Els Jordana de Segur, en nom de la mare, del cavaller o de l’aigua

Molí de Roda de Segur, 2025

De la comarca natural -no administrativa- de la “Alta Segarra”, amb poblacions de l’Alta Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, colonitzada als inicis del primer mil·lenni des d’Osona, Berguedà o el mateix Bages, ja en van parlar a un article anterior.[1]

Can Santdiumenge, antiga «casa Jordana», junt al castell de Segur, 2025

També del castell de Segur de Veciana i de la casa del costat, Can Santdiumenge, “antiga casa Jordana”, que vam poder visitar gràcies a la amabilitat dels seus actuals propietaris.[2]

El nom de Jordana, gens freqüent a la documentació medieval, va motivar la meva curiositat que, juntament amb l’interès del Sr. Alfonso Gómez Jordana, per conèixer els orígens del seu cognom familiar, ha donat lloc a aquesta recerca sobre un enclavament històric del que encara queden vestigis.

Els Jordana dels que es fa esment a partir del segle XIV a Segur i a la vila de Sant Martí de Sesgueioles, van ser masovers durant segles del mas Pereres o “Pereres del Pla”, avui “Casal de Sant Martí”, propietat dels salesians, sobre el Molí de Roda de Segur, abans conegut com a molí Sobirà o “molins de Segur”.

Casal de la Salle edificat sobre l’antic mas Pereres, 2025

El topònim “Pereres” o “Pareres”, podria referir-se a “paraires”, de fet alguns familiars d’aquests masovers es van fer paraires al segle XVIII a Sant Martí de Sesgueioles, on trobem una tradició industrial manufacturera en el sector tèxtil des del segle XIV,[3] però el mas “Pereres” és conegut des del segle XI, quan els topònims solien fer referència al relleu.

El mas “Pereres” és citat com a tal a partir del segle XII. Anteriorment (1060 i 1078), el topònim que apareix al lloc és el de Parietes tortuoses o tortes sota el tossal de la Portella.[4] El terme “parietes[5] es refereix a murs antics, potser indica els revolts que fa la riera de Pereres en trobar-se amb la riera Gran, principal afluent del riu Anoia, on està el Molí de la Roda, que va ser també casa senyorial de la baronia.

Revolt a la riera junt el Molí de la Roda

Aquests primers esments apareixen en documents vinculats als vescomtes d’Osona-Cardona, que tindran el domini principal a la zona. Sota els senyors principals s’estableixen els castlans, com els Boixadors (al terme de Llavinera) o els Segur. Aquests adquireixen cognoms locals tot jurant fidelitat en un sistema de vassallatge piramidal com és el feudal. L’església, amb el bisbat de Vic en aquesta zona nord de l’Anoia i amb diversos monestirs i institucions religioses, tindrà també els seus dominis, establint plets i aliances. Els llinatges nobiliaris aniran variant de cognom en funció de les seves aliances.

El Castell de Boixadors i l’església de Sant Pere, 2024

En 1094 Folc Guillem i Sicarda donen a la canònica de Santa Maria de l’Estany, una institució sota el bisbat de Vic encarregada d’implantar la reforma gregoriana entre el clergat, un alou sota el tossal de la Portella que limitava amb el castell i l’església de Sant Salvador de Miralles, el “cucono” (molí a la riera Gran) a ponent i la “porta Espana” o Portella al nord, amb cases, terres i un celler, juntament amb el seu fill, per tal que es pugui fer canonge.[6] Un celler indica que aquest lloc, conegut com Pereres a partir de segle XII, seria un mas amb una torre de vigilància on es guardaria el gra i es vigilaria la zona per a protegir el lloc dels molins de Segur, després dels Calders. A l’interior del reformat casal es conserva un celler de doble arcada.

Celler de l’antic mas Pereres, foto: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural de Vecians

En 1157 el bisbe de Vic donà a la canònica de l’Estany el domini dels “molins de Segur” endemés dels llocs de l’Astor, Vilamajor, Prats de Segarra (després del rei), Durban i el mas de Viure (Biure o Benviure, un lloc molt antic).

El 1172 Berenguer de Boixadors i la seva esposa Dolça donen a la mateixa canònica el mas de Pereres. Els seus successors confirmaran la donació, però els Calders (successors dels Segur)  litigaran per aquestes propietats fins que el bisbe de Vic reconegui els Calders com a senyors dels masos de Pereres, Pous i Puigcabot en 1245.

Mapa amb les propietats de l’Estany. Santa Maria de l’Estany, 2023

Aquell mateix any Jaume I confirma les franqueses a la vila de Sant Martí de Sesgueioles amb el castell de Vilallonga i l’ermita de Sant Valentí que eren sota els senyors de Castellar (Aguilar de Segarra). I és que en temps de lluites i conquestes els comtes-reis afavoreixen els cavallers que participen a les batalles amb les seves hosts i a les famílies que les mantenen, mentre donen “privilegis” a les poblacions ben comunicades on s’establien els mercats. Els castlans de Villalonga seran els senyors d’un lloc que durà el seu nom.

Ermita de Sant Valentí, prop de les runes del castell de Villalonga i d’una antiga necrópolis, 2024

Establert l’origen del nom del mas Pereres, en unes “Parietes tortes” que formarien part del relleu de la riera Gran i potser de les obres fetes per civilitzacions anteriors, ens queda trobar l’origen dels Jordana de Segur.

Jordà fa referència al riu Jordà (de Jordània) on, segons la tradició, va ser batejat l’hebreu Jesús per Joan Baptista, per això aquest topònim apareix sovint vinculat a fonts i a cursos d’aigua. És un nom no freqüent, però sí estimat per la nova conquesta cristiana, com l’advocació de Sant Martí. Guillem II de Berga, Cerdanya i Conflent (1070-Trípoli, 1109) s’afegirà el cognom “Jordà” en ser batejat o re-batejat a les aigües del riu Jordà, en la nefasta experiència de les croades. També el seu parent, Alfons “Jordà”, segon fill de Ramon, comte de Tolosa i de Elvira de Castella, durà aquest renom.

Santa Maria de les «dolles» (nom que prové dels dolls d’aigua que tenia el molí de Roda de Segur), única font d’aigua pels seus habitants durant segles. 2025

Podria derivar el cognom Jordana del cavaller Guillem? Podria, donat que la casa de Cerdanya tenia, a les primeries, el castell de Pujalt, però pensem que difícilment s’hauria transformat en femení, més aviat derivaria en “Jordans”.

Aquest topònim també s’aplica altres elements del relleu, com la muntanya de Jordà, a la serra de Miramar, entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà, o la mateixa “fageda de Jordà” que pren el nom del “Puig Jordà”. Els topònims provoquen antropònims i podria ser que els Jordana de Segur provingueren de la Conca de Barberà, no massa lluny, però seria estrany que, venint de fora, tinguessin una posició tan rellevant a no ser que fossin cavallers.

