60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.
Bergosa es una localidad del municipio de Jaca, en el valle de la Garcipollera, comarca de la Jacetania, Huesca.
La Garcipollera, Jaca
La Garcipollera coincide, a grandes rasgos, con la cuenca del río Ijuez (Iguacel en su tramo alto), un afluente del rio Aragón que desemboca en el Ebro.Las primeras menciones del topónimo se encuentran en el Libro de la Cadena del Concejo de Jaca, citándose como ualle cepollaria, que derivaría hasta el actual nombre de Garcipollera.
Libro de la Cadena de Jaca
Por su parte, la primera mención de Bergosa, aparece en la confirmación de una donación de bienes en este lugar que Fortún Sánchez y doña Ubibiga hacen al monasterio de San Juan de la Peña en 948 y 962.[1]
La iglesia románica del s. XII, está dedicada a San Saturnino, una advocación apreciada por los francos que encontramos por primera vez en 1041 cuando Godofredo se da a San Juan de la Peña y a la iglesia de San Saturnino, haciéndose monje.[2]
En la Edad Media la zona constituía una posición estratégica importante por su visibilidad al margen izquierdo del río Aragón, cuyo embalsamiento inundó la comarca de la Jacetania.
Este enorme embalse navegable, conocido como “el mar de Aragón”,fue inaugurado en 1960, aunque el proyecto ya se venía gestando desde antaño y especialmente a lo largo del siglo XX. Una de las consecuencias fue la expropiación de la zona de la Garcipollera por el Patrimonio Forestal del Estado con objeto de realizar una reforestación de coníferas en sus laderas para evitar los arrastres de tierras hacia el pantano en Yesa (Navarra). El embalse provocó el abandono de diferentes pueblos y la inundación de 2400 ha. de buenas tierras de cultivo, más de 1500 personas se vieron afectadas. En los años 80, 90 y en el siglo XXI se han hecho intentos de agrandar el pantano, lo que ha originado problemas estructurales y protestas bien motivadas de algunas organizaciones y vecinas.
Bergosa fue la única población que no se expropió, las casas en ruinas tienen propietarios legales que se resisten a su desaparición. El pueblo, deshabitado desde 1966, intenta resurgir desde 1998. Sus vecinos celebran cada 29 de noviembre la festividad de San Saturnino y han arreglado un fraginal (pajar) a poniente del templo desde donde las vistas sobre el valle del Aragón son espectaculares.
fraginal habilitado por el pueblo
Desde Castiello de Jaca (valle de Canfranc), en el margen izquierda del río, por el puente de Torrijos, sale la senda que lleva a Bergosa. Hay que ir con cuidado en algunas épocas, ya que el río Ijuez crece mucho cuando llueve, provocando que el acceso al pueblo se convierta en un barrizal casi insalvable.
Texto: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Pont romànic de Caldes, element emblemàtic de la vila medieval.
Quan pensem en Caldes de Montbui tenim present les seves “aigües càlides”, al cos, més que al cap, si hem gaudit d’un o més banys termals.
Aquesta aigua, que surt a 74º, la més calenta de Catalunya, és aigua de pluja que s’ha filtrat a gran profunditat (fossa de la Depressió Litoral), s’ha escalfat en contacte amb roques granítiques i, tot pujant, surt a la font del lleó en un procés que dura uns 20 anys.[1]
Font del lleó. Aquesta foto antiga mostra com les dones sempre hem estat vinculades a l’aigua.
Tot i que tenim notícies de la presència de poblats ibers a la zona, com el de la “Torre Roja”, al límit amb Sentmenat, així anomenat per la posterior torre medieval; seran els romans els que urbanitzaran el conjunt del que serà la plaça de la vila, ara de la font del lleó, amb unes primeres termes.
Restes de les termes romanes.
Les aigües calentes sorgeixen de manera natural a tres punts d’aquesta plaça: a la font del lleó i als actuals balnearis Broquetes (on hi havia un bany romà) i Victòria (tots dos del segle XVIII). Als altres balnearis, com el de la Vila de Caldes o al desaparegut Can Rius, als banys públics de “El safareig”, als safareigs, o al mateix raig que sortia a les Termes, l’aigua arriba per conducció.
