La baronia de Mogoda, consolidada el segle XIII, comprenia les parròquies de Cabanyes (Sant Cebrià), Campsentelles (Sant Fost), Martorelles i Mogoda (Santa Perpètua). La seva proximitat a la comanda templera de Palau-Solità farà que es donin diversos vincles d’afinitat entre els seus “milites” o cavallers i les respectives famílies, amb unes dones potents durant els segles XII-XIII.

Berenguera de Cabanyes (-1172), en casar-se amb Guadald de Sant Vicenç, farà que una branca d’aquesta família provinent del castell de Burriac, tingui el domini d’aquesta baronia en 1278. Ermessenda (de Cabanyes), casada amb el segon fill de Berenguera, Ramon de Cabanyes, llega les seves propietats, entre les que n’hi ha la farga de Santa Perpètua, al seu marit.[1] Una farga era una possessió important que aviat voldrà controlar la Corona.

Aquestes famílies, emparentades entre sí i associades al Temple, eren de la noblesa mitjana, vassalls de senyors principals, com els Montcada i senyors d’altres de més baix llinatge. Els homes, especialment els no hereus, adquirien sovint patrimoni esposant dames d’un llinatge més alt i fent-se vassalls dels pares d’elles,[2] és un fet recurrent, però trobem poques dones que mantinguin el seu cognom i les seves propietats. En aquest cas, endemès, Ermessenda de Cabanyes, que adquireix el cognom en casar-se, senyoreja els dominis familiars del seu espós.

Abans, ja trobàvem associats aquests municipis, juntament amb altres com sant Vicenç de Mollet o el lloc de Gallecs, a la part baixa del Besós, entre la riera de Tenes i la de Caldes. En 1046 Quintol (dona), amb el seu fill, Bernat, ven a Guadall i a Emma cases, corts, farraginals, horts i terres a Mogoda. L’església de Santa Perpètua de Mogoda serà citada per primer cop al testament d’Emma en 1084. Emma és una dona potent que fa vàries deixes a diferents esglésies, entre les que trobem Santa Perpètua “ad opera” (en obres), a monestirs, als seus fills Vivà Guadall i Guillem Mir (probablement fill d’un segon espòs) i a diferents dones com Ermesinda “suam babtizatam predictam”, la seva filla Maiasendis, la seva neta o neboda Azaladem o a Petronilla. En aquest testament trobem esment de molts llocs del que serà la baronia.[3]

Anteriorment, en 1005, una altra Emma, casada amb Bonfill, venien a Seniol un alou a diferents llocs com Granollers, Palou, Cabanyes… En 1085 Ramon Seniol que devia ser descendent del comprador de 1005, la seva dona Solestenda i el fill Ramon permuten amb Vivà Guadall, levita, fill d’Emma, terra, prat i dret sobre uns molins a Santa Maria de Martorelles, al Pla de Tenes, per una terra a Sant Cebrià de Cabanyes i altres béns. Poc després s’intercanvien de nou les propietats pel dret de Vivà Guadall al pas de l’aigua fins els seus molins.[4] La família de Ramon Seniol es devia dedicar a fer millores a les instal·lacions hidràuliques.

En la consagració de Santa Perpètua de la Mogoda (1178), entre altres referències al Temple i els seus cavallers, com Berenguer de Rovira o al “Hospitale”, trobem a Guilleuma de Mogoda, domina (qualificatiu que indica poder), que havia donat dos molins en Sant Cebrià de Cabanyes. En 1199 trobem de nou associades les parròquies de Sant Cebrià i Santa Perpètua en la donació que fa Ponceta de Mogoda a la seva filla, Guilleuma, amb motiu dels seus esponsalicis amb Vidal Marquet, amb qui Guilleuma compartirà la donació. Ponceta devia ser filla de la Guilleuma, de 1178. Entre les signatures de 1199 trobem els altres fills de Ponceta, Ferrer i Maria i alguns cavallers com el mateix Bernat de Mogoda o Ramon de Columbario.[5] En 1204 Maria, amb el seu espòs, Ferrer, defineix a favor de la seva germana, Guilleuma, casada amb Vidal i senyors del mas Corts, rebent a canvi una compensació econòmica i salvant la herència del germà, també dit Ferrer. En 1210 Guilleuma de Mogoda, amb la seva mare, Ponceta, reconeixen un deute a Pere de Corts, de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, explicant que, juntament amb la seva mare, treballaven la terra tan bé com podien. Poc després Ponceta, del mas de les Corts de Mogoda, amb la seva filla Guilleuma, es veuran obligades a empenyorar el seu mas, un dels seus avaladors serà, de nou, el cavaller Bernat de Mogoda.

