Segur és un nucli poblacional que actualment pertany al municipi de Veciana de la comarca de l’Anoia, tot i que les seves condicions geogràfiques el situarien, junt a altres municipis de l’Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, a la zona de l’Alta Segarra o l’Alta Anoia.

Fa pocs anys s’ha excavat al lloc de Segur on se sabia que hi havia un antic castell destrossat en 1616 pel virrei de Catalunya. En no haver estat reformat des de llavors, les excavacions han permès mostrar les seves estructures.

Al segle XI seria bàsicament una torre de defensa i vigilància, de la que en queda la base. Aquesta torre seria desmuntada, en perdre la seva funció, cap al segle XIII. El 1380 els senyors de Calders, que ja senyorejaven la fortificació, compren els drets al rei Joan, que serà residència senyorial per aquest llinatge. En aquesta època s’emmuralla el recinte castral.

Durant el segle XV els senyors de Calders el reformen convertint-lo en un autèntic palau que el duc d’Alburquerque i virrei de Catalunya farà derruir en 1616 com a represàlia d’uns diners reials destinats a pagar uns deutes a banquers genovesos que havien recolzat els terços de Flandes, una història en la que no entrarem. El cas és que les excavacions donen fe del túnel que n’hi havia sota el castell per on es pensava que entraven i sortien els bandolers.[1]  Del palau del segle XV queda una de les torres, un parell d’estances, part dels murs del recinte castral i del túnel.

Endemés dels Calders, altres senyors explotaven les terres i els pagesos: la seva església de Santa Maria, sota el bisbat de Vic, pertanyia a la Canònica de Santa Maria de l’Estany, mentre que Segur, amb Veciana i Miralles, conformava la baronia de Segur, aquests i altres senyors feudals treien rèdits, multiplicant les càrregues als de baix. El santuari de Puig del Ram, a les afores del nucli, pertanyia, doblement, a l’església de l’Estany i a la baronia. En 1640, potser com a penitència, Ramon de Calders dota aquesta capella amb un clergue beneficiari.

Les cases que trobem al voltant del castell, algunes d’elles excavades a la roca com la de Cal Santdiumenge, formarien part de l’antic recinte castral. Segur manté la major part de les cases mencionades al segle XVII, amb els seus noms i bona part de la seva estructura original, gràcies a l’interès d’una gent que ha conservat la memòria del seu castell enterrat.

Un bonic poble per visitar que ens ofereix una agradable visió de conjunt. Fent ruta per l’Alta Segarra, vam arribar a Segur, vaig fer fotos del santuari de Puig del Ram i de l’església de Santa Maria amb la rectoria al costat i el seu pou.

Pujant entre les cases de seguida vaig trobar el castell i una bonica casa a la placeta: Can Santdiumenge, un senyor també feia fotos, ens vam saludar.

Vaig veure les escales del castell amb una reixa i vaig mirar com fer millor alguna foto quan el senyor treu unes claus i obre la reixa, li pregunto si es pot visitar i m’invita a entrar tot dient: -“això és casa meva”, -“el castell?”, -“No!!!, la casa del costat, però el pati acaba als murs del castell”, –“de petit jugava aquí, encara no havien tret el castell”, m’explica amb ganes d’enraonar. Aviat surt la seva dona, Montserrat, i m’acompanyen a veure el que es pot des del seu pati. La seva amabilitat em desborda i no em fixo gaire en les fotos que faig.

La història de les nissagues de poder és un embolic en el que fàcilment et perds, no així la dels homes i les dones que es guanyen la vida amb el seu treball, un història poc reconeguda però molt entenedora. Abans d’entrar a la casa, en Josep Maria i la Montserrat m’ensenyen amb orgull una escultura de ferro amb una placa de 2007, un homenatge a la gent que ha treballat en aquestes contrades, mantenint tants dominadors que, tots ells, han explotat i exploten la bona gent.

Amb la confiança guanyada, em conviden a entrar a casa seva, un espai cuidat i mantingut amb la seva originalitat que em sorprèn agradablement. M’ensenyen la part de baix, les corts i els magatzems on guarden estris de tota mena vinculats a les activitats agrícoles (conreu mediterrani de cereals, vinya i oli) i a d’altres oficis necessaris a les masies.

Entro al celler on tenen un cup i dues botes molt antigues, una d’elles del segle XVI, em fixo en una cisterna que recolliria l’aigua de pluja.

Sortim per la part que dona a la placeta on he començat fent les fotos. Em fixo en l’antic nom de la casa «Jordana», l’etimologia d’aquest nom remet al riu Jordà i a Sant Jordi, no en sé res més d’aquest topònim del lloc, potser algun dia ho investigaré.

Amb agraïment a la seva atenció m’acomiado, és febrer del 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 03-03-2025

«A la memòria dels homes i dones de Can Santdiumenge i dels pagesos de les comarques de l’Anoia, La Segarra i dels Solsonès. Setembre, 2007«.

---

[1] https://tribunadarqueologia.blog.gencat.cat/2019/04/05/propera-conferencia-de-la-tribuna-darqueologia-2018-2019-el-castell-de-segur-veciana-anoia-en-directe-per-internet/