Font i safareigs de la Portalera (al Portal de Santa Susanna).
A l’Edat Mitjana, Caldes s’emmuralla (1102) entre quatre portals als quatre punts cardinals. El de Vic, que comunica amb una important via, al nord, on n’hi havia l’antiga capella de St. Vicenç (1190), després Sant Bartomeu. El de Santa Susanna, a ponent, prop de la riera de Caldes, junt a l’antic hospital d’acollida, l’antic mercat i un molí fariner (1167) ara dit de “l’esclop”[2]. El del Torrent del Salze, un curs que travessa el nucli, avui soterrat i convertit en claveguera, que comunicava amb una altra capella molt antiga (Sant Salvador, 1141, camí de Granollers), on n’hi havia antigues vil·les romanes i forns-bòbiles. I el de l’Esperança, al sud, amb les antigues capelles de Sant Martí (1129), Sant Pere (938), avui desaparegudes i Santa Maria (1002). Posteriorment es refaran les muralles (s. XIV) i s’afegiran altres portals, com el de Bellit, amb la reconstruïda presó, per a una població que creix amb gent que arriba atreta per les possibilitats econòmiques del lloc.
La font Xica o de Cal Berenguer, entre el carrer de Vic i el de Bellit, record de la primitiva capella de St. Vicenç
Les troballes arqueològiques donen fe de la continuïtat dels hàbitats. A l’antiga capella de Santa Susanna, avui museu arqueològic, es van trobar cinc tombes del segle IV dC, quatre d’elles en antigues piscines termals. Santa Susanna, inserta en la muralla, encara ens mostra la bellesa de la senzillesa.
Antic portal de Santa Susanna i muralles on es troba la capella
La resta de les capelles han desaparegut o estan malmeses i enrunades, com la de Sant Miquel de “Martres” o Baduell, prop de la “Torre Roja” (972, testament d’Ervigi a la Seu de Barcelona) o la de Sant Miquel de l’Arn, de la que pràcticament no en queda res. Altres s’han conservat millor, però són més lluny, com la de Sant Sebastià de Montmajor (999).
La «torre roja», torre medieval de vigilància i comunicació damunt les restes del poblat ibèric
Al segle XIII la vila medieval ja està organitzada amb els antics carrers de Vic, Forn, Roig, Sant Pere, Santa Susanna o el del Pont, que durà al pont romànic d’aquest segle. Els recs conduïen aigua calenta o freda per a l’agricultura i una indústria que comptava amb una farga comtal (després reial), forns, molins i basses per produir farina, oli, vi o cànem o per a blanquejar teixits. Aquests mitjans de producció que inicialment foren espais familiars i comunals seran monopolitzats pels senyors feudals i pels reis, en el cas de Caldes.
Bassa i horts junt a la riera de Caldes
En 1242 Caldes ja tenia escoles i un palau reial prop de la primitiva església de Santa Maria, on s’allotjaven comtes i reis i on es recollien els delmes. En 1252 aquest palau es trobava en mal estat, serà traspassat en 1323 al rector de Caldes i al bisbe de Vic. Aquest edifici desapareixerà amb la nova construcció de l’església parroquial. Caldes també comptava amb un important call jueu (1261), sent un lloc plenament comercial. Des de 1311 es celebrava una fira anual que durava vuit dies. Caldes era, a la Edat Mitjana, una població important, donada la seva riquesa i la seva situació estratègica.
Antic molí medieval conegut com «de l’esclop».
Aquesta força de Caldes es manifesta en 1314, sent l’única població que es nega a participar en el sacramental o sometent imposat per Jaume I en 1257, tot i que serà obligada a adherir-se per Jaume II (1267-1327). En 1332 Caldes s’oposa de nou a participar en el sagramental al·legant que els perjudicava, ben cert. Tot plegat ocasionarà conflictes judicials entre el batlle (administrador del patrimoni) i el veguer (representa al rei en els afers judicials, amb uns costos que ha d’assumir el batlle), endemés dels excessos que provoquen les tropes.[3] També en 1314 els homes i les dones de Caldes protestaren davant del batlle reial pels dèficits que trobaven les dones en la cocció del pa.[4] En el fons del conflicte: el creixement poblacional i la monopolització dels béns de producció.
