Archivo de la etiqueta: Clausura dones

Dones fortes de Mogoda, Cabanyes i Campsentelles

Posted on por
1
Portalada del «castell» de Mogoda. AGC, 2022

La baronia de Mogoda, consolidada el segle XIII, comprenia les parròquies de Cabanyes (Sant Cebrià), Campsentelles (Sant Fost), Martorelles i Mogoda (Santa Perpètua). La seva proximitat a la comanda templera de Palau-Solità farà que es donin diversos vincles d’afinitat entre els seus “milites” o cavallers i les respectives famílies, amb unes dones potents durant els segles XII-XIII.

Santa Perpètua de Mogoda. Foto: Ramon Solé

Berenguera de Cabanyes (-1172), en casar-se amb Guadald de Sant Vicenç, farà que una branca d’aquesta família provinent del castell de Burriac, tingui el domini d’aquesta baronia en 1278. Ermessenda (de Cabanyes), casada amb el segon fill de Berenguera, Ramon de Cabanyes, llega les seves propietats, entre les que n’hi ha la farga de Santa Perpètua, al seu marit.[1] Una farga era una possessió important que aviat voldrà controlar la Corona.

Sant Cebrià de Cabanyes. Foto «Randy» Javier Aranda

Aquestes famílies, emparentades entre sí i associades al Temple, eren de la noblesa mitjana, vassalls de senyors principals, com els Montcada i senyors d’altres de més baix llinatge. Els homes, especialment els no hereus, adquirien sovint patrimoni esposant dames d’un llinatge més alt i fent-se vassalls dels pares d’elles,[2] és un fet recurrent, però trobem poques dones que mantinguin el seu cognom i les seves propietats. En aquest cas, endemès, Ermessenda de Cabanyes, que adquireix el cognom en casar-se, senyoreja els dominis familiars del seu espós.

Santa Magdalena de Palau-Solità, seu de la comanda templera, aprofitada com a magatzem. AGC, 2022

Abans, ja trobàvem associats aquests municipis, juntament amb altres com sant Vicenç de Mollet o el lloc de Gallecs, a la part baixa del Besós, entre la riera de Tenes i la de Caldes. En 1046 Quintol (dona), amb el seu fill, Bernat, ven a Guadall i a Emma cases, corts, farraginals, horts i terres a Mogoda. L’església de Santa Perpètua de Mogoda serà citada per primer cop al testament d’Emma en 1084. Emma és una dona potent que fa vàries deixes a diferents esglésies, entre les que trobem Santa Perpètua “ad opera” (en obres), a monestirs, als seus fills Vivà Guadall i Guillem Mir (probablement fill d’un segon espòs) i a diferents dones com Ermesinda “suam babtizatam predictam”, la seva filla Maiasendis, la seva neta o neboda Azaladem o a Petronilla. En aquest testament trobem esment de molts llocs del que serà la baronia.[3]

Història de l’antiga església de Santa Perpètua que no menciona el testament d’Emma. Foto: Ramon Solé.

Anteriorment, en 1005, una altra Emma, casada amb Bonfill, venien a Seniol un alou a diferents llocs com Granollers, Palou, Cabanyes… En 1085 Ramon Seniol que devia ser descendent del comprador de 1005, la seva dona Solestenda i el fill Ramon permuten amb Vivà Guadall, levita, fill d’Emma, terra, prat i dret sobre uns molins a Santa Maria de Martorelles, al Pla de Tenes, per una terra a Sant Cebrià de Cabanyes i altres béns. Poc després s’intercanvien de nou les propietats pel dret de Vivà Guadall al pas de l’aigua fins els seus molins.[4] La família de Ramon Seniol es devia dedicar a fer millores a les instal·lacions hidràuliques.

Antic molí a Mogoda, a la plaça del molí on també n’hi ha les restes d’un pou de glaç, AGC, 2022.

