Calaf és una antiga vila situada al nord de l’Anoia, a la comarca natural coneguda com l’Alta Segarra, un territori de la Catalunya Central entre els rius Segre, a una banda, i l’Anoia i el Llobregat a l’altra.

El seu nom, d’origen andalusí, podria derivar d’un prenom masculí àrab, Khalaf (successor de…), d’un nom propi amazic (berber), Halaf o, més probablement, respondre a un nom comú, com el de “qal’a”, que significa “castell” (Miquel Barceló)[1], un lloc de defensa i recaptació, com així ha estat durant segles.

Quan comencem a tenir documentació (segles X-XI) trobem que la propietat, està repartida entre els comtes i l’església, amb les seves disputes i els seus efímers acords. Per una banda, el poderós bisbe Oliva i St. Pere de Vic, que estableix al levita Guillem de Mediona o de Oló en 1015, donant el nom a l’església del castell (St. Pere)[2] i per l’altra, els vescomtes de Cardona, sota el bisbe d’Urgell, als que els comtes havien “venut” en 998 l’ampli terme de Castelltallat (Sant Mateu del Bages) que incloïa part de la Segarra amb Calaf.[3]

En 1038 s’arriba a un acord: el bisbe de Vic tindrà la potestat eminent sobre el castell i terme de Calaf i els vescomtes de Cardona el domini útil amb el dret d’establir els seus castlans, a canvi d’un cens sobre la sal de Cardona i d’una refecció que aquests vescomtes farien al bisbe i a tots els clergues de la Seu de Vic en Pasqua. És el temps del feudalisme, dels múltiples censos que acaben pagant els de baix, sotmesos a tots els senyors. En 1252 es substituirà aquest pagament en espècies i vassallatge, per diners.

En aquest temps (segles XII-XIII) Calaf té moneda pròpia encunyada pels vescomtes de Cardona que arriba a estendre’s a Manresa, comtat on manava el bisbe de Vic, que impedeix la circulació d’aquesta.

Una moneda implica la existència d’un mercat, el lloc més emblemàtic d’aquesta població, ja que una llegenda d’Apel·les Mestre (Barcelona, 1854-1936) donarà origen a la expressió “semblar un mercat de Calaf”, un lloc on tothom parla i crida alhora i ningú s’entén. Cert que això passa en tots els racons del món, però, si ens passegem per la vila i la seva placeta anomenada “plaça Gran” o “Major” i antigament, “del Mercat”, encara amb els seus porxos i amb rètols que ens fan viatjar al passat, ens podem imaginar, enmig del silenci d’un dia qualsevol, aquells sorolls propis d’un “mercat de Calaf”.

En una donació testamentària de 1226 s’esmenta la donació d’unes cases que el testador tenia a la vila i d’altres, al “mercadet de Calaf”, el que porta a pensar que la placeta del mercat era, llavors, fora del clos emmurallat.

L’únic portal d’una primera muralla que es conserva es el de l’antic Hospital, als peus del Castell que, dedicat a St. Francesc d’Assis, acollia malats i vells de la vila, així com vianants pobres i pelegrins. En 1884 una congregació carmelita convertí l’edifici, avui centre social, en escola.

A les afores de la primitiva vila trobem el portal de la Xuriguera o de Cal Cadiraire, en mal estat.[4] A la plaça Gran trobem, reformat, l’antic portal de la Vall o del Carme entre aquest antic carrer i la plaça del mercat. En aquesta plaça n’hi havia, fins a principis del segle XX, una bassa que es proveïa d’aigua subterrània, tot i que no era de bona qualitat.

Al segle XIV es donen nous conflictes entre els reis i els vescomtes de Cardona per la fira de Calaf que aquests autoritzaren a la vila en 1313, a despit de les queixes dels igualadins i a canvi dels guanys pactats.[5] Des de 1375, fins les desamortitzacions del segle XIX, el castell forma part de la família vescomtal de Cardona.

Malgrat les epidèmies, els conflictes i la devastació de les guerres, el mercat català, a Calaf com a altres llocs, s’expandeix per terres veïnes i, aviat, pel Mediterrani el que donarà nous recursos a les poblacions i a la seva gent. Potser no s’ha estudiat prou el que van representar els mercaders per a la vida de pobles i ciutats, una tasca pendent.

La comunitat canonical de St. Vicenç de Cardona tindrà la potestat de l’antic priorat i després col·legiata de St. Jaume de Calaf més de set segles. Sant Pere del Castell, primera parròquia del municipi quedarà com a sufragaria d’aquest priorat, que podia escollir el capellà.

