Archivo de la etiqueta: Monestirs femenins catalans

Dones fortes de Mogoda, Cabanyes i Campsentelles

Posted on por
1
Portalada del «castell» de Mogoda. AGC, 2022

La baronia de Mogoda, consolidada el segle XIII, comprenia les parròquies de Cabanyes (Sant Cebrià), Campsentelles (Sant Fost), Martorelles i Mogoda (Santa Perpètua). La seva proximitat a la comanda templera de Palau-Solità farà que es donin diversos vincles d’afinitat entre els seus “milites” o cavallers i les respectives famílies, amb unes dones potents durant els segles XII-XIII.

Santa Perpètua de Mogoda. Foto: Ramon Solé

Berenguera de Cabanyes (-1172), en casar-se amb Guadald de Sant Vicenç, farà que una branca d’aquesta família provinent del castell de Burriac, tingui el domini d’aquesta baronia en 1278. Ermessenda (de Cabanyes), casada amb el segon fill de Berenguera, Ramon de Cabanyes, llega les seves propietats, entre les que n’hi ha la farga de Santa Perpètua, al seu marit.[1] Una farga era una possessió important que aviat voldrà controlar la Corona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto «Randy» Javier Aranda

Aquestes famílies, emparentades entre sí i associades al Temple, eren de la noblesa mitjana, vassalls de senyors principals, com els Montcada i senyors d’altres de més baix llinatge. Els homes, especialment els no hereus, adquirien sovint patrimoni esposant dames d’un llinatge més alt i fent-se vassalls dels pares d’elles,[2] és un fet recurrent, però trobem poques dones que mantinguin el seu cognom i les seves propietats. En aquest cas, endemès, Ermessenda de Cabanyes, que adquireix el cognom en casar-se, senyoreja els dominis familiars del seu espós.

Santa Magdalena de Palau-Solità, seu de la comanda templera, aprofitada com a magatzem. AGC, 2022

Abans, ja trobàvem associats aquests municipis, juntament amb altres com sant Vicenç de Mollet o el lloc de Gallecs, a la part baixa del Besós, entre la riera de Tenes i la de Caldes. En 1046 Quintol (dona), amb el seu fill, Bernat, ven a Guadall i a Emma cases, corts, farraginals, horts i terres a Mogoda. L’església de Santa Perpètua de Mogoda serà citada per primer cop al testament d’Emma en 1084. Emma és una dona potent que fa vàries deixes a diferents esglésies, entre les que trobem Santa Perpètua “ad opera” (en obres), a monestirs, als seus fills Vivà Guadall i Guillem Mir (probablement fill d’un segon espòs) i a diferents dones com Ermesinda “suam babtizatam predictam”, la seva filla Maiasendis, la seva neta o neboda Azaladem o a Petronilla. En aquest testament trobem esment de molts llocs del que serà la baronia.[3]

Història de l’antiga església de Santa Perpètua que no menciona el testament d’Emma. Foto: Ramon Solé.

Anteriorment, en 1005, una altra Emma, casada amb Bonfill, venien a Seniol un alou a diferents llocs com Granollers, Palou, Cabanyes… En 1085 Ramon Seniol que devia ser descendent del comprador de 1005, la seva dona Solestenda i el fill Ramon permuten amb Vivà Guadall, levita, fill d’Emma, terra, prat i dret sobre uns molins a Santa Maria de Martorelles, al Pla de Tenes, per una terra a Sant Cebrià de Cabanyes i altres béns. Poc després s’intercanvien de nou les propietats pel dret de Vivà Guadall al pas de l’aigua fins els seus molins.[4] La família de Ramon Seniol es devia dedicar a fer millores a les instal·lacions hidràuliques.

Antic molí a Mogoda, a la plaça del molí on també n’hi ha les restes d’un pou de glaç, AGC, 2022.

En la consagració de Santa Perpètua de la Mogoda (1178), entre altres referències al Temple i els seus cavallers, com Berenguer de Rovira o al “Hospitale”, trobem a Guilleuma de Mogoda, domina (qualificatiu que indica poder), que havia donat dos molins en Sant Cebrià de Cabanyes. En 1199 trobem de nou associades les parròquies de Sant Cebrià i Santa Perpètua en la donació que fa Ponceta de Mogoda a la seva filla, Guilleuma, amb motiu dels seus esponsalicis amb Vidal Marquet, amb qui Guilleuma compartirà la donació. Ponceta devia ser filla de la Guilleuma, de 1178. Entre les signatures de 1199 trobem els altres fills de Ponceta, Ferrer i Maria i alguns cavallers com el mateix Bernat de Mogoda o Ramon de Columbario.[5] En 1204 Maria, amb el seu espòs, Ferrer, defineix a favor de la seva germana, Guilleuma, casada amb Vidal i senyors del mas Corts, rebent a canvi una compensació econòmica i salvant la herència del germà, també dit Ferrer. En 1210 Guilleuma de Mogoda, amb la seva mare, Ponceta, reconeixen un deute a Pere de Corts, de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, explicant que, juntament amb la seva mare, treballaven la terra tan bé com podien. Poc després Ponceta, del mas de les Corts de Mogoda, amb la seva filla Guilleuma, es veuran obligades a empenyorar el seu mas, un dels seus avaladors serà, de nou, el cavaller Bernat de Mogoda.

En 1220 Guilleuma actuarà com la seva mare, Ponceta, donant una quantitat als seus fills, Arnau i Narbona, i deixant el mas a la seva filla Pereta en casar-se amb Berenguer Vidal, deixant establert que ella, Guilleuma de Mogoda, amb el seu nou espòs, Dalmau i la seva mare, Ponceta, viuran amb Pereta i el seu espòs com a pares i fills, continuant sent senyors poderosíssims. Guilleuma aconsegueix un acord i el fill, Arnau, evacua.[6]

Com veiem, aquestes senyores del mas de les Corts, de les parròquies de Cabanyes i de Mogoda indistintament (com si fossin una unitat), deixen el seu mas a una de les filles, malgrat tenir fills mascles, un fet molt atípic que potser té relació amb el paper que jugava a la zona l’orde del Temple, més respectuós amb les dones i on els fills devien de fer, en molts casos, de cavallers.

En aquest territori, entre el Vallés i el Maresme, al sud de la muntanya dita Mont Agut “Mons Hilaris” i posteriorment Montalegre o “Mont Alacris”[7], al lloc conegut actualment com “La Conreria”, a Tiana, tot i que el terme parroquial al que pertanyia era el de Sant Fost de Campsentelles,n’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonades junt a la torre de defensa o casa forta dels senyors de Campsentelles. En 2022 i 2023 vam fer esment.[8] Ara volem aprofundir, en companyia d’aquestes dames potents, havent ampliat la documentació i la informació. El primer cop que es menciona aquesta església és en el testament del cavaller Bernat de Campsentelles que mor a Mallorca en 1230 deixant propietats al Temple, al cavaller Bernat de Mogoda, a algunes esglésies, com la de Santa Maria de Montalegre o la de Sant Fost, i a la seva hereva, la seva filla, Gueraua.[9]

Dibuix de la Conreria del segle XVII, es pot veure una torre (damunt de la Cartoixa)

Gueraua de Campsentelles i el seu primer marit, Ferrer de Vilanova, confirmen, en 1241, a la priora de Santa Maria de Montalegre, Guilleuma, les seves possessions, entre les que es troba “la font” (probablement la coneguda després com “la font de les monges”, un nom que perpetua el record de la comunitat). El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, confirma aquesta donació en 1247.[10] El 1250 el nou bisbe, Arnau de Gurb, consagra l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia deSant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la seva priora, Guilleuma.

