Els Jordana de Segur, en nom de la mare, del cavaller o de l’aigua

Molí de Roda de Segur, 2025

De la comarca natural -no administrativa- de la “Alta Segarra”, amb poblacions de l’Alta Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, colonitzada als inicis del primer mil·lenni des d’Osona, Berguedà o el mateix Bages, ja en van parlar a un article anterior.[1]

Can Santdiumenge, antiga «casa Jordana», junt al castell de Segur, 2025

També del castell de Segur de Veciana i de la casa del costat, Can Santdiumenge, “antiga casa Jordana”, que vam poder visitar gràcies a la amabilitat dels seus actuals propietaris.[2]

El nom de Jordana, gens freqüent a la documentació medieval, va motivar la meva curiositat que, juntament amb l’interès del Sr. Alfonso Gómez Jordana, per conèixer els orígens del seu cognom familiar, ha donat lloc a aquesta recerca sobre un enclavament històric del que encara queden vestigis.

Els Jordana dels que es fa esment a partir del segle XIV a Segur i a la vila de Sant Martí de Sesgueioles, van ser masovers durant segles del mas Pereres o “Pereres del Pla”, avui “Casal de Sant Martí”, propietat dels salesians, sobre el Molí de Roda de Segur, abans conegut com a molí Sobirà o “molins de Segur”.

Casal de la Salle edificat sobre l’antic mas Pereres, 2025

El topònim “Pereres” o “Pareres”, podria referir-se a “paraires”, de fet alguns familiars d’aquests masovers es van fer paraires al segle XVIII a Sant Martí de Sesgueioles, on trobem una tradició industrial manufacturera en el sector tèxtil des del segle XIV,[3] però el mas “Pereres” és conegut des del segle XI, quan els topònims solien fer referència al relleu.

El mas “Pereres” és citat com a tal a partir del segle XII. Anteriorment (1060 i 1078), el topònim que apareix al lloc és el de Parietes tortuoses o tortes sota el tossal de la Portella.[4] El terme “parietes[5] es refereix a murs antics, potser indica els revolts que fa la riera de Pereres en trobar-se amb la riera Gran, principal afluent del riu Anoia, on està el Molí de la Roda, que va ser també casa senyorial de la baronia.

Revolt a la riera junt el Molí de la Roda

Aquests primers esments apareixen en documents vinculats als vescomtes d’Osona-Cardona, que tindran el domini principal a la zona. Sota els senyors principals s’estableixen els castlans, com els Boixadors (al terme de Llavinera) o els Segur. Aquests adquireixen cognoms locals tot jurant fidelitat en un sistema de vassallatge piramidal com és el feudal. L’església, amb el bisbat de Vic en aquesta zona nord de l’Anoia i amb diversos monestirs i institucions religioses, tindrà també els seus dominis, establint plets i aliances. Els llinatges nobiliaris aniran variant de cognom en funció de les seves aliances.

El Castell de Boixadors i l’església de Sant Pere, 2024

En 1094 Folc Guillem i Sicarda donen a la canònica de Santa Maria de l’Estany, una institució sota el bisbat de Vic encarregada d’implantar la reforma gregoriana entre el clergat, un alou sota el tossal de la Portella que limitava amb el castell i l’església de Sant Salvador de Miralles, el “cucono” (molí a la riera Gran) a ponent i la “porta Espana” o Portella al nord, amb cases, terres i un celler, juntament amb el seu fill, per tal que es pugui fer canonge.[6] Un celler indica que aquest lloc, conegut com Pereres a partir de segle XII, seria un mas amb una torre de vigilància on es guardaria el gra i es vigilaria la zona per a protegir el lloc dels molins de Segur, després dels Calders. A l’interior del reformat casal es conserva un celler de doble arcada.

Celler de l’antic mas Pereres, foto: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural de Vecians

En 1157 el bisbe de Vic donà a la canònica de l’Estany el domini dels “molins de Segur” endemés dels llocs de l’Astor, Vilamajor, Prats de Segarra (després del rei), Durban i el mas de Viure (Biure o Benviure, un lloc molt antic).

El 1172 Berenguer de Boixadors i la seva esposa Dolça donen a la mateixa canònica el mas de Pereres. Els seus successors confirmaran la donació, però els Calders (successors dels Segur)  litigaran per aquestes propietats fins que el bisbe de Vic reconegui els Calders com a senyors dels masos de Pereres, Pous i Puigcabot en 1245.

Mapa amb les propietats de l’Estany. Santa Maria de l’Estany, 2023

Aquell mateix any Jaume I confirma les franqueses a la vila de Sant Martí de Sesgueioles amb el castell de Vilallonga i l’ermita de Sant Valentí que eren sota els senyors de Castellar (Aguilar de Segarra). I és que en temps de lluites i conquestes els comtes-reis afavoreixen els cavallers que participen a les batalles amb les seves hosts i a les famílies que les mantenen, mentre donen “privilegis” a les poblacions ben comunicades on s’establien els mercats. Els castlans de Villalonga seran els senyors d’un lloc que durà el seu nom.

