barcelona, on pensava embarcar, passant abans per Montserrat. Als peus de la moreneta deixà l’espasa i es vesteix amb un saial de roba de sac que havia comprat. Aquest vestit era tot un símbol entre els grups que predicaven sense ser reconeguts per la església, per això els “homes del sac”, com se’ls coneixia, eren sovint menystinguts malgrat la seva popularitat. Era el temps en que l’església perseguia els grups que enaltien la pobresa i que, amb una relació propera amb les escriptures, predicaven en llengua vulgar de manera “no reglada”.

A Montserrat, Ignasi descobreix un tipus d’oració “metòdica” que indaga en la coneixença d’un mateix a partir d’imaginar situacions reals i de descobrir els moviments interiors que ens provoquen, el que després concretarà als seus “exercicis espirituals”.[2] Des del temps de convalescència portava una llibreta on anotava les seves reflexions i ara pensava afegir el que havia descobert, a Manresa “on determinà d’estar-se en un hospital uns dies” (Rambla: 51).

Montserrat des de Manresa, ciutat medieval emmurallada, 2024

La tradició explica que en sortir de Montserrat trobà un grup de dones vídues que anaven a Manresa i li ofereixen d’estar-se a l’hospital de Santa Llúcia, del qual una d’elles, Jerònima, era la hospitalera. Agnès Pujol  (1480-1549) –Sagristà o Pasqual pels seus matrimonis- es farà càrrec de la seva alimentació i cura, en aquests dies i fins la seva mort.D’una família de cuireters manresans (els cuireters s’arreplegaven vora Santa Llúcia, fora dels murs inferiors), havia enviudat recentment del segon marit. Mare d’un fill del primer matrimoni amb Joan Sagristà, blanquer (feina també relacionada amb el tractament de la pell), finat als tretze mesos de casar-se, es tornà a casar amb un cotoner igualadí resident a Barcelona, Pere Pasqual, que va morir quatre anys després, deixant a Agnès i al fill d’aquesta, Joan Sagristà Pasqual, prou mitjans de vida, tot i que Agnès va haver de pledejar amb les famílies dels marits. Agnès, acomodada, serà l’amiga fidel amb qui mantindrà una relació d’estima mútua. La vida d’Ignasi resulta molt més apassionant després de llegir el que se sap d’aquestes dones, documentades recentment per Mireia Vila.[3]

Capella i antic hospital de Santa Llúcia, 2024

La primera visió de Manresa seria des del turó on avui en dia es troba la torre de Santa Caterina, on n’hi havia l’església de Sant Cristòfol, amb una comunitat femenina de Deodonades documentada entre mitjans del segle XIII i finals del XV. En 1402 s’hi afegí una Deodonada de Santa Margarida del Pla de Castellgalí. Aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí que permetia una vida activa, es va extingir en 1461, degut a la guerra i potser també a les restriccions sobre les comunitats femenines que, amb la imposició del claustre, veuen disminuir els seus recursos per a sobreviure. En 1502 el Consell de Manresa restaurà la capella de Sant Cristòfol i Santa Caterina. Sant Cristòfol era un sant molt popular en temps de pesta. La capella es va perdre el segle XIX [4].

Al camí ral de Montserrat, a Manresa, Ignasi trobà, com altres viatjants, la creu i la capella de la Mare de Déu de la Guia, patrona de missatgers i traginers. Aquesta capella havia estat fundada en 1503, per Na Magdalena que la manà construir, a prop del Cardener, en memòria del seu marit Antoni Bastardes, per això l’oratori era conegut com de “Na Bastardes”. Aquestes capelles-llocs d’acollida sovint s’establien a banda i banda del riu.

Torre de Sta. Catalina i ermita de la Guía, prop del Cardener, 2024

Des d’aquí, Ignasi es fixaria, com fem nosaltres, en el magnífic entorn natural del rocam, amb les seves balmes al puig de Sant Bartomeu, amb l’església romànica (segle XIII) del mateix nom (avui el Centre Cívic de les Escodines), on s’instal·laran, en 1582, uns frares caputxins (“framenors”) que mantindran litigis amb els jesuïtes per “la cova”.