La Font de les monges, AGC, 2023

Gueraua de Campsentelles, sent la principal portadora dels béns familiars, no va haver de mantenir l’estat de viudetat per a no perdre la herència marital. Es va casar dos cops més, amb Pere de Fonollar, en 1251, i amb Bernat Pera, amb qui fa un establiment en 1256 i una venda en 1259. [11]D’aquest últim matrimoni serà la seva filla, Saura.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les noies i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball, com blanquejar la roba, filar o teixir. Moltes eren dames de la noblesa que aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats. Altres dames, com Gueraua, senyores de castells i cases fortes, les protegien. Cal tenir present que, en 1215, el papat havia prohibit la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones trobaren la manera de continuar la seva tasca en aquests espais més lliures, tot i que aviat seran obligades a quedar sota una regla. En 1265 el bisbe Gurb posà la comunitat sota la regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies. Les canongesses es regien d’una manera diferent a les monàstiques.

Les germanes tenien encara dret a presentar rector, rebent una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que es va dedicar a aplicar la prohibició del concili, retirà al monestir els seus drets sotmetent la comunitat al bisbe i rector corresponents, com va fer a mols altres llocs. Els béns que elles administraven passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris, perdent, les comunitats agràries, les dinàmiques pacífiques i estables que elles procuraven (aquí com en molts altres llocs).

Altar de la derruida esglèsia de Sant Fost. AGC, 2025

El poder de la dona anava minvant als espais laics, com als religiosos. Si Gueraua de Campsentelles va conservar el seu cognom vinculat al seu patrimoni com a hereva i senyora de la casa de Campsentelles, no va passar el mateix amb la filla, Saura, que en casar-se amb Ramon de Sentmenat, perdrà poder de gestió sobre les propietats. En 1286, amb motiu dels seus esponsalicis, Ramon de Sentmenat i Saura, amb la seva mare Gueraua, vídua ja de Bernat Pera, ratifiquen la donació inicial de 1241 a la comunitat femenina de Montalegre, amb la seva priora, Geralda Penyafort, on trobem de nou la terra de “La Font” o l’honor de Campsentelles, entre d’altres.

Saura, vídua, farà donació en 1310 al seu fill Galceran amb motiu del seu casament amb Blanca, filla del difunt Bernat de Palou, deixant estipulat les dots i herències que corresponen a la resta de fills, filles i altres afillats.[12]

El 1319 va haver un conflicte amb Ponç de Gualba, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell o “de Gacell” (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Abans, en 1348, Ramon de Sentmenat, fill de Galceran de Sentmenat i de Sibil·la (net de Saura), reconeix que la priora havia pagat 40 lliures pels drets a perpetuïtat que tenien a la parròquia de Sant Fost.[13] Entenem que així van facilitar la venda.

Quan les agustines marxen el rector de Sant Fost es fa càrrec de la capella de Montalegre i dels seus rèdits. L’edifici de la comunitat femenina es traspassà a uns preveres ermitans (1399), passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu (1409), de qui ho va adquirir en 1415 la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per Blanca de Centelles,[14] una hereva que va decidir traspassar els seus dominis a una institució religiosa abans que se’ls quedessin els senyors de Montcada, amb els que havia mantingut diversos plets.

Castell-Cartoixa-Museu de Vallparadís a Terrassa. AGC, 2024

Les germanes agustines de la Conreria van marxar a Barcelona forçades per l’ofec econòmic al que les van sotmetre i després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou el lloc que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362. En 1409 les germanes es fan càrrec de la confraria, existent des del segle XII, de Sta. Maria de l’ermita de St. Corneli i St. Cebrià de Cardedeu, sent la priora la patrona amb el dret d’escollir prevere.

Fornícula amb una imatge de pedra de la marededéu de Montalegre, on hi van ser les agustines. AGC, 2022

La Cartoixa de Montalegre (abans de Vallparadís) es farà amb la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Mogoda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, no sense litigis entre el bisbat i els hereus feudals. No hem d’oblidar que la Corona i l’església encara es repartien els béns dels Temple. Per una altra banda, molts homes amb penes d’excomunió podien redimir-se fent-se cartoixans. Els cartoixans de Montalegre, units als de Sant Pol de Mar (1448), bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de “Conreria”.

Les agustines de Montalegre, per la seva banda, s’extingiran en no acceptar la clausura imposada pel concili de Trento i la corona espanyola, al·legant que no estava a les seves Constitucions, com així era. Actualment l’església de Montalegre de Barcelona es regeix per una institució catòlica, l’Opus, que no reconeix el paper de les Deonades ni el motiu d’extinció de les canongesses.

La història de les dones, tan amagada i descurada com la font de les monges

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06-08-2025

A les dones que van fer ús del seu poder i a qui ho reconeix

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 71.

[2] Pérez Gómez, Xavier. (1991) “Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes”.

[3] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 708 i 1442

[4] Baucells, J. et al. (2006), oc., n. 58, 1458 i 1711

[5] Pérez Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, n. 143, 167 i 168.

[6] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 8 (1204), 27 i 31 (1210) i 59 i 60 (1220)

[7] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[8] https://historiasdebellvitge.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/ i https://historiasdebellvitge.com/2023/11/11/la-font-de-les-monges-de-st-fost-de-campsentelles-el-seu-abandonament-i-els-intents-de-recuperacio/

[9] Pérez Gómez, Xavier. «Bernat de Campsentelles, els templers i la conquesta de Mallorca». Notes, 2024, núm. 39, p. 39-52, https://raco.cat/index.php/Notes/article/view/424890.

[10] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 141 i 157

[11] Álvarez, Robert (2022), oc., n.125 (1250), 175 (1251), 221 (1256) i 234 (1259).

[12] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 119 (1310).

[13] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n 167

[14] Dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

La sèquia Monar del riu Ripoll. Dones dels seus inicis.

Posted on por
1
La sèquia Monar al parc de la Clota de Sabadell, 2025

Monar és un nom que prové del llatí i significa moliner omolinera, per això s’aplica aquest nom a diversos recs, com el de Girona o un més petit a la localitat de La Garriga. La “sèquia Monar”, que segueix el curs del riu Ripoll, neix a Sant Feliu del Racó, passa pel mateix Castellar del Vallés, Sabadell i Barberà i mor a Ripollet, prop d’on el riu Ripoll rep les aigües del riu Sec.

Sèquia Monar a l’Horta Vella de Sabadell, 2025

Cal tenir present que no és una única conducció d’aigua, sinó una xarxa hidràulica construïda i modificada al llarg dels segles per fer arribar l’aigua als conreus i/o per aprofitar la seva força per moure els molins. [1] Les conduccions són a vegades subterrànies, amb un complex sistema de mines, ventilació o drenatges i a vegades superficials, amb diversos mecanismes com rescloses, comportes o recs fets a banda i banda del riu, ja que era creuat en diferents trams.[2]  Els recs que encara perduren són aprofitats per regar horts.

Resclosa de la sèquia Monar a l’horta vella» de Sabadell, 2025

Com el rec comtal, entre Montcada i Barcelona, tenia principalment usos industrials, fent-se servir inicialment per fer girar els molins hidràulics fariners que, més endavant seran drapers, paperers o bataners, per les serradores i fargues i per algunes fàbriques tèxtils instal·lades vora el riu Ripoll. Les noves construccions es bastien sobre altres edificacions abandonades o en desús. Cada molí o cada dos molins tenien una resclosa i una sèquia pròpies d’uns centenars de metres, connectant-se entre elles en algun trams; alguns s’han perdut i d’altres s’han fet de nou, amb noves captacions d’aigua del Ripoll.

