Els Jordana de Segur, en nom de la mare, del cavaller o de l’aigua

Molí de Roda de Segur, 2025

De la comarca natural -no administrativa- de la “Alta Segarra”, amb poblacions de l’Alta Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, colonitzada als inicis del primer mil·lenni des d’Osona, Berguedà o el mateix Bages, ja en van parlar a un article anterior.[1]

Can Santdiumenge, antiga «casa Jordana», junt al castell de Segur, 2025

També del castell de Segur de Veciana i de la casa del costat, Can Santdiumenge, “antiga casa Jordana”, que vam poder visitar gràcies a la amabilitat dels seus actuals propietaris.[2]

El nom de Jordana, gens freqüent a la documentació medieval, va motivar la meva curiositat que, juntament amb l’interès del Sr. Alfonso Gómez Jordana, per conèixer els orígens del seu cognom familiar, ha donat lloc a aquesta recerca sobre un enclavament històric del que encara queden vestigis.

Els Jordana dels que es fa esment a partir del segle XIV a Segur i a la vila de Sant Martí de Sesgueioles, van ser masovers durant segles del mas Pereres o “Pereres del Pla”, avui “Casal de Sant Martí”, propietat dels salesians, sobre el Molí de Roda de Segur, abans conegut com a molí Sobirà o “molins de Segur”.

Casal de la Salle edificat sobre l’antic mas Pereres, 2025

El topònim “Pereres” o “Pareres”, podria referir-se a “paraires”, de fet alguns familiars d’aquests masovers es van fer paraires al segle XVIII a Sant Martí de Sesgueioles, on trobem una tradició industrial manufacturera en el sector tèxtil des del segle XIV,[3] però el mas “Pereres” és conegut des del segle XI, quan els topònims solien fer referència al relleu.

El mas “Pereres” és citat com a tal a partir del segle XII. Anteriorment (1060 i 1078), el topònim que apareix al lloc és el de Parietes tortuoses o tortes sota el tossal de la Portella.[4] El terme “parietes[5] es refereix a murs antics, potser indica els revolts que fa la riera de Pereres en trobar-se amb la riera Gran, principal afluent del riu Anoia, on està el Molí de la Roda, que va ser també casa senyorial de la baronia.

Revolt a la riera junt el Molí de la Roda

Aquests primers esments apareixen en documents vinculats als vescomtes d’Osona-Cardona, que tindran el domini principal a la zona. Sota els senyors principals s’estableixen els castlans, com els Boixadors (al terme de Llavinera) o els Segur. Aquests adquireixen cognoms locals tot jurant fidelitat en un sistema de vassallatge piramidal com és el feudal. L’església, amb el bisbat de Vic en aquesta zona nord de l’Anoia i amb diversos monestirs i institucions religioses, tindrà també els seus dominis, establint plets i aliances. Els llinatges nobiliaris aniran variant de cognom en funció de les seves aliances.

El Castell de Boixadors i l’església de Sant Pere, 2024

En 1094 Folc Guillem i Sicarda donen a la canònica de Santa Maria de l’Estany, una institució sota el bisbat de Vic encarregada d’implantar la reforma gregoriana entre el clergat, un alou sota el tossal de la Portella que limitava amb el castell i l’església de Sant Salvador de Miralles, el “cucono” (molí a la riera Gran) a ponent i la “porta Espana” o Portella al nord, amb cases, terres i un celler, juntament amb el seu fill, per tal que es pugui fer canonge.[6] Un celler indica que aquest lloc, conegut com Pereres a partir de segle XII, seria un mas amb una torre de vigilància on es guardaria el gra i es vigilaria la zona per a protegir el lloc dels molins de Segur, després dels Calders. A l’interior del reformat casal es conserva un celler de doble arcada.

Celler de l’antic mas Pereres, foto: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural de Vecians

En 1157 el bisbe de Vic donà a la canònica de l’Estany el domini dels “molins de Segur” endemés dels llocs de l’Astor, Vilamajor, Prats de Segarra (després del rei), Durban i el mas de Viure (Biure o Benviure, un lloc molt antic).

El 1172 Berenguer de Boixadors i la seva esposa Dolça donen a la mateixa canònica el mas de Pereres. Els seus successors confirmaran la donació, però els Calders (successors dels Segur)  litigaran per aquestes propietats fins que el bisbe de Vic reconegui els Calders com a senyors dels masos de Pereres, Pous i Puigcabot en 1245.

Mapa amb les propietats de l’Estany. Santa Maria de l’Estany, 2023

Aquell mateix any Jaume I confirma les franqueses a la vila de Sant Martí de Sesgueioles amb el castell de Vilallonga i l’ermita de Sant Valentí que eren sota els senyors de Castellar (Aguilar de Segarra). I és que en temps de lluites i conquestes els comtes-reis afavoreixen els cavallers que participen a les batalles amb les seves hosts i a les famílies que les mantenen, mentre donen “privilegis” a les poblacions ben comunicades on s’establien els mercats. Els castlans de Villalonga seran els senyors d’un lloc que durà el seu nom.

Ermita de Sant Valentí, prop de les runes del castell de Villalonga i d’una antiga necrópolis, 2024

Establert l’origen del nom del mas Pereres, en unes “Parietes tortes” que formarien part del relleu de la riera Gran i potser de les obres fetes per civilitzacions anteriors, ens queda trobar l’origen dels Jordana de Segur.

Jordà fa referència al riu Jordà (de Jordània) on, segons la tradició, va ser batejat l’hebreu Jesús per Joan Baptista, per això aquest topònim apareix sovint vinculat a fonts i a cursos d’aigua. És un nom no freqüent, però sí estimat per la nova conquesta cristiana, com l’advocació de Sant Martí. Guillem II de Berga, Cerdanya i Conflent (1070-Trípoli, 1109) s’afegirà el cognom “Jordà” en ser batejat o re-batejat a les aigües del riu Jordà, en la nefasta experiència de les croades. També el seu parent, Alfons “Jordà”, segon fill de Ramon, comte de Tolosa i de Elvira de Castella, durà aquest renom.

Santa Maria de les «dolles» (nom que prové dels dolls d’aigua que tenia el molí de Roda de Segur), única font d’aigua pels seus habitants durant segles. 2025

Podria derivar el cognom Jordana del cavaller Guillem? Podria, donat que la casa de Cerdanya tenia, a les primeries, el castell de Pujalt, però pensem que difícilment s’hauria transformat en femení, més aviat derivaria en “Jordans”.

Aquest topònim també s’aplica altres elements del relleu, com la muntanya de Jordà, a la serra de Miramar, entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà, o la mateixa “fageda de Jordà” que pren el nom del “Puig Jordà”. Els topònims provoquen antropònims i podria ser que els Jordana de Segur provingueren de la Conca de Barberà, no massa lluny, però seria estrany que, venint de fora, tinguessin una posició tan rellevant a no ser que fossin cavallers.

«Font del lleó» al molí de la Roda que sembla un cavaller amb el seu escut, 2025

Com a nom de dona coneixem a Jordana dels Castellet, filla de Bernat Otger i de Guisla, casada amb Arnau de Santmartí i mare de Jordà de Santmartí (-1167), que va afegir a les seves possessions inicials en Olèrdola, Eramprunyà i Montbui (Vallés Oriental), les de Castellet (Castellet i la Gornal) que li va transmetre, juntament amb el nom, la seva mare. Entre 1112 i 1118 Jordà de Santmartí jurà fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça, com a fill de Jordana (la filiació materna és l’única segura sobre la que es podia jurar).[7]   

Als documents de l’Estany, a la mateixa època, trobem una altra Jordana esposa de Bernat Pere que signa una permuta en 1133 d’un alou a Vacarisses, que fa el seu cunyat, Arnau Pere, amb l’abat de la canònica. En 1142 aquesta Jordana, amb la seva família, lliuren un dels fills, Berenguer, com a futur canonge i la meitat de les seves propietats a canvi de ser enterrats a sagrat.[8] Finalment, en 1144, Jordana fa testament repartint els seus béns de lliure disposició (la majoria a Osona) entre Santa Maria de l’Estany (la tercera part) i les ordes militars i altres institucions eclesiàstiques, deixant com a usufructuari el seu espòs. El testament és jurat sobre l’altar de Sant Joan de Sant Pere de Vic.[9] Una altra Jordana, esposa de Pere de Vilar, donà en 1143 a l’Estany uns alous a Caselles (Camps, Fonollosa) que tenien per Bernat de Rocafort.[10]

Totes aquestes Jordanes podrien haver iniciat el nom dels Jordana del mas Pereres, però no hem trobat com. Les genealogies de les dones tenen moltes llacunes i són difícils de seguir. A partir dels segles XIV-XV ja tenim documents que parlen dels Jordana, gràcies a la tasca de Mn. Mirambell Giol (1761-1822) que els va recollir a la parròquia de Sant Martí de Sesgueioles.

