L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.
Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.
Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.
A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.
Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.
Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.
Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]
Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.
Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]
Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]
Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.
Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.
Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939).
El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).
Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025
Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda
[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.
Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)
[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).
[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306
TERRA ENDINS 