Sant Bartomeu, avui Centre Cívic de les Escodines, 2025

En travessar el pont romànic (segle XII) sobre el Cardener, trobem la capella gòtica de Sant Marc, del gremi de blanquers, edificada en 1412, quan l’anterior de “Sant Marc i Santa Bàrbara”, ara Sant Pau, va quedar sota el bisbe de Vic. Sembla que Agnès visqué a la capella de Sant Marc-Sant Pau amb Pere Pasqual, el seu fill i dos fillols-aprenents l’any que aparegué Sant Ignasi. Mireia Vila estima que Agnès i Pere podrien ser donats (matrimonis que es feien càrrec d’ermites-hospitals, més acceptats per l’església que les comunitats femenines), però probablement era degut al primer matrimoni amb el blanquer “Sagristà”, nom i ofici suggestius al respecte.

Sant Marc, sota uns horts, prop del riu i la cova, a dalt, 2024

Aquest bonic paisatge era conegut com “Vall de Paradís”. Entre els desnivells d’aquest relleu rocós n’hi havia, com trobem encara, horts que rebrien l’aigua que s’escolava entre les roques i que podien ser recollits amb recs, com trobem entre Sant Pau i les Escodines, fins que arribés la sèquia que duia aigües del Llobregat des de Balsareny (1382), una obra que propicià les manufactures del teixit o de la pell. La Manresa de 1522, era una ciutat que s’anava refent desprès de guerres i epidèmies, gràcies al seu teixit artesanal i comercial.

Placa en record de l’arribada de les aigües del Llobregat, 2024

Després d’estar-se uns dies a l’hospital de Santa Llúcia i donat que la seva estada a Manresa es va allargant, passà uns dies al convent de Sant Domènec (dedicat llavors a Sant Pere màrtir), encarregant-se Agnès Pujol de la seva manutenció amb altres dones com Agnès Caldoliver (Claver) o Miquela Sitjar o de Canyelles, que l’alimenten, el vesteixen, el cuiden quan està malalt i li donen almoina quan capta pels pobres, entre els que reparteix el que rep, tal com feien els “menorets” de Sant Francesc, molt estimats per la gent.

Amb les “les ínyigues”, com se les coneix a Manresa, comença els “exercicis” que connecten la consciència amb la vida quotidiana, un saber propi de dones. Cal tenir en compte que algunes d’elles eren properes a les tendències espirituals de les ordes terciàries. Agnès Pasqual tenia a Barcelona contactes amb erasmistes i lul·listes (Vila: 208).

El Cardener, al fons les Escodines i el camí de les ínyigues cap a Sant Pau, 2024

Els edificis emblemàtics que Iñigo trobà, dintre i fora muralles, mostren la riquesa d’aquesta gran vila que va ser seu d’un bisbat i d’un comtat. La Seu ja s’alçava imponent sobre els murs de la ciutat. La construcció gòtica, iniciada en 1328 ja estava acabada en 1488. A les capelles de la Seu i d’altres edificis religiosos es reunien les confraries dels gremis, en les que normalment no participaven les dones. Els canonges de la Seu no es devien mirar amb bons ulls les prèdiques de Sant Ignasi, donat l’èxit que tenia entre les elles.

Al mig de la ciutat emmurallada, l’església de Sant Miquel, molt antiga, reconstruïda al segle XI fora muralles, al XIV amb la remodelació de les muralles i següents i ennderrocada en 1936, era, com la de Barcelona, el lloc on es celebraven els Consells de la Ciutat. Les ínyigues eren dones benestants situades al nucli vell. La majoria tenien relacions familiars amb artesans que van evolucionant a mercaders amb càrrecs administratius.

La Seu, sobre les balmes naturals i sobre la muralla. 2024

Fora murs, l’ermita de Sant Pau, priorat masculí del Cister en temps de Ignasi. Un dia, caminat vers aquesta ermita, s’assegué vora el riu i allí se li començaren a “obrir els ulls de l’enteniment (…) de manera que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans” (Rambla: 59). Allí començà a canviar la mirada del ego turmentat per la del beneit mortal que agraeix els dons més preuats que rep, com la vida, l’aigua o la llum. Aquesta experiència li ajudarà a deixar-se portar per la misericòrdia des de l’adaptació a la realitat, una conseqüència serà la de tenir millor cura d’ell mateix per poder estar entre la gent, tal com li anaven indicant les dones i altres persones amb seny. En aquesta època de Manresa, encara no trobem en Ignasi la misogínia que veurem més endavant, potser condicionada per l’església que posava en marxa tota la maquinària de la Contrareforma.