Nova captació d’aigua al lloc del «molí de l’Amat», Sabadell, 2025

Tenim constància de nombrosos molins i recs vora el Ripoll des del segle X, quan les comunitats pageses treballaven i vivien vora els cursos d’aigua aprofitant infraestructures anteriors, mantenint-les, ampliant-les, reparant-les i/o fent de noves, activitats que s’han fet al llarg dels segles. Però, en aquells primers temps, les trobem vinculades a noms de dones i al monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que encara podia exercir un paper dinamitzador, molt diferent als rols d’acumulació i violència que trobem en altres estaments feudals masculins. Veurem alguns exemples.

  1. Castellar del Vallés

Després de les riuades de 1962, la major part de la conducció es feu malbé i entrà en un procés de degradació irreversible; per una altra banda, aquestes riuades van treure a la llum restes molt antics, com els dos recs excavats a la roca que van quedar al descobert a banda i banda del riu, sota el pont nou de la carretera de Terrassa. En 1884 un document citava dues canalitzacions en aquesta zona en delimitar el terreny conegut com “l’hort del pont del riu”, una a orient, anomenada el rec de la farga i l’altra a ponent coneguda com la sèquia dels molins, junt al riu Ripoll.[3]

Rec picat a pedra a Castellar. R. Solé

En 945la Comtessa Riquilda de Tolosa, esposa del comte Sunyer, dotava el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les,[4] entre d’altres propietats a Castellar, com terres i horts, n’hi havia una “mena” (mina) de ferro que hi seria prop del torrent de Fontscalents (28º), a les Fàbregues (terme que indica l’existència d’una ferreria), un indret on hi havia un poblat iber. Una mina era una concessió molt important i aquesta és l’única documentada a Catalunya abans del 1152.[5] A les excavacions realitzades en aquesta zona, on el torrent de Canyelles desemboca al riu Ripoll, prop de l’antiga església de Sant Iscle i Santa Victòria (sota l’actual de Sant Esteve), van aparèixer restes d’eines de ferro per a treballar el camp, pels molins o per a filar i teixir i poques per lluir. Pensem que aquesta mina té molta importància en la presència del monestir de Sant Pere i de les nombroses dones que trobem al llarg de la sèquia Monar.

El 947 Cardós i Edelbona “donen” a Eigó, femina, una quarta part del que tenien: cases amb instal·lacions i terra amb arbres, una font i un hort al terme del castell de Castellar, a Canyelles, per a quedar-se en usdefruit.[6] Les “donacions” eren una manera de quedar sota la protecció d’un potent i/o de poder ser enterrat a sagrat. Eigó o Aigó sembla no abusar del seu poder.

Parc Canyelles sota l’antiga església de Sant Iscle, avui Sant Esteve a Castellar, on n’hi ha la font de les bassetes. R. Solé

En 1013 es cita un molí que va ser d’Archesinda a Castellar, entre les propietats que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda concedeixen a Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir tindrà a partir del segle XI el domini de diversos molins. En 1030 en el testament de Sunyer apareix el topònim Pèlag a Castellar. La propietat de Can Pèlags era a banda i banda del riu Ripoll.[7] A Castellar resten alguns antics molins, com el de Busquets, un molí draper del segle XVIII convertit en fàbrica tèxtil actualment abandonat i el del Rieral, al límit de Sabadell o “Arraona”.[8]

Molí del Rieral, al límit de Sabadell, on comença l’horta vella. 2025
  • Arraona (Sabadell)

Prop dels rius, amb els seus molins, o de les primeres esglesioles, on s’enterraven els morts, trobem diversos noms de dones amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”, dones consagrades, sovint vídues. El 969 es menciona Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar de Jonqueres és una masia situada a peu del camí que, seguint el torrent de Colobres, va a l’ermita de Togores, on n’hi havia una comunitat de dones sota el monestir del Munt.

Ermita de Togores. R. Solé

El 971 Adaleva “rossa”, una terratinent de Terrassa, ven a Baio (castany) terra a Sobarbar (actual Can Feu de Sabadell). El 973 Sunyer ven al mateix Baio i a la seva dona Teudeserala meitat dels drets d’un molí, amb terra, instal·lacions i accessoris, a Jonqueres. Aquest matrimoni són potents que van concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució com podria ser Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada; el 991 dona, amb els germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert terra, cases, cort, cuina amb instal·lacions i vinya a Sobarbar, més la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots rec a Jonqueres a Sunifred.[9]

Molí d’en Font a Jonqueres, hereu d’aquells primers molins esmentats el segle X. 2025

Al testimonial de 991 (ó 992) sobre les propietats de Sant Pere de les Puel·les es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncariasque Filmera, abadessa, amb les seves “sorores”permutà. Per aquest document sabem que el monestir femení tenia, en aquesta zona del Vallés, endemés de l’alou de Jonqueres, una terra a “Garriga”, prop de les terres de Gragilo i de Espetosa, femines.[10] En 1021 Ermensenda fa una donació testamentària a favor de Engeralda d’un molí a Garriga, Arraona.[11] En 1029, Inguiralda, amb els seus fills Amat i Mir, cedeix a “precari” (estableix) a Guillem en una terra a Montcada per a construir un molí.[12] Deuria ser una dona potent dedicada a la construcció de molins. El molí Garriga és l’actual molí de Torrella, a l’aiguabarreig del riu Tort amb el Ripoll, actualment mig enrunat i abandonat.

Molí de Torrella (abans «Garriga» al riu Tort. R. Solé

En 1001 Ató empenyora a Borrell, sacerdot i jutge, quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb l’instrumental que el pertany, amb el compromís de retornar-li un deute. Junt a Ató, signa Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim o dècima part dels béns que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella podia disposar lliurement. En 1003 Adilfia i els seus fills, Cast, sacerdot, Domuç i Cusca, venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Jonqueresi poc després ho faran Galí i Teudevira. Aquest Borrell és un altre personatge al que veiem comprant l’ús dels molins per després vendre ell.[13] El molí de Jonqueres limita amb la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est, el riu Ripoll al sud i a ponent, i el cacavo d’Engòncia, femina, al nord. El “cacau” era la part baixa del molí, on hi havia el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua i fa moure una mola sobre l’altre. En 1018 es mencionarà aquest cacau d’Engòncia o dels seus hereus. Aquests límits són els de l’actual molí d’en Font, molt enrunat.

Ermita de Jonqueres. El segle XIII una benedictina funda la comunitat de Santa Maria de Jonqueres.

Malgrat la notòria presència femenina vinculada als molins dels primers temps, la història només recorda els noms d’homes, com Borrell, Sunyer o el vescomte Otger que comprava en 1019 a Ovasi i la seva esposa Síndol un alou i l’ús d’un molí a Jonqueres[14] i el dels monestirs masculins del Munt o de Sant Cugat. Però, de tots els monestirs implicats en els molins del riu Ripoll, només la comunitat de Sant Pere de les Puel·les perdura i només aquesta institució religiosa femenina no va tenir litigis amb la gent que establia.

De la sèquia Monar, queden algunes restes al tram que baixava del molí del Rieral passant pel molí d’en Mornau (tèxtil i paperer) i a la Clota, on n’hi havia l’antic molí de l’Amat (fariner i draper) que compartia sistema hidràulic amb el d’en Font a Jonqueres.[15] Aquesta zona era l’Horta Major a la Edat Mitjana, avui coneguda com a “Horta Vella”.

Horta Vella de Sabadell

Al sud de Sabadell, al límit de Barberà, n’hi havia altres molins industrials, com el de Fontanet (o Xic)[16] i el de les Tres Creus (molí de Trilla a la Edat Mitjana) avui desaparegut.

Molí d’en Fontanet. R. Solé
  • Barberà

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre dels Gorgs) que Rami, mort a la presa d’Almansor, donà al monestir de Sant Cugat. Rami tenia possessions a diferents llocs, entre d’altres, un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota que al seu òbit passarà a Sant Pere de les Puel·les.[17]

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard que deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva, que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i l’altra meitat dels seus alous a Riu Sec, excepte la part que ha donat a Cusca, a la Seu de Barcelona Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat.[18]  

El terme del «castell de Barberà», confluència de rios.