En 1220 Guilleuma actuarà com la seva mare, Ponceta, donant una quantitat als seus fills, Arnau i Narbona, i deixant el mas a la seva filla Pereta en casar-se amb Berenguer Vidal, deixant establert que ella, Guilleuma de Mogoda, amb el seu nou espòs, Dalmau i la seva mare, Ponceta, viuran amb Pereta i el seu espòs com a pares i fills, continuant sent senyors poderosíssims. Guilleuma aconsegueix un acord i el fill, Arnau, evacua.[6]

Com veiem, aquestes senyores del mas de les Corts, de les parròquies de Cabanyes i de Mogoda indistintament (com si fossin una unitat), deixen el seu mas a una de les filles, malgrat tenir fills mascles, un fet molt atípic que potser té relació amb el paper que jugava a la zona l’orde del Temple, més respectuós amb les dones i on els fills devien de fer, en molts casos, de cavallers.

En aquest territori, entre el Vallés i el Maresme, al sud de la muntanya dita Mont Agut “Mons Hilaris” i posteriorment Montalegre o “Mont Alacris”[7], al lloc conegut actualment com “La Conreria”, a Tiana, tot i que el terme parroquial al que pertanyia era el de Sant Fost de Campsentelles,n’hi havia l’ermita de Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonades junt a la torre de defensa o casa forta dels senyors de Campsentelles. En 2022 i 2023 vam fer esment.[8] Ara volem aprofundir, en companyia d’aquestes dames potents, havent ampliat la documentació i la informació. El primer cop que es menciona aquesta església és en el testament del cavaller Bernat de Campsentelles que mor a Mallorca en 1230 deixant propietats al Temple, al cavaller Bernat de Mogoda, a algunes esglésies, com la de Santa Maria de Montalegre o la de Sant Fost, i a la seva hereva, la seva filla, Gueraua.[9]

Gueraua de Campsentelles i el seu primer marit, Ferrer de Vilanova, confirmen, en 1241, a la priora de Santa Maria de Montalegre, Guilleuma, les seves possessions, entre les que es troba “la font” (probablement la coneguda després com “la font de les monges”, un nom que perpetua el record de la comunitat). El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II, confirma aquesta donació en 1247.[10] El 1250 el nou bisbe, Arnau de Gurb, consagra l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia deSant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la seva priora, Guilleuma.

Gueraua de Campsentelles, sent la principal portadora dels béns familiars, no va haver de mantenir l’estat de viudetat per a no perdre la herència marital. Es va casar dos cops més, amb Pere de Fonollar, en 1251, i amb Bernat Pera, amb qui fa un establiment en 1256 i una venda en 1259. [11]D’aquest últim matrimoni serà la seva filla, Saura.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, tenien cura de les ermites i dels morts, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les noies i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat del seu treball, com blanquejar la roba, filar o teixir. Moltes eren dames de la noblesa que aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats. Altres dames, com Gueraua, senyores de castells i cases fortes, les protegien. Cal tenir present que, en 1215, el papat havia prohibit la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones trobaren la manera de continuar la seva tasca en aquests espais més lliures, tot i que aviat seran obligades a quedar sota una regla. En 1265 el bisbe Gurb posà la comunitat sota la regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies. Les canongesses es regien d’una manera diferent a les monàstiques.

Les germanes tenien encara dret a presentar rector, rebent una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe reformador Ponç de Gualba (-1334), que es va dedicar a aplicar la prohibició del concili, retirà al monestir els seus drets sotmetent la comunitat al bisbe i rector corresponents, com va fer a mols altres llocs. Els béns que elles administraven passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris, perdent, les comunitats agràries, les dinàmiques pacífiques i estables que elles procuraven (aquí com en molts altres llocs).