Ermita de Sant Valentí, prop de les runes del castell de Villalonga i d’una antiga necrópolis, 2024

Establert l’origen del nom del mas Pereres, en unes “Parietes tortes” que formarien part del relleu de la riera Gran i potser de les obres fetes per civilitzacions anteriors, ens queda trobar l’origen dels Jordana de Segur.

Jordà fa referència al riu Jordà (de Jordània) on, segons la tradició, va ser batejat l’hebreu Jesús per Joan Baptista, per això aquest topònim apareix sovint vinculat a fonts i a cursos d’aigua. És un nom no freqüent, però sí estimat per la nova conquesta cristiana, com l’advocació de Sant Martí. Guillem II de Berga, Cerdanya i Conflent (1070-Trípoli, 1109) s’afegirà el cognom “Jordà” en ser batejat o re-batejat a les aigües del riu Jordà, en la nefasta experiència de les croades. També el seu parent, Alfons “Jordà”, segon fill de Ramon, comte de Tolosa i de Elvira de Castella, durà aquest renom.

Santa Maria de les «dolles» (nom que prové dels dolls d’aigua que tenia el molí de Roda de Segur), única font d’aigua pels seus habitants durant segles. 2025

Podria derivar el cognom Jordana del cavaller Guillem? Podria, donat que la casa de Cerdanya tenia, a les primeries, el castell de Pujalt, però pensem que difícilment s’hauria transformat en femení, més aviat derivaria en “Jordans”.

Aquest topònim també s’aplica altres elements del relleu, com la muntanya de Jordà, a la serra de Miramar, entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà, o la mateixa “fageda de Jordà” que pren el nom del “Puig Jordà”. Els topònims provoquen antropònims i podria ser que els Jordana de Segur provingueren de la Conca de Barberà, no massa lluny, però seria estrany que, venint de fora, tinguessin una posició tan rellevant a no ser que fossin cavallers.

«Font del lleó» al molí de la Roda que sembla un cavaller amb el seu escut, 2025

Com a nom de dona coneixem a Jordana dels Castellet, filla de Bernat Otger i de Guisla, casada amb Arnau de Santmartí i mare de Jordà de Santmartí (-1167), que va afegir a les seves possessions inicials en Olèrdola, Eramprunyà i Montbui (Vallés Oriental), les de Castellet (Castellet i la Gornal) que li va transmetre, juntament amb el nom, la seva mare. Entre 1112 i 1118 Jordà de Santmartí jurà fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça, com a fill de Jordana (la filiació materna és l’única segura sobre la que es podia jurar).[7]   

Als documents de l’Estany, a la mateixa època, trobem una altra Jordana esposa de Bernat Pere que signa una permuta en 1133 d’un alou a Vacarisses, que fa el seu cunyat, Arnau Pere, amb l’abat de la canònica. En 1142 aquesta Jordana, amb la seva família, lliuren un dels fills, Berenguer, com a futur canonge i la meitat de les seves propietats a canvi de ser enterrats a sagrat.[8] Finalment, en 1144, Jordana fa testament repartint els seus béns de lliure disposició (la majoria a Osona) entre Santa Maria de l’Estany (la tercera part) i les ordes militars i altres institucions eclesiàstiques, deixant com a usufructuari el seu espòs. El testament és jurat sobre l’altar de Sant Joan de Sant Pere de Vic.[9] Una altra Jordana, esposa de Pere de Vilar, donà en 1143 a l’Estany uns alous a Caselles (Camps, Fonollosa) que tenien per Bernat de Rocafort.[10]

Totes aquestes Jordanes podrien haver iniciat el nom dels Jordana del mas Pereres, però no hem trobat com. Les genealogies de les dones tenen moltes llacunes i són difícils de seguir. A partir dels segles XIV-XV ja tenim documents que parlen dels Jordana, gràcies a la tasca de Mn. Mirambell Giol (1761-1822) que els va recollir a la parròquia de Sant Martí de Sesgueioles.

Mapa dibuixat per Mn. Mirambell i publicat per la Universitat de Cervera en 1798

En 1407 Guillem Jordana, del mas Pereres, de la parròquia de Santa Maria de Segur, signa un deute amb un jueu de Calaf i en 1408, signa un altre com a jurat de Sant Martí de Sesgueioles. Els jurats eren representants locals, és a dir, propietaris respectats i reconeguts. En 1454 Bartomeu Jordana reconeix tenir diferents propietats junt al castell de Segur i prop de Sant Salvador de Miralles per Santa Maria de l’Estany. Encara ara trobem “les casetes d’en Jordana”, prop dels corrals dels barons de Segur.