En la consagració de Santa Perpètua de la Mogoda (1178), entre altres referències al Temple i els seus cavallers, com Berenguer de Rovira o al “Hospitale”, trobem a Guilleuma de Mogoda, domina (qualificatiu que indica poder), que havia donat dos molins en Sant Cebrià de Cabanyes. En 1199 trobem de nou associades les parròquies de Sant Cebrià i Santa Perpètua en la donació que fa Ponceta de Mogoda a la seva filla, Guilleuma, amb motiu dels seus esponsalicis amb Vidal Marquet, amb qui Guilleuma compartirà la donació. Ponceta devia ser filla de la Guilleuma, de 1178. Entre les signatures de 1199 trobem els altres fills de Ponceta, Ferrer i Maria i alguns cavallers com el mateix Bernat de Mogoda o Ramon de Columbario.[5] En 1204 Maria, amb el seu espòs, Ferrer, defineix a favor de la seva germana, Guilleuma, casada amb Vidal i senyors del mas Corts, rebent a canvi una compensació econòmica i salvant la herència del germà, també dit Ferrer. En 1210 Guilleuma de Mogoda, amb la seva mare, Ponceta, reconeixen un deute a Pere de Corts, de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, explicant que, juntament amb la seva mare, treballaven la terra tan bé com podien. Poc després Ponceta, del mas de les Corts de Mogoda, amb la seva filla Guilleuma, es veuran obligades a empenyorar el seu mas, un dels seus avaladors serà, de nou, el cavaller Bernat de Mogoda.

En 1220 Guilleuma actuarà com la seva mare, Ponceta, donant una quantitat als seus fills, Arnau i Narbona, i deixant el mas a la seva filla Pereta en casar-se amb Berenguer Vidal, deixant establert que ella, Guilleuma de Mogoda, amb el seu nou espòs, Dalmau i la seva mare, Ponceta, viuran amb Pereta i el seu espòs com a pares i fills, continuant sent senyors poderosíssims. Guilleuma aconsegueix un acord i el fill, Arnau, evacua.[6]

Com veiem, aquestes senyores del mas de les Corts, de les parròquies de Cabanyes i de Mogoda indistintament (com si fossin una unitat), deixen el seu mas a una de les filles, malgrat tenir fills mascles, un fet molt atípic que potser té relació amb el paper que jugava a la zona l’orde del Temple, més respectuós amb les dones i on els fills devien de fer, en molts casos, de cavallers.

En aquest territori, entre el Vallés i el Maresme, al sud de la muntanya dita Mont Agut “Mons Hilaris” i posteriorment Montalegre o “Mont Alacris”[7], al lloc conegut actualment com “La Conreria”, a Tiana, tot i que el terme parroquial al que pertanyia era el de Sant Fost de Campsentelles,n’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonades junt a la torre de defensa o casa forta dels senyors de Campsentelles. En 2022 i 2023 vam fer esment.[8] Ara volem aprofundir, en companyia d’aquestes dames potents, havent ampliat la documentació i la informació. El primer cop que es menciona aquesta església és en el testament del cavaller Bernat de Campsentelles que mor a Mallorca en 1230 deixant propietats al Temple, al cavaller Bernat de Mogoda, a algunes esglésies, com la de Santa Maria de Montalegre o la de Sant Fost, i a la seva hereva, la seva filla, Gueraua.[9]

Dibuix de la Conreria del segle XVII, es pot veure una torre (damunt de la Cartoixa)

Gueraua de Campsentelles i el seu primer marit, Ferrer de Vilanova, confirmen, en 1241, a la priora de Santa Maria de Montalegre, Guilleuma, les seves possessions, entre les que es troba “la font” (probablement la coneguda després com “la font de les monges”, un nom que perpetua el record de la comunitat). El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, confirma aquesta donació en 1247.[10] El 1250 el nou bisbe, Arnau de Gurb, consagra l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia deSant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la seva priora, Guilleuma.

La Font de les monges, AGC, 2023

Gueraua de Campsentelles, sent la principal portadora dels béns familiars, no va haver de mantenir l’estat de viudetat per a no perdre la herència marital. Es va casar dos cops més, amb Pere de Fonollar, en 1251, i amb Bernat Pera, amb qui fa un establiment en 1256 i una venda en 1259. [11]D’aquest últim matrimoni serà la seva filla, Saura.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les noies i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball, com blanquejar la roba, filar o teixir. Moltes eren dames de la noblesa que aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats. Altres dames, com Gueraua, senyores de castells i cases fortes, les protegien. Cal tenir present que, en 1215, el papat havia prohibit la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones trobaren la manera de continuar la seva tasca en aquests espais més lliures, tot i que aviat seran obligades a quedar sota una regla. En 1265 el bisbe Gurb posà la comunitat sota la regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies. Les canongesses es regien d’una manera diferent a les monàstiques.