En 1067 Adalbert Guitard, probablement un descendent, amb la seva esposa Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, amb la seva esposa Maiasenda i fills, el castell de Barberà. Exceptua el camp de Sta. Helena, entre la riera de Canalies i la Moguda, on hi havia unmolí construït per la mare de Berenguer, a canvi els hi dona l’església de Sta. Maria d’Antigua (Santiga).[19]

El Ripoll des de Santa Maria de Barberà. 2021

A partir del segle XI, els senyors feudals imposen el seu domini mitjançant els masos i la condició servil dels pagesos i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades en funció del seu rol familiar. El poder, especialment l’eclesiàstic, però també el civil, no deixarà a les dones més camí que el  reproductiu, fent també més estreta la via dels monestirs i quedant, les dones que hi entraven, tancades en una clausura no desitjada.

A Barberà es conserva un aqüeducte del segle XVIII que duia l’aigua de la sèquia Monar al molí Vermell (abans Albareda), paperer i tèxtil. Prop d’una zona d’aiguamolls. [20]

Aqüeducte del molí Vermell de Barberà
  • Palau Auzit (Ripollet)

El 973 Teudart i la seva esposa Lívulpermuten terres junt al molí de “Palatio Auzit”, tot el que té allí el monestir de Sant Cugat que fou de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard, fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Delà, Lívul iTeudeverga.Garsinda “Bonamoça” farà una altra permuta de terra i molins en 987, amb el mateix monestir i al mateix lloc.[21]

El 982 Gotmar i la seva dona Lívul “Aurucia” permuten amb el monestir de Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes. Als límits trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i el “rec Monar”.[22] Aquest podria ser un precedent del Monar a Ripollet, conegut a la Edat Mitjana com “Palau Auzit”. Les permutes són un tipus de negociació que es fa quan es té alguna cosa valuosa, com pot ser el rendiment d’una feina amb la que es millora una propietat. Normalment les feien agrupacions familiars i/o d’afinitat. Cal tenir present que encara n’hi havia comunitats religioses mixtes.

Horts a Ripollet, prop de l’aiguabarreig dels rius Sec i Ripoll

El 984 Miranulo, Ingilbert, Virgília i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra al costat del molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades per propietats de Sant Cugat. El 988 Beliardis (dona) i fills donen a Sant Cugat a Saltells a tocar del riu Sec i del molinar d‘Ermenganda.[23]

Coneixem altres dones a la zona de Montcada, com el de Na Mello (Mel), amb propietats a Reixac, Palau Auzit i Santiga, entre les quals, un molí,[24] o el de Na Quixilo o “Chixilo”, filla de Sanla, faber (constructor) que continua amb les obres familiars a partir del 985.[25]

A Ripollet la sèquia Monar es va convertir en claveguera i està desapareguda, tot i que s’han rehabilitat l’edifici de l’antic molí paperer de Can Ginestar o Masachs, com escola-taller i el del molí conegut com “d’en Rata”[26], que actualment és un centre d’interpretació del molí.

Ajuntament (Can Masachs) i molí del Ginestar, al parc del riu de Ripollet, 2025

Al passat no es pot retornar, però cal conèixer-lo per aprendre, de tot el que aquí hem explicat podem treure algunes conclusions:

El món és més equilibrat quan no se sotmet una part important de la població.

L’aigua és un bé comú, la seva gestió s’ha de fer comunitàriament.

L’acumulació excessiva d’uns pocs implica violència, fam, destrucció…

Rio Ripoll al seu pas per Sabadell, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19/07/25

A qui ha tingut i té cura del bé comú com moltes comunitats de dones

[1] Jordi Bolòs i Josep Nuet (1998). “La sèquia Monar i els Molins del riu Ripoll a Sabadell” (Monografia IV. Ajuntament de Sabadell.

[2] Esther Planas i Alex Portolés (1995). “Sistema hidràulic del riu Ripoll” a Recull històric de Castellar del Vallès.

[3] Antoni Vergès (1987). “Elements hidràulics a l’aigua al riu Ripoll” a: Inventari arqueològic del terme de Castellar. Rev. Plaça Vella, n. 20 (en línia).

[4] Cabré i Pairet, Montserrat (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, n. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[5] “Castellar del Vallès comunitats agràries del segle X” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera, n. 9

[7] Puig i Ustrell, P., oc., n. 148 i 326

[8] https://fontsaigua.com/2016/05/19/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-a-castellar-del-valles/

[9] Puig i Ustrell, P., oc., n. 36, 39, 43, 51, 55, 72 i 75 (anys 969, 971, 973, 976, 979, 988 i 991)

[10] Sobre les dones del segle X a Sabadell: https://historiasdebellvitge.com/2020/11/27/arraona-sabadell-segle-x-dones-de-jonqueres-i-de-togores/

[11] Alturo i Perucho, J. (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 24

[12] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 438

[13] Puig i Ustrell, P., oc., n. 104 (1001), 109 i 112 (1003), 113 (1004) i 131 (1010)

[14] Puig i Ustrell, P., oc., n. 180

[15] https://fontsaigua.com/2016/02/04/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-o-rec-monar-de-castellar-i-sabadell/

[16] https://fontsaigua.com/2015/11/21/el-moli-xic-de-sabadell/

[17] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. CLVIII

[18] Baucells, J., et al., oc., n.  54, 55 i 66

[19] Baucells, J., et al., oc., n.  1085 i 1140

[20] https://fontsaigua.com/2019/04/01/lantic-moli-vermell-i-el-seu-aqueducte-de-barbera-del-valles/

[21] Mas, Josep oc., n. LXXXIX i CLXVII

[22] Mas, Josep oc., n, MCCXXXIX

[23] Mas, Josep oc., n. CLXXXIX.

[24] Mas, Josep oc., n. CCCXXIV

[25] “Na Chixilo. Una família de constructors de molins” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[26] https://fontsaigua.com/2016/06/01/el-moli-den-rata-de-ripollet/

Santa Maria de Valldaura de Olvan i de Manresa

Posted on por
1
Sta. Maria de Valldaura al Berguedà. AGC, 2025

Valldaura del Berguedà, al lloc antigament conegut com “Favar”, és al terme d’Olvan, però més a prop de La Quar. Un lloc de pas entre el Pirineu (on no n’hi havia frontera als primers segles del primer mil·lenni) i la part central del que avui coneixem Catalunya, terra de conquesta. Els senyors de la Portella, fundadors del monestir benedictí de St. Pere de la Portella de La Quar, tenien el domini feudal d’aquestes terres. Sota aquesta casa es fundà una comunitat femenina al lloc de Favar (després Valldaura). Les dues comunitats, nascudes a principis de l’any 1000, seguiran evolucions diferents. Aquí només parlarem del monestir femení de Valldaura.

El monestir romànic de St. Pere de la Portella a Quar. 2023

La reforma del Cister, iniciada per monjos de la Gran Selva (Tolosa) a finals del segle XI, arriba a Catalunya a mitjans del segle XII, promoguda pel senyor de Montcada, instal·lant-se un grup de monjos, alguns dels quals, cavallers, a Valldaura del Vallès (Cerdanyola), tot i que en poc temps passarà a Santes Creus. L’orde, que neix al servei directe del papat, serà una milícia per a les seves creuades internes, contra els considerats heretges.

Els monestirs cistercencs catalans se situen a dues tipus de frontera: la del sud, vinculada a l’expansió de territoris conquerits a l’islam i la del nord, per on entraven moviments cristians considerats herètics per una església que elimina tot el que no sotmet, com els pobres de Lió o els albigenses o “càtars”, en els que les dones eren una part important en la predicació i celebració.

