Durant el període andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments i en l’administració fiscal que seguien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara (Terrassa). D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval, un terme força freqüent que fa referència als espais agrícoles, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardaven les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal era el “Palau Jussà”, sota les esglésies de Sant Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[1]

També es coneix un “palatio serpentis” (potser pels revolts del riu) a Sant Quirze del Vallès, prop de la desapareguda ermita de “Sant Pere dels Torrents”.

A l’Alt Penedès, on s’hi van donar revoltes contra els francs qualificades per aquests com de “pagans” i de “gent depravada”, trobem el “Palau Moranta”. A l’església de Sant Pere Molanta a Olèrdola es poden observar algunes restes romanes, com un mil·liari que va ser aprofitat al segle VIII com a sarcòfag. Com veiem, entorn al terme “palau” és freqüent la presència de jaciments antics (si s’han fet excavacions) i de terminologia d’arrel andalusí.

Al Baix Llobregat el lloc de “Palau” designa una zona ben diferenciada respecte del nucli de Sant Andreu de la Barca, població a la que pertany. A les excavacions fetes a Santa Madrona de Palau s’han trobat restes d’ibers i romans. Les úniques masies de la vida pagesa a aquesta localitat, són al lloc de Palau.

Aquests llocs, com els que trobem als afluents del Besós, són sempre prop de l’aigua i tenen o han tingut bones tècniques d’irrigació que milloren els conreus. En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall de la Tordera, a la Vila Vitamina (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe).[2] El terme “vitamenia” sembla fer referència a la nisba o domini de Tamin. [3]

Les primeres referències documentals mostren la presència de comunitats pageses, familiars i/o d’afinitat, que treballaven la terra, on les dones jugaven un paper ben considerat.[4] En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous.[5] El topònim “rifà” és d’origen àrab i podria fe referència a un molí. En aquest cas, podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem, el cert és que a l’ermita de Sant Jaume de Rifà, a Sant Antoni de Vilamajor hi va haver una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV. Tot i que no tenim restes arqueològics que ho confirmen en aquest lloc apareix el topònim “palau” i sembla fer referència a un lloc d’hostatge per a comtes i nobles. Aquesta relació dels “palaus” amb la funció d’hostatge seria una bona investigació.

N’hi ha molts documents dels segles X-XI on trobem el nom “Palatiu” “Paladol” o “Palaciolo”, com els de les consagracions, amb l’abadessa Emma de Sant Joan de Ter (després de les abadesses), de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de L’Ametlla del Vallès el 932,[6] noms que fan referència als antics llocs de recaptació fiscal que després seran “castells”, torres o cases fortes.

A les Franqueses, trobem el “Palau Marata” o Meserata, a la riera de Carbonell, afluent del Congost el 940. A la part baixa del Mogent amb el Congost, a Montornès, trobem el Palau Dalmanla o d’Almalla i a la confluència amb el Tenes, el “vilar d’Abdalà” (Vilardodila), seu fiscal de las comunitats pageses que trobem al segle X amb Sant Pere de les Puel·les.[7]

El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donaven a Sant Cugat, probablement per a quedar-se en usdefruit, un alou entre Palau d’Àries (Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt, als límits trobem dues dones: Tórtola i Escolàstica i Sant Julià d’Alfou.[8] En aquest cas, “Àries” és un nom que sembla provenir del grec. En tot cas Palaudàries era un lloc de recaptació fiscal documentat des del 904, en la consagració de Sant Esteve de Parets. Les advocacions de Sant Esteve (primer protomàrtir) i de Sant Julià són força freqüent. Sobre Sant Julià “l’hospitalari” veieu el nostre amic rondaller [9]

Un altre lloc prou conegut és el de Palau-Solità (Salathan o del sultà). La primera referencia d’aquest lloc, on encara podem contemplar un petit nucli rural conegut com “sagrera”, ens la dona, Ingiralda, al seu testament de 981, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània).

Finalment i per a no ser massa exhaustiva, recordem el Palau Auzid (a Ripollet, a la confluència entre el Ripoll i el riu Sec) del que ja hem parlat en un altre article, on trobem diferents dones que es fan càrrec dels molins.[10]

Tot això que trobem als documents ho podem entreveure físicament al lloc de “Palou” a Granollers, salvant les moltes distàncies que donen els segles.

