Els Jordana de Segur, en nom de la mare, del cavaller o de l’aigua

Molí de Roda de Segur, 2025

De la comarca natural -no administrativa- de la “Alta Segarra”, amb poblacions de l’Alta Anoia, La Segarra, el Bages o el Solsonès, colonitzada als inicis del primer mil·lenni des d’Osona, Berguedà o el mateix Bages, ja en van parlar a un article anterior.[1]

Can Santdiumenge, antiga «casa Jordana», junt al castell de Segur, 2025

També del castell de Segur de Veciana i de la casa del costat, Can Santdiumenge, “antiga casa Jordana”, que vam poder visitar gràcies a la amabilitat dels seus actuals propietaris.[2]

El nom de Jordana, gens freqüent a la documentació medieval, va motivar la meva curiositat que, juntament amb l’interès del Sr. Alfonso Gómez Jordana, per conèixer els orígens del seu cognom familiar, ha donat lloc a aquesta recerca sobre un enclavament històric del que encara queden vestigis.

Els Jordana dels que es fa esment a partir del segle XIV a Segur i a la vila de Sant Martí de Sesgueioles, van ser masovers durant segles del mas Pereres o “Pereres del Pla”, avui “Casal de Sant Martí”, propietat dels salesians, sobre el Molí de Roda de Segur, abans conegut com a molí Sobirà o “molins de Segur”.

Casal de la Salle edificat sobre l’antic mas Pereres, 2025

El topònim “Pereres” o “Pareres”, podria referir-se a “paraires”, de fet alguns familiars d’aquests masovers es van fer paraires al segle XVIII a Sant Martí de Sesgueioles, on trobem una tradició industrial manufacturera en el sector tèxtil des del segle XIV,[3] però el mas “Pereres” és conegut des del segle XI, quan els topònims solien fer referència al relleu.

El mas “Pereres” és citat com a tal a partir del segle XII. Anteriorment (1060 i 1078), el topònim que apareix al lloc és el de Parietes tortuoses o tortes sota el tossal de la Portella.[4] El terme “parietes[5] es refereix a murs antics, potser indica els revolts que fa la riera de Pereres en trobar-se amb la riera Gran, principal afluent del riu Anoia, on està el Molí de la Roda, que va ser també casa senyorial de la baronia.

Revolt a la riera junt el Molí de la Roda

Aquests primers esments apareixen en documents vinculats als vescomtes d’Osona-Cardona, que tindran el domini principal a la zona. Sota els senyors principals s’estableixen els castlans, com els Boixadors (al terme de Llavinera) o els Segur. Aquests adquireixen cognoms locals tot jurant fidelitat en un sistema de vassallatge piramidal com és el feudal. L’església, amb el bisbat de Vic en aquesta zona nord de l’Anoia i amb diversos monestirs i institucions religioses, tindrà també els seus dominis, establint plets i aliances. Els llinatges nobiliaris aniran variant de cognom en funció de les seves aliances.

El Castell de Boixadors i l’església de Sant Pere, 2024

En 1094 Folc Guillem i Sicarda donen a la canònica de Santa Maria de l’Estany, una institució sota el bisbat de Vic encarregada d’implantar la reforma gregoriana entre el clergat, un alou sota el tossal de la Portella que limitava amb el castell i l’església de Sant Salvador de Miralles, el “cucono” (molí a la riera Gran) a ponent i la “porta Espana” o Portella al nord, amb cases, terres i un celler, juntament amb el seu fill, per tal que es pugui fer canonge.[6] Un celler indica que aquest lloc, conegut com Pereres a partir de segle XII, seria un mas amb una torre de vigilància on es guardaria el gra i es vigilaria la zona per a protegir el lloc dels molins de Segur, després dels Calders. A l’interior del reformat casal es conserva un celler de doble arcada.