Bassa prop dels «corrals» de Segur, 2025

Si els Jordana van seguir un camí paral·lel als Villalonga i a moltes altres cases, serien els castlans del castell Segur, a l’antiga casa Jordana compartint mur amb el castell, tenint també el mas Pereres, com a part de les propietats de la baronia. L’inici podria haver estat en 1245 amb les concessions de Jaume I. De fet trobem, associats a Jaume I, alguns topònims com “Jordà” o “Jordana”:

  • A Castelló, a una zona per on passava la Via Augusta, Jaume I estableix el mas de Jordà a la serra que anomenarà “Galceran”, abans Valimanya.
  • A Montgat i Tiana trobem també associats els noms de Galceran i Can Jordana amb una ermita de Sant Martí (abans Santa Susanna).
  • A  Mallorca tenim Son Jordà a Sencelles, un lloc amb un important pou al centre de l’Illa on n’hi havia hagut civilitzacions antigues i es van fer obres sota domini musulmà, donat per Jaume I a la casa de Bearn.
Resclosa de pedra junt el Molí de Roda, 2025

Pensem que els Jordana, més enllà de l’origen entre les famílies dels cavallers-castlans, i malgrat que una línia d’ells van fer de masovers del mas Pereres, gairebé fins la compra per part de la Salle, serien terratinents locals que a partir dels segles XIV-XV  evolucionarien amb càrrecs administratius vinculats a les finances i al comerç, dispersant-se per altres contrades.

Façana de la part més senyorial del Molí de Roda, 2025

Entreveient la funció de castlans com el seu probable origen, no hem pogut determinar si el nom de la casa Jordana estaria fonamentat en alguna dona amb aquest nom (no és molt habitual, però algunes cases determinaven que es mantingués el cognom, encara que fos una dona la que ho portés) o si hauria estat donat, en temps de Jaume I, associat a l’important doll d’aigua que a Segur s’obtenia i/o al paper dels cavallers.

El cavaller i l’aigua, un bé preuat del que tenien cura les dones. AGC, 2025

Els temes no resolts són portes obertes a noves recerques.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 01/09/2025

A la memòria de les dones oblidades, transmissores de tants béns…


[1] https://terraendins.blog/2025/06/06/bellesa-e-historia-a-lalta-segarra-o-sikarra/

[2] https://terraendins.blog/2025/03/03/visita-al-castell-de-segur-i-can-santdiumenge-antiga-casa-jordana/

[3] Valentí Miserach “ahir, avui i demà de Sant Martí de Sesgueioles”, p. 9 En: Miscellanea Aqualatensia, Igualada, núm. II (1974). 

[4] Arxiu Ducal de Cardona, n. 185 i 253

[5]Parietes delgades” és l’origen del nom de Parets (Vallès).

[6] Santa Maria de l’Estany (1080-1157), n. 91

[7] Baiges, I. et al (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN (ACA 48-51, n. 496).

[8] Santa Maria de l’Estany, n. 199 (1133) i 254 (1144).

[9] Baiges, I. et al (2010), o. c. (ACA 48-51, n. 826).

[10] Santa Maria de l’Estany, n. 260

Bellesa e història a l’Alta Segarra o “Sikarra”

La Torre Manresana i Sant Andreu de Prats de Rei. AGC, 2025

L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.

Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.

Gorg del Nafre a Copons (Riera Gran). AGC, 2025

Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.

Enfesta a La Molsosa (Solsonès), tot i que una franja de Calonge la separa. AGC, 2025

A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.

Castell de Boixadors i St. Pere a Sallavinera, límit entre l’Anoia, el Solsonès i el Bages

Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.

Castells, vies de comunicació i rieres de la zona. Cartell a Mirambell. AGC, 2025

Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.

Dusfort des de Mirambell, veïnats de Calonge. La vista dona una idea de la comarca. AGC, 2025

Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]

Cartell del jaciment trobat sota la pl. de la marededeu del Portal a Prats de Rei. AGC, 2025

Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.

La Farinera, entre el nucli vell i el torrent que segueix el camí ral entre Calaf i Prats

Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]

Jaciment a Sta. Maria de Veciana, una església molt antiga. AGC, 2025

Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]

Jaciment darrera l’església de Sta. Maria de Prats de Rei. AGC, 2025

Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.

Torre de Vallferosa i església de St. Pere. AGC, 2025

Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.

Capelleta de St. joan de l’Hospital a Prats de Rei. AGC, 2025

Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939). ​​

Sant Miquel de la Comanda. Foto de 1925 de Salvany

El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).

Priorat Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.

Sta. Magdalena del Pla (El Soler, Calonge), actualment refent-se, AGV, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025

Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda


[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.

Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)

[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).

[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306

Caldes de Montbui, gent rebel amb bones raons

Pont romànic de Caldes, element emblemàtic de la vila medieval.

Quan pensem en Caldes de Montbui tenim present les seves “aigües càlides”, al cos, més que al cap, si hem gaudit d’un o més banys termals.

Aquesta aigua, que surt a 74º, la més calenta de Catalunya, és aigua de pluja que s’ha filtrat a gran profunditat (fossa de la Depressió Litoral), s’ha escalfat en contacte amb roques granítiques i, tot pujant, surt a la font del lleó en un procés que dura uns 20 anys.[1]

Font del lleó. Aquesta foto antiga mostra com les dones sempre hem estat vinculades a l’aigua.