La marededéu, com aquesta de valldaura era una advocació molt estimada pel Cister. 2025

Les primitives comunitats femenines i algunes mixtes, que havien florit i on les abadesses tenien un pes important, comencen en aquest temps de forta implantació feudal a ser assetjades per una església -i una societat- violenta, jeràrquica i patriarcal. Recolzades per famílies nobles (d’on procedeixen moltes de les dones que en formaven part) i amb uns pactes que s’establien de manera consensuada i lliure, es veuran aviat obligades a acollir-se a una regla per a continuar existint, com l’agustina que permetia una vida més activa.

El Cister neix ja amb una forta misogínia. El fundador, Bernat de Claravall, encarrega en 1147 el control de les comunitats femenines que volien acollir-se al Cister, als canonges regulars de St. Agustí. En 1198 una butlla prohibeix l’entrada de dones al Cister. [1] Tot i així, les comunitats femenines floreixen, sigui per pròpia iniciativa, sigui per imposició, com veurem.

El moviment de renovació benedictina del Cister pretenia seguir una vida més ascètica retornant a la feina manual, per això s’instal·laven a les valls aprofitant capelles, conreus i granges existents i adoptant, moltes comunitats femenines, noms que comencen amb “Vall”. Entre 1158 i 1249 es funden els principals monestirs cistercencs femenins a Catalunya. Valldaura, Valldonzella (1237) i Vallsanta (Guimerà) seran les últimes en acollir-se a l’orde.

Les esglésies del Cister solen ser, com la de Valldaura, rectangulars. 2025

En 1218 una altra butlla limita el nombre de germanes a les ordes reconegudes prohibint noves fundacions femenines i ordenant que visquin del seu propi treball, malgrat que també imposa la clausura. En aquest temps trobem moltes comunitats de “Deodonades” -beguines en Europa- que atenen malalts, evangelitzen en llengua vernacular o ensenyen a nenes tot vivint del seu treball. Però la imposició del claustre i el control a les comunitats de dones per part de bisbes, rectors i abats mascles, les anirà deixant sense mitjans de vida.

Un bon exemple és el de Valldonzella (Collserola), un cenobi femení donat pel bisbe i els seus canonges en 1226 al Cister, sotmetent el monestir femení a l’abat de Santes Creus i als rectors de les parròquies pertinents. El bisbe podia escollir llavors abadessa i l’abat de Santes Creus imposar la seva disciplina o disposar dels seus béns, mentre que els rectors en recollien els delmes. Amb aquestes condicions, moltes dones de la primera comunitat no continuaran.

Sta. Margarida de Valldonzella (Collserola) en estat d’abandó. 2022

En 1231, quan s’edifica la nova capella de Santa Maria de Valldaura que encara avui podem contemplar, els senyors de la Portella demanen la renovació del Cister. En 1237 el Papa aprova l’enviament de germanes del monestir de la Bovera (Guimerà) a tal fi, com solia fer-se. El procés és llarg i dura fins el 1241 quan el bisbe d’Urgell donà el permís. La primera abadessa Centella, rep les primeres monges de Valldaura amb Geralda de Portella al capdavant. Altres famílies nobles de la zona emparentades amb la Portella i/o amb filles a la comunitat, doten el cenobi durant els primers temps. Cal dir que el Cister, des dels monestirs de Poblet i Santes Creus, tenia importants possessions en el Berguedà, una zona de pas, com la Cerdanya, per les pastures i el comerç que el tragí dels ramats generava.

Santa Maria de Valldaura del Berguedà, amb prats per la pastura. 2025

Una dada curiosa és que al patrimoni que ja tenien se li afegeix, en 1243, unes cases a la vila de Berga que havien estat dels Framenors que marxaren. Les comunitats que volien seguir una pobresa total -personal i comunitària- eren llavors sota sospita a l’església, tot i que eren molt populars i recolzades per la Corona d’Aragó. En 1330, quan la meitat de la comunitat de Valldaura es traslladarà a Berga, els framenors retornaran, el que ocasionarà múltiples litigis per un espai que acabarà recloent i tancant a les dones. No serà l’únic conflicte que veurem entre els potents (laics i/o religiosos) pel control territorial, com els que es donaren entre els bisbats d’Urgell i de Vic divisions que, molt probablement, tindrien els seus efectes en la comunitat de dones.

Sobre el portal de Valldaura, junt a la fornícula: lauda sepulcral en record de l’abadessa Sibil.la de Pinós (-1386). 2025

Els trasllats a les ciutats són una constant en les comunitats femenines. La de Valldonzella, en 1269 i per decisió del bisbe, és enviada junt a la porta de St. Antoni, on s’establirà el nou monestir, un lloc d’acollida que comptarà amb la protecció real per poder subsistir malgrat la imposició del claustre. Aquests trasllats forçosos sempre són justificats com a major protecció per a les dones, però si fos així no trobarien tantes reticències per part de les pròpies dones. El cert és que el que es buscava és el control i el tancament, absorbint la gestió i els beneficis del seu patrimoni i de les seves funcions.

Portal de Valldonzella al Raval de Barcelona, 2022

En aquest temps (segle XIV) els bisbes van substituint les comunitats de dones que es cuidaven d’ermites i d’hospitals, on s’acollien pelegrins i s’enterraven els morts, pels clergues beneficiaris dels altars que es limitaran a viure dels rèdits. També Valldaura del Berguedà devia ser lloc d’hostatge pels interessos del Cister. Recordem que a la zona es donaren diversos casos d’heretges condemnats, alguns postmortem sent profanades les seves tombes. Les donacions a les ordes admeses, com les dels predicadors o la del Cister, era una manera de fer-se perdonar l’excomunió.

En 1338 el Conseller de Manresa, Jaume Amargós, un dels iniciadors de la sèquia, els ofereix una casa que havia amb capella (Sant Esperit), hospital i horts prop del portal d’Urgell. Però part de la comunitat decideix seguir a Valldaura, marxant l’altra part a Berga on fundà la comunitat de Sta. Maria Magdalena de Montbenet, fora muralles, on el rei els havia concedit l’ús d’un forn de pa i d’un altre per cuinar. Poc després, en 1347 aquesta comunitat es trasllada a l’interior de la vila, a la casa i església de la comanda de Sant Joan, un lloc “més segur” i on la clausura i el control dels rectors serà més rigorós.

Església de St. Joan a Berga on s’instal·la la comunitat de Montbenet de Valldaura. 2024

En 1398 la comunitat que va quedar a Valldaura, empobrida després de la divisió dels béns i de la pesta, marxa a Manresa a la casa que els havia ofert Jaume Amargós i que ara torna a oferir el seu fill, Bartomeu Amargós, draper (un comerç ric vinculat a la llana). Es torna a donar l’argument de la solitud del lloc i el no poder viure amb la deguda decència. La part de la comunitat que es resistí, claudica després de seixanta anys de litigis i pobresa.

En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura”. També Sta. magdalena de Montbenet de Berga passa a Poblet.

Exvot del segle XVIII de l’església de Valldaura (Manresa, St. Pau al darrera), «Monestirs.cat».

En 1485 s’amplien i refan les muralles, especialment als sectors coneguts com “Les Barreres” i “Arbonés”, entre el portal d’Urgell i el de Sant Francesc, que havien crescut molt. A l’indret on n’hi havia el convent de Valldaura, molt popular entre la gent que hi vivia s’alça un portal i dues torres, en una de les quals es posa una capelleta a la marededeu. Poc després s’edifica una nova església sota l’advocació de Valldaura que serà derruïda en 1897. Després s’edifica una nova sota l’advocació de la marededeu de la Consolació desapareguda a la Guerra Civil. Actualment n’hi ha una parròquia de Santa Maria de Valldaura al carrer Nou de Valldaura.[2]

El carrer de les Barreres enllaça amb el de Talamanca on s’instal·laran les caputxines

Per una altra banda, la imposició definitiva de la clausura després del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert com el de Valldonzella, on es feia posada. La seva implantació va provocar una gran disminució d’aquells «espais de dones» dels segles XI-XIII. Els monestirs dobles que encara perduraven van desaparèixer aleshores. A Catalunya es van perdre catorze de setze monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717, la majoria a finals del segle XV.