Celler de l’antic mas Pereres, foto: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural de Vecians

En 1157 el bisbe de Vic donà a la canònica de l’Estany el domini dels “molins de Segur” endemés dels llocs de l’Astor, Vilamajor, Prats de Segarra (després del rei), Durban i el mas de Viure (Biure o Benviure, un lloc molt antic).

El 1172 Berenguer de Boixadors i la seva esposa Dolça donen a la mateixa canònica el mas de Pereres. Els seus successors confirmaran la donació, però els Calders (successors dels Segur)  litigaran per aquestes propietats fins que el bisbe de Vic reconegui els Calders com a senyors dels masos de Pereres, Pous i Puigcabot en 1245.

Mapa amb les propietats de l’Estany. Santa Maria de l’Estany, 2023

Aquell mateix any Jaume I confirma les franqueses a la vila de Sant Martí de Sesgueioles amb el castell de Vilallonga i l’ermita de Sant Valentí que eren sota els senyors de Castellar (Aguilar de Segarra). I és que en temps de lluites i conquestes els comtes-reis afavoreixen els cavallers que participen a les batalles amb les seves hosts i a les famílies que les mantenen, mentre donen “privilegis” a les poblacions ben comunicades on s’establien els mercats. Els castlans de Villalonga seran els senyors d’un lloc que durà el seu nom.

Ermita de Sant Valentí, prop de les runes del castell de Villalonga i d’una antiga necrópolis, 2024

Establert l’origen del nom del mas Pereres, en unes “Parietes tortes” que formarien part del relleu de la riera Gran i potser de les obres fetes per civilitzacions anteriors, ens queda trobar l’origen dels Jordana de Segur.

Jordà fa referència al riu Jordà (de Jordània) on, segons la tradició, va ser batejat l’hebreu Jesús per Joan Baptista, per això aquest topònim apareix sovint vinculat a fonts i a cursos d’aigua. És un nom no freqüent, però sí estimat per la nova conquesta cristiana, com l’advocació de Sant Martí. Guillem II de Berga, Cerdanya i Conflent (1070-Trípoli, 1109) s’afegirà el cognom “Jordà” en ser batejat o re-batejat a les aigües del riu Jordà, en la nefasta experiència de les croades. També el seu parent, Alfons “Jordà”, segon fill de Ramon, comte de Tolosa i de Elvira de Castella, durà aquest renom.

Santa Maria de les «dolles» (nom que prové dels dolls d’aigua que tenia el molí de Roda de Segur), única font d’aigua pels seus habitants durant segles. 2025

Podria derivar el cognom Jordana del cavaller Guillem? Podria, donat que la casa de Cerdanya tenia, a les primeries, el castell de Pujalt, però pensem que difícilment s’hauria transformat en femení, més aviat derivaria en “Jordans”.

Aquest topònim també s’aplica altres elements del relleu, com la muntanya de Jordà, a la serra de Miramar, entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà, o la mateixa “fageda de Jordà” que pren el nom del “Puig Jordà”. Els topònims provoquen antropònims i podria ser que els Jordana de Segur provingueren de la Conca de Barberà, no massa lluny, però seria estrany que, venint de fora, tinguessin una posició tan rellevant a no ser que fossin cavallers.

«Font del lleó» al molí de la Roda que sembla un cavaller amb el seu escut, 2025

Com a nom de dona coneixem a Jordana dels Castellet, filla de Bernat Otger i de Guisla, casada amb Arnau de Santmartí i mare de Jordà de Santmartí (-1167), que va afegir a les seves possessions inicials en Olèrdola, Eramprunyà i Montbui (Vallés Oriental), les de Castellet (Castellet i la Gornal) que li va transmetre, juntament amb el nom, la seva mare. Entre 1112 i 1118 Jordà de Santmartí jurà fidelitat als comtes Ramon Berenguer III i Dolça, com a fill de Jordana (la filiació materna és l’única segura sobre la que es podia jurar).[7]   