Mapa dibuixat per Mn. Mirambell i publicat per la Universitat de Cervera en 1798

En 1407 Guillem Jordana, del mas Pereres, de la parròquia de Santa Maria de Segur, signa un deute amb un jueu de Calaf i en 1408, signa un altre com a jurat de Sant Martí de Sesgueioles. Els jurats eren representants locals, és a dir, propietaris respectats i reconeguts. En 1454 Bartomeu Jordana reconeix tenir diferents propietats junt al castell de Segur i prop de Sant Salvador de Miralles per Santa Maria de l’Estany. Encara ara trobem “les casetes d’en Jordana”, prop dels corrals dels barons de Segur.

Bassa prop dels «corrals» de Segur, 2025

Si els Jordana van seguir un camí paral·lel als Villalonga i a moltes altres cases, serien els castlans del castell Segur, a l’antiga casa Jordana compartint mur amb el castell, tenint també el mas Pereres, com a part de les propietats de la baronia. L’inici podria haver estat en 1245 amb les concessions de Jaume I. De fet trobem, associats a Jaume I, alguns topònims com “Jordà” o “Jordana”:

  • A Castelló, a una zona per on passava la Via Augusta, Jaume I estableix el mas de Jordà a la serra que anomenarà “Galceran”, abans Valimanya.
  • A Montgat i Tiana trobem també associats els noms de Galceran i Can Jordana amb una ermita de Sant Martí (abans Santa Susanna).
  • A  Mallorca tenim Son Jordà a Sencelles, un lloc amb un important pou al centre de l’Illa on n’hi havia hagut civilitzacions antigues i es van fer obres sota domini musulmà, donat per Jaume I a la casa de Bearn.
Resclosa de pedra junt el Molí de Roda, 2025

Pensem que els Jordana, més enllà de l’origen entre les famílies dels cavallers-castlans, i malgrat que una línia d’ells van fer de masovers del mas Pereres, gairebé fins la compra per part de la Salle, serien terratinents locals que a partir dels segles XIV-XV  evolucionarien amb càrrecs administratius vinculats a les finances i al comerç, dispersant-se per altres contrades.

Façana de la part més senyorial del Molí de Roda, 2025

Entreveient la funció de castlans com el seu probable origen, no hem pogut determinar si el nom de la casa Jordana estaria fonamentat en alguna dona amb aquest nom (no és molt habitual, però algunes cases determinaven que es mantingués el cognom, encara que fos una dona la que ho portés) o si hauria estat donat, en temps de Jaume I, associat a l’important doll d’aigua que a Segur s’obtenia i/o al paper dels cavallers.

El cavaller i l’aigua, un bé preuat del que tenien cura les dones. AGC, 2025

Els temes no resolts són portes obertes a noves recerques.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 01/09/2025

A la memòria de les dones oblidades, transmissores de tants béns…


[1] https://terraendins.blog/2025/06/06/bellesa-e-historia-a-lalta-segarra-o-sikarra/

[2] https://terraendins.blog/2025/03/03/visita-al-castell-de-segur-i-can-santdiumenge-antiga-casa-jordana/

[3] Valentí Miserach “ahir, avui i demà de Sant Martí de Sesgueioles”, p. 9 En: Miscellanea Aqualatensia, Igualada, núm. II (1974). 

[4] Arxiu Ducal de Cardona, n. 185 i 253

[5]Parietes delgades” és l’origen del nom de Parets (Vallès).

[6] Santa Maria de l’Estany (1080-1157), n. 91

[7] Baiges, I. et al (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN (ACA 48-51, n. 496).

[8] Santa Maria de l’Estany, n. 199 (1133) i 254 (1144).

[9] Baiges, I. et al (2010), o. c. (ACA 48-51, n. 826).

[10] Santa Maria de l’Estany, n. 260

Bellesa e història a l’Alta Segarra o “Sikarra”

La Torre Manresana i Sant Andreu de Prats de Rei. AGC, 2025

L’Alta Segarra, és una zona natural, amb uns trets geogràfics i climàtics molt similars. . Actualment no és cap comarca administrativa, de fet està formada per municipis de quatre comarques: Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt, Calaf, Sant Pere Sallavinera, Prats de Rei, Rubió, Copons, Sant Martí de Sesgueioles i Veciana de l’Alta Anoia; Aguilar de Segarra del Bages, Pinós i La Molsosa del Solsonès i Torà i Ivorra de La Segarra lleidatana.

Entre Calaf i Copons trobem els tres naixements del riu Anoia, amb la riera de St. Pere, que neix a La Fortesa (St. Pere Sallavinera) i passa entre Calaf i Prats de Rei, la riera Gran, que neix al molí de la Roda a Segur (Veciana) i mor a Copons i, més al sud, la de Montmaneu, que neix a La Panadella. El riu Anoia seguirà el seu curs per Jorba vers el Llobregat, amb el que es trobarà a Martorell conformant altres paisatges.

Gorg del Nafre a Copons (Riera Gran). AGC, 2025

Al nord, el Llobregós (riu Bregós), que neix a La Molsosa, un municipi que abans formava part de l’Alta Anoia i ara és del Solsonès, passa per Castellfollit de Riubregós i per Torà i desemboca al Segre, a la comarca de La Noguera.

Enfesta a La Molsosa (Solsonès), tot i que una franja de Calonge la separa. AGC, 2025

A l’est, la riera de Rajadell, que neix a l’altiplà calafí, entre Llavinera i el castell de Boixadors, passa entre Aguilar de Segarra i Rajadell desembocant a Manresa, al Cardener, una zona que és una prolongació de l’Alta Segarra, com també indica el propi nom.

Castell de Boixadors i St. Pere a Sallavinera, límit entre l’Anoia, el Solsonès i el Bages

Aquest relleu assenyala els assentaments i delimita les comunicacions, amb vies ramaderes molt antigues que comunicaven Lleida i els Pirineus amb el litoral tarragoní i barceloní. De fet, L’antiga via romana entre Iesso (Guissona) i Sigarra. formava part de la comunicació entre Ilerda (Lleida) i la Via augusta, al seu pas vers Martorell (Ad Fines), passant per Calaf i Prats de Rei, on els reis medievals establiran mercats i fires.

Castells, vies de comunicació i rieres de la zona. Cartell a Mirambell. AGC, 2025

Les primeres civilitzacions iberes (segle VI aC) donaren aquest nom “Sikara”, que s’ha estès com a “Segarra” a diferents llocs. Aquestes tribus es defensaven situant-se dalt dels turons, on després s’alçaran torres de vigilància o es bastiran fortificacions que aglutinaran uns primers nuclis poblacionals que, més endavant, s’establiran a la Plana.

Dusfort des de Mirambell, veïnats de Calonge. La vista dona una idea de la comarca. AGC, 2025

Els romans obligaren als pobles indígenes a abandonar els seus poblats i a treballar per a ells en les seves construccions, establint-se ells a las “villlae” o vil·les, preludi del mas feudal. Ells aplicaren el nom de “Municipium Sigarrense” a l’entitat administrativa que tenien a Prats de Rei (“Prats de Segarra” fins el segle XV), on s’han trobat sis inscripcions epigràfiques, una funerària i d’altres honorífiques, dos d’elles donen referència de la magistratura i govern romà del “Municipi Segarrensis”, una entitat administrativa de la zona.[1]

Cartell del jaciment trobat sota la pl. de la marededeu del Portal a Prats de Rei. AGC, 2025

Tot plegat s’ha confirmat gràcies a les excavacions arqueològiques que va dur a terme la Universitat de Lleida amb Natàlia Salazar entre 2012 i 2013, i a les dades que es tenien d’altres troballes anteriors, com les monedes amb l’epígraf de “sikara” que es van trobar al segle XVIII i que mostren que, sota la capella de la marededeu del Portal i del carrer Mur, n’hi havia un poblat fortificat iber des dels segles VI-V, al lloc conegut com a “municipium de Sigarra” a l’època romana imperial. A partir d’aquesta muralla, que tindria forma ovalada, i de la villae romana, s’inicià el traçat urbanístic estenent-se vers l’església de Sta. Maria i els camps de la Farinera, el que dona fe de la continuïtat dels hàbitats.