Plaça de St. Joan a Berga, reivindicant el record de les dones. 2024

Tot i així, les dones no renuncien a viure d’una manera activa la seva espiritualitat, com les que funden convents d’ensenyament o les que s’acullen a la tercera orde franciscana, com va fer la manresana coneguda com “mare Serafina”, vídua, fundadora del convent de germanes caputxines conegut com “Santa Margarida la reial” a Barcelona. Després de nombroses dificultats, aquest convent s’estableix a Manresa, al carrer Talamanca, on va néixer la mare Serafina i prop de l’antic monestir de Valldaura. Aquesta comunitat, recentment desapareguda, conserva a l’edifici els capitells de l’antic claustre de Valldaura d’Olvan, on trobem un espai conegut com “feixa del claustre”.

«Feixa del claustre» de Sta. Maria de Valldaura a Olvan, AGC, 2025

A les pedres que guarden records de les dones i a qui les recull i les mostra.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez- Miguel. Maig 2025

[1] Tot i que la interpretació és pròpia, la majoria de dades sobre el Cister femení i Valldaura són a: Obiols, Montserrat. “El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi dirigida per Mª Milagros Rivera, UB, 2005

[2] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, “Llibre del convent de Valldaura”, p. 203-207

Dones de la Manresa ignasiana

Posted on por
1
Foto de portada del llibre: Les ínyigues de Mireia Vila

La “Manresa ignasiana” és un recorregut cultural que intenta seguir les petjades de Sant Ignasi de Loiola a la seva estada en aquesta ciutat, entre finals de març de 1522 i febrer de 1523, tot i que molts elements són part de la tradició més que de la història.

«Manresa ignasiana» a l’entrada de la cova, AGC 2024

A la seva ”autobiografia”, uns records dictats abans de morir que descriuen en tercera persona el seu itinerari interior, no trobem cap esment a “la cova”, el lloc més emblemàtic de la Manresa ignasiana, ni al “rapte”,[1] que dona nom a una capella que sí és important a la història, però per ser l’hospital de Santa Llúcia, documentat des de 1321, on el sant hostatjà. Entre aquestes memòries, la seva correspondència i els testimonis de la canonització, trobem referències dels llocs que Iñigo (serà Ignasi més endavant) trobà i trepitjà, en una etapa decisiva per a la seva trajectòria.

Pont Vell del Cardener, 2024

Farem una ullada a la seva història prèvia.

Iñigo López de Loiola (1491-1556) era el més petit de tretze germans; en morir la seva mare al poc temps, altres dones es faran càrrec de la seva primera educació, com la seva dida i Magdalena de Araoz, esposa del germà gran. Als disset anys el pare l’envia a Arévalo (Àvila) on s’inicia en les arts de la cavalleria, un conjunt que inclou armes, música, política o lleis. En 1521 és ferit a Pamplona. Passà un llarg temps enllitat suportant diverses intervencions per a refer els ossos i altres teixits danyats, fent-se a la idea que ja no podrà ser soldat i meditant sobre la seva vida anterior (gens modèlica, com reconeix). Penedit per la seva implicació en fets conflictius (relacionats amb el joc o els duels) i en alguns delictius en el tracte amb dones (potser violació), decideix viatjar a Terra Santa disposat a deixar enrere el seu passat i a servir a un Senyor més gran.

Portada romànica de la Seu de Manresa, amb una imatge maternal de la marededéu de l’Alba, 2024

Surt en mula des del santuari d’Arantzazu i viatjà cap a Barcelona, on pensava embarcar, passant abans per Montserrat. Als peus de la moreneta deixà l’espasa i es vesteix amb un saial de roba de sac que havia comprat. Aquest vestit era tot un símbol entre els grups que predicaven sense ser reconeguts per la església, per això els “homes del sac”, com se’ls coneixia, eren sovint menystinguts malgrat la seva popularitat. Era el temps en que l’església perseguia els grups que enaltien la pobresa i que, amb una relació propera amb les escriptures, predicaven en llengua vulgar de manera “no reglada”.

A Montserrat, Ignasi descobreix un tipus d’oració “metòdica” que indaga en la coneixença d’un mateix a partir d’imaginar situacions reals i de descobrir els moviments interiors que ens provoquen, el que després concretarà als seus “exercicis espirituals”.[2] Des del temps de convalescència portava una llibreta on anotava les seves reflexions i ara pensava afegir el que havia descobert, a Manresa “on determinà d’estar-se en un hospital uns dies” (Rambla: 51).

Montserrat des de Manresa, ciutat medieval emmurallada, 2024

La tradició explica que en sortir de Montserrat trobà un grup de dones vídues que anaven a Manresa i li ofereixen d’estar-se a l’hospital de Santa Llúcia, del qual una d’elles, Jerònima, era la hospitalera. Agnès Pujol  (1480-1549) –Sagristà o Pasqual pels seus matrimonis- es farà càrrec de la seva alimentació i cura, en aquests dies i fins la seva mort.D’una família de cuireters manresans (els cuireters s’arreplegaven vora Santa Llúcia, fora dels murs inferiors), havia enviudat recentment del segon marit. Mare d’un fill del primer matrimoni amb Joan Sagristà, blanquer (feina també relacionada amb el tractament de la pell), finat als tretze mesos de casar-se, es tornà a casar amb un cotoner igualadí resident a Barcelona, Pere Pasqual, que va morir quatre anys després, deixant a Agnès i al fill d’aquesta, Joan Sagristà Pasqual, prou mitjans de vida, tot i que Agnès va haver de pledejar amb les famílies dels marits. Agnès, acomodada, serà l’amiga fidel amb qui mantindrà una relació d’estima mútua. La vida d’Ignasi resulta molt més apassionant després de llegir el que se sap d’aquestes dones, documentades recentment per Mireia Vila.[3]

Capella i antic hospital de Santa Llúcia, 2024

La primera visió de Manresa seria des del turó on avui en dia es troba la torre de Santa Caterina, on n’hi havia l’església de Sant Cristòfol, amb una comunitat femenina de Deodonades documentada entre mitjans del segle XIII i finals del XV. En 1402 s’hi afegí una Deodonada de Santa Margarida del Pla de Castellgalí. Aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí que permetia una vida activa, es va extingir en 1461, degut a la guerra i potser també a les restriccions sobre les comunitats femenines que, amb la imposició del claustre, veuen disminuir els seus recursos per a sobreviure. En 1502 el Consell de Manresa restaurà la capella de Sant Cristòfol i Santa Caterina. Sant Cristòfol era un sant molt popular en temps de pesta. La capella es va perdre el segle XIX [4].

Al camí ral de Montserrat, a Manresa, Ignasi trobà, com altres viatjants, la creu i la capella de la Mare de Déu de la Guia, patrona de missatgers i traginers. Aquesta capella havia estat fundada en 1503, per Na Magdalena que la manà construir, a prop del Cardener, en memòria del seu marit Antoni Bastardes, per això l’oratori era conegut com de “Na Bastardes”. Aquestes capelles-llocs d’acollida sovint s’establien a banda i banda del riu.