«Font del lleó» al molí de la Roda que sembla un cavaller amb el seu escut, 2025

Com a nom de dona coneixem a Jordana dels Castellet, filla de Bernat Otger i de Guisla, casada amb Arnau de Santmartí i mare de Jordà de Santmartí (-1167), que va afegir a les seves possessions inicials en Olèrdola, Eramprunyà i Montbui (Vallés Oriental), les de Castellet (Castellet i la Gornal) que li va transmetre, juntament amb el nom, la seva mare. Entre 1112 i 1118 Jordà de Santmartí jurà fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça, com a fill de Jordana (la filiació materna és l’única segura sobre la que es podia jurar).[7]   

Als documents de l’Estany, a la mateixa època, trobem una altra Jordana esposa de Bernat Pere que signa una permuta en 1133 d’un alou a Vacarisses, que fa el seu cunyat, Arnau Pere, amb l’abat de la canònica. En 1142 aquesta Jordana, amb la seva família, lliuren un dels fills, Berenguer, com a futur canonge i la meitat de les seves propietats a canvi de ser enterrats a sagrat.[8] Finalment, en 1144, Jordana fa testament repartint els seus béns de lliure disposició (la majoria a Osona) entre Santa Maria de l’Estany (la tercera part) i les ordes militars i altres institucions eclesiàstiques, deixant com a usufructuari el seu espòs. El testament és jurat sobre l’altar de Sant Joan de Sant Pere de Vic.[9] Una altra Jordana, esposa de Pere de Vilar, donà en 1143 a l’Estany uns alous a Caselles (Camps, Fonollosa) que tenien per Bernat de Rocafort.[10]

Totes aquestes Jordanes podrien haver iniciat el nom dels Jordana del mas Pereres, però no hem trobat com. Les genealogies de les dones tenen moltes llacunes i són difícils de seguir. A partir dels segles XIV-XV ja tenim documents que parlen dels Jordana, gràcies a la tasca de Mn. Mirambell Giol (1761-1822) que els va recollir a la parròquia de Sant Martí de Sesgueioles.

Mapa dibuixat per Mn. Mirambell i publicat per la Universitat de Cervera en 1798

En 1407 Guillem Jordana, del mas Pereres, de la parròquia de Santa Maria de Segur, signa un deute amb un jueu de Calaf i en 1408, signa un altre com a jurat de Sant Martí de Sesgueioles. Els jurats eren representants locals, és a dir, propietaris respectats i reconeguts. En 1454 Bartomeu Jordana reconeix tenir diferents propietats junt al castell de Segur i prop de Sant Salvador de Miralles per Santa Maria de l’Estany. Encara ara trobem “les casetes d’en Jordana”, prop dels corrals dels barons de Segur.

Bassa prop dels «corrals» de Segur, 2025

Si els Jordana van seguir un camí paral·lel als Villalonga i a moltes altres cases, serien els castlans del castell Segur, a l’antiga casa Jordana compartint mur amb el castell, tenint també el mas Pereres, com a part de les propietats de la baronia. L’inici podria haver estat en 1245 amb les concessions de Jaume I. De fet trobem, associats a Jaume I, alguns topònims com “Jordà” o “Jordana”:

  • A Castelló, a una zona per on passava la Via Augusta, Jaume I estableix el mas de Jordà a la serra que anomenarà “Galceran”, abans Valimanya.
  • A Montgat i Tiana trobem també associats els noms de Galceran i Can Jordana amb una ermita de Sant Martí (abans Santa Susanna).
  • A  Mallorca tenim Son Jordà a Sencelles, un lloc amb un important pou al centre de l’Illa on n’hi havia hagut civilitzacions antigues i es van fer obres sota domini musulmà, donat per Jaume I a la casa de Bearn.
Resclosa de pedra junt el Molí de Roda, 2025

Pensem que els Jordana, més enllà de l’origen entre les famílies dels cavallers-castlans, i malgrat que una línia d’ells van fer de masovers del mas Pereres, gairebé fins la compra per part de la Salle, serien terratinents locals que a partir dels segles XIV-XV  evolucionarien amb càrrecs administratius vinculats a les finances i al comerç, dispersant-se per altres contrades.

Façana de la part més senyorial del Molí de Roda, 2025

Entreveient la funció de castlans com el seu probable origen, no hem pogut determinar si el nom de la casa Jordana estaria fonamentat en alguna dona amb aquest nom (no és molt habitual, però algunes cases determinaven que es mantingués el cognom, encara que fos una dona la que ho portés) o si hauria estat donat, en temps de Jaume I, associat a l’important doll d’aigua que a Segur s’obtenia i/o al paper dels cavallers.

El cavaller i l’aigua, un bé preuat del que tenien cura les dones. AGC, 2025

Els temes no resolts són portes obertes a noves recerques.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 01/09/2025

A la memòria de les dones oblidades, transmissores de tants béns…


[1] https://terraendins.blog/2025/06/06/bellesa-e-historia-a-lalta-segarra-o-sikarra/

[2] https://terraendins.blog/2025/03/03/visita-al-castell-de-segur-i-can-santdiumenge-antiga-casa-jordana/

[3] Valentí Miserach “ahir, avui i demà de Sant Martí de Sesgueioles”, p. 9 En: Miscellanea Aqualatensia, Igualada, núm. II (1974). 

[4] Arxiu Ducal de Cardona, n. 185 i 253

[5]Parietes delgades” és l’origen del nom de Parets (Vallès).

[6] Santa Maria de l’Estany (1080-1157), n. 91

[7] Baiges, I. et al (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN (ACA 48-51, n. 496).

[8] Santa Maria de l’Estany, n. 199 (1133) i 254 (1144).

[9] Baiges, I. et al (2010), o. c. (ACA 48-51, n. 826).

[10] Santa Maria de l’Estany, n. 260

Dones fortes de Mogoda, Cabanyes i Campsentelles

Portalada del «castell» de Mogoda. AGC, 2022

La baronia de Mogoda, consolidada el segle XIII, comprenia les parròquies de Cabanyes (Sant Cebrià), Campsentelles (Sant Fost), Martorelles i Mogoda (Santa Perpètua). La seva proximitat a la comanda templera de Palau-Solità farà que es donin diversos vincles d’afinitat entre els seus “milites” o cavallers i les respectives famílies, amb unes dones potents durant els segles XII-XIII.