A partir del segle XVI aquestes comunitats es van secularitzant, degut a la relaxació provocada per la bona vida que donava el ser clergues beneficiats, però els beneficis es mantenen durant molt més temps.

L’actual església de St. Jaume de Calaf es va construir en 1639 sobre una més antiga dedicada a Sant Miquel (1356). Aquí van anar passant els canonges secularitzats exercint les funcions parroquials. Sant Pere del castell, molt malmesa després de la Guerra de Successió es va desplomar en 1781.

Una comunicat de frares menors de Sant Francesc, que eren a la vila des de 1696, es va instal·lar a la col·legiata en 1729. Les crisis i guerres han deixat l’edifici com ara el podem veure, esperant una restauració.

El diccionari de Madoz deia en 1848 d’aquest lloc: “hay un convento que fue de frailes, y en él una noria abundante de buenas aguas”.[6] Y és que l’aigua és el principal element per establir-se i les excavacions arqueològiques realitzades demostren la continuïtat d’hàbitats al lloc des del neolític.

Avui encara podem contemplar les restes de l’antic rentador del segle XVIII i la torre amb molí de vent de 1894. Als seus peus n’hi ha la font de St. Jaume, de la mateixa època que el rentador.

Tot i la bellesa del paratge, pensant en les rentadores, ens fem eco del anàlisis del doctor d’Ignasi de Llorens i Gallard (La Seu d’Urgell, 1851 – Barcelona, 1913) que va exercir a la Seu i a Calaf i va escriure les seves respectives “Topografía médica” per a la Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.[7] A la de Calaf, de 1904, trobem sobre el rentador:

» A un kilómetro de Calaf, contiguo al antiguo camino de Prats de Rey, se halla instalado el lavadero público que, por no reunir condición alguna aceptable, ni siquiera tiene la de proximidad. Hallase construido en una hondonada del terreno, sin cobertizo que resguarde a las lavanderas del sol y de la lluvia, con un solo aljibe sin altura alguna, de manera que, para lavar la ropa, las mujeres tienen que hacerlo de rodillas y con el cuerpo inclinado hacia el fondo del aljibe, lo cual resulta penoso en extremo. En dicho aljibe se lavan todas las ropas, lo mismo las sucias y contaminadas de viruela, tifus, difteria, sarampión, etc., que las que proceden de gentes sanas. Esto es muy peligroso y no dudamos que la filiación de algunos contagios debe hallarse en este inmundo lavadero.
Si malo es el lavadero, peor es la manera de practicar el lavado de la ropa. Aquí no hay desinfección previa de las ropas procedentes de enfermos afectos de males infectos –contagiosos, ni purificación alguna del aljibe después de lavadas aquellas.
Es menester que el Municipio construía el depósito del agua destinada al lavado, a una altura suficiente, para que las mujeres puedan lavar en pie: procurar construir dos aljibes más pequeños, destinados exclusivamente a la desinfección previa de las ropas contaminadas, construir cobertizos que resguarden a las lavanderas y procurar que todos los días se renueve el agua. Así evitaran en primer lugar, el hedor que despide el actual lavadero, en segundo lugar, evitara el contagio de las enfermedades infectivas y, por último, hará un bien a las lavanderas, que son, generalmente, las primeras víctimas de tamaño abandono higiénico”.[8]

A les dones, que s’han deixat la salut en feines com el rentar a mà i a les persones que han parat atenció per buscar solucions, com aquest metge.

Maria Àngels García-Carpintero, 21/01/2025

---

[1] A: Bramon, Dolors (2013). Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat. Lleida: Pagés, ed., p. 110, nota 21.

[2] Catalunya Romànica, vol. XIX, Penedès-Anoia, p. 389-392

[3] Masnou i Pratdesaba, Josep M. “La Celebració de la refecció pasqual a la Catedral de Vic (1038-1252)”. Miscel·lània litúrgica catalana, no. 22, p. 203-217, https://raco.cat/index.php/Miscellania/article/view/311423.

[4] Riu i Saiz, A., “Noms dels carrers i places de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 37-47.

[5] Mas i Parés, J. “Història del mercat i la fira de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 29-33.

[6] Pladeval, Antoni, “L’antic priorat, i després col·legiata, de Sant Jaume de Calaf” A: DDAA (2015). L’Alta Segarra a la història. Recull d’articles amb motiu del mil·lenari de Calaf, p. 11-25

[7] Ustrell i Torrent, Josep Maria , 1953-. “Topografia mèdica de Calaf, del Dr. Ignacio de Lloréns y Gallard (1904)”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, vol. 70, pp. 129-38, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/347580.

[8] https://do.diba.cat/data/ct/patrimonicultural/detall/42283 https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-rentador-0