El poder de la dona anava minvant als espais laics, com als religiosos. Si Gueraua de Campsentelles va conservar el seu cognom vinculat al seu patrimoni com a hereva i senyora de la casa de Campsentelles, no va passar el mateix amb la filla, Saura, que en casar-se amb Ramon de Sentmenat, perdrà poder de gestió sobre les propietats. En 1286, amb motiu dels seus esponsalicis, Ramon de Sentmenat i Saura, amb la seva mare Gueraua, vídua ja de Bernat Pera, ratifiquen la donació inicial de 1241 a la comunitat femenina de Montalegre, amb la seva priora, Geralda Penyafort, on trobem de nou la terra de “La Font” o l’honor de Campsentelles, entre d’altres.

Saura, vídua, farà donació en 1310 al seu fill Galceran amb motiu del seu casament amb Blanca, filla del difunt Bernat de Palou, deixant estipulat les dots i herències que corresponen a la resta de fills, filles i altres afillats.[12]

El 1319 va haver un conflicte amb Ponç de Gualba, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell o “de Gacell” (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona. Abans, en 1348, Ramon de Sentmenat, fill de Galceran de Sentmenat i de Sibil·la (net de Saura), reconeix que la priora havia pagat 40 lliures pels drets a perpetuïtat que tenien a la parròquia de Sant Fost.[13] Entenem que així van facilitar la venda.

Quan les agustines marxen el rector de Sant Fost es fa càrrec de la capella de Montalegre i dels seus rèdits. L’edifici de la comunitat femenina es traspassà a uns preveres ermitans (1399), passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu (1409), de qui ho va adquirir en 1415 la Cartoixa de Vallparadís, fundada en 1344 per Blanca de Centelles,[14] una hereva que va decidir traspassar els seus dominis a una institució religiosa abans que se’ls quedessin els senyors de Montcada, amb els que havia mantingut diversos plets.

Les germanes agustines de la Conreria van marxar a Barcelona forçades per l’ofec econòmic al que les van sotmetre i després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou el lloc que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362. En 1409 les germanes es fan càrrec de la confraria, existent des del segle XII, de Sta. Maria de l’ermita de St. Corneli i St. Cebrià de Cardedeu, sent la priora la patrona amb el dret d’escollir prevere.

La Cartoixa de Montalegre (abans de Vallparadís) es farà amb la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Mogoda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, no sense litigis entre el bisbat i els hereus feudals. No hem d’oblidar que la Corona i l’església encara es repartien els béns dels Temple. Per una altra banda, molts homes amb penes d’excomunió podien redimir-se fent-se cartoixans. Els cartoixans de Montalegre, units als de Sant Pol de Mar (1448), bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de “Conreria”.

Les agustines de Montalegre, per la seva banda, s’extingiran en no acceptar la clausura imposada pel concili de Trento i la corona espanyola, al·legant que no estava a les seves Constitucions, com així era. Actualment l’església de Montalegre de Barcelona es regeix per una institució catòlica, l’Opus, que no reconeix el paper de les Deonades ni el motiu d’extinció de les canongesses.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06-08-2025

A les dones que van fer ús del seu poder i a qui ho reconeix

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 71.

[2] Pérez Gómez, Xavier. (1991) “Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes”.

[3] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 708 i 1442

[4] Baucells, J. et al. (2006), oc., n. 58, 1458 i 1711

[5] Pérez Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre, n. 143, 167 i 168.

[6] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 8 (1204), 27 i 31 (1210) i 59 i 60 (1220)

[7] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[8] https://historiasdebellvitge.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/ i https://historiasdebellvitge.com/2023/11/11/la-font-de-les-monges-de-st-fost-de-campsentelles-el-seu-abandonament-i-els-intents-de-recuperacio/

[9] Pérez Gómez, Xavier. «Bernat de Campsentelles, els templers i la conquesta de Mallorca». Notes, 2024, núm. 39, p. 39-52, https://raco.cat/index.php/Notes/article/view/424890.

[10] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 141 i 157

[11] Álvarez, Robert (2022), oc., n.125 (1250), 175 (1251), 221 (1256) i 234 (1259).

[12] Álvarez, Robert (2022), oc., n. 119 (1310).

[13] Álvarez, Robert (2020), Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (916-1450), n. oc., n 167

[14] Dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/