La Farinera, entre el nucli vell i el torrent que segueix el camí ral entre Calaf i Prats

Sobre aquests enclavaments ibers i romans s’aixequen les construccions medievals, primeres esglésies de temps visigots-andalusins, com la mateixa de Santa Maria de Prats de Rei, la de Santa Maria de Veciana i altres properes a Rajadell, com la de Sant Amanç de Viladés, prop d’una antiga vil·la romana, amb una advocació que assenyala la primera cristianització de la zona i la de Monistrolet de Rajadell, amb un nom d’arrel visigot.[2]

Jaciment a Sta. Maria de Veciana, una església molt antiga. AGC, 2025

Documentalment, tenim constància de que en 945, a la donació que fan els comtes Sunyer i Riquilda al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’esmenta, entre altres llocs més propers a Montserrat, el “camp de Segarra” amb l’església de Santa Maria de Prats (de Segarra o de Rei).[3]

Jaciment darrera l’església de Sta. Maria de Prats de Rei. AGC, 2025

Afortunadament és una zona on trobem molts vestigis del passat, ja que ha estat poc envaïda per la industrialització i les urbanitzacions modernes, amb torres de defensa i d’emmagatzematge del gra com la de Vallferosa a Torà o pobles encimbellats a redós dels seus castells, fortificacions d’origen andalusí que van ser aprofitades, amb les seves esglésies, per la conquesta feudal franco-catalana. D’aquesta manera trobem encara molts nuclis poblacionals o veïnats, com Enfesta, Mirambell o Dusfort de Calonge de Segarra, Segur, i molts altres, nuclis amb noms que remeten a aquest canvi de domini feudal, com la Guàrdia Pilosa de Pujalt, així com nombroses ermites i esglésies amb advocacions pròpies de la conquesta franco-catalana, com St. Pere, Sta. Maria, St. Miquel, Sta. Magdalena o St. Martí.

Torre de Vallferosa i església de St. Pere. AGC, 2025

Tot i que Calaf prendrà, a l’època medieval la centralitat ibera-romana de Prats de Segarra (o de Rei), no podem negar que aquesta població ens enamora, amb la Torre Manresana que recorda l’existència de l’antic comtat Manresà i les seves places, fonts i capelles que tanta història amaguen, com la del Portal, la de St. Joan de l’Hospital o la desapareguda (1936) St. Miquel de la Comanda.

Capelleta de St. joan de l’Hospital a Prats de Rei. AGC, 2025

Un passat gloriós que no podem oblidar. I és que en 1126 Ramon Berenguer III i el bisbe de Vic fan donació al patriarca de Jerusalem i a Guerau, prior del Sant Sepulcre, la primera orde religiós-militar en entrar a la Península, de l’església de Prats de Rei, sota el bisbat de Vic, amb les seves sufragaries St. Andreu de la Manresana i Sant Ermengol, sota la jurisdicció del Castell de Miralles, en mans dels Alemany, senyors de Cervelló. El 1141 s’instal·len al convent de Sta. Anna de Barcelona, entre les seves possessions, l’església de Sant Miquel de la comanda a Prats de Rei, de la que ja no en queda res (1939). ​​

Sant Miquel de la Comanda. Foto de 1925 de Salvany

El priorat de Sta. Maria de Riubregós era en mans, llavors, del monestir de Sant Benet del Bages, fundat per la família dels nobles, Sala i Ricarda; el de St. Jaume de Calaf, al lloc on després es bastiria el convent de St. Francesc, pertanyia a la canònica de Sant Vicenç de Cardona i als vescomtes de Cardona; Sta. Cecília tenia l’església de Sta. Maria del Camí, St. Llorenç del Munt, la de Sta. Maria de la Llacuna que va entrar en competència amb la parròquia de Vilademàger (La Llacuna) i Santes Creus, la granja d’Ancosa, el que ens dona una idea de l’important paper que va jugar l’església amb les seves parròquies i els seus monestirs en l’organització de la zona, així com de les riqueses que aquesta generava per als senyors feudals (laics i eclesiàstics).

Priorat Santa Maria de Castellfollit de Riubregós

Coneixem la existència de Deodonades (comunitats semi-religioses de dones que eren al davant de nombroses ermites al segle XIII) a Rajadell (Mas Forn de Sta. Llúcia al Castell de Rajadell i a St. Miquel de la Cirera (nom andalusí que significa far o lluminària) o de Can Maçana. Una comunitat que, com moltes altres, prenc la regla de St. Agustí per a poder seguir amb la seva vida activa atenent malalts o ensenyant i que, malgrat el seu desig i esforços, cap el segle XV desapareixen amb la imposició de la clausura. No tenim documentada la presència de comunitats de dones en l’Alta Anoia, però pensem que algunes advocacions, com la de Sta. Magdalena del Pla (al Soler de Calonge) o la de Sta. Maria del Camí de Veciana, ho indiquen.

Sta. Magdalena del Pla (El Soler, Calonge), actualment refent-se, AGV, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 06/06/2025

Als apassionats per la història i els llocs com “Randy” Javier Aranda


[1] Salazar, Natalia i Rafel, Núria “La fortaleza ibérica de Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos VI aC – VI dC)” (2015). Universitat Lleida.

Salazar, Natalia et al “De Sigarra a Prats de Segarra: noves descobertes arqueològiques al Municipium Sigarrense (els Prats de Rei, Anoia) entre l’ibèric antic i l’edat mitjana” (2016)

[2] Sales, Jordina. Universitat de Barcelona. “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII): els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès (2007).

[3] DDAA Catalunya Romànica, volum XIX, El Penedès i l’Anoia, p. 306

Santa Maria de Valldaura de Olvan i de Manresa

Sta. Maria de Valldaura al Berguedà. AGC, 2025

Valldaura del Berguedà, al lloc antigament conegut com “Favar”, és al terme d’Olvan, però més a prop de La Quar. Un lloc de pas entre el Pirineu (on no n’hi havia frontera als primers segles del primer mil·lenni) i la part central del que avui coneixem Catalunya, terra de conquesta. Els senyors de la Portella, fundadors del monestir benedictí de St. Pere de la Portella de La Quar, tenien el domini feudal d’aquestes terres. Sota aquesta casa es fundà una comunitat femenina al lloc de Favar (després Valldaura). Les dues comunitats, nascudes a principis de l’any 1000, seguiran evolucions diferents. Aquí només parlarem del monestir femení de Valldaura.

El monestir romànic de St. Pere de la Portella a Quar. 2023

La reforma del Cister, iniciada per monjos de la Gran Selva (Tolosa) a finals del segle XI, arriba a Catalunya a mitjans del segle XII, promoguda pel senyor de Montcada, instal·lant-se un grup de monjos, alguns dels quals, cavallers, a Valldaura del Vallès (Cerdanyola), tot i que en poc temps passarà a Santes Creus. L’orde, que neix al servei directe del papat, serà una milícia per a les seves creuades internes, contra els considerats heretges.

Els monestirs cistercencs catalans se situen a dues tipus de frontera: la del sud, vinculada a l’expansió de territoris conquerits a l’islam i la del nord, per on entraven moviments cristians considerats herètics per una església que elimina tot el que no sotmet, com els pobres de Lió o els albigenses o “càtars”, en els que les dones eren una part important en la predicació i celebració.

La marededéu, com aquesta de valldaura era una advocació molt estimada pel Cister. 2025

Les primitives comunitats femenines i algunes mixtes, que havien florit i on les abadesses tenien un pes important, comencen en aquest temps de forta implantació feudal a ser assetjades per una església -i una societat- violenta, jeràrquica i patriarcal. Recolzades per famílies nobles (d’on procedeixen moltes de les dones que en formaven part) i amb uns pactes que s’establien de manera consensuada i lliure, es veuran aviat obligades a acollir-se a una regla per a continuar existint, com l’agustina que permetia una vida més activa.

El Cister neix ja amb una forta misogínia. El fundador, Bernat de Claravall, encarrega en 1147 el control de les comunitats femenines que volien acollir-se al Cister, als canonges regulars de St. Agustí. En 1198 una butlla prohibeix l’entrada de dones al Cister. [1] Tot i així, les comunitats femenines floreixen, sigui per pròpia iniciativa, sigui per imposició, com veurem.

El moviment de renovació benedictina del Cister pretenia seguir una vida més ascètica retornant a la feina manual, per això s’instal·laven a les valls aprofitant capelles, conreus i granges existents i adoptant, moltes comunitats femenines, noms que comencen amb “Vall”. Entre 1158 i 1249 es funden els principals monestirs cistercencs femenins a Catalunya. Valldaura, Valldonzella (1237) i Vallsanta (Guimerà) seran les últimes en acollir-se a l’orde.

Les esglésies del Cister solen ser, com la de Valldaura, rectangulars. 2025

En 1218 una altra butlla limita el nombre de germanes a les ordes reconegudes prohibint noves fundacions femenines i ordenant que visquin del seu propi treball, malgrat que també imposa la clausura. En aquest temps trobem moltes comunitats de “Deodonades” -beguines en Europa- que atenen malalts, evangelitzen en llengua vernacular o ensenyen a nenes tot vivint del seu treball. Però la imposició del claustre i el control a les comunitats de dones per part de bisbes, rectors i abats mascles, les anirà deixant sense mitjans de vida.