Les germanes tenien encara dret a presentar rector, rebent una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que es va dedicar a aplicar la prohibició del concili, retirà al monestir els seus drets sotmetent la comunitat al bisbe i rector corresponents, com va fer a mols altres llocs. Els béns que elles administraven passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris, perdent, les comunitats agràries, les dinàmiques pacífiques i estables que elles procuraven (aquí com en molts altres llocs).

Altar de la derruida esglèsia de Sant Fost. AGC, 2025

El poder de la dona anava minvant als espais laics, com als religiosos. Si Gueraua de Campsentelles va conservar el seu cognom vinculat al seu patrimoni com a hereva i senyora de la casa de Campsentelles, no va passar el mateix amb la filla, Saura, que en casar-se amb Ramon de Sentmenat, perdrà poder de gestió sobre les propietats. En 1286, amb motiu dels seus esponsalicis, Ramon de Sentmenat i Saura, amb la seva mare Gueraua, vídua ja de Bernat Pera, ratifiquen la donació inicial de 1241 a la comunitat femenina de Montalegre, amb la seva priora, Geralda Penyafort, on trobem de nou la terra de “La Font” o l’honor de Campsentelles, entre d’altres.

Saura, vídua, farà donació en 1310 al seu fill Galceran amb motiu del seu casament amb Blanca, filla del difunt Bernat de Palou, deixant estipulat les dots i herències que corresponen a la resta de fills, filles i altres afillats.[12]

El 1319 va haver un conflicte amb Ponç de Gualba, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell o “de Gacell” (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Abans, en 1348, Ramon de Sentmenat, fill de Galceran de Sentmenat i de Sibil·la (net de Saura), reconeix que la priora havia pagat 40 lliures pels drets a perpetuïtat que tenien a la parròquia de Sant Fost.[13] Entenem que així van facilitar la venda.

Quan les agustines marxen el rector de Sant Fost es fa càrrec de la capella de Montalegre i dels seus rèdits. L’edifici de la comunitat femenina es traspassà a uns preveres ermitans (1399), passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu (1409), de qui ho va adquirir en 1415 la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per Blanca de Centelles,[14] una hereva que va decidir traspassar els seus dominis a una institució religiosa abans que se’ls quedessin els senyors de Montcada, amb els que havia mantingut diversos plets.

Castell-Cartoixa-Museu de Vallparadís a Terrassa. AGC, 2024

Les germanes agustines de la Conreria van marxar a Barcelona forçades per l’ofec econòmic al que les van sotmetre i després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou el lloc que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362. En 1409 les germanes es fan càrrec de la confraria, existent des del segle XII, de Sta. Maria de l’ermita de St. Corneli i St. Cebrià de Cardedeu, sent la priora la patrona amb el dret d’escollir prevere.

Fornícula amb una imatge de pedra de la marededéu de Montalegre, on hi van ser les agustines. AGC, 2022

La Cartoixa de Montalegre (abans de Vallparadís) es farà amb la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Mogoda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, no sense litigis entre el bisbat i els hereus feudals. No hem d’oblidar que la Corona i l’església encara es repartien els béns dels Temple. Per una altra banda, molts homes amb penes d’excomunió podien redimir-se fent-se cartoixans. Els cartoixans de Montalegre, units als de Sant Pol de Mar (1448), bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de “Conreria”.

Les agustines de Montalegre, per la seva banda, s’extingiran en no acceptar la clausura imposada pel concili de Trento i la corona espanyola, al·legant que no estava a les seves Constitucions, com així era. Actualment l’església de Montalegre de Barcelona es regeix per una institució catòlica, l’Opus, que no reconeix el paper de les Deonades ni el motiu d’extinció de les canongesses.

La història de les dones, tan amagada i descurada com la font de les monges

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06-08-2025

A les dones que van fer ús del seu poder i a qui ho reconeix

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 71.

[2] Pérez Gómez, Xavier. (1991) “Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes”.

[3] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 708 i 1442

[4] Baucells, J. et al. (2006), oc., n. 58, 1458 i 1711

[5] Pérez Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, n. 143, 167 i 168.

[6] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 8 (1204), 27 i 31 (1210) i 59 i 60 (1220)

[7] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[8] https://historiasdebellvitge.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/ i https://historiasdebellvitge.com/2023/11/11/la-font-de-les-monges-de-st-fost-de-campsentelles-el-seu-abandonament-i-els-intents-de-recuperacio/

[9] Pérez Gómez, Xavier. «Bernat de Campsentelles, els templers i la conquesta de Mallorca». Notes, 2024, núm. 39, p. 39-52, https://raco.cat/index.php/Notes/article/view/424890.