Santa Perpètua de Mogoda. Foto: Ramon Solé

Berenguera de Cabanyes (-1172), en casar-se amb Guadald de Sant Vicenç, farà que una branca d’aquesta família provinent del castell de Burriac, tingui el domini d’aquesta baronia en 1278. Ermessenda (de Cabanyes), casada amb el segon fill de Berenguera, Ramon de Cabanyes, llega les seves propietats, entre les que n’hi ha la farga de Santa Perpètua, al seu marit.[1] Una farga era una possessió important que aviat voldrà controlar la Corona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto «Randy» Javier Aranda

Aquestes famílies, emparentades entre sí i associades al Temple, eren de la noblesa mitjana, vassalls de senyors principals, com els Montcada i senyors d’altres de més baix llinatge. Els homes, especialment els no hereus, adquirien sovint patrimoni esposant dames d’un llinatge més alt i fent-se vassalls dels pares d’elles,[2] és un fet recurrent, però trobem poques dones que mantinguin el seu cognom i les seves propietats. En aquest cas, endemès, Ermessenda de Cabanyes, que adquireix el cognom en casar-se, senyoreja els dominis familiars del seu espós.

Santa Magdalena de Palau-Solità, seu de la comanda templera, aprofitada com a magatzem. AGC, 2022

Abans, ja trobàvem associats aquests municipis, juntament amb altres com sant Vicenç de Mollet o el lloc de Gallecs, a la part baixa del Besós, entre la riera de Tenes i la de Caldes. En 1046 Quintol (dona), amb el seu fill, Bernat, ven a Guadall i a Emma cases, corts, farraginals, horts i terres a Mogoda. L’església de Santa Perpètua de Mogoda serà citada per primer cop al testament d’Emma en 1084. Emma és una dona potent que fa vàries deixes a diferents esglésies, entre les que trobem Santa Perpètua “ad opera” (en obres), a monestirs, als seus fills Vivà Guadall i Guillem Mir (probablement fill d’un segon espòs) i a diferents dones com Ermesinda “suam babtizatam predictam”, la seva filla Maiasendis, la seva neta o neboda Azaladem o a Petronilla. En aquest testament trobem esment de molts llocs del que serà la baronia.[3]

Història de l’antiga església de Santa Perpètua que no menciona el testament d’Emma. Foto: Ramon Solé.

Anteriorment, en 1005, una altra Emma, casada amb Bonfill, venien a Seniol un alou a diferents llocs com Granollers, Palou, Cabanyes… En 1085 Ramon Seniol que devia ser descendent del comprador de 1005, la seva dona Solestenda i el fill Ramon permuten amb Vivà Guadall, levita, fill d’Emma, terra, prat i dret sobre uns molins a Santa Maria de Martorelles, al Pla de Tenes, per una terra a Sant Cebrià de Cabanyes i altres béns. Poc després s’intercanvien de nou les propietats pel dret de Vivà Guadall al pas de l’aigua fins els seus molins.[4] La família de Ramon Seniol es devia dedicar a fer millores a les instal·lacions hidràuliques.

Antic molí a Mogoda, a la plaça del molí on també n’hi ha les restes d’un pou de glaç, AGC, 2022.

En la consagració de Santa Perpètua de la Mogoda (1178), entre altres referències al Temple i els seus cavallers, com Berenguer de Rovira o al “Hospitale”, trobem a Guilleuma de Mogoda, domina (qualificatiu que indica poder), que havia donat dos molins en Sant Cebrià de Cabanyes. En 1199 trobem de nou associades les parròquies de Sant Cebrià i Santa Perpètua en la donació que fa Ponceta de Mogoda a la seva filla, Guilleuma, amb motiu dels seus esponsalicis amb Vidal Marquet, amb qui Guilleuma compartirà la donació. Ponceta devia ser filla de la Guilleuma, de 1178. Entre les signatures de 1199 trobem els altres fills de Ponceta, Ferrer i Maria i alguns cavallers com el mateix Bernat de Mogoda o Ramon de Columbario.[5] En 1204 Maria, amb el seu espòs, Ferrer, defineix a favor de la seva germana, Guilleuma, casada amb Vidal i senyors del mas Corts, rebent a canvi una compensació econòmica i salvant la herència del germà, també dit Ferrer. En 1210 Guilleuma de Mogoda, amb la seva mare, Ponceta, reconeixen un deute a Pere de Corts, de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, explicant que, juntament amb la seva mare, treballaven la terra tan bé com podien. Poc després Ponceta, del mas de les Corts de Mogoda, amb la seva filla Guilleuma, es veuran obligades a empenyorar el seu mas, un dels seus avaladors serà, de nou, el cavaller Bernat de Mogoda.

En 1220 Guilleuma actuarà com la seva mare, Ponceta, donant una quantitat als seus fills, Arnau i Narbona, i deixant el mas a la seva filla Pereta en casar-se amb Berenguer Vidal, deixant establert que ella, Guilleuma de Mogoda, amb el seu nou espòs, Dalmau i la seva mare, Ponceta, viuran amb Pereta i el seu espòs com a pares i fills, continuant sent senyors poderosíssims. Guilleuma aconsegueix un acord i el fill, Arnau, evacua.[6]

Com veiem, aquestes senyores del mas de les Corts, de les parròquies de Cabanyes i de Mogoda indistintament (com si fossin una unitat), deixen el seu mas a una de les filles, malgrat tenir fills mascles, un fet molt atípic que potser té relació amb el paper que jugava a la zona l’orde del Temple, més respectuós amb les dones i on els fills devien de fer, en molts casos, de cavallers.

En aquest territori, entre el Vallés i el Maresme, al sud de la muntanya dita Mont Agut “Mons Hilaris” i posteriorment Montalegre o “Mont Alacris[7], al lloc conegut actualment com “La Conreria”, a Tiana, tot i que el terme parroquial al que pertanyia era el de Sant Fost de Campsentelles,n’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonades junt a la torre de defensa o casa forta dels senyors de Campsentelles. En 2022 i 2023 vam fer esment.[8] Ara volem aprofundir, en companyia d’aquestes dames potents, havent ampliat la documentació i la informació. El primer cop que es menciona aquesta església és en el testament del cavaller Bernat de Campsentelles que mor a Mallorca en 1230 deixant propietats al Temple, al cavaller Bernat de Mogoda, a algunes esglésies, com la de Santa Maria de Montalegre o la de Sant Fost, i a la seva hereva, la seva filla, Gueraua.[9]

Dibuix de la Conreria del segle XVII, es pot veure una torre (damunt de la Cartoixa)

Gueraua de Campsentelles i el seu primer marit, Ferrer de Vilanova, confirmen, en 1241, a la priora de Santa Maria de Montalegre, Guilleuma, les seves possessions, entre les que es troba “la font” (probablement la coneguda després com “la font de les monges”, un nom que perpetua el record de la comunitat). El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, confirma aquesta donació en 1247.[10] El 1250 el nou bisbe, Arnau de Gurb, consagra l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia deSant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la seva priora, Guilleuma.