Palou, prop del Congost, és un lloc rural que va ser independent fins el 1928, quan es va agregar a Granollers i que malgrat la industrialització propera ha mantingut prou bé els seus conreus i els seus sistemes d’irrigació. Les primeres mencions d’aquest “Palaciolo” són del segle X i es succeeixen amb nombrosos noms de dones, com passa a altres llocs. En 924 Na Sunlo, femina, (els noms gòtics de dona terminen sovint en -o i els d’homes en -a) “dona” al monestir de Sant Cugat un alou en aquest lloc que inclou un camp de lli. Tres anys després ho farà Engràcia, vídua, amb la seva filla Leva. En 941 són Ermesind, Constantí i Froilo, femina, que donen terra a la “vila Palau”. El 943 ho fa una altra dona, Guisla, als límits trobem na Sunlo. El 944 Daula (home), dona terra i vinya a Sant Cugat al lloc de Palou en “Granuliarios subteriores”, posteriorment, el 956, ho farà amb consentiment de la seva dona, Eló.[11] El nom de Granollers deu venir del gra que, en bona part, proporcionaria el lloc de Palou, entre altres béns com el vi, l’oli o les fibres tèxtils. Quan es donen tantes “donacions” seguides vol dir que un potent com Sant Cugat, braç armat de la Seu de Barcelona, s’estava imposant a la zona.

No hem d’oblidar que Semproniana (Granollers) era un enclavament important entre dues rutes romanes, la que anava de Iluro (Mataró) a Aquae Calidae (Caldes) i la de Barcino a Vic.

N’hi ha altres llocs rurals i de conreu als voltant de Barcelona, però el que sobta és el sistema de recs, els pous, safareigs i la “Torre d’aigües” que podem veure tan a prop d’una ciutat important com és Granollers. El conjunt d’edificis de la Torre de les Aigües, que actualment acull un restaurant, es coneix des del segle XV, sota els propietaris de cognom Junyent, però podria ser la primera seu del Palou fiscal o de la domum posterior. Aquesta casa tenia una capella, probablement romànica, on es venerava la marededeu de les Neus, coneguda després com “de les aigües” per les demandes de pluja que feia la pagesia.

Es van trobar tombes romanes i/o medievals a un mas proper, Can Bassa, nom suggestiu també referent a l’aigua. Aquí es venerava la marededeu de Lledó, coneguda des de 1082. La capella va ser enderrocada al segle XIX i les pedres es van aprofitar per refer la casa.

L’actual església parroquial de Sant Julià va ser consagrada el 1103. En 1005 Bonfill i Emma venien a Seniol un alou a Sant Esteve de Granollers i Sant Julià de Palou al lloc de “Caselles” un nom que en altres documents s’anomena també “Abcecrin”, de clara arrel àrab.[12] En 1217 Pere Viella, amb la seva dona Guilleuma, fan donació al seu fill, Arnau, de diferents masos i mansions que tenen a diferents llocs, com Caldes, Corró d’Avall, Santa Maria de Llerona o la Garriga i a altres llocs a les parròquies de Sant Fost de Campsentelles i de Moguda, retenen per a ells, fins la seva mort, la propietat que tenien a Sant Julià de Palou. Devia ser un bon lloc per a viure.[13]

Altres dues capelles són esmentades a l’Edat Mitjana a les rodalies, Sant Bartomeu i Sant Nicolau. Podem dir que Palou era, com continua sent un lloc rural, on podem observar antigues tècniques d’irrigació, un lloc amb moltes capelles properes que potser responien a diferents dominis.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-08-2025

A qui sent curiositat per esbrinar la història

---

[1] Soler, J. i Ruiz, V. (1999) “Els palau de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia”

[2] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. IV

[3] Martí, Ramon. «Els palaus rurals del Vallès Oriental. Implantació i deriva d’una institució d’època islàmica (segles VIII-XI)». Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 2020, vol.1, https://raco.cat/index.php/Ponencies/article/view/367688.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2020/06/20/comunitats-als-baix-valles-s-x-el-que-ens-poden-dir-pel-nostre-avui/

[5] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XVII

[6] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, n. 102 i 103

[7] https://historiasdebellvitge.com/2022/08/02/el-villar-de-abdala-montornes-del-valles-i-montmelo/

[8] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XXII

[9] Sobre Sant Julià “hospitalari”: https://www.rondaller.cat/2017/08/19/sant-julia-de-palou/

[10] https://historiasdebellvitge.com/2020/05/10/les-dones-i-els-molins-del-riu-sec-al-s-x-2/

[11] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XII, XIII, XVI, XVIII, XIX i XXXVIII

[12] Baucells, J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 58, 442, 468 i 1376

[13] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 51