[10] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 141 i 157

[11] Álvarez, Robert (2022), oc., n.125 (1250), 175 (1251), 221 (1256) i 234 (1259).

[12] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 119 (1310).

[13] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n 167

[14] Dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

Bellesa e història a l’Alta Segarra o “Sikarra”

Posted on por
2
La Torre Manresana i Sant Andreu de Prats de Rei. AGC, 2025

L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.

Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.

Gorg del Nafre a Copons (Riera Gran). AGC, 2025

Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.

Enfesta a La Molsosa (Solsonès), tot i que una franja de Calonge la separa. AGC, 2025

A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.

Castell de Boixadors i St. Pere a Sallavinera, límit entre l’Anoia, el Solsonès i el Bages

Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.

Castells, vies de comunicació i rieres de la zona. Cartell a Mirambell. AGC, 2025

Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.

Dusfort des de Mirambell, veïnats de Calonge. La vista dona una idea de la comarca. AGC, 2025

Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]

Cartell del jaciment trobat sota la pl. de la marededeu del Portal a Prats de Rei. AGC, 2025

Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.

La Farinera, entre el nucli vell i el torrent que segueix el camí ral entre Calaf i Prats

Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]

Jaciment a Sta. Maria de Veciana, una església molt antiga. AGC, 2025

Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]

Jaciment darrera l’església de Sta. Maria de Prats de Rei. AGC, 2025

Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.

Torre de Vallferosa i església de St. Pere. AGC, 2025

Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.

Capelleta de St. joan de l’Hospital a Prats de Rei. AGC, 2025

Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939). ​​

Sant Miquel de la Comanda. Foto de 1925 de Salvany

El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).

Priorat Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.

Sta. Magdalena del Pla (El Soler, Calonge), actualment refent-se, AGV, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025

Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda

[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.

Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)

[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).

[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306

Santa Maria de Valldaura de Olvan i de Manresa

Posted on por
1
Sta. Maria de Valldaura al Berguedà. AGC, 2025

Valldaura del Berguedà, al lloc antigament conegut com “Favar”, és al terme d’Olvan, però més a prop de La Quar. Un lloc de pas entre el Pirineu (on no n’hi havia frontera als primers segles del primer mil·lenni) i la part central del que avui coneixem Catalunya, terra de conquesta. Els senyors de la Portella, fundadors del monestir benedictí de St. Pere de la Portella de La Quar, tenien el domini feudal d’aquestes terres. Sota aquesta casa es fundà una comunitat femenina al lloc de Favar (després Valldaura). Les dues comunitats, nascudes a principis de l’any 1000, seguiran evolucions diferents. Aquí només parlarem del monestir femení de Valldaura.

El monestir romànic de St. Pere de la Portella a Quar. 2023

La reforma del Cister, iniciada per monjos de la Gran Selva (Tolosa) a finals del segle XI, arriba a Catalunya a mitjans del segle XII, promoguda pel senyor de Montcada, instal·lant-se un grup de monjos, alguns dels quals, cavallers, a Valldaura del Vallès (Cerdanyola), tot i que en poc temps passarà a Santes Creus. L’orde, que neix al servei directe del papat, serà una milícia per a les seves creuades internes, contra els considerats heretges.

Els monestirs cistercencs catalans se situen a dues tipus de frontera: la del sud, vinculada a l’expansió de territoris conquerits a l’islam i la del nord, per on entraven moviments cristians considerats herètics per una església que elimina tot el que no sotmet, com els pobres de Lió o els albigenses o “càtars”, en els que les dones eren una part important en la predicació i celebració.

La marededéu, com aquesta de valldaura era una advocació molt estimada pel Cister. 2025

Les primitives comunitats femenines i algunes mixtes, que havien florit i on les abadesses tenien un pes important, comencen en aquest temps de forta implantació feudal a ser assetjades per una església -i una societat- violenta, jeràrquica i patriarcal. Recolzades per famílies nobles (d’on procedeixen moltes de les dones que en formaven part) i amb uns pactes que s’establien de manera consensuada i lliure, es veuran aviat obligades a acollir-se a una regla per a continuar existint, com l’agustina que permetia una vida més activa.