La Font de les monges, AGC, 2023

Gueraua de Campsentelles, sent la principal portadora dels béns familiars, no va haver de mantenir l’estat de viudetat per a no perdre la herència marital. Es va casar dos cops més, amb Pere de Fonollar, en 1251, i amb Bernat Pera, amb qui fa un establiment en 1256 i una venda en 1259. [11]D’aquest últim matrimoni serà la seva filla, Saura.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les noies i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball, com blanquejar la roba, filar o teixir. Moltes eren dames de la noblesa que aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats. Altres dames, com Gueraua, senyores de castells i cases fortes, les protegien. Cal tenir present que, en 1215, el papat havia prohibit la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones trobaren la manera de continuar la seva tasca en aquests espais més lliures, tot i que aviat seran obligades a quedar sota una regla. En 1265 el bisbe Gurb posà la comunitat sota la regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies. Les canongesses es regien d’una manera diferent a les monàstiques.

Les germanes tenien encara dret a presentar rector, rebent una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que es va dedicar a aplicar la prohibició del concili, retirà al monestir els seus drets sotmetent la comunitat al bisbe i rector corresponents, com va fer a mols altres llocs. Els béns que elles administraven passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris, perdent, les comunitats agràries, les dinàmiques pacífiques i estables que elles procuraven (aquí com en molts altres llocs).

Altar de la derruida esglèsia de Sant Fost. AGC, 2025

El poder de la dona anava minvant als espais laics, com als religiosos. Si Gueraua de Campsentelles va conservar el seu cognom vinculat al seu patrimoni com a hereva i senyora de la casa de Campsentelles, no va passar el mateix amb la filla, Saura, que en casar-se amb Ramon de Sentmenat, perdrà poder de gestió sobre les propietats. En 1286, amb motiu dels seus esponsalicis, Ramon de Sentmenat i Saura, amb la seva mare Gueraua, vídua ja de Bernat Pera, ratifiquen la donació inicial de 1241 a la comunitat femenina de Montalegre, amb la seva priora, Geralda Penyafort, on trobem de nou la terra de “La Font” o l’honor de Campsentelles, entre d’altres.

Saura, vídua, farà donació en 1310 al seu fill Galceran amb motiu del seu casament amb Blanca, filla del difunt Bernat de Palou, deixant estipulat les dots i herències que corresponen a la resta de fills, filles i altres afillats.[12]

El 1319 va haver un conflicte amb Ponç de Gualba, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell o “de Gacell” (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Abans, en 1348, Ramon de Sentmenat, fill de Galceran de Sentmenat i de Sibil·la (net de Saura), reconeix que la priora havia pagat 40 lliures pels drets a perpetuïtat que tenien a la parròquia de Sant Fost.[13] Entenem que així van facilitar la venda.

Quan les agustines marxen el rector de Sant Fost es fa càrrec de la capella de Montalegre i dels seus rèdits. L’edifici de la comunitat femenina es traspassà a uns preveres ermitans (1399), passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu (1409), de qui ho va adquirir en 1415 la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per Blanca de Centelles,[14] una hereva que va decidir traspassar els seus dominis a una institució religiosa abans que se’ls quedessin els senyors de Montcada, amb els que havia mantingut diversos plets.

Castell-Cartoixa-Museu de Vallparadís a Terrassa. AGC, 2024

Les germanes agustines de la Conreria van marxar a Barcelona forçades per l’ofec econòmic al que les van sotmetre i després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou el lloc que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362. En 1409 les germanes es fan càrrec de la confraria, existent des del segle XII, de Sta. Maria de l’ermita de St. Corneli i St. Cebrià de Cardedeu, sent la priora la patrona amb el dret d’escollir prevere.

Fornícula amb una imatge de pedra de la marededéu de Montalegre, on hi van ser les agustines. AGC, 2022

La Cartoixa de Montalegre (abans de Vallparadís) es farà amb la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Mogoda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, no sense litigis entre el bisbat i els hereus feudals. No hem d’oblidar que la Corona i l’església encara es repartien els béns dels Temple. Per una altra banda, molts homes amb penes d’excomunió podien redimir-se fent-se cartoixans. Els cartoixans de Montalegre, units als de Sant Pol de Mar (1448), bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de “Conreria”.

Les agustines de Montalegre, per la seva banda, s’extingiran en no acceptar la clausura imposada pel concili de Trento i la corona espanyola, al·legant que no estava a les seves Constitucions, com així era. Actualment l’església de Montalegre de Barcelona es regeix per una institució catòlica, l’Opus, que no reconeix el paper de les Deonades ni el motiu d’extinció de les canongesses.

La història de les dones, tan amagada i descurada com la font de les monges

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06-08-2025

A les dones que van fer ús del seu poder i a qui ho reconeix


[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 71.

[2] Pérez Gómez, Xavier. (1991) “Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes”.

[3] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 708 i 1442

[4] Baucells, J. et al. (2006), oc., n. 58, 1458 i 1711

[5] Pérez Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, n. 143, 167 i 168.

[6] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 8 (1204), 27 i 31 (1210) i 59 i 60 (1220)

[7] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[8] https://historiasdebellvitge.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/ i https://historiasdebellvitge.com/2023/11/11/la-font-de-les-monges-de-st-fost-de-campsentelles-el-seu-abandonament-i-els-intents-de-recuperacio/

[9] Pérez Gómez, Xavier. «Bernat de Campsentelles, els templers i la conquesta de Mallorca». Notes, 2024, núm. 39, p. 39-52, https://raco.cat/index.php/Notes/article/view/424890.

[10] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 141 i 157

[11] Álvarez, Robert (2022), oc., n.125 (1250), 175 (1251), 221 (1256) i 234 (1259).

[12] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 119 (1310).

[13] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n 167

[14] Dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

El Pontarró, un bell record a Martorell i al meu cor

Gual del riu Anoia al pas per Martorell, al fons l’església parroquial, 2024

El curs 1988-1989 vaig ser destinada a l’escola d’educació especial “Verge del Pontarró” (avui centre d’educació especial “El Pontarró”) de Martorell. Aquest centre va ser la primera escola pública d’aquestes característiques de Catalunya (1969) i un capdavanter en l’educació integral en aquells temps encara franquistes. Podeu consultar la seva història a la seva web.[1]

Les pors inicials a una activitat professional que encara no havia exercit plenament (l’educació especial a una escola no és el mateix que la que es fa en un centre) s’esbandiren ràpidament amb l’acollida del personal de l’escola: algunes mestres com jo, sí, però, especialment, la resta de personal que no estava de pas, com podíem estar les funcionàries: educadores, logopedes, psicòlegs, psicomotricista, fisio… un personal que, amb algunes mestres vinculades de cap i cos al projecte educatiu del centre, feien d’aquella escola una autèntica llar, on l’alumnat podia millorar la seva autoestima i les seves capacitats d’integració al món.