Als documents de l’Estany, a la mateixa època, trobem una altra Jordana esposa de Bernat Pere que signa una permuta en 1133 d’un alou a Vacarisses, que fa el seu cunyat, Arnau Pere, amb l’abat de la canònica. En 1142 aquesta Jordana, amb la seva família, lliuren un dels fills, Berenguer, com a futur canonge i la meitat de les seves propietats a canvi de ser enterrats a sagrat.[8] Finalment, en 1144, Jordana fa testament repartint els seus béns de lliure disposició (la majoria a Osona) entre Santa Maria de l’Estany (la tercera part) i les ordes militars i altres institucions eclesiàstiques, deixant com a usufructuari el seu espòs. El testament és jurat sobre l’altar de Sant Joan de Sant Pere de Vic.[9] Una altra Jordana, esposa de Pere de Vilar, donà en 1143 a l’Estany uns alous a Caselles (Camps, Fonollosa) que tenien per Bernat de Rocafort.[10]

Totes aquestes Jordanes podrien haver iniciat el nom dels Jordana del mas Pereres, però no hem trobat com. Les genealogies de les dones tenen moltes llacunes i són difícils de seguir. A partir dels segles XIV-XV ja tenim documents que parlen dels Jordana, gràcies a la tasca de Mn. Mirambell Giol (1761-1822) que els va recollir a la parròquia de Sant Martí de Sesgueioles.

Mapa dibuixat per Mn. Mirambell i publicat per la Universitat de Cervera en 1798

En 1407 Guillem Jordana, del mas Pereres, de la parròquia de Santa Maria de Segur, signa un deute amb un jueu de Calaf i en 1408, signa un altre com a jurat de Sant Martí de Sesgueioles. Els jurats eren representants locals, és a dir, propietaris respectats i reconeguts. En 1454 Bartomeu Jordana reconeix tenir diferents propietats junt al castell de Segur i prop de Sant Salvador de Miralles per Santa Maria de l’Estany. Encara ara trobem “les casetes d’en Jordana”, prop dels corrals dels barons de Segur.

Bassa prop dels «corrals» de Segur, 2025

Si els Jordana van seguir un camí paral·lel als Villalonga i a moltes altres cases, serien els castlans del castell Segur, a l’antiga casa Jordana compartint mur amb el castell, tenint també el mas Pereres, com a part de les propietats de la baronia. L’inici podria haver estat en 1245 amb les concessions de Jaume I. De fet trobem, associats a Jaume I, alguns topònims com “Jordà” o “Jordana”:

  • A Castelló, a una zona per on passava la Via Augusta, Jaume I estableix el mas de Jordà a la serra que anomenarà “Galceran”, abans Valimanya.
  • A Montgat i Tiana trobem també associats els noms de Galceran i Can Jordana amb una ermita de Sant Martí (abans Santa Susanna).
  • A  Mallorca tenim Son Jordà a Sencelles, un lloc amb un important pou al centre de l’Illa on n’hi havia hagut civilitzacions antigues i es van fer obres sota domini musulmà, donat per Jaume I a la casa de Bearn.
Resclosa de pedra junt el Molí de Roda, 2025

Pensem que els Jordana, més enllà de l’origen entre les famílies dels cavallers-castlans, i malgrat que una línia d’ells van fer de masovers del mas Pereres, gairebé fins la compra per part de la Salle, serien terratinents locals que a partir dels segles XIV-XV  evolucionarien amb càrrecs administratius vinculats a les finances i al comerç, dispersant-se per altres contrades.

Façana de la part més senyorial del Molí de Roda, 2025

Entreveient la funció de castlans com el seu probable origen, no hem pogut determinar si el nom de la casa Jordana estaria fonamentat en alguna dona amb aquest nom (no és molt habitual, però algunes cases determinaven que es mantingués el cognom, encara que fos una dona la que ho portés) o si hauria estat donat, en temps de Jaume I, associat a l’important doll d’aigua que a Segur s’obtenia i/o al paper dels cavallers.