El Cister neix ja amb una forta misogínia. El fundador, Bernat de Claravall, encarrega en 1147 el control de les comunitats femenines que volien acollir-se al Cister, als canonges regulars de St. Agustí. En 1198 una butlla prohibeix l’entrada de dones al Cister. [1] Tot i així, les comunitats femenines floreixen, sigui per pròpia iniciativa, sigui per imposició, com veurem.

El moviment de renovació benedictina del Cister pretenia seguir una vida més ascètica retornant a la feina manual, per això s’instal·laven a les valls aprofitant capelles, conreus i granges existents i adoptant, moltes comunitats femenines, noms que comencen amb “Vall”. Entre 1158 i 1249 es funden els principals monestirs cistercencs femenins a Catalunya. Valldaura, Valldonzella (1237) i Vallsanta (Guimerà) seran les últimes en acollir-se a l’orde.

Les esglésies del Cister solen ser, com la de Valldaura, rectangulars. 2025

En 1218 una altra butlla limita el nombre de germanes a les ordes reconegudes prohibint noves fundacions femenines i ordenant que visquin del seu propi treball, malgrat que també imposa la clausura. En aquest temps trobem moltes comunitats de “Deodonades” -beguines en Europa- que atenen malalts, evangelitzen en llengua vernacular o ensenyen a nenes tot vivint del seu treball. Però la imposició del claustre i el control a les comunitats de dones per part de bisbes, rectors i abats mascles, les anirà deixant sense mitjans de vida.

Un bon exemple és el de Valldonzella (Collserola), un cenobi femení donat pel bisbe i els seus canonges en 1226 al Cister, sotmetent el monestir femení a l’abat de Santes Creus i als rectors de les parròquies pertinents. El bisbe podia escollir llavors abadessa i l’abat de Santes Creus imposar la seva disciplina o disposar dels seus béns, mentre que els rectors en recollien els delmes. Amb aquestes condicions, moltes dones de la primera comunitat no continuaran.

Sta. Margarida de Valldonzella (Collserola) en estat d’abandó. 2022

En 1231, quan s’edifica la nova capella de Santa Maria de Valldaura que encara avui podem contemplar, els senyors de la Portella demanen la renovació del Cister. En 1237 el Papa aprova l’enviament de germanes del monestir de la Bovera (Guimerà) a tal fi, com solia fer-se. El procés és llarg i dura fins el 1241 quan el bisbe d’Urgell donà el permís. La primera abadessa Centella, rep les primeres monges de Valldaura amb Geralda de Portella al capdavant. Altres famílies nobles de la zona emparentades amb la Portella i/o amb filles a la comunitat, doten el cenobi durant els primers temps. Cal dir que el Cister, des dels monestirs de Poblet i Santes Creus, tenia importants possessions en el Berguedà, una zona de pas, com la Cerdanya, per les pastures i el comerç que el tragí dels ramats generava.

Santa Maria de Valldaura del Berguedà, amb prats per la pastura. 2025

Una dada curiosa és que al patrimoni que ja tenien se li afegeix, en 1243, unes cases a la vila de Berga que havien estat dels Framenors que marxaren. Les comunitats que volien seguir una pobresa total -personal i comunitària- eren llavors sota sospita a l’església, tot i que eren molt populars i recolzades per la Corona d’Aragó. En 1330, quan la meitat de la comunitat de Valldaura es traslladarà a Berga, els framenors retornaran, el que ocasionarà múltiples litigis per un espai que acabarà recloent i tancant a les dones. No serà l’únic conflicte que veurem entre els potents (laics i/o religiosos) pel control territorial, com els que es donaren entre els bisbats d’Urgell i de Vic divisions que, molt probablement, tindrien els seus efectes en la comunitat de dones.

Sobre el portal de Valldaura, junt a la fornícula: lauda sepulcral en record de l’abadessa Sibil.la de Pinós (-1386). 2025

Els trasllats a les ciutats són una constant en les comunitats femenines. La de Valldonzella, en 1269 i per decisió del bisbe, és enviada junt a la porta de St. Antoni, on s’establirà el nou monestir, un lloc d’acollida que comptarà amb la protecció real per poder subsistir malgrat la imposició del claustre. Aquests trasllats forçosos sempre són justificats com a major protecció per a les dones, però si fos així no trobarien tantes reticències per part de les pròpies dones. El cert és que el que es buscava és el control i el tancament, absorbint la gestió i els beneficis del seu patrimoni i de les seves funcions.