Ermita de Sant Pau, 2025

La seva memòria relata que només a Manresa va trobar una persona “que entrava més endins en les coses espirituals”, “una dona de molta edat i també antiga serventa de Déu” (Rambla: 54 i 64). Podria ser Maria de Santo Domingo (1470-1524), una de les principals “il·luminades” de l’època. Ignasi no diu el nom, potser tenia por de que no s’acceptés el seu programa, molt pròxim a les idees dels il·luminats; no hem d’oblidar que Ignasi, com aquests grups, va ser sotmès a la Inquisició, tot i que ell se’n va sortir. Però, el fet de que aquesta dona fos coneguda com “la beata” i de ser “antiga serventa” sembla indicar que abans tenia unes funcions que ara no en té. Podria ser una dona d’aquelles comunitats que van extingint-se, com les del Císter i moltes altres. En tot cas, veiem que les dones, no només tenen cura de l’Ignasi pobre i malalt, també l’orienten.

Una comunitat cistercenca femenina, provinent de Santa Maria de Valldaura d’Olvan (Berguedà), s’havia instal·lat a Manresa en 1398, al portal d’Urgell, on havia l’església del Sant Esperit i l’hospital fundat pel conseller Jaume Amargós que va cedir aquest indret en 1338 a la comunitat de Valldaura, venint, finalment, seixanta anys després amb el mateix oferiment fet pel draper Bartomeu Amargós, fill d’en Jaume. En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura” (Sarret, 203-207).

Endemés del de Santa Llúcia o “l’hospital inferior”, dedicat als malats, Manresa tenia el de Sant Andreu o “de dalt”, conegut des de 1260, al camí cap a Berga i de Vic, més gran que el de Santa Llúcia, ja que el 1420 comptava amb 15 llits i dedicat als viatgers. També n’hi havia un hospital de mesells amb la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer (1292), on s’instal·larà, en 1322, una comunitat clarissa que també anirà disminuint. És en aquest any, 1322, quan la dona Berengària, vídua de Ramon Metge, ven als consellers una peça de terra per l’hospital de malalts que limita amb el Cardener. Aquest hospital va ser atès per deodonats (matrimonis) i després ermitans (Sarret: 208-209).

Porta de Santa Clara, avui hospital, 2025

Sant Ignasi passava per Santa Clara de camí d’una altra ermita molt antiga: Santa Maria de la Salut o de Viladordis, al costat d’un mas conegut des del segle X. En Viladordis va estar a punt de morir d’inanició després d’una profunda crisis, de nou van ser les dones les que el van buscar i el van recollir, cuidant-lo fins que es va refer. Dels testimonis dels processos destaquem la concreció amb que aquestes dones o els seus descendents expliquen les tècniques d’atenció al malalt. Unes dones que, malgrat el vestit de sac van detectar que venia de bon llinatge en observar les seves mans.

Viladordis, 2021

En aquest cas va passar uns dies a la casa dels Amigant, prop del convent del Carme, acollit per la matriarca Àngela Seguí. Els descendents d’aquesta família, molt religiosa, erigiran aquí la  capella de “Sant Ignasi malalt” i promocionaran altres indrets manresans, com la cova.

A l’hivern, abans de sortir cap a Barcelona, caigué de nou “malalt d’una malaltia greu i la ciutat, per a tenir-ne cura, l’aposentà a casa del pare d’un tal Ferrera”, fixem-nos que al noi se’l coneix per l’atribut femení de la mare. Allí l’assistiren i, “com que moltes senyores distingides ja li eren devotes, a la nit venien a vetllar-lo”. Quan es recuperà, davant de la seva feblesa i de la cruesa de l’hivern manresà, “l’obligaren a vestir-se calçar-se i cobrir-se el cap” (Rambla: 62).

Agnès Pujol, l’acollirà a la seva casa de Barcelona il’ajudarà a establir nous contactes, com Isabel Roser, que va professar com a jesuïta, tot i que després de dos anys Sant Ignasi es va fer enrere i Roser passarà al convent de la tercera orde clarissa de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona.

Com a reconeixement a les dones que l’acompanyaren, s’ha batejat el camí que mena al “pou de llum” (una obra artística al lloc on Sant Ignasi es va transformar) des de la Font de Llops de Sant Pau, com camí de les Ínyigues.

Camí de les ínyigues entre Sant Pau i les Escodines, 2025

Hem vist que la Manresa del segle XVI era una ciutat dinàmica amb un teixit social femení potent. Ens hem fixat en les dones que van atendre el pelegrí, malalt i desorientat, deixant constància, per contraposició, de la eliminació o reclusió sistemàtica dels grups de dones per part de les institucions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-03-2025

A les dones que tenen cura dels seus propers


[1] Rambla, Josep Mª, sj. (traducció i comentari) “El pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola”, ed. Claret, 1983, p.25-30 i 51-64. 