Un bon exemple és el de Valldonzella (Collserola), un cenobi femení donat pel bisbe i els seus canonges en 1226 al Cister, sotmetent el monestir femení a l’abat de Santes Creus i als rectors de les parròquies pertinents. El bisbe podia escollir llavors abadessa i l’abat de Santes Creus imposar la seva disciplina o disposar dels seus béns, mentre que els rectors en recollien els delmes. Amb aquestes condicions, moltes dones de la primera comunitat no continuaran.

Sta. Margarida de Valldonzella (Collserola) en estat d’abandó. 2022

En 1231, quan s’edifica la nova capella de Santa Maria de Valldaura que encara avui podem contemplar, els senyors de la Portella demanen la renovació del Cister. En 1237 el Papa aprova l’enviament de germanes del monestir de la Bovera (Guimerà) a tal fi, com solia fer-se. El procés és llarg i dura fins el 1241 quan el bisbe d’Urgell donà el permís. La primera abadessa Centella, rep les primeres monges de Valldaura amb Geralda de Portella al capdavant. Altres famílies nobles de la zona emparentades amb la Portella i/o amb filles a la comunitat, doten el cenobi durant els primers temps. Cal dir que el Cister, des dels monestirs de Poblet i Santes Creus, tenia importants possessions en el Berguedà, una zona de pas, com la Cerdanya, per les pastures i el comerç que el tragí dels ramats generava.

Santa Maria de Valldaura del Berguedà, amb prats per la pastura. 2025

Una dada curiosa és que al patrimoni que ja tenien se li afegeix, en 1243, unes cases a la vila de Berga que havien estat dels Framenors que marxaren. Les comunitats que volien seguir una pobresa total -personal i comunitària- eren llavors sota sospita a l’església, tot i que eren molt populars i recolzades per la Corona d’Aragó. En 1330, quan la meitat de la comunitat de Valldaura es traslladarà a Berga, els framenors retornaran, el que ocasionarà múltiples litigis per un espai que acabarà recloent i tancant a les dones. No serà l’únic conflicte que veurem entre els potents (laics i/o religiosos) pel control territorial, com els que es donaren entre els bisbats d’Urgell i de Vic divisions que, molt probablement, tindrien els seus efectes en la comunitat de dones.

Sobre el portal de Valldaura, junt a la fornícula: lauda sepulcral en record de l’abadessa Sibil.la de Pinós (-1386). 2025

Els trasllats a les ciutats són una constant en les comunitats femenines. La de Valldonzella, en 1269 i per decisió del bisbe, és enviada junt a la porta de St. Antoni, on s’establirà el nou monestir, un lloc d’acollida que comptarà amb la protecció real per poder subsistir malgrat la imposició del claustre. Aquests trasllats forçosos sempre són justificats com a major protecció per a les dones, però si fos així no trobarien tantes reticències per part de les pròpies dones. El cert és que el que es buscava és el control i el tancament, absorbint la gestió i els beneficis del seu patrimoni i de les seves funcions.

Portal de Valldonzella al Raval de Barcelona, 2022

En aquest temps (segle XIV) els bisbes van substituint les comunitats de dones que es cuidaven d’ermites i d’hospitals, on s’acollien pelegrins i s’enterraven els morts, pels clergues beneficiaris dels altars que es limitaran a viure dels rèdits. També Valldaura del Berguedà devia ser lloc d’hostatge pels interessos del Cister. Recordem que a la zona es donaren diversos casos d’heretges condemnats, alguns postmortem sent profanades les seves tombes. Les donacions a les ordes admeses, com les dels predicadors o la del Cister, era una manera de fer-se perdonar l’excomunió.

En 1338 el Conseller de Manresa, Jaume Amargós, un dels iniciadors de la sèquia, els ofereix una casa que havia amb capella (Sant Esperit), hospital i horts prop del portal d’Urgell. Però part de la comunitat decideix seguir a Valldaura, marxant l’altra part a Berga on fundà la comunitat de Sta. Maria Magdalena de Montbenet, fora muralles, on el rei els havia concedit l’ús d’un forn de pa i d’un altre per cuinar. Poc després, en 1347 aquesta comunitat es trasllada a l’interior de la vila, a la casa i església de la comanda de Sant Joan, un lloc “més segur” i on la clausura i el control dels rectors serà més rigorós.

Església de St. Joan a Berga on s’instal·la la comunitat de Montbenet de Valldaura. 2024

En 1398 la comunitat que va quedar a Valldaura, empobrida després de la divisió dels béns i de la pesta, marxa a Manresa a la casa que els havia ofert Jaume Amargós i que ara torna a oferir el seu fill, Bartomeu Amargós, draper (un comerç ric vinculat a la llana). Es torna a donar l’argument de la solitud del lloc i el no poder viure amb la deguda decència. La part de la comunitat que es resistí, claudica després de seixanta anys de litigis i pobresa.

En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura”. També Sta. magdalena de Montbenet de Berga passa a Poblet.

Exvot del segle XVIII de l’església de Valldaura (Manresa, St. Pau al darrera), «Monestirs.cat».

En 1485 s’amplien i refan les muralles, especialment als sectors coneguts com “Les Barreres” i “Arbonés”, entre el portal d’Urgell i el de Sant Francesc, que havien crescut molt. A l’indret on n’hi havia el convent de Valldaura, molt popular entre la gent que hi vivia s’alça un portal i dues torres, en una de les quals es posa una capelleta a la marededeu. Poc després s’edifica una nova església sota l’advocació de Valldaura que serà derruïda en 1897. Després s’edifica una nova sota l’advocació de la marededeu de la Consolació desapareguda a la Guerra Civil. Actualment n’hi ha una parròquia de Santa Maria de Valldaura al carrer Nou de Valldaura.[2]

El carrer de les Barreres enllaça amb el de Talamanca on s’instal·laran les caputxines

Per una altra banda, la imposició definitiva de la clausura després del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert com el de Valldonzella, on es feia posada. La seva implantació va provocar una gran disminució d’aquells «espais de dones» dels segles XI-XIII. Els monestirs dobles que encara perduraven van desaparèixer aleshores. A Catalunya es van perdre catorze de setze monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717, la majoria a finals del segle XV.

Plaça de St. Joan a Berga, reivindicant el record de les dones. 2024

Tot i així, les dones no renuncien a viure d’una manera activa la seva espiritualitat, com les que funden convents d’ensenyament o les que s’acullen a la tercera orde franciscana, com va fer la manresana coneguda com “mare Serafina”, vídua, fundadora del convent de germanes caputxines conegut com “Santa Margarida la reial” a Barcelona. Després de nombroses dificultats, aquest convent s’estableix a Manresa, al carrer Talamanca, on va néixer la mare Serafina i prop de l’antic monestir de Valldaura. Aquesta comunitat, recentment desapareguda, conserva a l’edifici els capitells de l’antic claustre de Valldaura d’Olvan, on trobem un espai conegut com “feixa del claustre”.

«Feixa del claustre» de Sta. Maria de Valldaura a Olvan, AGC, 2025

A les pedres que guarden records de les dones i a qui les recull i les mostra.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez- Miguel. Maig 2025


[1] Tot i que la interpretació és pròpia, la majoria de dades sobre el Cister femení i Valldaura són a: Obiols, Montserrat. “El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi dirigida per Mª Milagros Rivera, UB, 2005

[2] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, “Llibre del convent de Valldaura”, p. 203-207

Dones de la Manresa ignasiana

Foto de portada del llibre: Les ínyigues de Mireia Vila

La “Manresa ignasiana” és un recorregut cultural que intenta seguir les petjades de Sant Ignasi de Loiola a la seva estada en aquesta ciutat, entre finals de març de 1522 i febrer de 1523, tot i que molts elements són part de la tradició més que de la història.

«Manresa ignasiana» a l’entrada de la cova, AGC 2024

A la seva ”autobiografia”, uns records dictats abans de morir que descriuen en tercera persona el seu itinerari interior, no trobem cap esment a “la cova”, el lloc més emblemàtic de la Manresa ignasiana, ni al “rapte”,[1] que dona nom a una capella que sí és important a la història, però per ser l’hospital de Santa Llúcia, documentat des de 1321, on el sant hostatjà. Entre aquestes memòries, la seva correspondència i els testimonis de la canonització, trobem referències dels llocs que Iñigo (serà Ignasi més endavant) trobà i trepitjà, en una etapa decisiva per a la seva trajectòria.