Torre de Sta. Catalina i ermita de la Guía, prop del Cardener, 2024

Des d’aquí, Ignasi es fixaria, com fem nosaltres, en el magnífic entorn natural del rocam, amb les seves balmes al puig de Sant Bartomeu, amb l’església romànica (segle XIII) del mateix nom (avui el Centre Cívic de les Escodines), on s’instal·laran, en 1582, uns frares caputxins (“framenors”) que mantindran litigis amb els jesuïtes per “la cova”.

Sant Bartomeu, avui Centre Cívic de les Escodines, 2025

En travessar el pont romànic (segle XII) sobre el Cardener, trobem la capella gòtica de Sant Marc, del gremi de blanquers, edificada en 1412, quan l’anterior de “Sant Marc i Santa Bàrbara”, ara Sant Pau, va quedar sota el bisbe de Vic. Sembla que Agnès visqué a la capella de Sant Marc-Sant Pau amb Pere Pasqual, el seu fill i dos fillols-aprenents l’any que aparegué Sant Ignasi. Mireia Vila estima que Agnès i Pere podrien ser donats (matrimonis que es feien càrrec d’ermites-hospitals, més acceptats per l’església que les comunitats femenines), però probablement era degut al primer matrimoni amb el blanquer “Sagristà”, nom i ofici suggestius al respecte.

Sant Marc, sota uns horts, prop del riu i la cova, a dalt, 2024

Aquest bonic paisatge era conegut com “Vall de Paradís”. Entre els desnivells d’aquest relleu rocós n’hi havia, com trobem encara, horts que rebrien l’aigua que s’escolava entre les roques i que podien ser recollits amb recs, com trobem entre Sant Pau i les Escodines, fins que arribés la sèquia que duia aigües del Llobregat des de Balsareny (1382), una obra que propicià les manufactures del teixit o de la pell. La Manresa de 1522, era una ciutat que s’anava refent desprès de guerres i epidèmies, gràcies al seu teixit artesanal i comercial.

Placa en record de l’arribada de les aigües del Llobregat, 2024

Després d’estar-se uns dies a l’hospital de Santa Llúcia i donat que la seva estada a Manresa es va allargant, passà uns dies al convent de Sant Domènec (dedicat llavors a Sant Pere màrtir), encarregant-se Agnès Pujol de la seva manutenció amb altres dones com Agnès Caldoliver (Claver) o Miquela Sitjar o de Canyelles, que l’alimenten, el vesteixen, el cuiden quan està malalt i li donen almoina quan capta pels pobres, entre els que reparteix el que rep, tal com feien els “menorets” de Sant Francesc, molt estimats per la gent.

Amb les “les ínyigues”, com se les coneix a Manresa, comença els “exercicis” que connecten la consciència amb la vida quotidiana, un saber propi de dones. Cal tenir en compte que algunes d’elles eren properes a les tendències espirituals de les ordes terciàries. Agnès Pasqual tenia a Barcelona contactes amb erasmistes i lul·listes (Vila: 208).

El Cardener, al fons les Escodines i el camí de les ínyigues cap a Sant Pau, 2024

Els edificis emblemàtics que Iñigo trobà, dintre i fora muralles, mostren la riquesa d’aquesta gran vila que va ser seu d’un bisbat i d’un comtat. La Seu ja s’alçava imponent sobre els murs de la ciutat. La construcció gòtica, iniciada en 1328 ja estava acabada en 1488. A les capelles de la Seu i d’altres edificis religiosos es reunien les confraries dels gremis, en les que normalment no participaven les dones. Els canonges de la Seu no es devien mirar amb bons ulls les prèdiques de Sant Ignasi, donat l’èxit que tenia entre les elles.

Al mig de la ciutat emmurallada, l’església de Sant Miquel, molt antiga, reconstruïda al segle XI fora muralles, al XIV amb la remodelació de les muralles i següents i ennderrocada en 1936, era, com la de Barcelona, el lloc on es celebraven els Consells de la Ciutat. Les ínyigues eren dones benestants situades al nucli vell. La majoria tenien relacions familiars amb artesans que van evolucionant a mercaders amb càrrecs administratius.

La Seu, sobre les balmes naturals i sobre la muralla. 2024

Fora murs, l’ermita de Sant Pau, priorat masculí del Cister en temps de Ignasi. Un dia, caminat vers aquesta ermita, s’assegué vora el riu i allí se li començaren a “obrir els ulls de l’enteniment (…) de manera que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans” (Rambla: 59). Allí començà a canviar la mirada del ego turmentat per la del beneit mortal que agraeix els dons més preuats que rep, com la vida, l’aigua o la llum. Aquesta experiència li ajudarà a deixar-se portar per la misericòrdia des de l’adaptació a la realitat, una conseqüència serà la de tenir millor cura d’ell mateix per poder estar entre la gent, tal com li anaven indicant les dones i altres persones amb seny. En aquesta època de Manresa, encara no trobem en Ignasi la misogínia que veurem més endavant, potser condicionada per l’església que posava en marxa tota la maquinària de la Contrareforma.

Ermita de Sant Pau, 2025

La seva memòria relata que només a Manresa va trobar una persona “que entrava més endins en les coses espirituals”, “una dona de molta edat i també antiga serventa de Déu” (Rambla: 54 i 64). Podria ser Maria de Santo Domingo (1470-1524), una de les principals “il·luminades” de l’època. Ignasi no diu el nom, potser tenia por de que no s’acceptés el seu programa, molt pròxim a les idees dels il·luminats; no hem d’oblidar que Ignasi, com aquests grups, va ser sotmès a la Inquisició, tot i que ell se’n va sortir. Però, el fet de que aquesta dona fos coneguda com “la beata” i de ser “antiga serventa” sembla indicar que abans tenia unes funcions que ara no en té. Podria ser una dona d’aquelles comunitats que van extingint-se, com les del Císter i moltes altres. En tot cas, veiem que les dones, no només tenen cura de l’Ignasi pobre i malalt, també l’orienten.

Una comunitat cistercenca femenina, provinent de Santa Maria de Valldaura d’Olvan (Berguedà), s’havia instal·lat a Manresa en 1398, al portal d’Urgell, on havia l’església del Sant Esperit i l’hospital fundat pel conseller Jaume Amargós que va cedir aquest indret en 1338 a la comunitat de Valldaura, venint, finalment, seixanta anys després amb el mateix oferiment fet pel draper Bartomeu Amargós, fill d’en Jaume. En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura” (Sarret, 203-207).

Endemés del de Santa Llúcia o “l’hospital inferior”, dedicat als malats, Manresa tenia el de Sant Andreu o “de dalt”, conegut des de 1260, al camí cap a Berga i de Vic, més gran que el de Santa Llúcia, ja que el 1420 comptava amb 15 llits i dedicat als viatgers. També n’hi havia un hospital de mesells amb la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer (1292), on s’instal·larà, en 1322, una comunitat clarissa que també anirà disminuint. És en aquest any, 1322, quan la dona Berengària, vídua de Ramon Metge, ven als consellers una peça de terra per l’hospital de malalts que limita amb el Cardener. Aquest hospital va ser atès per deodonats (matrimonis) i després ermitans (Sarret: 208-209).

Porta de Santa Clara, avui hospital, 2025

Sant Ignasi passava per Santa Clara de camí d’una altra ermita molt antiga: Santa Maria de la Salut o de Viladordis, al costat d’un mas conegut des del segle X. En Viladordis va estar a punt de morir d’inanició després d’una profunda crisis, de nou van ser les dones les que el van buscar i el van recollir, cuidant-lo fins que es va refer. Dels testimonis dels processos destaquem la concreció amb que aquestes dones o els seus descendents expliquen les tècniques d’atenció al malalt. Unes dones que, malgrat el vestit de sac van detectar que venia de bon llinatge en observar les seves mans.