[2] Riera, Francesc, sj. (2017) “Immersió en la Manresa ignasiana. Sis contemplacions”. Cristianisme i Justícia, quadern 83.

[3] Mireia Vila Cortina (2019). Les Ìnyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa. Zenobita, ed.

[4] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, p. 199-202

Caldes de Montbui, gent rebel amb bones raons

Pont romànic de Caldes, element emblemàtic de la vila medieval.

Quan pensem en Caldes de Montbui tenim present les seves “aigües càlides”, al cos, més que al cap, si hem gaudit d’un o més banys termals.

Aquesta aigua, que surt a 74º, la més calenta de Catalunya, és aigua de pluja que s’ha filtrat a gran profunditat (fossa de la Depressió Litoral), s’ha escalfat en contacte amb roques granítiques i, tot pujant, surt a la font del lleó en un procés que dura uns 20 anys.[1]

Font del lleó. Aquesta foto antiga mostra com les dones sempre hem estat vinculades a l’aigua.

Tot i que tenim notícies de la presència de poblats ibers a la zona, com el de la “Torre Roja”, al límit amb Sentmenat, així anomenat per la posterior torre medieval; seran els romans els que urbanitzaran el conjunt del que serà la plaça de la vila, ara de la font del lleó, amb unes primeres termes.

Restes de les termes romanes.

Les aigües calentes sorgeixen de manera natural a tres punts d’aquesta plaça: a la font del lleó i als actuals balnearis Broquetes (on hi havia un bany romà) i Victòria (tots dos del segle XVIII). Als altres balnearis, com el de la Vila de Caldes o al desaparegut Can Rius, als banys públics de “El safareig”, als safareigs, o al mateix raig que sortia a les Termes, l’aigua arriba per conducció.

Font i safareigs de la Portalera (al Portal de Santa Susanna).

A l’Edat Mitjana, Caldes s’emmuralla (1102) entre quatre portals als quatre punts cardinals. El de Vic, que comunica amb una important via, al nord, on n’hi havia l’antiga capella de St. Vicenç (1190), després Sant Bartomeu. El de Santa Susanna, a ponent, prop de la riera de Caldes, junt a l’antic hospital d’acollida, l’antic mercat i un molí fariner (1167) ara dit de “l’esclop”[2]. El del Torrent del Salze, un curs que travessa el nucli, avui soterrat  i convertit en claveguera, que comunicava amb una altra capella molt antiga (Sant Salvador, 1141, camí de Granollers), on n’hi havia antigues vil·les romanes i forns-bòbiles. I el de l’Esperança, al sud, amb les antigues capelles de Sant Martí (1129), Sant Pere (938), avui desaparegudes i Santa Maria (1002). Posteriorment es refaran les muralles (s. XIV) i s’afegiran altres portals, com el de Bellit, amb la reconstruïda presó, per a una població que creix amb  gent que arriba atreta per les possibilitats econòmiques del lloc.

La font Xica o de Cal Berenguer, entre el carrer de Vic i el de Bellit, record de la primitiva capella de St. Vicenç

Les troballes arqueològiques donen fe de la continuïtat dels hàbitats. A l’antiga capella de Santa Susanna, avui museu arqueològic, es van trobar cinc tombes del segle IV dC, quatre d’elles en antigues piscines termals. Santa Susanna, inserta en la muralla, encara ens mostra la bellesa de la senzillesa.

Antic portal de Santa Susanna i muralles on es troba la capella

La resta de les capelles han desaparegut o estan malmeses i enrunades, com la de Sant Miquel de “Martres” o Baduell, prop de la “Torre Roja” (972, testament d’Ervigi a la Seu de Barcelona) o la de Sant Miquel de l’Arn, de la que pràcticament no en queda res. Altres s’han conservat millor, però són més lluny, com la de Sant Sebastià de Montmajor (999).

La «torre roja», torre medieval de vigilància i comunicació damunt les restes del poblat ibèric

Al segle XIII la vila medieval ja està organitzada amb els antics carrers de Vic, Forn, Roig, Sant Pere, Santa Susanna o el del Pont, que durà al pont romànic d’aquest segle. Els recs conduïen aigua calenta o freda per a l’agricultura i una indústria que comptava amb una farga comtal (després reial), forns, molins i basses per produir farina, oli, vi o cànem o per a blanquejar teixits. Aquests mitjans de producció que inicialment foren espais familiars i comunals seran monopolitzats pels senyors feudals i pels reis, en el cas de Caldes.