Pont Vell del Cardener, 2024

Farem una ullada a la seva història prèvia.

Iñigo López de Loiola (1491-1556) era el més petit de tretze germans; en morir la seva mare al poc temps, altres dones es faran càrrec de la seva primera educació, com la seva dida i Magdalena de Araoz, esposa del germà gran. Als disset anys el pare l’envia a Arévalo (Àvila) on s’inicia en les arts de la cavalleria, un conjunt que inclou armes, música, política o lleis. En 1521 és ferit a Pamplona. Passà un llarg temps enllitat suportant diverses intervencions per a refer els ossos i altres teixits danyats, fent-se a la idea que ja no podrà ser soldat i meditant sobre la seva vida anterior (gens modèlica, com reconeix). Penedit per la seva implicació en fets conflictius (relacionats amb el joc o els duels) i en alguns delictius en el tracte amb dones (potser violació), decideix viatjar a Terra Santa disposat a deixar enrere el seu passat i a servir a un Senyor més gran.

Portada romànica de la Seu de Manresa, amb una imatge maternal de la marededéu de l’Alba, 2024

Surt en mula des del santuari d’Arantzazu i viatjà cap a Barcelona, on pensava embarcar, passant abans per Montserrat. Als peus de la moreneta deixà l’espasa i es vesteix amb un saial de roba de sac que havia comprat. Aquest vestit era tot un símbol entre els grups que predicaven sense ser reconeguts per la església, per això els “homes del sac”, com se’ls coneixia, eren sovint menystinguts malgrat la seva popularitat. Era el temps en que l’església perseguia els grups que enaltien la pobresa i que, amb una relació propera amb les escriptures, predicaven en llengua vulgar de manera “no reglada”.

A Montserrat, Ignasi descobreix un tipus d’oració “metòdica” que indaga en la coneixença d’un mateix a partir d’imaginar situacions reals i de descobrir els moviments interiors que ens provoquen, el que després concretarà als seus “exercicis espirituals”.[2] Des del temps de convalescència portava una llibreta on anotava les seves reflexions i ara pensava afegir el que havia descobert, a Manresa “on determinà d’estar-se en un hospital uns dies” (Rambla: 51).

Montserrat des de Manresa, ciutat medieval emmurallada, 2024

La tradició explica que en sortir de Montserrat trobà un grup de dones vídues que anaven a Manresa i li ofereixen d’estar-se a l’hospital de Santa Llúcia, del qual una d’elles, Jerònima, era la hospitalera. Agnès Pujol  (1480-1549) –Sagristà o Pasqual pels seus matrimonis- es farà càrrec de la seva alimentació i cura, en aquests dies i fins la seva mort.D’una família de cuireters manresans (els cuireters s’arreplegaven vora Santa Llúcia, fora dels murs inferiors), havia enviudat recentment del segon marit. Mare d’un fill del primer matrimoni amb Joan Sagristà, blanquer (feina també relacionada amb el tractament de la pell), finat als tretze mesos de casar-se, es tornà a casar amb un cotoner igualadí resident a Barcelona, Pere Pasqual, que va morir quatre anys després, deixant a Agnès i al fill d’aquesta, Joan Sagristà Pasqual, prou mitjans de vida, tot i que Agnès va haver de pledejar amb les famílies dels marits. Agnès, acomodada, serà l’amiga fidel amb qui mantindrà una relació d’estima mútua. La vida d’Ignasi resulta molt més apassionant després de llegir el que se sap d’aquestes dones, documentades recentment per Mireia Vila.[3]

Capella i antic hospital de Santa Llúcia, 2024

La primera visió de Manresa seria des del turó on avui en dia es troba la torre de Santa Caterina, on n’hi havia l’església de Sant Cristòfol, amb una comunitat femenina de Deodonades documentada entre mitjans del segle XIII i finals del XV. En 1402 s’hi afegí una Deodonada de Santa Margarida del Pla de Castellgalí. Aquesta comunitat, acollida a la regla de Sant Agustí que permetia una vida activa, es va extingir en 1461, degut a la guerra i potser també a les restriccions sobre les comunitats femenines que, amb la imposició del claustre, veuen disminuir els seus recursos per a sobreviure. En 1502 el Consell de Manresa restaurà la capella de Sant Cristòfol i Santa Caterina. Sant Cristòfol era un sant molt popular en temps de pesta. La capella es va perdre el segle XIX [4].

Al camí ral de Montserrat, a Manresa, Ignasi trobà, com altres viatjants, la creu i la capella de la Mare de Déu de la Guia, patrona de missatgers i traginers. Aquesta capella havia estat fundada en 1503, per Na Magdalena que la manà construir, a prop del Cardener, en memòria del seu marit Antoni Bastardes, per això l’oratori era conegut com de “Na Bastardes”. Aquestes capelles-llocs d’acollida sovint s’establien a banda i banda del riu.

Torre de Sta. Catalina i ermita de la Guía, prop del Cardener, 2024

Des d’aquí, Ignasi es fixaria, com fem nosaltres, en el magnífic entorn natural del rocam, amb les seves balmes al puig de Sant Bartomeu, amb l’església romànica (segle XIII) del mateix nom (avui el Centre Cívic de les Escodines), on s’instal·laran, en 1582, uns frares caputxins (“framenors”) que mantindran litigis amb els jesuïtes per “la cova”.

Sant Bartomeu, avui Centre Cívic de les Escodines, 2025

En travessar el pont romànic (segle XII) sobre el Cardener, trobem la capella gòtica de Sant Marc, del gremi de blanquers, edificada en 1412, quan l’anterior de “Sant Marc i Santa Bàrbara”, ara Sant Pau, va quedar sota el bisbe de Vic. Sembla que Agnès visqué a la capella de Sant Marc-Sant Pau amb Pere Pasqual, el seu fill i dos fillols-aprenents l’any que aparegué Sant Ignasi. Mireia Vila estima que Agnès i Pere podrien ser donats (matrimonis que es feien càrrec d’ermites-hospitals, més acceptats per l’església que les comunitats femenines), però probablement era degut al primer matrimoni amb el blanquer “Sagristà”, nom i ofici suggestius al respecte.

Sant Marc, sota uns horts, prop del riu i la cova, a dalt, 2024

Aquest bonic paisatge era conegut com “Vall de Paradís”. Entre els desnivells d’aquest relleu rocós n’hi havia, com trobem encara, horts que rebrien l’aigua que s’escolava entre les roques i que podien ser recollits amb recs, com trobem entre Sant Pau i les Escodines, fins que arribés la sèquia que duia aigües del Llobregat des de Balsareny (1382), una obra que propicià les manufactures del teixit o de la pell. La Manresa de 1522, era una ciutat que s’anava refent desprès de guerres i epidèmies, gràcies al seu teixit artesanal i comercial.

Placa en record de l’arribada de les aigües del Llobregat, 2024

Després d’estar-se uns dies a l’hospital de Santa Llúcia i donat que la seva estada a Manresa es va allargant, passà uns dies al convent de Sant Domènec (dedicat llavors a Sant Pere màrtir), encarregant-se Agnès Pujol de la seva manutenció amb altres dones com Agnès Caldoliver (Claver) o Miquela Sitjar o de Canyelles, que l’alimenten, el vesteixen, el cuiden quan està malalt i li donen almoina quan capta pels pobres, entre els que reparteix el que rep, tal com feien els “menorets” de Sant Francesc, molt estimats per la gent.

Amb les “les ínyigues”, com se les coneix a Manresa, comença els “exercicis” que connecten la consciència amb la vida quotidiana, un saber propi de dones. Cal tenir en compte que algunes d’elles eren properes a les tendències espirituals de les ordes terciàries. Agnès Pasqual tenia a Barcelona contactes amb erasmistes i lul·listes (Vila: 208).

El Cardener, al fons les Escodines i el camí de les ínyigues cap a Sant Pau, 2024

Els edificis emblemàtics que Iñigo trobà, dintre i fora muralles, mostren la riquesa d’aquesta gran vila que va ser seu d’un bisbat i d’un comtat. La Seu ja s’alçava imponent sobre els murs de la ciutat. La construcció gòtica, iniciada en 1328 ja estava acabada en 1488. A les capelles de la Seu i d’altres edificis religiosos es reunien les confraries dels gremis, en les que normalment no participaven les dones. Els canonges de la Seu no es devien mirar amb bons ulls les prèdiques de Sant Ignasi, donat l’èxit que tenia entre les elles.

Al mig de la ciutat emmurallada, l’església de Sant Miquel, molt antiga, reconstruïda al segle XI fora muralles, al XIV amb la remodelació de les muralles i següents i ennderrocada en 1936, era, com la de Barcelona, el lloc on es celebraven els Consells de la Ciutat. Les ínyigues eren dones benestants situades al nucli vell. La majoria tenien relacions familiars amb artesans que van evolucionant a mercaders amb càrrecs administratius.