Van ser quatre anys irregulars en un temps propi vital en el que vaig conèixer al que seria el meu marit, em vaig casar, vaig tenir el meu primer fill biològic i em vaig quedar de nou embarassada. Tot i així, el pas pel Pontarró va marcar la meva trajectòria professional, doncs aprendre amb aquells professionals que es deixaven el cor i la pell per fer el bo i millor per criatures tan diferents i tan especials em va ensenyar, per sempre més, a mirar la situació de l’altre, a escoltar fent-me càrrec del seu desig i de la seva necessitat, a proposar accions per a millorar les seves capacitats, sempre connectant amb la realitat, en definitiva a descentrar-me per atendre el que pot ser útil i adequat per tal d’avançar. El millor que un educador pot fer. I no m’ha anat malament.

Una de les representacions que feiem els companys del Pontarró. 1989-90

Tot el meu currículum posterior es fonamenta en el que vaig aprendre en aquella escola, en com s’ensenyava a llegir rètols amb els tallers de cuina, en els balls i teatres que organitzaven, en la manera de combinar tendresa i fermesa… podria escriure un llibre al respecte, però serà en una altra ocasió, de moment només deixo constància que els serveis i les atencions que es donen en un centre especial són necessaris per a una bona inclusió. Inclusió sí, però amb uns professionals i uns mitjans molt especials.

El Pontarró és un nom que em va agradar des del primer moment, quan encara no sabia que aquella experiència seria per a mi un autèntic pont. És del que representa per a Martorell aquest element de la seva història del que vull parlar, doncs queden ja pocs vestigis. La principal font d’informació que seguiré és la de l’historiador Isidre Clopas, les pàgines citades són del seu llibre.[2]

La capella de la Mare de Déu del Pontarró, mencionada en 1346, era una típica ermita amb la casa dels ermitans al costat i un petit camp de conreu al costat per la manutenció familiar. Estava situada prop del pont de fusta i gual del riu Anoia, una mica més amunt, al camí que anava cap a Montserrat. De fet, el document de 1346 és un acord entre el rector i els prohoms de Martorell a favor d’un veí de Corbera de Llobregat (p. 25).

Goigs a la Mare de Déu del Pontarró del segle XVIII

D’aquesta capella ens queda una bonica reproducció de la imatge gòtica de la marededeu de la Pietat o del Pontarró, ja que l’antiga talla, traslladada en 1863 a la parroquial, va ser incendiada en 1936. Feta per l’artista Joaquim Renart, (Barcelona, 1879-1961), es troba a una fornícula de l’església parroquial de Martorell.

Reproducció de la imatge gòtica a l’església parroquial de Martorell, 2025

El Pontarró deuria ser un petit pont sobre un dels nombrosos torrents que baixaven cap a l’Anoia, com el del Pelegrí o el de Llops, o potser sobre una antiga sèquia medieval.

Junt a l’ermita n’hi havia l’hostal del Pontarró, edificat, segons la data esculpida, el 1745, però potser es va bastir sobre un anterior. En aquest temps trobem documentades la masia de Can Sayas, algunes casetes de planta i pis, l’era del Pedró, utilitzada pels pagesos dels voltants i una creu de terme (1780) en un camp propietat de Maria de Mora vídua de Félix Mora[3] (p. 47-48, 74, 104 i 111). De tot plegat, només queda el record. De la casa Mora, alguns elements al jardí del Museu de l’Enrajolada o d’en Santacana.

Pati del museu Santacana amb elements de cases antigues, 2025

La capella i tot el seu voltant va ser incendiat per l’exercit francès en 1808 després de la derrota del Bruc. L’ermita va ser refeta, però el nou traçat de la carretera de Madrid de 1863 va fer que finalment l’enderroquessin. A aquesta carretera, antic camí Ral de Montserrat, s’accedia des del carrer anomenat, justament, Montserrat, una carretera molt transitada en temps recents, per on ens allunyaven de la ciutat perdent de vista llocs històrics com aquest.

Talús de desmunt al carrer Montserrat, 2025

Clopas diu que el pontarró era llavors damunt el rec o canal del molí paperer d’en Gomis i donava pas al camí Ral de Madrid. Aquest rec va tenir diferents usos industrials, com el d’un antic molí fariner (1607) conegut com “d’en Carmona”, propietat en 1718 de Teresa de Carmona, al que s’afegirà un molí draper o paperer, una serradora de fusta i una farga que en 1840 pertanyien a Francesc Gomis, d’aquí el nom. En 1940 el molí paperer encara funcionava. En 1875 una família de Gelida havia establert un forn de terrissa darrera l’antic hostal (p. 78 i 99). Però aquest rec, d’origen molt antic, devia tenir usos agrícoles i, probablement, per algun molí fariner pre-industrial.

Actualment resta el topònim del “Camí del Pontarró” que, prop del riu Anoia, envolta uns terrenys d’horta molt fèrtils: “l’horta vella”, paral·lel a l’Anoia i al rec del molí paperer, dedicada en 1780 al conreu del cànem, material molt productiu per a diferents artesans i “l’horta nova” o “Salonelles” que limitava amb l’Hostal del Pontarró i el camí Ral de Madrid, davant del cementiri (p. 63).

Horts al camí del Pontarró, 2025

Al segle XIX s’edifica un altre hostal anomenat “d’Alujas” a tocar del carrer de Gomis, amb un terreny amb camp i vinya. Aquest hostal tenia molta clientela, sent el lloc molt transitat, especialment davant les riuades (p. 75).

L’antiga ermita tenia un pou al darrera que va ser tapat el 1942, en fer-se l’escola del carrer Montserrat (p.126). Aquesta escola va ser projectada, com la dels Convents, en 1935, però a causa de la guerra es va fer més tard, actualment és un institut. Aquest era, per tant, l’emplaçament de l’antiga capella del Pontarró. Al carrer Montserrat també n’hi havia una font molt antiga i popular amb un ample abeurador al costat, element indispensable dels traginers i viatgers. Francesc Santacana i Romeu (Martorell, 1883-1936), propietari de la font i de les vinyes properes, cedí part del cabdal d’aigua a la vila (p. 131).