El cavaller i l’aigua, un bé preuat del que tenien cura les dones. AGC, 2025

Els temes no resolts són portes obertes a noves recerques.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 01/09/2025

A la memòria de les dones oblidades, transmissores de tants béns…


[1] https://terraendins.blog/2025/06/06/bellesa-e-historia-a-lalta-segarra-o-sikarra/

[2] https://terraendins.blog/2025/03/03/visita-al-castell-de-segur-i-can-santdiumenge-antiga-casa-jordana/

[3] Valentí Miserach “ahir, avui i demà de Sant Martí de Sesgueioles”, p. 9 En: Miscellanea Aqualatensia, Igualada, núm. II (1974). 

[4] Arxiu Ducal de Cardona, n. 185 i 253

[5]Parietes delgades” és l’origen del nom de Parets (Vallès).

[6] Santa Maria de l’Estany (1080-1157), n. 91

[7] Baiges, I. et al (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN (ACA 48-51, n. 496).

[8] Santa Maria de l’Estany, n. 199 (1133) i 254 (1144).

[9] Baiges, I. et al (2010), o. c. (ACA 48-51, n. 826).

[10] Santa Maria de l’Estany, n. 260

Palou i “palaus”, l’origen andalusí

La «Torre de les aigües» a Palou (Granollers), AGC, 2025

Durant el període andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments i en l’administració fiscal que seguien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara (Terrassa). D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval, un terme força freqüent que fa referència als espais agrícoles, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardaven les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal era el “Palau Jussà”, sota les esglésies de Sant Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[1]

Rec i bassa a Vallparadís, al sud de les esglèsies de Sant Pere

També es coneix un “palatio serpentis” (potser pels revolts del riu) a Sant Quirze del Vallès, prop de la desapareguda ermita de “Sant Pere dels Torrents”.

A l’Alt Penedès, on s’hi van donar revoltes contra els francs qualificades per aquests com de “pagans” i de “gent depravada”, trobem el “Palau Moranta”. A l’església de Sant Pere Molanta a Olèrdola es poden observar algunes restes romanes, com un mil·liari que va ser aprofitat al segle VIII com a sarcòfag. Com veiem, entorn al terme “palau” és freqüent la presència de jaciments antics (si s’han fet excavacions) i de terminologia d’arrel andalusí.

Mil·liari romà a Sant Pere Molanta (Olèrdola), una zona on trobem restes romanes associades a la toponimia àrab. 2022

Al Baix Llobregat el lloc de “Palau” designa una zona ben diferenciada respecte del nucli de Sant Andreu de la Barca, població a la que pertany. A les excavacions fetes a Santa Madrona de Palau s’han trobat restes d’ibers i romans. Les úniques masies de la vida pagesa a aquesta localitat, són al lloc de Palau.

«Palau vell» a Palau de Sant Andreu de la Barca. 2024

Aquests llocs, com els que trobem als afluents del Besós, són sempre prop de l’aigua i tenen o han tingut bones tècniques d’irrigació que milloren els conreus. En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall de la Tordera, a la Vila Vitamina (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe).[2] El terme “vitamenia” sembla fer referència a la nisba o domini de Tamin. [3]

Les primeres referències documentals mostren la presència de comunitats pageses, familiars i/o d’afinitat, que treballaven la terra, on les dones jugaven un paper ben considerat.[4] En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous.[5] El topònim “rifà” és d’origen àrab i podria fe referència a un molí. En aquest cas, podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem, el cert és que a l’ermita de Sant Jaume de Rifà, a Sant Antoni de Vilamajor hi va haver una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV. Tot i que no tenim restes arqueològics que ho confirmen en aquest lloc apareix el topònim “palau” i sembla fer referència a un lloc d’hostatge per a comtes i nobles. Aquesta relació dels “palaus” amb la funció d’hostatge seria una bona investigació.