Bassa i horts junt a la riera de Caldes

En 1242 Caldes ja tenia escoles i un palau reial prop de la primitiva església de Santa Maria, on s’allotjaven comtes i reis i on es recollien els delmes. En 1252 aquest palau es trobava en mal estat, serà traspassat en 1323 al rector de Caldes i al bisbe de Vic. Aquest edifici desapareixerà amb la nova construcció de l’església parroquial. Caldes també comptava amb un important call jueu (1261), sent un lloc plenament comercial. Des de 1311 es celebrava una fira anual que durava vuit dies. Caldes era, a la Edat Mitjana, una població important, donada la seva riquesa i la seva situació estratègica.

Antic molí medieval conegut com «de l’esclop».

Aquesta força de Caldes es manifesta en 1314, sent l’única població que es nega a participar en el sacramental o sometent imposat per Jaume I en 1257, tot i que serà obligada a adherir-se per Jaume II (1267-1327). En 1332 Caldes s’oposa de nou a participar en el sagramental al·legant que els perjudicava, ben cert. Tot plegat ocasionarà conflictes judicials entre el batlle (administrador del patrimoni) i el veguer (representa al rei en els afers judicials, amb uns costos que ha d’assumir el batlle), endemés dels excessos que provoquen les tropes.[3] També en 1314 els homes i les dones de Caldes protestaren davant del batlle reial pels dèficits que trobaven les dones en la cocció del pa.[4] En el fons del conflicte: el creixement poblacional i la monopolització dels béns de producció.

Mural a l’antic balneari Rius. A Caldes moltes dones van ser condemnades i martiritzades com a bruixes, al·legant sempre les mateixes acusacions en uns processos que resulten tediosos de tan repetitius.

Al segle XIV Caldes és cap de la vegueria del Vallés (amb algunes disputes amb Granollers). El veguer es mou per la vegueria amb una cort que el segueix.[5] La presència del notari reial a Caldes fa que proliferin juristes i escrivans. L’església es queixa, ja que normalment els notaris de les poblacions són els mateixos rectors de les parròquies i, per a compensar les pèrdues, el rector de Caldes serà l’ardiaca del Vallès.

En 1320 Jaume II dona un pati, junt a les termes, per a fer el nou Hospital que continua sota l’advocació de Santa Susanna. En aquest recinte n’hi havia els banys públics, la casa del Consell Municipal (amb l’ajuntament, el graner municipal, l’escrivania vella i l’antiga presó pública). Per una altra banda, una de les dues presons episcopals d’aquest segle (l’altra era al Palau Reial de Barcelona), era al castell de Montbui.

Presó refeta a una antiga torre del portal de Bellit.

Entre 1386 i 1392 són jurats de Caldes Bernat Fortuny i Bernat Llunes, fundadors del nou hospital. La família Llunes, inicialment drapers locals, serà propietària d’uns banys que, amb el pas dels temps, esdevindrà el balneari Rius (al costat de l’hospital). Aquestes grans famílies són tenedors dels grans monopolis com “la carnisseria”, amb el control dels ramats i d’altres elements de transformació, com els forns, les calderes o les mateixes escrivanies. Els Fortuny, en canvi, seran part d’una incipient burgesia que s’obre pas amb la introducció dels paraires forans i la expansió del comerç. Berenguer Fortuny, mercader i notari, era a Bruges (Flandes) en 1431. Caldes era un bon lloc pel treball més bàsic del paraire que passarà del treball local a exercir les últimes i més dures feines pels mercaders forans.

Antic Hospital de Santa Susanna, avui museu junt a les Termes.

Els estaments polítics, jurídics i eclesiàstics s’enfronten mútuament per les seves competències, el que es fa evident amb els múltiples conflictes de les escrivanies. La de la cort emet judicis, entre els que n’hi havia els de la Inquisició, que fins el 1478 va estar sota la corona d’Aragó, però l’església, a Caldes, que només podia efectuar contractes i testaments, també podia fer servir la Inquisició episcopal per jutjar els seus clergues o els sospitosos d’heretgia i d’usura, una complexitat que, junt a les pèrdues de documentació, augmenta la nostra dificultat per esclarir alguns casos que ens criden l’atenció.

Els senyors feudals eclesiàstics són abundants: la Seu de Barcelona, el priorat de Sant Miquel del Fai, que des del segle X pertanyia, com la baronia de Montbui, a Gombau de Besora i a la seva filla gran, Guisla,[6] Sant Pau del Camp, que intervé en 1332, davant Alfons el Benigne, en el conflicte entre el jutge de la cort i el síndic de la vila de Caldes (documents 45, 47 i 48),  Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, la canònica de Santa Maria de Solsona, amb un mas “Vilar” prop de Sentmenat o els templers.