Antiga escola Montserrat, 2025

La font de Santacana era la deu d’aigua potable del rec dels molins, actualment coneguda com la “font del mamut”, ja que va ser descoberta durant unes obres en 1957 junt a un ullal d’ivori. Aquesta antiga conducció d’aigua potable, construïda en pedra i obra,  seguia el traçat de l’antiga carretera de Montserrat on tenia espiralls i tres casetes de control, passava per sota les vies de les estacions i seguia pel subsol fins arribar als molins on n’hi havia una font pública anomenada “del Molí” (p. 120-121 i 135).

Fotos de la desaparescuda font del molí. R. Solé, arxiu rasola

Vives i Tort, a la seva tesis sobre la xarxa viària Llobregat-Foix, ens diu que el monumental pont de Sant Bartomeu (o “del diable”) va perdre part de la seva efectivitat en resultar dificultós per a les carretes, guanyant importància llavors els passos més amples i/o amb barques, com el de Sant Andreu o el del riu Anoia, a l’altra banda de Martorell, és llavors quan el Pontarró esdevé el punt clau. Quan les riuades eren devastadores, per un petit tram de camí vora l’Anoia s’arribava al Pontarró on n’hi havia la cruïlla de camins més importants, la de les tres úniques camins aptes per carruatges: el camí Ral de València que seguia el riu Anoia, cap al Penedès o Tarragona; el del centre o camí Ral d’Aragó que seguia el torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires i l’Alta Segarra i, a l’est, el camí Ral de Montserrat que travessava aquest torrent i el de Llops per seguir, vora el Llobregat, cap a Collbató i/o Manresa i Berga.[4]

L’anomenat «pont del diable» de Martorell, un monument històric difícilment transitable pels carruatges i carretes del segle XVIII, 2024

En definitiva, el Pontarró, tot i ser petit, va ser un enclavament molt necessari per a les comunicacions i un lloc on l’aigua, convenientment canalitzada, ha fonamentat la vida durant segles, talment com la meva petita escola.

Cartell explicatiu a la «font del mamut». R. Solé

No oblidem la importància de les petites coses.

No n’hi ha millor aprenentatge que el que es fa des de els fonaments.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juliol, 2025.

A la gent del Pontarró, companys i alumnes que mai s’han allunyat del meu record.


[1] https://sites.google.com/xtec.cat/elpontarro/cee-el-pontarr%C3%B3/lescola/hist%C3%B2ria

[2] Isidre Clopas Batlle (1991) Toponímia històrica de Martorell. Ajuntament de Martorell

[3] Aquesta casa senyorial, on durant la Guerra del Francès es reuní La Junta Corregimental, va ser enderrocada en 1930, p. 85

[4] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.

Caldes de Montbui, gent rebel amb bones raons

Pont romànic de Caldes, element emblemàtic de la vila medieval.

Quan pensem en Caldes de Montbui tenim present les seves “aigües càlides”, al cos, més que al cap, si hem gaudit d’un o més banys termals.

Aquesta aigua, que surt a 74º, la més calenta de Catalunya, és aigua de pluja que s’ha filtrat a gran profunditat (fossa de la Depressió Litoral), s’ha escalfat en contacte amb roques granítiques i, tot pujant, surt a la font del lleó en un procés que dura uns 20 anys.[1]

Font del lleó. Aquesta foto antiga mostra com les dones sempre hem estat vinculades a l’aigua.

Tot i que tenim notícies de la presència de poblats ibers a la zona, com el de la “Torre Roja”, al límit amb Sentmenat, així anomenat per la posterior torre medieval; seran els romans els que urbanitzaran el conjunt del que serà la plaça de la vila, ara de la font del lleó, amb unes primeres termes.

Restes de les termes romanes.

Les aigües calentes sorgeixen de manera natural a tres punts d’aquesta plaça: a la font del lleó i als actuals balnearis Broquetes (on hi havia un bany romà) i Victòria (tots dos del segle XVIII). Als altres balnearis, com el de la Vila de Caldes o al desaparegut Can Rius, als banys públics de “El safareig”, als safareigs, o al mateix raig que sortia a les Termes, l’aigua arriba per conducció.

Font i safareigs de la Portalera (al Portal de Santa Susanna).

A l’Edat Mitjana, Caldes s’emmuralla (1102) entre quatre portals als quatre punts cardinals. El de Vic, que comunica amb una important via, al nord, on n’hi havia l’antiga capella de St. Vicenç (1190), després Sant Bartomeu. El de Santa Susanna, a ponent, prop de la riera de Caldes, junt a l’antic hospital d’acollida, l’antic mercat i un molí fariner (1167) ara dit de “l’esclop”[2]. El del Torrent del Salze, un curs que travessa el nucli, avui soterrat  i convertit en claveguera, que comunicava amb una altra capella molt antiga (Sant Salvador, 1141, camí de Granollers), on n’hi havia antigues vil·les romanes i forns-bòbiles. I el de l’Esperança, al sud, amb les antigues capelles de Sant Martí (1129), Sant Pere (938), avui desaparegudes i Santa Maria (1002). Posteriorment es refaran les muralles (s. XIV) i s’afegiran altres portals, com el de Bellit, amb la reconstruïda presó, per a una població que creix amb  gent que arriba atreta per les possibilitats econòmiques del lloc.

La font Xica o de Cal Berenguer, entre el carrer de Vic i el de Bellit, record de la primitiva capella de St. Vicenç

Les troballes arqueològiques donen fe de la continuïtat dels hàbitats. A l’antiga capella de Santa Susanna, avui museu arqueològic, es van trobar cinc tombes del segle IV dC, quatre d’elles en antigues piscines termals. Santa Susanna, inserta en la muralla, encara ens mostra la bellesa de la senzillesa.

Antic portal de Santa Susanna i muralles on es troba la capella

La resta de les capelles han desaparegut o estan malmeses i enrunades, com la de Sant Miquel de “Martres” o Baduell, prop de la “Torre Roja” (972, testament d’Ervigi a la Seu de Barcelona) o la de Sant Miquel de l’Arn, de la que pràcticament no en queda res. Altres s’han conservat millor, però són més lluny, com la de Sant Sebastià de Montmajor (999).

La «torre roja», torre medieval de vigilància i comunicació damunt les restes del poblat ibèric

Al segle XIII la vila medieval ja està organitzada amb els antics carrers de Vic, Forn, Roig, Sant Pere, Santa Susanna o el del Pont, que durà al pont romànic d’aquest segle. Els recs conduïen aigua calenta o freda per a l’agricultura i una indústria que comptava amb una farga comtal (després reial), forns, molins i basses per produir farina, oli, vi o cànem o per a blanquejar teixits. Aquests mitjans de producció que inicialment foren espais familiars i comunals seran monopolitzats pels senyors feudals i pels reis, en el cas de Caldes.