Mural a l’antic balneari Rius. A Caldes moltes dones van ser condemnades i martiritzades com a bruixes, al·legant sempre les mateixes acusacions en uns processos que resulten tediosos de tan repetitius.
Al segle XIV Caldes és cap de la vegueria del Vallés (amb algunes disputes amb Granollers). El veguer es mou per la vegueria amb una cort que el segueix.[5] La presència del notari reial a Caldes fa que proliferin juristes i escrivans. L’església es queixa, ja que normalment els notaris de les poblacions són els mateixos rectors de les parròquies i, per a compensar les pèrdues, el rector de Caldes serà l’ardiaca del Vallès.
En 1320 Jaume II dona un pati, junt a les termes, per a fer el nou Hospital que continua sota l’advocació de Santa Susanna. En aquest recinte n’hi havia els banys públics, la casa del Consell Municipal (amb l’ajuntament, el graner municipal, l’escrivania vella i l’antiga presó pública). Per una altra banda, una de les dues presons episcopals d’aquest segle (l’altra era al Palau Reial de Barcelona), era al castell de Montbui.
Presó refeta a una antiga torre del portal de Bellit.
Entre 1386 i 1392 són jurats de Caldes Bernat Fortuny i Bernat Llunes, fundadors del nou hospital. La família Llunes, inicialment drapers locals, serà propietària d’uns banys que, amb el pas dels temps, esdevindrà el balneari Rius (al costat de l’hospital). Aquestes grans famílies són tenedors dels grans monopolis com “la carnisseria”, amb el control dels ramats i d’altres elements de transformació, com els forns, les calderes o les mateixes escrivanies. Els Fortuny, en canvi, seran part d’una incipient burgesia que s’obre pas amb la introducció dels paraires forans i la expansió del comerç. Berenguer Fortuny, mercader i notari, era a Bruges (Flandes) en 1431. Caldes era un bon lloc pel treball més bàsic del paraire que passarà del treball local a exercir les últimes i més dures feines pels mercaders forans.
Antic Hospital de Santa Susanna, avui museu junt a les Termes.
Els estaments polítics, jurídics i eclesiàstics s’enfronten mútuament per les seves competències, el que es fa evident amb els múltiples conflictes de les escrivanies. La de la cort emet judicis, entre els que n’hi havia els de la Inquisició, que fins el 1478 va estar sota la corona d’Aragó, però l’església, a Caldes, que només podia efectuar contractes i testaments, també podia fer servir la Inquisició episcopal per jutjar els seus clergues o els sospitosos d’heretgia i d’usura, una complexitat que, junt a les pèrdues de documentació, augmenta la nostra dificultat per esclarir alguns casos que ens criden l’atenció.
Els senyors feudals eclesiàstics són abundants: la Seu de Barcelona, el priorat de Sant Miquel del Fai, que des del segle X pertanyia, com la baronia de Montbui, a Gombau de Besora i a la seva filla gran, Guisla,[6] Sant Pau del Camp, que intervé en 1332, davant Alfons el Benigne, en el conflicte entre el jutge de la cort i el síndic de la vila de Caldes (documents 45, 47 i 48), Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, la canònica de Santa Maria de Solsona, amb un mas “Vilar” prop de Sentmenat o els templers.
Ermita de Sant Mateu del Castell de Montbui on n’hi havia una de les presons episcopals al segle XIV.
En 1377 el rei Pere III ven Caldes i Granollers al seu fill Martí per 20.000 sous que necessitava per les seves campanyes, un any després reconeix els privilegis d’aquest nucli, similars als de Granollers, Sabadell o Terrassa. La jurisdicció de Caldes és moneda de canvi, fins que, entre 1408 i 1410, la baronia de Montbui és venuda pel rei Martí i pel bisbe de Barcelona al noble Ramon Torrelles i la seva esposa Elionor. Els pobles de la baronia es queixen d’haver estat alienats de la corona. En 1444, el descendent dels Torrelles serà obligat a pagar 10.000 florins per la redempció del poble i, un any després, Alfons “el magnànim” declara a Caldes “braç, membre i carrer de Barcelona”, és a dir, amb els mateixos privilegis que la ciutat comtal.
