El curs 1988-1989 vaig ser destinada a l’escola d’educació especial “Verge del Pontarró” (avui centre d’educació especial “El Pontarró”) de Martorell. Aquest centre va ser la primera escola pública d’aquestes característiques de Catalunya (1969) i un capdavanter en l’educació integral en aquells temps encara franquistes. Podeu consultar la seva història a la seva web.[1]

Les pors inicials a una activitat professional que encara no havia exercit plenament (l’educació especial a una escola no és el mateix que la que es fa en un centre) s’esbandiren ràpidament amb l’acollida del personal de l’escola: algunes mestres com jo, sí, però, especialment, la resta de personal que no estava de pas, com podíem estar les funcionàries: educadores, logopedes, psicòlegs, psicomotricista, fisio… un personal que, amb algunes mestres vinculades de cap i cos al projecte educatiu del centre, feien d’aquella escola una autèntica llar, on l’alumnat podia millorar la seva autoestima i les seves capacitats d’integració al món.

Van ser quatre anys irregulars en un temps propi vital en el que vaig conèixer al que seria el meu marit, em vaig casar, vaig tenir el meu primer fill biològic i em vaig quedar de nou embarassada. Tot i així, el pas pel Pontarró va marcar la meva trajectòria professional, doncs aprendre amb aquells professionals que es deixaven el cor i la pell per fer el bo i millor per criatures tan diferents i tan especials em va ensenyar, per sempre més, a mirar la situació de l’altre, a escoltar fent-me càrrec del seu desig i de la seva necessitat, a proposar accions per a millorar les seves capacitats, sempre connectant amb la realitat, en definitiva a descentrar-me per atendre el que pot ser útil i adequat per tal d’avançar. El millor que un educador pot fer. I no m’ha anat malament.

Tot el meu currículum posterior es fonamenta en el que vaig aprendre en aquella escola, en com s’ensenyava a llegir rètols amb els tallers de cuina, en els balls i teatres que organitzaven, en la manera de combinar tendresa i fermesa… podria escriure un llibre al respecte, però serà en una altra ocasió, de moment només deixo constància que els serveis i les atencions que es donen en un centre especial són necessaris per a una bona inclusió. Inclusió sí, però amb uns professionals i uns mitjans molt especials.

El Pontarró és un nom que em va agradar des del primer moment, quan encara no sabia que aquella experiència seria per a mi un autèntic pont. És del que representa per a Martorell aquest element de la seva història del que vull parlar, doncs queden ja pocs vestigis. La principal font d’informació que seguiré és la de l’historiador Isidre Clopas, les pàgines citades són del seu llibre.[2]

La capella de la Mare de Déu del Pontarró, mencionada en 1346, era una típica ermita amb la casa dels ermitans al costat i un petit camp de conreu al costat per la manutenció familiar. Estava situada prop del pont de fusta i gual del riu Anoia, una mica més amunt, al camí que anava cap a Montserrat. De fet, el document de 1346 és un acord entre el rector i els prohoms de Martorell a favor d’un veí de Corbera de Llobregat (p. 25).

D’aquesta capella ens queda una bonica reproducció de la imatge gòtica de la marededeu de la Pietat o del Pontarró, ja que l’antiga talla, traslladada en 1863 a la parroquial, va ser incendiada en 1936. Feta per l’artista Joaquim Renart, (Barcelona, 1879-1961), es troba a una fornícula de l’església parroquial de Martorell.

El Pontarró deuria ser un petit pont sobre un dels nombrosos torrents que baixaven cap a l’Anoia, com el del Pelegrí o el de Llops, o potser sobre una antiga sèquia medieval.

Junt a l’ermita n’hi havia l’hostal del Pontarró, edificat, segons la data esculpida, el 1745, però potser es va bastir sobre un anterior. En aquest temps trobem documentades la masia de Can Sayas, algunes casetes de planta i pis, l’era del Pedró, utilitzada pels pagesos dels voltants i una creu de terme (1780) en un camp propietat de Maria de Mora vídua de Félix Mora[3] (p. 47-48, 74, 104 i 111). De tot plegat, només queda el record. De la casa Mora, alguns elements al jardí del Museu de l’Enrajolada o d’en Santacana.

La capella i tot el seu voltant va ser incendiat per l’exercit francès en 1808 després de la derrota del Bruc. L’ermita va ser refeta, però el nou traçat de la carretera de Madrid de 1863 va fer que finalment l’enderroquessin. A aquesta carretera, antic camí Ral de Montserrat, s’accedia des del carrer anomenat, justament, Montserrat, una carretera molt transitada en temps recents, per on ens allunyaven de la ciutat perdent de vista llocs històrics com aquest.