Ermita de Sant Mateu del Castell de Montbui on n’hi havia una de les presons episcopals al segle XIV.

En 1377 el rei Pere III ven Caldes i Granollers al seu fill Martí per 20.000 sous que necessitava per les seves campanyes, un any després reconeix els privilegis d’aquest nucli, similars als de Granollers, Sabadell o Terrassa. La jurisdicció de Caldes és moneda de canvi, fins que, entre 1408 i 1410, la baronia de Montbui és venuda pel rei Martí i pel bisbe de Barcelona al noble Ramon Torrelles i la seva esposa Elionor. Els pobles de la baronia es queixen d’haver estat alienats de la corona. En 1444, el descendent dels Torrelles serà obligat a pagar 10.000 florins per la redempció del poble i, un any després, Alfons “el magnànim” declara a Caldes “braç, membre i carrer de Barcelona”, és a dir, amb els mateixos privilegis que la ciutat comtal.

El segle XV porta les desfetes de les guerres i les epidèmies a totes les poblacions catalanes. Els litigis judicials i les repressions augmenten, especialment envers les dones que són sotmeses a les necessitats sexuals i reproductives o bé tancades en monestirs i cases de recluses. El malestar del poble desembocarà en la “guerra de remences”, en la que Caldes té un paper important amb les seves muralles i amb la seva ferma gent.

Restes de les antigües muralles al carrer «Escanyacans», prop del portal de Vic. «cans» significava enemics.

La burgesia, tot i els seus propis conflictes, segueix el camí de la draperia i del comerç, es vincula amb la marineria, la banca i les lleis, per establir-se amb càrrecs a les institucions públiques. Molts notaris esdevindran grans propietaris.

Nosaltres acabem amb un fet que ha provocat aquesta recerca. A l’arxiu diocesà de Barcelona es conserva un procés (n. 630) de 1431 que sembla no haver estat mai desvetllat. L’epígraf diu: “La Inquisició contra Constança Angolí. Concepte: destrucció de l’escrivania de la cort a la plaça de la dita vila”.

Procés n. 630 de l’arxiu diocesà de Barcelona:contra Constança Angolí

Dels Angolí, Moreu-Rey diu que eren drapaires vinguts de fora, potser d’Itàlia. Amb l’ajut de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal, que ha mirat les més de cent pàgines d’aquest procés, algunes de les quals resulten pràcticament il·legibles, encara que sigui per a una experta, hem pogut establir algunes dades.

El notari públic de Caldes “i a vegades per tot el regne”, Pere Claver inicia el procés acusant a Constança, vídua de Guillem Angolí, de destruir l’escrivania de la cort llençant el taulell i les escriptures pont avall, però el taulell necessitava la força de quatre homes per aixecar-lo, el que probablement salvarà a Constança de ser condemnada, no ho sabem, donat que el fragment del procés conservat acaba amb la demanda de que es presentin els testimonis de la defensa.

El «final» de la part del procés que tenim, el troç més llegible.

Constança explica que els jurats i el batlle li demanaren que deixi a Claver posar l’escrivania al seu porxo, ella va dir que sí, però amb la condició que la retirés quan li demanés. Al dia següent s’ho repensa millor i li diu al notari reial que no vol, perquè es faran judicis i té por que algú li faci mal, com podria ser el “traïdor” Pere Organelles que ja li havia matat el seu fill, un fet sobre el que el batlle local encara no havia fet justícia. Constança viu amb el seu germà Joan Rosa, el que vol dir que aquest seria el seu cognom familiar, i amb una filla. Al procés es diu que el bisbe volia casar la filla amb el seu nebot i Constança es va negar considerant que encara era petita. Molt sovint les nenes encara ho eren en casar-se. No sabem quina relació té aquest fet amb el tema que es jutja, però potser va contribuir.

Tot i que no sabem com es resol el cas, trobem en Constança Rosa, després Angolí, una dona forta i alhora prudent i intel·ligent, ja que s’enfronta a homes poderosos amb raons. Potser aquesta oposició ferma va motivar la denúncia del notari real, que no devia estar gaire acostumat.

La Deesa Ceres de Manolo Hugué, artista de Caldes

La filla devia ser Susanna Angolí, filla de Guillem Angolí, a qui trobarem casada amb Joan Fortuny, notari entre 1438 i 1445, de qui va rebre, amb motiu de la boda, una vànova amb fulles d’or i unes cortines preuades (probablement portades de Flandes).