Sant Jaume de Vila-rifà, nom d’origen andalussí, a Sant Antoni de Vilamajor, on també s’esmenta un palau. 2022

N’hi ha molts documents dels segles X-XI on trobem el nom “Palatiu” “Paladol” o “Palaciolo”, com els de les consagracions, amb l’abadessa Emma de Sant Joan de Ter (després de les abadesses), de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de L’Ametlla del Vallès el 932,[6] noms que fan referència als antics llocs de recaptació fiscal que després seran “castells”, torres o cases fortes.

A les Franqueses, trobem el “Palau Marata” o Meserata, a la riera de Carbonell, afluent del Congost el 940. A la part baixa del Mogent amb el Congost, a Montornès, trobem el Palau Dalmanla o d’Almalla i a la confluència amb el Tenes, el “vilar d’Abdalà” (Vilardodila), seu fiscal de las comunitats pageses que trobem al segle X amb Sant Pere de les Puel·les.[7]

Castell de Marata, un dels primers documentats, junt al lloc de Palou de Granollers. Foto: Pere Català Roca.

El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donaven a Sant Cugat, probablement per a quedar-se en usdefruit, un alou entre Palau d’Àries (Lliçà d’Avall), Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt, als límits trobem dues dones: Tórtola i Escolàstica i Sant Julià d’Alfou.[8] En aquest cas, “Àries” és un nom que sembla provenir del grec. En tot cas Palaudàries era un lloc de recaptació fiscal documentat des del 904, en la consagració de Sant Esteve de Parets. Les advocacions de Sant Esteve (primer protomàrtir) i de Sant Julià són força freqüent. Sobre Sant Julià “l’hospitalari” veieu el nostre amic rondaller [9]

Sant Esteve de Palaudàries, 2021

Un altre lloc prou conegut és el de Palau-Solità (Salathan o del sultà). La primera referencia d’aquest lloc, on encara podem contemplar un petit nucli rural conegut com “sagrera”, ens la dona, Ingiralda, al seu testament de 981, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània).

El petit nucli rural de «la Sagrera» amb l’església de Sta. Maria, 2022

Finalment i per a no ser massa exhaustiva, recordem el Palau Auzid (a Ripollet, a la confluència entre el Ripoll i el riu Sec) del que ja hem parlat en un altre article, on trobem diferents dones que es fan càrrec dels molins.[10]

Tot això que trobem als documents ho podem entreveure físicament al lloc de “Palou” a Granollers, salvant les moltes distàncies que donen els segles.

Can Mayol, amb un antic rec i safareig així com les restes d’una sínia.

Palou, prop del Congost, és un lloc rural que va ser independent fins el 1928, quan es va agregar a Granollers i que malgrat la industrialització propera ha mantingut prou bé els seus conreus i els seus sistemes d’irrigació. Les primeres mencions d’aquest “Palaciolo” són del segle X i es succeeixen amb nombrosos noms de dones, com passa a altres llocs. En 924 Na Sunlo, femina, (els noms gòtics de dona terminen sovint en -o i els d’homes en -a) “dona” al monestir de Sant Cugat un alou en aquest lloc que inclou un camp de lli. Tres anys després ho farà Engràcia, vídua, amb la seva filla Leva. En 941 són Ermesind, Constantí i Froilo, femina, que donen terra a la “vila Palau”. El 943 ho fa una altra dona, Guisla, als límits trobem na Sunlo. El 944 Daula (home), dona terra i vinya a Sant Cugat al lloc de Palou en “Granuliarios subteriores”, posteriorment, el 956, ho farà amb consentiment de la seva dona, Eló.[11] El nom de Granollers deu venir del gra que, en bona part, proporcionaria el lloc de Palou, entre altres béns com el vi, l’oli o les fibres tèxtils. Quan es donen tantes “donacions” seguides vol dir que un potent com Sant Cugat, braç armat de la Seu de Barcelona, s’estava imposant a la zona.