La Seu, sobre les balmes naturals i sobre la muralla. 2024

Fora murs, l’ermita de Sant Pau, priorat masculí del Cister en temps de Ignasi. Un dia, caminat vers aquesta ermita, s’assegué vora el riu i allí se li començaren a “obrir els ulls de l’enteniment (…) de manera que li semblava com si fos un altre home i com si tingués un altre intel·lecte que el d’abans” (Rambla: 59). Allí començà a canviar la mirada del ego turmentat per la del beneit mortal que agraeix els dons més preuats que rep, com la vida, l’aigua o la llum. Aquesta experiència li ajudarà a deixar-se portar per la misericòrdia des de l’adaptació a la realitat, una conseqüència serà la de tenir millor cura d’ell mateix per poder estar entre la gent, tal com li anaven indicant les dones i altres persones amb seny. En aquesta època de Manresa, encara no trobem en Ignasi la misogínia que veurem més endavant, potser condicionada per l’església que posava en marxa tota la maquinària de la Contrareforma.

Ermita de Sant Pau, 2025

La seva memòria relata que només a Manresa va trobar una persona “que entrava més endins en les coses espirituals”, “una dona de molta edat i també antiga serventa de Déu” (Rambla: 54 i 64). Podria ser Maria de Santo Domingo (1470-1524), una de les principals “il·luminades” de l’època. Ignasi no diu el nom, potser tenia por de que no s’acceptés el seu programa, molt pròxim a les idees dels il·luminats; no hem d’oblidar que Ignasi, com aquests grups, va ser sotmès a la Inquisició, tot i que ell se’n va sortir. Però, el fet de que aquesta dona fos coneguda com “la beata” i de ser “antiga serventa” sembla indicar que abans tenia unes funcions que ara no en té. Podria ser una dona d’aquelles comunitats que van extingint-se, com les del Císter i moltes altres. En tot cas, veiem que les dones, no només tenen cura de l’Ignasi pobre i malalt, també l’orienten.

Una comunitat cistercenca femenina, provinent de Santa Maria de Valldaura d’Olvan (Berguedà), s’havia instal·lat a Manresa en 1398, al portal d’Urgell, on havia l’església del Sant Esperit i l’hospital fundat pel conseller Jaume Amargós que va cedir aquest indret en 1338 a la comunitat de Valldaura, venint, finalment, seixanta anys després amb el mateix oferiment fet pel draper Bartomeu Amargós, fill d’en Jaume. En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura” (Sarret, 203-207).

Endemés del de Santa Llúcia o “l’hospital inferior”, dedicat als malats, Manresa tenia el de Sant Andreu o “de dalt”, conegut des de 1260, al camí cap a Berga i de Vic, més gran que el de Santa Llúcia, ja que el 1420 comptava amb 15 llits i dedicat als viatgers. També n’hi havia un hospital de mesells amb la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer (1292), on s’instal·larà, en 1322, una comunitat clarissa que també anirà disminuint. És en aquest any, 1322, quan la dona Berengària, vídua de Ramon Metge, ven als consellers una peça de terra per l’hospital de malalts que limita amb el Cardener. Aquest hospital va ser atès per deodonats (matrimonis) i després ermitans (Sarret: 208-209).

Porta de Santa Clara, avui hospital, 2025

Sant Ignasi passava per Santa Clara de camí d’una altra ermita molt antiga: Santa Maria de la Salut o de Viladordis, al costat d’un mas conegut des del segle X. En Viladordis va estar a punt de morir d’inanició després d’una profunda crisis, de nou van ser les dones les que el van buscar i el van recollir, cuidant-lo fins que es va refer. Dels testimonis dels processos destaquem la concreció amb que aquestes dones o els seus descendents expliquen les tècniques d’atenció al malalt. Unes dones que, malgrat el vestit de sac van detectar que venia de bon llinatge en observar les seves mans.

Viladordis, 2021

En aquest cas va passar uns dies a la casa dels Amigant, prop del convent del Carme, acollit per la matriarca Àngela Seguí. Els descendents d’aquesta família, molt religiosa, erigiran aquí la  capella de “Sant Ignasi malalt” i promocionaran altres indrets manresans, com la cova.

A l’hivern, abans de sortir cap a Barcelona, caigué de nou “malalt d’una malaltia greu i la ciutat, per a tenir-ne cura, l’aposentà a casa del pare d’un tal Ferrera”, fixem-nos que al noi se’l coneix per l’atribut femení de la mare. Allí l’assistiren i, “com que moltes senyores distingides ja li eren devotes, a la nit venien a vetllar-lo”. Quan es recuperà, davant de la seva feblesa i de la cruesa de l’hivern manresà, “l’obligaren a vestir-se calçar-se i cobrir-se el cap” (Rambla: 62).

Agnès Pujol, l’acollirà a la seva casa de Barcelona il’ajudarà a establir nous contactes, com Isabel Roser, que va professar com a jesuïta, tot i que després de dos anys Sant Ignasi es va fer enrere i Roser passarà al convent de la tercera orde clarissa de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona.

Com a reconeixement a les dones que l’acompanyaren, s’ha batejat el camí que mena al “pou de llum” (una obra artística al lloc on Sant Ignasi es va transformar) des de la Font de Llops de Sant Pau, com camí de les Ínyigues.

Camí de les ínyigues entre Sant Pau i les Escodines, 2025

Hem vist que la Manresa del segle XVI era una ciutat dinàmica amb un teixit social femení potent. Ens hem fixat en les dones que van atendre el pelegrí, malalt i desorientat, deixant constància, per contraposició, de la eliminació o reclusió sistemàtica dels grups de dones per part de les institucions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-03-2025

A les dones que tenen cura dels seus propers


[1] Rambla, Josep Mª, sj. (traducció i comentari) “El pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola”, ed. Claret, 1983, p.25-30 i 51-64. 

[2] Riera, Francesc, sj. (2017) “Immersió en la Manresa ignasiana. Sis contemplacions”. Cristianisme i Justícia, quadern 83.

[3] Mireia Vila Cortina (2019). Les Ìnyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa. Zenobita, ed.

[4] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, p. 199-202

Santa Àgueda del castell de Gaià al Bages

Santa Àgueda de Gaià, dalt del turó on són les restes del castell. AGC, 2022

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles dalt d’un serrat, entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda”, on es va bastir una ermita moderna. Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda.

Turó de Gaià, 2022

Santa Àgueda de Catània (Sicília) és una figura martirial considerada advocada de les dones, també de les anomenades “bruixes”. El seu culte va prendre el relleu a les festes matronals romanes. És invocada contra el mal de pit, patrona de les infermeres i protectora contra les tempestes.

El dia de Santa Àgueda (5 de febrer) és un autèntic “dia de les dones” que es celebra a molts indrets de la península invertint els papers tradicionals, sent elles les que prenen les iniciatives i manen. Lliures de les feines domèstiques, dediquen el dia a la festa en les que no poden (o no podien) participar els homes. A Catalunya es celebra principalment a terres de Lleida o de Tarragona, però també a pobles com Prats de Lluçanès.

Marededéu de Gaià, 2022

A Gaià l’ermita té connexió visual amb el comunidor bastit el segle XVI junt a l’església de Santa Maria (del segle XVII sobre una anterior molt antiga). Si des d’aquest quadrilàter els clergues beneïen la població als quatre vents, des de dalt del turó el poble deixa  que la protecció femenina s’escampi arreu. És una mostra de com la religió mai ha acabat amb les creences ancestrals.

Comunidor de Gaià, 2022

Sota mateix de l’ermita, uns blocs de pedra assenyalen les restes del castell medieva, que antigament seria, probablement, una fortalesa ibera. A peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera. “Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”

Restes del primitiu castell-poblat de Gaià, 2022

Les restes arqueològiques trobades en una prospecció de 2002 mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí, trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Camí amb grans blocs de pedra a les vores. 2022

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval a l’entorn del segle X, quan ja el tenim documentat, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge. Com a bon lloc de vigilància i comunicació, seria ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roca foradada al turó de Gaià, 2022

El terme “Monistrol”, de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dita també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica-mossàrab que introdueixen el cristianisme i dels que trobem evidència en els noms, com el proper castell de la Cirera (avui mas Sacirera) a Sant Feliu Sasserra (a la comarca del Lluçanès tot i que està adscrit al Bages) i en alguna pedra que hauria pogut ser l’altar de la primitiva capella del castell.