Bassa i horts junt a la riera de Caldes

En 1242 Caldes ja tenia escoles i un palau reial prop de la primitiva església de Santa Maria, on s’allotjaven comtes i reis i on es recollien els delmes. En 1252 aquest palau es trobava en mal estat, serà traspassat en 1323 al rector de Caldes i al bisbe de Vic. Aquest edifici desapareixerà amb la nova construcció de l’església parroquial. Caldes també comptava amb un important call jueu (1261), sent un lloc plenament comercial. Des de 1311 es celebrava una fira anual que durava vuit dies. Caldes era, a la Edat Mitjana, una població important, donada la seva riquesa i la seva situació estratègica.

Antic molí medieval conegut com «de l’esclop».

Aquesta força de Caldes es manifesta en 1314, sent l’única població que es nega a participar en el sacramental o sometent imposat per Jaume I en 1257, tot i que serà obligada a adherir-se per Jaume II (1267-1327). En 1332 Caldes s’oposa de nou a participar en el sagramental al·legant que els perjudicava, ben cert. Tot plegat ocasionarà conflictes judicials entre el batlle (administrador del patrimoni) i el veguer (representa al rei en els afers judicials, amb uns costos que ha d’assumir el batlle), endemés dels excessos que provoquen les tropes.[3] També en 1314 els homes i les dones de Caldes protestaren davant del batlle reial pels dèficits que trobaven les dones en la cocció del pa.[4] En el fons del conflicte: el creixement poblacional i la monopolització dels béns de producció.

Mural a l’antic balneari Rius. A Caldes moltes dones van ser condemnades i martiritzades com a bruixes, al·legant sempre les mateixes acusacions en uns processos que resulten tediosos de tan repetitius.

Al segle XIV Caldes és cap de la vegueria del Vallés (amb algunes disputes amb Granollers). El veguer es mou per la vegueria amb una cort que el segueix.[5] La presència del notari reial a Caldes fa que proliferin juristes i escrivans. L’església es queixa, ja que normalment els notaris de les poblacions són els mateixos rectors de les parròquies i, per a compensar les pèrdues, el rector de Caldes serà l’ardiaca del Vallès.

En 1320 Jaume II dona un pati, junt a les termes, per a fer el nou Hospital que continua sota l’advocació de Santa Susanna. En aquest recinte n’hi havia els banys públics, la casa del Consell Municipal (amb l’ajuntament, el graner municipal, l’escrivania vella i l’antiga presó pública). Per una altra banda, una de les dues presons episcopals d’aquest segle (l’altra era al Palau Reial de Barcelona), era al castell de Montbui.

Presó refeta a una antiga torre del portal de Bellit.

Entre 1386 i 1392 són jurats de Caldes Bernat Fortuny i Bernat Llunes, fundadors del nou hospital. La família Llunes, inicialment drapers locals, serà propietària d’uns banys que, amb el pas dels temps, esdevindrà el balneari Rius (al costat de l’hospital). Aquestes grans famílies són tenedors dels grans monopolis com “la carnisseria”, amb el control dels ramats i d’altres elements de transformació, com els forns, les calderes o les mateixes escrivanies. Els Fortuny, en canvi, seran part d’una incipient burgesia que s’obre pas amb la introducció dels paraires forans i la expansió del comerç. Berenguer Fortuny, mercader i notari, era a Bruges (Flandes) en 1431. Caldes era un bon lloc pel treball més bàsic del paraire que passarà del treball local a exercir les últimes i més dures feines pels mercaders forans.

Antic Hospital de Santa Susanna, avui museu junt a les Termes.

Els estaments polítics, jurídics i eclesiàstics s’enfronten mútuament per les seves competències, el que es fa evident amb els múltiples conflictes de les escrivanies. La de la cort emet judicis, entre els que n’hi havia els de la Inquisició, que fins el 1478 va estar sota la corona d’Aragó, però l’església, a Caldes, que només podia efectuar contractes i testaments, també podia fer servir la Inquisició episcopal per jutjar els seus clergues o els sospitosos d’heretgia i d’usura, una complexitat que, junt a les pèrdues de documentació, augmenta la nostra dificultat per esclarir alguns casos que ens criden l’atenció.

Els senyors feudals eclesiàstics són abundants: la Seu de Barcelona, el priorat de Sant Miquel del Fai, que des del segle X pertanyia, com la baronia de Montbui, a Gombau de Besora i a la seva filla gran, Guisla,[6] Sant Pau del Camp, que intervé en 1332, davant Alfons el Benigne, en el conflicte entre el jutge de la cort i el síndic de la vila de Caldes (documents 45, 47 i 48),  Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, la canònica de Santa Maria de Solsona, amb un mas “Vilar” prop de Sentmenat o els templers.

Ermita de Sant Mateu del Castell de Montbui on n’hi havia una de les presons episcopals al segle XIV.

En 1377 el rei Pere III ven Caldes i Granollers al seu fill Martí per 20.000 sous que necessitava per les seves campanyes, un any després reconeix els privilegis d’aquest nucli, similars als de Granollers, Sabadell o Terrassa. La jurisdicció de Caldes és moneda de canvi, fins que, entre 1408 i 1410, la baronia de Montbui és venuda pel rei Martí i pel bisbe de Barcelona al noble Ramon Torrelles i la seva esposa Elionor. Els pobles de la baronia es queixen d’haver estat alienats de la corona. En 1444, el descendent dels Torrelles serà obligat a pagar 10.000 florins per la redempció del poble i, un any després, Alfons “el magnànim” declara a Caldes “braç, membre i carrer de Barcelona”, és a dir, amb els mateixos privilegis que la ciutat comtal.

El segle XV porta les desfetes de les guerres i les epidèmies a totes les poblacions catalanes. Els litigis judicials i les repressions augmenten, especialment envers les dones que són sotmeses a les necessitats sexuals i reproductives o bé tancades en monestirs i cases de recluses. El malestar del poble desembocarà en la “guerra de remences”, en la que Caldes té un paper important amb les seves muralles i amb la seva ferma gent.

Restes de les antigües muralles al carrer «Escanyacans», prop del portal de Vic. «cans» significava enemics.

La burgesia, tot i els seus propis conflictes, segueix el camí de la draperia i del comerç, es vincula amb la marineria, la banca i les lleis, per establir-se amb càrrecs a les institucions públiques. Molts notaris esdevindran grans propietaris.

Nosaltres acabem amb un fet que ha provocat aquesta recerca. A l’arxiu diocesà de Barcelona es conserva un procés (n. 630) de 1431 que sembla no haver estat mai desvetllat. L’epígraf diu: “La Inquisició contra Constança Angolí. Concepte: destrucció de l’escrivania de la cort a la plaça de la dita vila”.