Sant Julià de Palou des de la torre de les Aigües, 2025

No hem d’oblidar que Semproniana (Granollers) era un enclavament important entre dues rutes romanes, la que anava de Iluro (Mataró) a Aquae Calidae (Caldes) i la de Barcino a Vic.

Camí Ral al pas per Palou. Antiga casa consistorial. 2025

N’hi ha altres llocs rurals i de conreu als voltant de Barcelona, però el que sobta és el sistema de recs, els pous, safareigs i la “Torre d’aigües” que podem veure tan a prop d’una ciutat important com és Granollers. El conjunt d’edificis de la Torre de les Aigües, que actualment acull un restaurant, es coneix des del segle XV, sota els propietaris de cognom Junyent, però podria ser la primera seu del Palou fiscal o de la domum posterior. Aquesta casa tenia una capella, probablement romànica, on es venerava la marededeu de les Neus, coneguda després com “de les aigües” per les demandes de pluja que feia la pagesia.

Es van trobar tombes romanes i/o medievals a un mas proper, Can Bassa, nom suggestiu també referent a l’aigua. Aquí es venerava la marededeu de Lledó, coneguda des de 1082. La capella va ser enderrocada al segle XIX i les pedres es van aprofitar per refer la casa.

L’actual església parroquial de Sant Julià va ser consagrada el 1103. En 1005 Bonfill i Emma venien a Seniol un alou a Sant Esteve de Granollers i Sant Julià de Palou al lloc de “Caselles” un nom que en altres documents s’anomena també “Abcecrin”, de clara arrel àrab.[12] En 1217 Pere Viella, amb la seva dona Guilleuma, fan donació al seu fill, Arnau, de diferents masos i mansions que tenen a diferents llocs, com Caldes, Corró d’Avall, Santa Maria de Llerona o la Garriga i a altres llocs a les parròquies de Sant Fost de Campsentelles i de Moguda, retenen per a ells, fins la seva mort, la propietat que tenien a Sant Julià de Palou. Devia ser un bon lloc per a viure.[13]

Relleu de Sant Julià «hospitaler», 2025

Altres dues capelles són esmentades a l’Edat Mitjana a les rodalies, Sant Bartomeu i Sant Nicolau. Podem dir que Palou era, com continua sent un lloc rural, on podem observar antigues tècniques d’irrigació, un lloc amb moltes capelles properes que potser responien a diferents dominis.

Palou de Granollers, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-08-2025

A qui sent curiositat per esbrinar la història


[1] Soler, J. i Ruiz, V. (1999) “Els palau de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia”

[2] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. IV

[3] Martí, Ramon. «Els palaus rurals del Vallès Oriental. Implantació i deriva d’una institució d’època islàmica (segles VIII-XI)». Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 2020, vol.1, https://raco.cat/index.php/Ponencies/article/view/367688.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2020/06/20/comunitats-als-baix-valles-s-x-el-que-ens-poden-dir-pel-nostre-avui/

[5] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XVII

[6] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, n. 102 i 103

[7] https://historiasdebellvitge.com/2022/08/02/el-villar-de-abdala-montornes-del-valles-i-montmelo/

[8] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XXII

[9] Sobre Sant Julià “hospitalari”: https://www.rondaller.cat/2017/08/19/sant-julia-de-palou/

[10] https://historiasdebellvitge.com/2020/05/10/les-dones-i-els-molins-del-riu-sec-al-s-x-2/

[11] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. XII, XIII, XVI, XVIII, XIX i XXXVIII

[12] Baucells, J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 58, 442, 468 i 1376

[13] Álvarez, Robert (2022). Diplomatari de la Cartoixa de Nostra Senyora de Montalegre (1200-1265), n. 51