Sant Pere de la Roca o de «les cigales» de Gaià. 2022

Una altra capella romànica, Sant Jordi de Lloberes, documentada en 1053 quan tenia al costat una torre de defensa anomenada “Turrionada”, ens mostra com és d’emblemàtic aquest lloc de Gaià, ja que és una de les primeres mencions catalanes al patró Sant Jordi.

Sant Jordi de Lloberes, mencionat al segle XI, 2022

Serà un castell termenat que, a més del terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i de St. Miquel de Terradelles i part de St. Feliu Sasserra.

El trobem documentat en 936 com aCastro Gaiano in Matamala” (casa i veïnat de Gaià). Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Restes del castell de Gaià, 2022

Al segle xiii, per concessió reial, el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.[2]

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Santa Maria de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel comerç i el mercat.

Santa Maria de Gaià des del turó, 2022

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel.

Abril-2022, revisat i ampliat en 2025

Als i a les que mantenen cuidats els indrets històrics-rurals.


[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] En Gombrèn o Gombreny (també anomenat Montgrony) Alt Ter

Pont de Cabrianes, entre el pont trencat i el pont vell del Llobregat

El riu Llobregat a Sallent. Aiguamolls prop del nucli de Cabrianes. AGC, 2021

Cabrianes és una entitat de Sallent, a una plana del riu Llobregat prop de l’espai d’aiguamolls coneguts com “La Corbatera”.

El pont de Cabrianes, també conegut com el “pont trencat del Llobregat”, està una mica més avall, entre Sallent i St. Fruitós del Bages, al que pertany.

Del primitiu pont romànic del segle XI encara queden alguns vestigis. Es devia refer el segle XIV, i a principis del segle XX es va alçar un de nou, en fer una carretera. Enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939, encara podem veure dos pilars sencers, amb la seva arcada, i un altre pilar mig destruït.

El pont de Cabrianes o «pont trencat del Llobregat», 2021

Però El Pont de Cabrianes és el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret. A l’Edat Mitjana ja es coneixia aquest lloc, doncs era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.

Pont de Cabrianes, antiga colònia tèxtil. 2021

Al nucli de El Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX,  l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren, a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…, malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.

St. Jaume de El Pont de Cabrianes i Can Bertran, 2021

La casa Gran o mas de la família Bertran va ser venuda als anys 80 i els nous propietaris la van convertir en restaurant. Els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església del mateix nom, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.

Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia trobem la desertització humana i el deteriorament dels edificis, però, si mirem amb atenció, veiem com la natura segueix el seu propi camí i, gràcies a les històries que altres van recollir, podrem sentir les veus que reclamen el nostre re-coneixement.

La imponent església s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera. Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren l’advocació de la que havia estat parroquial antigament, Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII bastida sobre una anterior del segle X, a la que pertanyia el nucli de Pont de Cabrianes.

St. Jaume de El Pont de Cabrianes, 2021

El pedrís d’Olzinelles apareix documentat el 978 en una butlla papal al bisbe Fruia de Vic sobre les delimitacions de Santa Maria de Manresa. L’ermita, en greu estat d’abandonament, es troba junt al mas del mateix nom. Tot el conjunt amenaça esfondrament tot i ser un bé protegit.

L’església de Sant Jaume d’Olzinelles, com a tal, és documentada el 1086 quan Bernat Bernat empenyora a Folc Amalric la meitat d’un alou que hi tenia. L’altra meitat de l’església, amb la sagrera, terres i vinyes, l’havia donat a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Posteriorment la propietat es repartirà entre aquest monestir i Sant Benet del Bages.

St. Jaume d’Olzinelles, 2021

Més avall hi ha el “Pont Vell de Navarcles” conegut com “Pont de la fàbrica vermella”, ja que està al costat d’un recinte industrial arrebossat amb pintura d’aquest color.

Tot i que també està a Sant Fruitós se’l coneix com “de Navarcles” ja que, bàsicament, el van fer, entre finals del segle XVIII i principis del XIX els treballadors d’aquesta fàbrica, majorment navarclins i probablement sobre un anterior, ja que l’antiga fàbrica tèxtil, avui un recinte que allotja diverses indústries, havia estat aixecada sobre les restes d’un antic molí que aprofitava la resclosa del riu. És la història que sovint trobem de l’aprofitament de la força de les aigües. Aquest pont, tot i que també va ser volat per les forces republicanes es va poder reconstruir en 1946. Actualment no es permet el tràfic rodat.

Pont vell de Navarcles a St. Fruitòs del Bages, 2021

Als documents del segle X apareix un pont mencionat diverses vegades al costat de Navarcles, al Llobregat, el que ens mostra que la referència d’aquest pas és molt antiga i que alguns llocs propers, que actualment quasi són a l’oblit, jugaven un paper important a les xarxes medievals. Aquestes són algunes de les referències[1]:

El 940 una dona, Quintol, ven als esposos Gonderic i Ermessenda dues peces de terra a l’Angle (actual St. Fruitós del Bages), a Montpeità. El 950 aquest matrimoni permuta amb Sala (senyor feudal de la comarca que fundarà, amb la seva família, el monestir de Sant Benet de Bages) terra al mateix lloc de Montpeità per terra que Sala tenia al costat de Sant Iscle (del Bages). En aquest document s’especifiquen les afrontacions: el riu Llobregat a l’est, el pont al sud, Montpeità a l’oest i terra de Quixilo Deodicada al nord.

El Llobregat des de les Brucardes, 2024

El 965 i el 966 trobem dues donacions al monestir de Sant Benet (que serà consagrat el 972) d’uns alous a Navarcles, al costat del riu Llobregat, al pont i  el 971 dues dones, Eló i Guilla, venen a Sunyer terra al terme de Navarcles al pont al costat del riu Llobregat.

Amb aquestes dades veiem com les dones actuen amb el seu propi nom al segle X i l’antiguitat dels llocs propers, com aquest de Montpeità, al lloc conegut com les Brucardes, entre Sant Fruitós i el Llobregat, un lloc de gran valor històric amb l’ermita de Sant Valentí, associada al mas Brocard, documentat des del segle XII, on es conreava la vinya o les restes trobades a prop del que queda de l’ermita de Sant Onofre que indiquen que aquesta seria la primera església del que s’anomenava la “vila de Sant Benet”.

Restes de l’ermita de St. Onofre, sota del «pont de Navarcles» i prop de St. Benet del Bages. 2022

Una mica més amunt, al lloc conegut com la Vall dels Horts, es troben les ruïnes de Sant Genís, capella documentada des del segle XI, on s’han trobat dues tombes excavades en pedra que deurien ser del segle X aproximadament, i tres forats perforats que podrien haver estat utilitzats com a dipòsits d’aigua. Aquesta ermita pertanyé al monestir de Ripoll el qual tingué conflictes amb el de Sant Benet. El 1685 Sant Genís serà sufragaria de Sant Jaume d’Olzinelles.

Tombes de St. Genís de la Vall dels Horts, 2024

I així acabem el nostre recorregut circular per uns terrenys i una història que ens remet a tot el que els humans i la mateixa natura han fet, des-fet i re-fet.

Sallent des de St. Genís, mas de les Oliveres al fons, 2022

Uns llocs prop del Llobregat, que cal preservar pel millor coneixement de la nostra història.

Als emprenedors que respecten el paisatge i la història

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 2021, revisat i refet en 2025


[1] Tots els documents són de la tesi de 2012 de Joan Salvadó i Montoriol: “El monestir benedictí de Sant Benet del Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles X-XI”. Universitat de Lleida.

Calaf, un castell, un mercat i un rentador.

Castell de Calaf, AGC, gener, 2025

Calaf és una antiga vila situada al nord de l’Anoia, a la comarca natural coneguda com l’Alta Segarra, un territori de la Catalunya Central entre els rius Segre, a una banda, i l’Anoia i el Llobregat a l’altra.

Foto d’internet

El seu nom, d’origen andalusí, podria derivar d’un prenom masculí àrab, Khalaf (successor de…), d’un nom propi amazic (berber), Halaf o, més probablement, respondre a un nom comú, com el de “qal’a”, que significa “castell” (Miquel Barceló)[1], un lloc de defensa i recaptació, com així ha estat durant segles.