Viladordis, 2021

En aquest cas va passar uns dies a la casa dels Amigant, prop del convent del Carme, acollit per la matriarca Àngela Seguí. Els descendents d’aquesta família, molt religiosa, erigiran aquí la  capella de “Sant Ignasi malalt” i promocionaran altres indrets manresans, com la cova.

A l’hivern, abans de sortir cap a Barcelona, caigué de nou “malalt d’una malaltia greu i la ciutat, per a tenir-ne cura, l’aposentà a casa del pare d’un tal Ferrera”, fixem-nos que al noi se’l coneix per l’atribut femení de la mare. Allí l’assistiren i, “com que moltes senyores distingides ja li eren devotes, a la nit venien a vetllar-lo”. Quan es recuperà, davant de la seva feblesa i de la cruesa de l’hivern manresà, “l’obligaren a vestir-se calçar-se i cobrir-se el cap” (Rambla: 62).

Agnès Pujol, l’acollirà a la seva casa de Barcelona il’ajudarà a establir nous contactes, com Isabel Roser, que va professar com a jesuïta, tot i que després de dos anys Sant Ignasi es va fer enrere i Roser passarà al convent de la tercera orde clarissa de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona.

Com a reconeixement a les dones que l’acompanyaren, s’ha batejat el camí que mena al “pou de llum” (una obra artística al lloc on Sant Ignasi es va transformar) des de la Font de Llops de Sant Pau, com camí de les Ínyigues.

Camí de les ínyigues entre Sant Pau i les Escodines, 2025

Hem vist que la Manresa del segle XVI era una ciutat dinàmica amb un teixit social femení potent. Ens hem fixat en les dones que van atendre el pelegrí, malalt i desorientat, deixant constància, per contraposició, de la eliminació o reclusió sistemàtica dels grups de dones per part de les institucions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-03-2025

A les dones que tenen cura dels seus propers

[1] Rambla, Josep Mª, sj. (traducció i comentari) “El pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola”, ed. Claret, 1983, p.25-30 i 51-64. 

[2] Riera, Francesc, sj. (2017) “Immersió en la Manresa ignasiana. Sis contemplacions”. Cristianisme i Justícia, quadern 83.

[3] Mireia Vila Cortina (2019). Les Ìnyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa. Zenobita, ed.

[4] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, p. 199-202

Les Planes d’Hostoles. El paper de Bernat I de Besalú o BernatTallaferro.

Posted on por
Responder
Ermita de Sant Salvador de Puig-Alder. F: Dora Salvador

Les Planes d’Hostoles és un municipi de la zona volcànica de la Garrotxa. Al sud de Besalú i d’Olot, fa de línia divisòria entre Vic i Girona.

El castell d’Hostoles era un dels llocs defensius les Valls d’Hostoles, juntament amb el de Puig-Alder (o Aderer), en una situació privilegiada dalt d’un turó, i el de Colltort. Tot el conjunt és envoltat de riscos i travessat per rius i torrents.

Ermita de Puig-Alder, el que queda del seu castell. F: Dora Salvador, 2021

Aquest castells van ser infeudats a Bernat Tallaferro (-1020), pel seu oncle, Miró Bonfill (920-984), comte de Cerdanya, Conflent i Besalú i bisbe de Girona. Els trobem anomenats en 1020, en el testament de Tallaferro que deixà al seu fill gran, Guillem, entre altres llegats a familiars, monestirs i esglésies del seu comtat, diversos castells, entre els que n’hi havia la “Kastellania de Ostoles” amb els “kastellos que dicunt Ostoles et Adeder” iel de “Collotorto”.[1]

Ermita de Sant Salvador de Puig-Alder. Dora Salvador

El vestigi més clar d’aquest conjunt és el de Puig-Alder, on hi ha l’ermita de Sant Salvador, actualment mig enrunada. D’aquest castell excavat a la roca, queda la base de la torre d’homenatge (abans circular i ara semicircular) i un pou de planta rectangular. L’ermita, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XVII, és la continuació de la capella del castell.

Pou rectangular. Dora Salvador

Bernat Tallaferro va esdevenir comte de Besalú el 988, amb la retirada del seu pare, Oliba Cabreta, a l’abadia de Montecassino, dos anys abans de morir. El 1003 esdevindrà comte de Ripoll, amb la renúncia del seu germà, l’abat Oliba (971-1046).

El 1017 Tallaferro va assaltar el monestir benedictí femení de Sant Joan de les abadesses (abans de Ter)  amb una butlla papal que li permetia crear el seu propi bisbat a Besalú. El papa, amb el beneplàcit del bisbe Oliba, va permetre l’expulsió de les germanes i de l’abadessa Ingilberga, germanastra del Tallaferro, anomenant bisbe de Besalú i abat d’una congregació de canonges a Sant Joan de Ter a un altre fill del comte, Guifré, que, amb tan sols setze anys, es va convertir en un bisbe “palatí”, és a dir del papa, no d’una diòcesi.

Claustre de Sant Joan de Ter o de les abadesses, AGC, 2007

Recordem que Sant Joan de Ter va esdevenir “de les abadesses” com nominació popular quan aquestes van ser expulsades.

Tallaferro va establir el seu fill-bisbe a l’església del seu castell, infra muros Bisulduno, és a dir, al mateix Besalú, probablement per a controlar millor les rendes que li generarien el bisbat i el monestir a un fill massa jove. Va posar l’església sota les invocacions de Sant Salvador, Santa Maria i la Vera Creu (molt estimades pels templers), deixant perdre les antigues titularitats de Sant Genís i Sant Miquel (pròpies de la romanització franca) que eren amb Miró II de Cerdanya (878-927), pare d’Oliba Cabreta i avi del Tallaferro.

Santa Maria de l’antic castell de Besalú. Postal antiga

Bernat Tallaferro havia fet testament abans de viatjar a Provença, on va casar, en segones núpcies, el seu primogènit amb Adelaida, filla de Guillem II de Provença. La mort el va sorprendre a la tornada, quan el seu cavall es va ofegar creuant el Roine.[2] Al seu testament disposava que si el seu fill Guifré moria, passés tot el llegat episcopal al seu fill més petit, Enric. Segurament preveia una vida més llarga per a ell mateix i pel seu bisbat quan va redactar el testament.

A la mort del seu pare, Guifré, sense suport, abandonà un bisbat encara sense organitzar i s’instal·là a Sant Joan de Ter, però només fins el 1031, quan va aconseguir un episcopat a Carcassona, on va residir fins la seva mort en 1054.[3]

Àguila al claustre de Sant Joan de Ter o de les abadesses, 2007

Tot plegat ens parla de les ambicions i de les lluites internes entre els membres de la mateixa família comtal i els de la pròpia església, ja que el monestir de Sant Joan, després de l’expulsió de les monges, va ser objecte de lluites violentes entre els canonges i altres monestirs benedictins masculins.

Palau abadial de St. Joan de Ter, AGC, 2020

Les tres advocacions que va escollir el Tallaferro seran les preferides per les ordes religiós-militars que, com sabem, estaven adscrites directament al papat de Roma. Potser el Tallaferro va ser un precursor d’aquest nou ordre que centralitzaria més el poder i expulsaria a les dones de la història.

Ell va estar de pas, com tothom, però al seu temps, més curt que les seves ambicions, va provocar molta por e inseguretat en unes víctimes que la història ha seguit condemnant durant més d’un mil·lenni.

Pont gòtic de Besalú, un poble amb moltes històries, algunes d’elles silenciades

Tot just ara comencem a alçar una veu que és ja imparable.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-XII-2021

Revisat el 9 de febrer de 2024

A les víctimes de la història que no han estat prou reparades.

[1] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 150

[2] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 58

[3] Salrach i Marés, J. M. (2019) “Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan” A: DDAA El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans. Publicacions de la Abadia de Montserrat