Clopas diu que el pontarró era llavors damunt el rec o canal del molí paperer d’en Gomis i donava pas al camí Ral de Madrid. Aquest rec va tenir diferents usos industrials, com el d’un antic molí fariner (1607) conegut com “d’en Carmona”, propietat en 1718 de Teresa de Carmona, al que s’afegirà un molí draper o paperer, una serradora de fusta i una farga que en 1840 pertanyien a Francesc Gomis, d’aquí el nom. En 1940 el molí paperer encara funcionava. En 1875 una família de Gelida havia establert un forn de terrissa darrera l’antic hostal (p. 78 i 99). Però aquest rec, d’origen molt antic, devia tenir usos agrícoles i, probablement, per algun molí fariner pre-industrial.

Actualment resta el topònim del “Camí del Pontarró” que, prop del riu Anoia, envolta uns terrenys d’horta molt fèrtils: “l’horta vella”, paral·lel a l’Anoia i al rec del molí paperer, dedicada en 1780 al conreu del cànem, material molt productiu per a diferents artesans i “l’horta nova” o “Salonelles” que limitava amb l’Hostal del Pontarró i el camí Ral de Madrid, davant del cementiri (p. 63).

Al segle XIX s’edifica un altre hostal anomenat “d’Alujas” a tocar del carrer de Gomis, amb un terreny amb camp i vinya. Aquest hostal tenia molta clientela, sent el lloc molt transitat, especialment davant les riuades (p. 75).

L’antiga ermita tenia un pou al darrera que va ser tapat el 1942, en fer-se l’escola del carrer Montserrat (p.126). Aquesta escola va ser projectada, com la dels Convents, en 1935, però a causa de la guerra es va fer més tard, actualment és un institut. Aquest era, per tant, l’emplaçament de l’antiga capella del Pontarró. Al carrer Montserrat també n’hi havia una font molt antiga i popular amb un ample abeurador al costat, element indispensable dels traginers i viatgers. Francesc Santacana i Romeu (Martorell, 1883-1936), propietari de la font i de les vinyes properes, cedí part del cabdal d’aigua a la vila (p. 131).

La font de Santacana era la deu d’aigua potable del rec dels molins, actualment coneguda com la “font del mamut”, ja que va ser descoberta durant unes obres en 1957 junt a un ullal d’ivori. Aquesta antiga conducció d’aigua potable, construïda en pedra i obra,  seguia el traçat de l’antiga carretera de Montserrat on tenia espiralls i tres casetes de control, passava per sota les vies de les estacions i seguia pel subsol fins arribar als molins on n’hi havia una font pública anomenada “del Molí” (p. 120-121 i 135).

Fotos de la desaparescuda font del molí. R. Solé, arxiu rasola

Vives i Tort, a la seva tesis sobre la xarxa viària Llobregat-Foix, ens diu que el monumental pont de Sant Bartomeu (o “del diable”) va perdre part de la seva efectivitat en resultar dificultós per a les carretes, guanyant importància llavors els passos més amples i/o amb barques, com el de Sant Andreu o el del riu Anoia, a l’altra banda de Martorell, és llavors quan el Pontarró esdevé el punt clau. Quan les riuades eren devastadores, per un petit tram de camí vora l’Anoia s’arribava al Pontarró on n’hi havia la cruïlla de camins més importants, la de les tres úniques camins aptes per carruatges: el camí Ral de València que seguia el riu Anoia, cap al Penedès o Tarragona; el del centre o camí Ral d’Aragó que seguia el torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires i l’Alta Segarra i, a l’est, el camí Ral de Montserrat que travessava aquest torrent i el de Llops per seguir, vora el Llobregat, cap a Collbató i/o Manresa i Berga.[4]

En definitiva, el Pontarró, tot i ser petit, va ser un enclavament molt necessari per a les comunicacions i un lloc on l’aigua, convenientment canalitzada, ha fonamentat la vida durant segles, talment com la meva petita escola.

No oblidem la importància de les petites coses.

No n’hi ha millor aprenentatge que el que es fa des de els fonaments.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juliol, 2025.

A la gent del Pontarró, companys i alumnes que mai s’han allunyat del meu record.

---

[1] https://sites.google.com/xtec.cat/elpontarro/cee-el-pontarr%C3%B3/lescola/hist%C3%B2ria

[2] Isidre Clopas Batlle (1991) Toponímia històrica de Martorell. Ajuntament de Martorell

[3] Aquesta casa senyorial, on durant la Guerra del Francès es reuní La Junta Corregimental, va ser enderrocada en 1930, p. 85

[4] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.