Portal de Valldonzella al Raval de Barcelona, 2022

En aquest temps (segle XIV) els bisbes van substituint les comunitats de dones que es cuidaven d’ermites i d’hospitals, on s’acollien pelegrins i s’enterraven els morts, pels clergues beneficiaris dels altars que es limitaran a viure dels rèdits. També Valldaura del Berguedà devia ser lloc d’hostatge pels interessos del Cister. Recordem que a la zona es donaren diversos casos d’heretges condemnats, alguns postmortem sent profanades les seves tombes. Les donacions a les ordes admeses, com les dels predicadors o la del Cister, era una manera de fer-se perdonar l’excomunió.

En 1338 el Conseller de Manresa, Jaume Amargós, un dels iniciadors de la sèquia, els ofereix una casa que havia amb capella (Sant Esperit), hospital i horts prop del portal d’Urgell. Però part de la comunitat decideix seguir a Valldaura, marxant l’altra part a Berga on fundà la comunitat de Sta. Maria Magdalena de Montbenet, fora muralles, on el rei els havia concedit l’ús d’un forn de pa i d’un altre per cuinar. Poc després, en 1347 aquesta comunitat es trasllada a l’interior de la vila, a la casa i església de la comanda de Sant Joan, un lloc “més segur” i on la clausura i el control dels rectors serà més rigorós.

Església de St. Joan a Berga on s’instal·la la comunitat de Montbenet de Valldaura. 2024

En 1398 la comunitat que va quedar a Valldaura, empobrida després de la divisió dels béns i de la pesta, marxa a Manresa a la casa que els havia ofert Jaume Amargós i que ara torna a oferir el seu fill, Bartomeu Amargós, draper (un comerç ric vinculat a la llana). Es torna a donar l’argument de la solitud del lloc i el no poder viure amb la deguda decència. La part de la comunitat que es resistí, claudica després de seixanta anys de litigis i pobresa.

En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura”. També Sta. magdalena de Montbenet de Berga passa a Poblet.

Exvot del segle XVIII de l’església de Valldaura (Manresa, St. Pau al darrera), «Monestirs.cat».

En 1485 s’amplien i refan les muralles, especialment als sectors coneguts com “Les Barreres” i “Arbonés”, entre el portal d’Urgell i el de Sant Francesc, que havien crescut molt. A l’indret on n’hi havia el convent de Valldaura, molt popular entre la gent que hi vivia s’alça un portal i dues torres, en una de les quals es posa una capelleta a la marededeu. Poc després s’edifica una nova església sota l’advocació de Valldaura que serà derruïda en 1897. Després s’edifica una nova sota l’advocació de la marededeu de la Consolació desapareguda a la Guerra Civil. Actualment n’hi ha una parròquia de Santa Maria de Valldaura al carrer Nou de Valldaura.[2]

El carrer de les Barreres enllaça amb el de Talamanca on s’instal·laran les caputxines

Per una altra banda, la imposició definitiva de la clausura després del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert com el de Valldonzella, on es feia posada. La seva implantació va provocar una gran disminució d’aquells «espais de dones» dels segles XI-XIII. Els monestirs dobles que encara perduraven van desaparèixer aleshores. A Catalunya es van perdre catorze de setze monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717, la majoria a finals del segle XV.

Plaça de St. Joan a Berga, reivindicant el record de les dones. 2024

Tot i així, les dones no renuncien a viure d’una manera activa la seva espiritualitat, com les que funden convents d’ensenyament o les que s’acullen a la tercera orde franciscana, com va fer la manresana coneguda com “mare Serafina”, vídua, fundadora del convent de germanes caputxines conegut com “Santa Margarida la reial” a Barcelona. Després de nombroses dificultats, aquest convent s’estableix a Manresa, al carrer Talamanca, on va néixer la mare Serafina i prop de l’antic monestir de Valldaura. Aquesta comunitat, recentment desapareguda, conserva a l’edifici els capitells de l’antic claustre de Valldaura d’Olvan, on trobem un espai conegut com “feixa del claustre”.

«Feixa del claustre» de Sta. Maria de Valldaura a Olvan, AGC, 2025

A les pedres que guarden records de les dones i a qui les recull i les mostra.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez- Miguel. Maig 2025

[1] Tot i que la interpretació és pròpia, la majoria de dades sobre el Cister femení i Valldaura són a: Obiols, Montserrat. “El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi dirigida per Mª Milagros Rivera, UB, 2005

[2] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, “Llibre del convent de Valldaura”, p. 203-207