Tot i que tenim notícies de la presència de poblats ibers a la zona, com el de la “Torre Roja”, al límit amb Sentmenat, així anomenat per la posterior torre medieval; seran els romans els que urbanitzaran el conjunt del que serà la plaça de la vila, ara de la font del lleó, amb unes primeres termes.

Restes de les termes romanes.

Les aigües calentes sorgeixen de manera natural a tres punts d’aquesta plaça: a la font del lleó i als actuals balnearis Broquetes (on hi havia un bany romà) i Victòria (tots dos del segle XVIII). Als altres balnearis, com el de la Vila de Caldes o al desaparegut Can Rius, als banys públics de “El safareig”, als safareigs, o al mateix raig que sortia a les Termes, l’aigua arriba per conducció.

Font i safareigs de la Portalera (al Portal de Santa Susanna).

A l’Edat Mitjana, Caldes s’emmuralla (1102) entre quatre portals als quatre punts cardinals. El de Vic, que comunica amb una important via, al nord, on n’hi havia l’antiga capella de St. Vicenç (1190), després Sant Bartomeu. El de Santa Susanna, a ponent, prop de la riera de Caldes, junt a l’antic hospital d’acollida, l’antic mercat i un molí fariner (1167) ara dit de “l’esclop”[2]. El del Torrent del Salze, un curs que travessa el nucli, avui soterrat  i convertit en claveguera, que comunicava amb una altra capella molt antiga (Sant Salvador, 1141, camí de Granollers), on n’hi havia antigues vil·les romanes i forns-bòbiles. I el de l’Esperança, al sud, amb les antigues capelles de Sant Martí (1129), Sant Pere (938), avui desaparegudes i Santa Maria (1002). Posteriorment es refaran les muralles (s. XIV) i s’afegiran altres portals, com el de Bellit, amb la reconstruïda presó, per a una població que creix amb  gent que arriba atreta per les possibilitats econòmiques del lloc.

La font Xica o de Cal Berenguer, entre el carrer de Vic i el de Bellit, record de la primitiva capella de St. Vicenç

Les troballes arqueològiques donen fe de la continuïtat dels hàbitats. A l’antiga capella de Santa Susanna, avui museu arqueològic, es van trobar cinc tombes del segle IV dC, quatre d’elles en antigues piscines termals. Santa Susanna, inserta en la muralla, encara ens mostra la bellesa de la senzillesa.

Antic portal de Santa Susanna i muralles on es troba la capella

La resta de les capelles han desaparegut o estan malmeses i enrunades, com la de Sant Miquel de “Martres” o Baduell, prop de la “Torre Roja” (972, testament d’Ervigi a la Seu de Barcelona) o la de Sant Miquel de l’Arn, de la que pràcticament no en queda res. Altres s’han conservat millor, però són més lluny, com la de Sant Sebastià de Montmajor (999).

La «torre roja», torre medieval de vigilància i comunicació damunt les restes del poblat ibèric

Al segle XIII la vila medieval ja està organitzada amb els antics carrers de Vic, Forn, Roig, Sant Pere, Santa Susanna o el del Pont, que durà al pont romànic d’aquest segle. Els recs conduïen aigua calenta o freda per a l’agricultura i una indústria que comptava amb una farga comtal (després reial), forns, molins i basses per produir farina, oli, vi o cànem o per a blanquejar teixits. Aquests mitjans de producció que inicialment foren espais familiars i comunals seran monopolitzats pels senyors feudals i pels reis, en el cas de Caldes.

Bassa i horts junt a la riera de Caldes

En 1242 Caldes ja tenia escoles i un palau reial prop de la primitiva església de Santa Maria, on s’allotjaven comtes i reis i on es recollien els delmes. En 1252 aquest palau es trobava en mal estat, serà traspassat en 1323 al rector de Caldes i al bisbe de Vic. Aquest edifici desapareixerà amb la nova construcció de l’església parroquial. Caldes també comptava amb un important call jueu (1261), sent un lloc plenament comercial. Des de 1311 es celebrava una fira anual que durava vuit dies. Caldes era, a la Edat Mitjana, una població important, donada la seva riquesa i la seva situació estratègica.

Antic molí medieval conegut com «de l’esclop».

Aquesta força de Caldes es manifesta en 1314, sent l’única població que es nega a participar en el sacramental o sometent imposat per Jaume I en 1257, tot i que serà obligada a adherir-se per Jaume II (1267-1327). En 1332 Caldes s’oposa de nou a participar en el sagramental al·legant que els perjudicava, ben cert. Tot plegat ocasionarà conflictes judicials entre el batlle (administrador del patrimoni) i el veguer (representa al rei en els afers judicials, amb uns costos que ha d’assumir el batlle), endemés dels excessos que provoquen les tropes.[3] També en 1314 els homes i les dones de Caldes protestaren davant del batlle reial pels dèficits que trobaven les dones en la cocció del pa.[4] En el fons del conflicte: el creixement poblacional i la monopolització dels béns de producció.