En un document de 1483 de la Biblioteca de Catalunya, trobem a Pere Rosa, probablement fill de Joan, jurat de Caldes, pagant el cost d’un censal. En 1485 els jurats de Caldes, un d’ells Pere Rosa, donen permís per edificar una cambra sobre el carrer Forn, abans carrer Roig, a dalt d’un estable que era sota Broquetes, darrera l’antiga capella de St. Vicenç, al “Pla de Marc Savall”. Marc Savall va ser notari públic de Caldes en 1456. L’actual Balneari Broquetes va ser bastit al segle XVIII sobre un antic hostal anomenat “Sant Vicenç”, a la plaça de la vila, on hi havia l’escrivania “vella” o de la cort. Potser en aquell moment fan espai a l’escrivania judicial que Constança, més lligada als notaris locals, no volia al seu porxo.

Interior Balneari Broquetes, arxiu Rasola

Partim de les ubicacions i tornem a elles, per elles corren les històries que, com l’aigua, no es deixen retenir, només podem sentir la seva frescor -o la cremor.

Restes del portal del carrer del Pont. Potser, endemés del símbol de la caldera, també es podria recordar que des d’aquí va anar, aigües avall, l’escrivania de la cort, segur que amb bones raons.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13/02/2025.

A les dones fermes que s’enfronten als poderosos amb bones raons.

Amb agraïment a Teresa Vinyoles Vidal per mirar-se aquest difícil procés.

Totes les fotos, si no s’especifica res més són de l’autora o de Ramon Solé


[1] J. Trilla (1974) “Sobre el origen de las aguas termales de Caldes de Montbui”.

[2] Antigament s’anomenava “d’en Pere Roig” i de Pere Llunes (1410)

[3] Mutgé Vives, Josefina (1999) “Sociedad laica y Sociedad eclesiástica en Cataluña (s. XIV). Aportación a su estudio.

[4] Vinyoles, Teresa-Maria, 1942- i Muntaner i Alsina, Carme. “Els forns comunals medievals. Espais de servei, de convivència i de discòrdia vilatana”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, no. 31, pp. 477-02, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/278240.

[5] Moreu-Rey, E. (1984) Caldes de Montbui. Capital degana del Vallès. Barcelona: R. Dalmau, ed. Episodis de la Història

[6] “La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI” https://historiasdebellvitge.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

Pont de Cabrianes, entre el pont trencat i el pont vell del Llobregat

El riu Llobregat a Sallent. Aiguamolls prop del nucli de Cabrianes. AGC, 2021

Cabrianes és una entitat de Sallent, a una plana del riu Llobregat prop de l’espai d’aiguamolls coneguts com “La Corbatera”.

El pont de Cabrianes, també conegut com el “pont trencat del Llobregat”, està una mica més avall, entre Sallent i St. Fruitós del Bages, al que pertany.

Del primitiu pont romànic del segle XI encara queden alguns vestigis. Es devia refer el segle XIV, i a principis del segle XX es va alçar un de nou, en fer una carretera. Enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939, encara podem veure dos pilars sencers, amb la seva arcada, i un altre pilar mig destruït.

El pont de Cabrianes o «pont trencat del Llobregat», 2021

Però El Pont de Cabrianes és el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret. A l’Edat Mitjana ja es coneixia aquest lloc, doncs era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

Pont de Cabrianes, antiga colònia tèxtil. 2021

Al nucli de El Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX,  l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren, a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…, malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

St. Jaume de El Pont de Cabrianes i Can Bertran, 2021

La casa Gran o mas de la família Bertran va ser venuda als anys 80 i els nous propietaris la van convertir en restaurant. Els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església del mateix nom, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia trobem la desertització humana i el deteriorament dels edificis, però, si mirem amb atenció, veiem com la natura segueix el seu propi camí i, gràcies a les històries que altres van recollir, podrem sentir les veus que reclamen el nostre re-coneixement.

La imponent església s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera. Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren l’advocació de la que havia estat parroquial antigament, Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII bastida sobre una anterior del segle X, a la que pertanyia el nucli de Pont de Cabrianes.

St. Jaume de El Pont de Cabrianes, 2021

El pedrís d’Olzinelles apareix documentat el 978 en una butlla papal al bisbe Fruia de Vic sobre les delimitacions de Santa Maria de Manresa. L’ermita, en greu estat d’abandonament, es troba junt al mas del mateix nom. Tot el conjunt amenaça esfondrament tot i ser un bé protegit.