Escut de Ca-laf (Ca s’interpreta com «can» o gos), 2025

Quan comencem a tenir documentació (segles X-XI) trobem que la propietat, està repartida entre els comtes i l’església, amb les seves disputes i els seus efímers acords. Per una banda, el poderós bisbe Oliva i St. Pere de Vic, que estableix al levita Guillem de Mediona o de Oló en 1015, donant el nom a l’església del castell (St. Pere)[2] i per l’altra, els vescomtes de Cardona, sota el bisbe d’Urgell, als que els comtes havien “venut” en 998 l’ampli terme de Castelltallat (Sant Mateu del Bages) que incloïa part de la Segarra amb Calaf.[3]

Restes del castell de Castelltallat a St. Mateu del Bages, amb un observatori, donat el seu emplaçament. 2022

En 1038 s’arriba a un acord: el bisbe de Vic tindrà la potestat eminent sobre el castell i terme de Calaf i els vescomtes de Cardona el domini útil amb el dret d’establir els seus castlans, a canvi d’un cens sobre la sal de Cardona i d’una refecció que aquests vescomtes farien al bisbe i a tots els clergues de la Seu de Vic en Pasqua. És el temps del feudalisme, dels múltiples censos que acaben pagant els de baix, sotmesos a tots els senyors. En 1252 es substituirà aquest pagament en espècies i vassallatge, per diners.

St. Vicenç Cardona, 2022

En aquest temps (segles XII-XIII) Calaf té moneda pròpia encunyada pels vescomtes de Cardona que arriba a estendre’s a Manresa, comtat on manava el bisbe de Vic, que impedeix la circulació d’aquesta.

Una moneda implica la existència d’un mercat, el lloc més emblemàtic d’aquesta població, ja que una llegenda d’Apel·les Mestre (Barcelona, 1854-1936) donarà origen a la expressió “semblar un mercat de Calaf”, un lloc on tothom parla i crida alhora i ningú s’entén. Cert que això passa en tots els racons del món, però, si ens passegem per la vila i la seva placeta anomenada “plaça Gran” o “Major” i antigament, “del Mercat”, encara amb els seus porxos i amb rètols que ens fan viatjar al passat, ens podem imaginar, enmig del silenci d’un dia qualsevol, aquells sorolls propis d’un “mercat de Calaf”.

Els porxos de l’antic mercat de Calaf des del carrer del Carme. 2025

En una donació testamentària de 1226 s’esmenta la donació d’unes cases que el testador tenia a la vila i d’altres, al “mercadet de Calaf”, el que porta a pensar que la placeta del mercat era, llavors, fora del clos emmurallat.

L’únic portal d’una primera muralla que es conserva es el de l’antic Hospital, als peus del Castell que, dedicat a St. Francesc d’Assis, acollia malats i vells de la vila, així com vianants pobres i pelegrins. En 1884 una congregació carmelita convertí l’edifici, avui centre social, en escola.

Torre de la muralla i portal del Hospital, 2025

A les afores de la primitiva vila trobem el portal de la Xuriguera o de Cal Cadiraire, en mal estat.[4] A la plaça Gran trobem, reformat, l’antic portal de la Vall o del Carme entre aquest antic carrer i la plaça del mercat. En aquesta plaça n’hi havia, fins a principis del segle XX, una bassa que es proveïa d’aigua subterrània, tot i que no era de bona qualitat.

Portal de la Xuriguerra, 2025

Al segle XIV es donen nous conflictes entre els reis i els vescomtes de Cardona per la fira de Calaf que aquests autoritzaren a la vila en 1313, a despit de les queixes dels igualadins i a canvi dels guanys pactats.[5] Des de 1375, fins les desamortitzacions del segle XIX, el castell forma part de la família vescomtal de Cardona.

Malgrat les epidèmies, els conflictes i la devastació de les guerres, el mercat català, a Calaf com a altres llocs, s’expandeix per terres veïnes i, aviat, pel Mediterrani el que donarà nous recursos a les poblacions i a la seva gent. Potser no s’ha estudiat prou el que van representar els mercaders per a la vida de pobles i ciutats, una tasca pendent.

Antiga botiga als porxos de la Plaça Gran, 2025

La comunitat canonical de St. Vicenç de Cardona tindrà la potestat de l’antic priorat i després col·legiata de St. Jaume de Calaf més de set segles. Sant Pere del Castell, primera parròquia del municipi quedarà com a sufragaria d’aquest priorat, que podia escollir el capellà.

Antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, després convent de St. Francesc. 2025

A partir del segle XVI aquestes comunitats es van secularitzant, degut a la relaxació provocada per la bona vida que donava el ser clergues beneficiats, però els beneficis es mantenen durant molt més temps.

L’actual església de St. Jaume de Calaf es va construir en 1639 sobre una més antiga dedicada a Sant Miquel (1356). Aquí van anar passant els canonges secularitzats exercint les funcions parroquials. Sant Pere del castell, molt malmesa després de la Guerra de Successió es va desplomar en 1781.

L’actual esglèsia de St. Jaume de Calaf des del castell, 2025

Una comunicat de frares menors de Sant Francesc, que eren a la vila des de 1696, es va instal·lar a la col·legiata en 1729. Les crisis i guerres han deixat l’edifici com ara el podem veure, esperant una restauració.

El diccionari de Madoz deia en 1848 d’aquest lloc: “hay un convento que fue de frailes, y en él una noria abundante de buenas aguas”.[6] Y és que l’aigua és el principal element per establir-se i les excavacions arqueològiques realitzades demostren la continuïtat d’hàbitats al lloc des del neolític.

La font de St. Jaume sota la torre d’aigua. 2025

Avui encara podem contemplar les restes de l’antic rentador del segle XVIII i la torre amb molí de vent de 1894. Als seus peus n’hi ha la font de St. Jaume, de la mateixa època que el rentador.

Tot i la bellesa del paratge, pensant en les rentadores, ens fem eco del anàlisis del doctor d’Ignasi de Llorens i Gallard (La Seu d’Urgell, 1851 – Barcelona, 1913) que va exercir a la Seu i a Calaf i va escriure les seves respectives “Topografía médica” per a la Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.[7] A la de Calaf, de 1904, trobem sobre el rentador:

» A un kilómetro de Calaf, contiguo al antiguo camino de Prats de Rey, se halla instalado el lavadero público que, por no reunir condición alguna aceptable, ni siquiera tiene la de proximidad. Hallase construido en una hondonada del terreno, sin cobertizo que resguarde a las lavanderas del sol y de la lluvia, con un solo aljibe sin altura alguna, de manera que, para lavar la ropa, las mujeres tienen que hacerlo de rodillas y con el cuerpo inclinado hacia el fondo del aljibe, lo cual resulta penoso en extremo. En dicho aljibe se lavan todas las ropas, lo mismo las sucias y contaminadas de viruela, tifus, difteria, sarampión, etc., que las que proceden de gentes sanas. Esto es muy peligroso y no dudamos que la filiación de algunos contagios debe hallarse en este inmundo lavadero.
Si malo es el lavadero, peor es la manera de practicar el lavado de la ropa. Aquí no hay desinfección previa de las ropas procedentes de enfermos afectos de males infectos –contagiosos, ni purificación alguna del aljibe después de lavadas aquellas.
Es menester que el Municipio construía el depósito del agua destinada al lavado, a una altura suficiente, para que las mujeres puedan lavar en pie: procurar construir dos aljibes más pequeños, destinados exclusivamente a la desinfección previa de las ropas contaminadas, construir cobertizos que resguarden a las lavanderas y procurar que todos los días se renueve el agua. Así evitaran en primer lugar, el hedor que despide el actual lavadero, en segundo lugar, evitara el contagio de las enfermedades infectivas y, por último, hará un bien a las lavanderas, que son, generalmente, las primeras víctimas de tamaño abandono higiénico”.[8]

Rentador de Calaf, prop del convent de St. Francesc, antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, 2025

A les dones, que s’han deixat la salut en feines com el rentar a mà i a les persones que han parat atenció per buscar solucions, com aquest metge.

Maria Àngels García-Carpintero, 21/01/2025


[1] A: Bramon, Dolors (2013). Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat. Lleida: Pagés, ed., p. 110, nota 21.

[2] Catalunya Romànica, vol. XIX, Penedès-Anoia, p. 389-392

[3] Masnou i Pratdesaba, Josep M. “La Celebració de la refecció pasqual a la Catedral de Vic (1038-1252)”. Miscel·lània litúrgica catalana, no. 22, p. 203-217, https://raco.cat/index.php/Miscellania/article/view/311423.

[4] Riu i Saiz, A., “Noms dels carrers i places de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 37-47.

[5] Mas i Parés, J. “Història del mercat i la fira de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 29-33.

[6] Pladeval, Antoni, “L’antic priorat, i després col·legiata, de Sant Jaume de Calaf” A: DDAA (2015). L’Alta Segarra a la història. Recull d’articles amb motiu del mil·lenari de Calaf, p. 11-25

[7] Ustrell i Torrent, Josep Maria , 1953-. “Topografia mèdica de Calaf, del Dr. Ignacio de Lloréns y Gallard (1904)”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, vol. 70, pp. 129-38, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/347580.

[8] https://do.diba.cat/data/ct/patrimonicultural/detall/42283 https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-rentador-0