Mural a l’antic balneari Rius. A Caldes moltes dones van ser condemnades i martiritzades com a bruixes, al·legant sempre les mateixes acusacions en uns processos que resulten tediosos de tan repetitius.

Al segle XIV Caldes és cap de la vegueria del Vallés (amb algunes disputes amb Granollers). El veguer es mou per la vegueria amb una cort que el segueix.[5] La presència del notari reial a Caldes fa que proliferin juristes i escrivans. L’església es queixa, ja que normalment els notaris de les poblacions són els mateixos rectors de les parròquies i, per a compensar les pèrdues, el rector de Caldes serà l’ardiaca del Vallès.

En 1320 Jaume II dona un pati, junt a les termes, per a fer el nou Hospital que continua sota l’advocació de Santa Susanna. En aquest recinte n’hi havia els banys públics, la casa del Consell Municipal (amb l’ajuntament, el graner municipal, l’escrivania vella i l’antiga presó pública). Per una altra banda, una de les dues presons episcopals d’aquest segle (l’altra era al Palau Reial de Barcelona), era al castell de Montbui.

Presó refeta a una antiga torre del portal de Bellit.

Entre 1386 i 1392 són jurats de Caldes Bernat Fortuny i Bernat Llunes, fundadors del nou hospital. La família Llunes, inicialment drapers locals, serà propietària d’uns banys que, amb el pas dels temps, esdevindrà el balneari Rius (al costat de l’hospital). Aquestes grans famílies són tenedors dels grans monopolis com “la carnisseria”, amb el control dels ramats i d’altres elements de transformació, com els forns, les calderes o les mateixes escrivanies. Els Fortuny, en canvi, seran part d’una incipient burgesia que s’obre pas amb la introducció dels paraires forans i la expansió del comerç. Berenguer Fortuny, mercader i notari, era a Bruges (Flandes) en 1431. Caldes era un bon lloc pel treball més bàsic del paraire que passarà del treball local a exercir les últimes i més dures feines pels mercaders forans.

Antic Hospital de Santa Susanna, avui museu junt a les Termes.

Els estaments polítics, jurídics i eclesiàstics s’enfronten mútuament per les seves competències, el que es fa evident amb els múltiples conflictes de les escrivanies. La de la cort emet judicis, entre els que n’hi havia els de la Inquisició, que fins el 1478 va estar sota la corona d’Aragó, però l’església, a Caldes, que només podia efectuar contractes i testaments, també podia fer servir la Inquisició episcopal per jutjar els seus clergues o els sospitosos d’heretgia i d’usura, una complexitat que, junt a les pèrdues de documentació, augmenta la nostra dificultat per esclarir alguns casos que ens criden l’atenció.

Els senyors feudals eclesiàstics són abundants: la Seu de Barcelona, el priorat de Sant Miquel del Fai, que des del segle X pertanyia, com la baronia de Montbui, a Gombau de Besora i a la seva filla gran, Guisla,[6] Sant Pau del Camp, que intervé en 1332, davant Alfons el Benigne, en el conflicte entre el jutge de la cort i el síndic de la vila de Caldes (documents 45, 47 i 48),  Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, la canònica de Santa Maria de Solsona, amb un mas “Vilar” prop de Sentmenat o els templers.

Ermita de Sant Mateu del Castell de Montbui on n’hi havia una de les presons episcopals al segle XIV.

En 1377 el rei Pere III ven Caldes i Granollers al seu fill Martí per 20.000 sous que necessitava per les seves campanyes, un any després reconeix els privilegis d’aquest nucli, similars als de Granollers, Sabadell o Terrassa. La jurisdicció de Caldes és moneda de canvi, fins que, entre 1408 i 1410, la baronia de Montbui és venuda pel rei Martí i pel bisbe de Barcelona al noble Ramon Torrelles i la seva esposa Elionor. Els pobles de la baronia es queixen d’haver estat alienats de la corona. En 1444, el descendent dels Torrelles serà obligat a pagar 10.000 florins per la redempció del poble i, un any després, Alfons “el magnànim” declara a Caldes “braç, membre i carrer de Barcelona”, és a dir, amb els mateixos privilegis que la ciutat comtal.

El segle XV porta les desfetes de les guerres i les epidèmies a totes les poblacions catalanes. Els litigis judicials i les repressions augmenten, especialment envers les dones que són sotmeses a les necessitats sexuals i reproductives o bé tancades en monestirs i cases de recluses. El malestar del poble desembocarà en la “guerra de remences”, en la que Caldes té un paper important amb les seves muralles i amb la seva ferma gent.

Restes de les antigües muralles al carrer «Escanyacans», prop del portal de Vic. «cans» significava enemics.

La burgesia, tot i els seus propis conflictes, segueix el camí de la draperia i del comerç, es vincula amb la marineria, la banca i les lleis, per establir-se amb càrrecs a les institucions públiques. Molts notaris esdevindran grans propietaris.