L’església de Sant Jaume d’Olzinelles, com a tal, és documentada el 1086 quan Bernat Bernat empenyora a Folc Amalric la meitat d’un alou que hi tenia. L’altra meitat de l’església, amb la sagrera, terres i vinyes, l’havia donat a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Posteriorment la propietat es repartirà entre aquest monestir i Sant Benet del Bages.

St. Jaume d’Olzinelles, 2021

Més avall hi ha el “Pont Vell de Navarcles” conegut com “Pont de la fàbrica vermella”, ja que està al costat d’un recinte industrial arrebossat amb pintura d’aquest color.

Tot i que també està a Sant Fruitós se’l coneix com “de Navarcles” ja que, bàsicament, el van fer, entre finals del segle XVIII i principis del XIX els treballadors d’aquesta fàbrica, majorment navarclins i probablement sobre un anterior, ja que l’antiga fàbrica tèxtil, avui un recinte que allotja diverses indústries, havia estat aixecada sobre les restes d’un antic molí que aprofitava la resclosa del riu. És la història que sovint trobem de l’aprofitament de la força de les aigües. Aquest pont, tot i que també va ser volat per les forces republicanes es va poder reconstruir en 1946. Actualment no es permet el tràfic rodat.

Pont vell de Navarcles a St. Fruitòs del Bages, 2021

Als documents del segle X apareix un pont mencionat diverses vegades al costat de Navarcles, al Llobregat, el que ens mostra que la referència d’aquest pas és molt antiga i que alguns llocs propers, que actualment quasi són a l’oblit, jugaven un paper important a les xarxes medievals. Aquestes són algunes de les referències[1]:

El 940 una dona, Quintol, ven als esposos Gonderic i Ermessenda dues peces de terra a l’Angle (actual St. Fruitós del Bages), a Montpeità. El 950 aquest matrimoni permuta amb Sala (senyor feudal de la comarca que fundarà, amb la seva família, el monestir de Sant Benet de Bages) terra al mateix lloc de Montpeità per terra que Sala tenia al costat de Sant Iscle (del Bages). En aquest document s’especifiquen les afrontacions: el riu Llobregat a l’est, el pont al sud, Montpeità a l’oest i terra de Quixilo Deodicada al nord.

El Llobregat des de les Brucardes, 2024

El 965 i el 966 trobem dues donacions al monestir de Sant Benet (que serà consagrat el 972) d’uns alous a Navarcles, al costat del riu Llobregat, al pont i  el 971 dues dones, Eló i Guilla, venen a Sunyer terra al terme de Navarcles al pont al costat del riu Llobregat.

Amb aquestes dades veiem com les dones actuen amb el seu propi nom al segle X i l’antiguitat dels llocs propers, com aquest de Montpeità, al lloc conegut com les Brucardes, entre Sant Fruitós i el Llobregat, un lloc de gran valor històric amb l’ermita de Sant Valentí, associada al mas Brocard, documentat des del segle XII, on es conreava la vinya o les restes trobades a prop del que queda de l’ermita de Sant Onofre que indiquen que aquesta seria la primera església del que s’anomenava la “vila de Sant Benet”.

Restes de l’ermita de St. Onofre, sota del «pont de Navarcles» i prop de St. Benet del Bages. 2022

Una mica més amunt, al lloc conegut com la Vall dels Horts, es troben les ruïnes de Sant Genís, capella documentada des del segle XI, on s’han trobat dues tombes excavades en pedra que deurien ser del segle X aproximadament, i tres forats perforats que podrien haver estat utilitzats com a dipòsits d’aigua. Aquesta ermita pertanyé al monestir de Ripoll el qual tingué conflictes amb el de Sant Benet. El 1685 Sant Genís serà sufragaria de Sant Jaume d’Olzinelles.

Tombes de St. Genís de la Vall dels Horts, 2024

I així acabem el nostre recorregut circular per uns terrenys i una història que ens remet a tot el que els humans i la mateixa natura han fet, des-fet i re-fet.

Sallent des de St. Genís, mas de les Oliveres al fons, 2022

Uns llocs prop del Llobregat, que cal preservar pel millor coneixement de la nostra història.

Als emprenedors que respecten el paisatge i la història

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 2021, revisat i refet en 2025


[1] Tots els documents són de la tesi de 2012 de Joan Salvadó i Montoriol: “El monestir benedictí de Sant Benet del Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles X-XI”. Universitat de Lleida.