Procés n. 630 de l’arxiu diocesà de Barcelona:contra Constança Angolí

Dels Angolí, Moreu-Rey diu que eren drapaires vinguts de fora, potser d’Itàlia. Amb l’ajut de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal, que ha mirat les més de cent pàgines d’aquest procés, algunes de les quals resulten pràcticament il·legibles, encara que sigui per a una experta, hem pogut establir algunes dades.

El notari públic de Caldes “i a vegades per tot el regne”, Pere Claver inicia el procés acusant a Constança, vídua de Guillem Angolí, de destruir l’escrivania de la cort llençant el taulell i les escriptures pont avall, però el taulell necessitava la força de quatre homes per aixecar-lo, el que probablement salvarà a Constança de ser condemnada, no ho sabem, donat que el fragment del procés conservat acaba amb la demanda de que es presentin els testimonis de la defensa.

El «final» de la part del procés que tenim, el troç més llegible.

Constança explica que els jurats i el batlle li demanaren que deixi a Claver posar l’escrivania al seu porxo, ella va dir que sí, però amb la condició que la retirés quan li demanés. Al dia següent s’ho repensa millor i li diu al notari reial que no vol, perquè es faran judicis i té por que algú li faci mal, com podria ser el “traïdor” Pere Organelles que ja li havia matat el seu fill, un fet sobre el que el batlle local encara no havia fet justícia. Constança viu amb el seu germà Joan Rosa, el que vol dir que aquest seria el seu cognom familiar, i amb una filla. Al procés es diu que el bisbe volia casar la filla amb el seu nebot i Constança es va negar considerant que encara era petita. Molt sovint les nenes encara ho eren en casar-se. No sabem quina relació té aquest fet amb el tema que es jutja, però potser va contribuir.

Tot i que no sabem com es resol el cas, trobem en Constança Rosa, després Angolí, una dona forta i alhora prudent i intel·ligent, ja que s’enfronta a homes poderosos amb raons. Potser aquesta oposició ferma va motivar la denúncia del notari real, que no devia estar gaire acostumat.

La Deesa Ceres de Manolo Hugué, artista de Caldes

La filla devia ser Susanna Angolí, filla de Guillem Angolí, a qui trobarem casada amb Joan Fortuny, notari entre 1438 i 1445, de qui va rebre, amb motiu de la boda, una vànova amb fulles d’or i unes cortines preuades (probablement portades de Flandes).

En un document de 1483 de la Biblioteca de Catalunya, trobem a Pere Rosa, probablement fill de Joan, jurat de Caldes, pagant el cost d’un censal. En 1485 els jurats de Caldes, un d’ells Pere Rosa, donen permís per edificar una cambra sobre el carrer Forn, abans carrer Roig, a dalt d’un estable que era sota Broquetes, darrera l’antiga capella de St. Vicenç, al “Pla de Marc Savall”. Marc Savall va ser notari públic de Caldes en 1456. L’actual Balneari Broquetes va ser bastit al segle XVIII sobre un antic hostal anomenat “Sant Vicenç”, a la plaça de la vila, on hi havia l’escrivania “vella” o de la cort. Potser en aquell moment fan espai a l’escrivania judicial que Constança, més lligada als notaris locals, no volia al seu porxo.

Interior Balneari Broquetes, arxiu Rasola

Partim de les ubicacions i tornem a elles, per elles corren les històries que, com l’aigua, no es deixen retenir, només podem sentir la seva frescor -o la cremor.

Restes del portal del carrer del Pont. Potser, endemés del símbol de la caldera, també es podria recordar que des d’aquí va anar, aigües avall, l’escrivania de la cort, segur que amb bones raons.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13/02/2025.

A les dones fermes que s’enfronten als poderosos amb bones raons.

Amb agraïment a Teresa Vinyoles Vidal per mirar-se aquest difícil procés.

Totes les fotos, si no s’especifica res més són de l’autora o de Ramon Solé


[1] J. Trilla (1974) “Sobre el origen de las aguas termales de Caldes de Montbui”.

[2] Antigament s’anomenava “d’en Pere Roig” i de Pere Llunes (1410)

[3] Mutgé Vives, Josefina (1999) “Sociedad laica y Sociedad eclesiástica en Cataluña (s. XIV). Aportación a su estudio.

[4] Vinyoles, Teresa-Maria, 1942- i Muntaner i Alsina, Carme. “Els forns comunals medievals. Espais de servei, de convivència i de discòrdia vilatana”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, no. 31, pp. 477-02, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/278240.

[5] Moreu-Rey, E. (1984) Caldes de Montbui. Capital degana del Vallès. Barcelona: R. Dalmau, ed. Episodis de la Història

[6] “La baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI” https://historiasdebellvitge.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

Viladecavalls de Calders, allò que va ser

Castell de Calders, AGC, 2021

Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders, actualment a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme. «Viladecavalls» és un terme que no fa referència als cavalls, sinó als encavalcaments del terreny, un lloc abrupte.

St. Vicenç de Calders des del castell, 2021

Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders Sant Feliu de Monistrol de Calders.

La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada i aquesta bé ho podria ser donat que Viladecavalls de Calders era a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia).

St. Pere vell, amb l’estructura ben conservada tot i que el sostre està enfonsat. 2021

Els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren, fent estada (“Monistrol” remet als monestirs d’època visigòtica o mossàrab, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient i Guàrdia, que trobem proper, al pas andalusí)

L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià». En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.

El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i fruit de diverses modificacions, té altres construccions al seu davant i es pot veure la pedra de la construcció original.

St. Pere vell i el mas Llúcia, 2021

La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654[1] precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar gent per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè a la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.

Aquest document estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en gra, verema, olives, cànem, formatges o gallines; també especifica, entre altres detalls, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres com: Quingles, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[1]

Ermita romànica de St. Salvador de Canadell, 2021
Teuleries o forns de les Tàpies, 2021

L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls es va refer al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades. El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.

St. Pere nou, 2021

La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.

El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades.[2] La resclosa de la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.

Resclos del riu Calders a l’alçada de la colònia Jorba

Una passera metàl·lica o pont damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural. Ramon Solé: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/12/23/la-resclosa-de-la-colonia-jorba-a-calders/

La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.

Font de l’avi, composició de 1928, 2021

Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central  n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres. A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.

Taula rodona amb bancs a banda i banda, 2021

Personalment em quedaria amb el racó del finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.

Antiga casa de la direcció de la Colònia Jorba, 2021

Mª Àngels García-Carpintero, 23-06-2021, actualitzat: 22/01/2025

A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.


[1] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.

[2] Isaac Camps (2015) “L’insòlit meandre abandonat del riu Calders” https://www.blocdecamp.cat/2015/10/linsolit-meandre-abandonat-de-calders.html