Nosaltres acabem amb un fet que ha provocat aquesta recerca. A l’arxiu diocesà de Barcelona es conserva un procés (n. 630) de 1431 que sembla no haver estat mai desvetllat. L’epígraf diu: “La Inquisició contra Constança Angolí. Concepte: destrucció de l’escrivania de la cort a la plaça de la dita vila”.

Procés n. 630 de l’arxiu diocesà de Barcelona:contra Constança Angolí

Dels Angolí, Moreu-Rey diu que eren drapaires vinguts de fora, potser d’Itàlia. Amb l’ajut de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal, que ha mirat les més de cent pàgines d’aquest procés, algunes de les quals resulten pràcticament il·legibles, encara que sigui per a una experta, hem pogut establir algunes dades.

El notari públic de Caldes “i a vegades per tot el regne”, Pere Claver inicia el procés acusant a Constança, vídua de Guillem Angolí, de destruir l’escrivania de la cort llençant el taulell i les escriptures pont avall, però el taulell necessitava la força de quatre homes per aixecar-lo, el que probablement salvarà a Constança de ser condemnada, no ho sabem, donat que el fragment del procés conservat acaba amb la demanda de que es presentin els testimonis de la defensa.

El «final» de la part del procés que tenim, el troç més llegible.

Constança explica que els jurats i el batlle li demanaren que deixi a Claver posar l’escrivania al seu porxo, ella va dir que sí, però amb la condició que la retirés quan li demanés. Al dia següent s’ho repensa millor i li diu al notari reial que no vol, perquè es faran judicis i té por que algú li faci mal, com podria ser el “traïdor” Pere Organelles que ja li havia matat el seu fill, un fet sobre el que el batlle local encara no havia fet justícia. Constança viu amb el seu germà Joan Rosa, el que vol dir que aquest seria el seu cognom familiar, i amb una filla. Al procés es diu que el bisbe volia casar la filla amb el seu nebot i Constança es va negar considerant que encara era petita. Molt sovint les nenes encara ho eren en casar-se. No sabem quina relació té aquest fet amb el tema que es jutja, però potser va contribuir.

Tot i que no sabem com es resol el cas, trobem en Constança Rosa, després Angolí, una dona forta i alhora prudent i intel·ligent, ja que s’enfronta a homes poderosos amb raons. Potser aquesta oposició ferma va motivar la denúncia del notari real, que no devia estar gaire acostumat.

La Deesa Ceres de Manolo Hugué, artista de Caldes

La filla devia ser Susanna Angolí, filla de Guillem Angolí, a qui trobarem casada amb Joan Fortuny, notari entre 1438 i 1445, de qui va rebre, amb motiu de la boda, una vànova amb fulles d’or i unes cortines preuades (probablement portades de Flandes).

En un document de 1483 de la Biblioteca de Catalunya, trobem a Pere Rosa, probablement fill de Joan, jurat de Caldes, pagant el cost d’un censal. En 1485 els jurats de Caldes, un d’ells Pere Rosa, donen permís per edificar una cambra sobre el carrer Forn, abans carrer Roig, a dalt d’un estable que era sota Broquetes, darrera l’antiga capella de St. Vicenç, al “Pla de Marc Savall”. Marc Savall va ser notari públic de Caldes en 1456. L’actual Balneari Broquetes va ser bastit al segle XVIII sobre un antic hostal anomenat “Sant Vicenç”, a la plaça de la vila, on hi havia l’escrivania “vella” o de la cort. Potser en aquell moment fan espai a l’escrivania judicial que Constança, més lligada als notaris locals, no volia al seu porxo.

Interior Balneari Broquetes, arxiu Rasola

Partim de les ubicacions i tornem a elles, per elles corren les històries que, com l’aigua, no es deixen retenir, només podem sentir la seva frescor -o la cremor.

Restes del portal del carrer del Pont. Potser, endemés del símbol de la caldera, també es podria recordar que des d’aquí va anar, aigües avall, l’escrivania de la cort, segur que amb bones raons.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13/02/2025.

A les dones fermes que s’enfronten als poderosos amb bones raons.

Amb agraïment a Teresa Vinyoles Vidal per mirar-se aquest difícil procés.

Totes les fotos, si no s’especifica res més són de l’autora o de Ramon Solé


[1] J. Trilla (1974) “Sobre el origen de las aguas termales de Caldes de Montbui”.

[2] Antigament s’anomenava “d’en Pere Roig” i de Pere Llunes (1410)

[3] Mutgé Vives, Josefina (1999) “Sociedad laica y Sociedad eclesiástica en Cataluña (s. XIV). Aportación a su estudio.

[4] Vinyoles, Teresa-Maria, 1942- i Muntaner i Alsina, Carme. “Els forns comunals medievals. Espais de servei, de convivència i de discòrdia vilatana”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, no. 31, pp. 477-02, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/278240.

[5] Moreu-Rey, E. (1984) Caldes de Montbui. Capital degana del Vallès. Barcelona: R. Dalmau, ed. Episodis de la Història

[6] “La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI” https://historiasdebellvitge.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

Calaf, un castell, un mercat i un rentador.

Castell de Calaf, AGC, gener, 2025

Calaf és una antiga vila situada al nord de l’Anoia, a la comarca natural coneguda com l’Alta Segarra, un territori de la Catalunya Central entre els rius Segre, a una banda, i l’Anoia i el Llobregat a l’altra.

Foto d’internet

El seu nom, d’origen andalusí, podria derivar d’un prenom masculí àrab, Khalaf (successor de…), d’un nom propi amazic (berber), Halaf o, més probablement, respondre a un nom comú, com el de “qal’a”, que significa “castell” (Miquel Barceló)[1], un lloc de defensa i recaptació, com així ha estat durant segles.

Escut de Ca-laf (Ca s’interpreta com «can» o gos), 2025

Quan comencem a tenir documentació (segles X-XI) trobem que la propietat, està repartida entre els comtes i l’església, amb les seves disputes i els seus efímers acords. Per una banda, el poderós bisbe Oliva i St. Pere de Vic, que estableix al levita Guillem de Mediona o de Oló en 1015, donant el nom a l’església del castell (St. Pere)[2] i per l’altra, els vescomtes de Cardona, sota el bisbe d’Urgell, als que els comtes havien “venut” en 998 l’ampli terme de Castelltallat (Sant Mateu del Bages) que incloïa part de la Segarra amb Calaf.[3]

Restes del castell de Castelltallat a St. Mateu del Bages, amb un observatori, donat el seu emplaçament. 2022

En 1038 s’arriba a un acord: el bisbe de Vic tindrà la potestat eminent sobre el castell i terme de Calaf i els vescomtes de Cardona el domini útil amb el dret d’establir els seus castlans, a canvi d’un cens sobre la sal de Cardona i d’una refecció que aquests vescomtes farien al bisbe i a tots els clergues de la Seu de Vic en Pasqua. És el temps del feudalisme, dels múltiples censos que acaben pagant els de baix, sotmesos a tots els senyors. En 1252 es substituirà aquest pagament en espècies i vassallatge, per diners.

St. Vicenç Cardona, 2022

En aquest temps (segles XII-XIII) Calaf té moneda pròpia encunyada pels vescomtes de Cardona que arriba a estendre’s a Manresa, comtat on manava el bisbe de Vic, que impedeix la circulació d’aquesta.

Una moneda implica la existència d’un mercat, el lloc més emblemàtic d’aquesta població, ja que una llegenda d’Apel·les Mestre (Barcelona, 1854-1936) donarà origen a la expressió “semblar un mercat de Calaf”, un lloc on tothom parla i crida alhora i ningú s’entén. Cert que això passa en tots els racons del món, però, si ens passegem per la vila i la seva placeta anomenada “plaça Gran” o “Major” i antigament, “del Mercat”, encara amb els seus porxos i amb rètols que ens fan viatjar al passat, ens podem imaginar, enmig del silenci d’un dia qualsevol, aquells sorolls propis d’un “mercat de Calaf”.

Els porxos de l’antic mercat de Calaf des del carrer del Carme. 2025

En una donació testamentària de 1226 s’esmenta la donació d’unes cases que el testador tenia a la vila i d’altres, al “mercadet de Calaf”, el que porta a pensar que la placeta del mercat era, llavors, fora del clos emmurallat.

L’únic portal d’una primera muralla que es conserva es el de l’antic Hospital, als peus del Castell que, dedicat a St. Francesc d’Assis, acollia malats i vells de la vila, així com vianants pobres i pelegrins. En 1884 una congregació carmelita convertí l’edifici, avui centre social, en escola.

Torre de la muralla i portal del Hospital, 2025

A les afores de la primitiva vila trobem el portal de la Xuriguera o de Cal Cadiraire, en mal estat.[4] A la plaça Gran trobem, reformat, l’antic portal de la Vall o del Carme entre aquest antic carrer i la plaça del mercat. En aquesta plaça n’hi havia, fins a principis del segle XX, una bassa que es proveïa d’aigua subterrània, tot i que no era de bona qualitat.

Portal de la Xuriguerra, 2025

Al segle XIV es donen nous conflictes entre els reis i els vescomtes de Cardona per la fira de Calaf que aquests autoritzaren a la vila en 1313, a despit de les queixes dels igualadins i a canvi dels guanys pactats.[5] Des de 1375, fins les desamortitzacions del segle XIX, el castell forma part de la família vescomtal de Cardona.

Malgrat les epidèmies, els conflictes i la devastació de les guerres, el mercat català, a Calaf com a altres llocs, s’expandeix per terres veïnes i, aviat, pel Mediterrani el que donarà nous recursos a les poblacions i a la seva gent. Potser no s’ha estudiat prou el que van representar els mercaders per a la vida de pobles i ciutats, una tasca pendent.

Antiga botiga als porxos de la Plaça Gran, 2025

La comunitat canonical de St. Vicenç de Cardona tindrà la potestat de l’antic priorat i després col·legiata de St. Jaume de Calaf més de set segles. Sant Pere del Castell, primera parròquia del municipi quedarà com a sufragaria d’aquest priorat, que podia escollir el capellà.

Antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, després convent de St. Francesc. 2025

A partir del segle XVI aquestes comunitats es van secularitzant, degut a la relaxació provocada per la bona vida que donava el ser clergues beneficiats, però els beneficis es mantenen durant molt més temps.

L’actual església de St. Jaume de Calaf es va construir en 1639 sobre una més antiga dedicada a Sant Miquel (1356). Aquí van anar passant els canonges secularitzats exercint les funcions parroquials. Sant Pere del castell, molt malmesa després de la Guerra de Successió es va desplomar en 1781.

L’actual esglèsia de St. Jaume de Calaf des del castell, 2025

Una comunicat de frares menors de Sant Francesc, que eren a la vila des de 1696, es va instal·lar a la col·legiata en 1729. Les crisis i guerres han deixat l’edifici com ara el podem veure, esperant una restauració.

El diccionari de Madoz deia en 1848 d’aquest lloc: “hay un convento que fue de frailes, y en él una noria abundante de buenas aguas”.[6] Y és que l’aigua és el principal element per establir-se i les excavacions arqueològiques realitzades demostren la continuïtat d’hàbitats al lloc des del neolític.

La font de St. Jaume sota la torre d’aigua. 2025

Avui encara podem contemplar les restes de l’antic rentador del segle XVIII i la torre amb molí de vent de 1894. Als seus peus n’hi ha la font de St. Jaume, de la mateixa època que el rentador.

Tot i la bellesa del paratge, pensant en les rentadores, ens fem eco del anàlisis del doctor d’Ignasi de Llorens i Gallard (La Seu d’Urgell, 1851 – Barcelona, 1913) que va exercir a la Seu i a Calaf i va escriure les seves respectives “Topografía médica” per a la Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.[7] A la de Calaf, de 1904, trobem sobre el rentador:

» A un kilómetro de Calaf, contiguo al antiguo camino de Prats de Rey, se halla instalado el lavadero público que, por no reunir condición alguna aceptable, ni siquiera tiene la de proximidad. Hallase construido en una hondonada del terreno, sin cobertizo que resguarde a las lavanderas del sol y de la lluvia, con un solo aljibe sin altura alguna, de manera que, para lavar la ropa, las mujeres tienen que hacerlo de rodillas y con el cuerpo inclinado hacia el fondo del aljibe, lo cual resulta penoso en extremo. En dicho aljibe se lavan todas las ropas, lo mismo las sucias y contaminadas de viruela, tifus, difteria, sarampión, etc., que las que proceden de gentes sanas. Esto es muy peligroso y no dudamos que la filiación de algunos contagios debe hallarse en este inmundo lavadero.
Si malo es el lavadero, peor es la manera de practicar el lavado de la ropa. Aquí no hay desinfección previa de las ropas procedentes de enfermos afectos de males infectos –contagiosos, ni purificación alguna del aljibe después de lavadas aquellas.
Es menester que el Municipio construía el depósito del agua destinada al lavado, a una altura suficiente, para que las mujeres puedan lavar en pie: procurar construir dos aljibes más pequeños, destinados exclusivamente a la desinfección previa de las ropas contaminadas, construir cobertizos que resguarden a las lavanderas y procurar que todos los días se renueve el agua. Así evitaran en primer lugar, el hedor que despide el actual lavadero, en segundo lugar, evitara el contagio de las enfermedades infectivas y, por último, hará un bien a las lavanderas, que son, generalmente, las primeras víctimas de tamaño abandono higiénico”.[8]

Rentador de Calaf, prop del convent de St. Francesc, antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, 2025

A les dones, que s’han deixat la salut en feines com el rentar a mà i a les persones que han parat atenció per buscar solucions, com aquest metge.

Maria Àngels García-Carpintero, 21/01/2025


[1] A: Bramon, Dolors (2013). Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat. Lleida: Pagés, ed., p. 110, nota 21.

[2] Catalunya Romànica, vol. XIX, Penedès-Anoia, p. 389-392

[3] Masnou i Pratdesaba, Josep M. “La Celebració de la refecció pasqual a la Catedral de Vic (1038-1252)”. Miscel·lània litúrgica catalana, no. 22, p. 203-217, https://raco.cat/index.php/Miscellania/article/view/311423.

[4] Riu i Saiz, A., “Noms dels carrers i places de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 37-47.

[5] Mas i Parés, J. “Història del mercat i la fira de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 29-33.

[6] Pladeval, Antoni, “L’antic priorat, i després col·legiata, de Sant Jaume de Calaf” A: DDAA (2015). L’Alta Segarra a la història. Recull d’articles amb motiu del mil·lenari de Calaf, p. 11-25

[7] Ustrell i Torrent, Josep Maria , 1953-. “Topografia mèdica de Calaf, del Dr. Ignacio de Lloréns y Gallard (1904)”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, vol. 70, pp. 129-38, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/347580.

[8] https://do.diba.cat/data/ct/patrimonicultural/detall/42283 https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-rentador-0