El segle XV porta les desfetes de les guerres i les epidèmies a totes les poblacions catalanes. Els litigis judicials i les repressions augmenten, especialment envers les dones que són sotmeses a les necessitats sexuals i reproductives o bé tancades en monestirs i cases de recluses. El malestar del poble desembocarà en la “guerra de remences”, en la que Caldes té un paper important amb les seves muralles i amb la seva ferma gent.
Restes de les antigües muralles al carrer «Escanyacans», prop del portal de Vic. «cans» significava enemics.
La burgesia, tot i els seus propis conflictes, segueix el camí de la draperia i del comerç, es vincula amb la marineria, la banca i les lleis, per establir-se amb càrrecs a les institucions públiques. Molts notaris esdevindran grans propietaris.
Nosaltres acabem amb un fet que ha provocat aquesta recerca. A l’arxiu diocesà de Barcelona es conserva un procés (n. 630) de 1431 que sembla no haver estat mai desvetllat. L’epígraf diu: “La Inquisició contra Constança Angolí. Concepte: destrucció de l’escrivania de la cort a la plaça de la dita vila”.
Procés n. 630 de l’arxiu diocesà de Barcelona:contra Constança Angolí
Dels Angolí, Moreu-Rey diu que eren drapaires vinguts de fora, potser d’Itàlia. Amb l’ajut de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal, que ha mirat les més de cent pàgines d’aquest procés, algunes de les quals resulten pràcticament il·legibles, encara que sigui per a una experta, hem pogut establir algunes dades.
El notari públic de Caldes “i a vegades per tot el regne”, Pere Claver inicia el procés acusant a Constança, vídua de Guillem Angolí, de destruir l’escrivania de la cort llençant el taulell i les escriptures pont avall, però el taulell necessitava la força de quatre homes per aixecar-lo, el que probablement salvarà a Constança de ser condemnada, no ho sabem, donat que el fragment del procés conservat acaba amb la demanda de que es presentin els testimonis de la defensa.
El «final» de la part del procés que tenim, el troç més llegible.
Constança explica que els jurats i el batlle li demanaren que deixi a Claver posar l’escrivania al seu porxo, ella va dir que sí, però amb la condició que la retirés quan li demanés. Al dia següent s’ho repensa millor i li diu al notari reial que no vol, perquè es faran judicis i té por que algú li faci mal, com podria ser el “traïdor” Pere Organelles que ja li havia matat el seu fill, un fet sobre el que el batlle local encara no havia fet justícia. Constança viu amb el seu germà Joan Rosa, el que vol dir que aquest seria el seu cognom familiar, i amb una filla. Al procés es diu que el bisbe volia casar la filla amb el seu nebot i Constança es va negar considerant que encara era petita. Molt sovint les nenes encara ho eren en casar-se. No sabem quina relació té aquest fet amb el tema que es jutja, però potser va contribuir.
Tot i que no sabem com es resol el cas, trobem en Constança Rosa, després Angolí, una dona forta i alhora prudent i intel·ligent, ja que s’enfronta a homes poderosos amb raons. Potser aquesta oposició ferma va motivar la denúncia del notari real, que no devia estar gaire acostumat.
La Deesa Ceres de Manolo Hugué, artista de Caldes
La filla devia ser Susanna Angolí, filla de Guillem Angolí, a qui trobarem casada amb Joan Fortuny, notari entre 1438 i 1445, de qui va rebre, amb motiu de la boda, una vànova amb fulles d’or i unes cortines preuades (probablement portades de Flandes).
En un document de 1483 de la Biblioteca de Catalunya, trobem a Pere Rosa, probablement fill de Joan, jurat de Caldes, pagant el cost d’un censal. En 1485 els jurats de Caldes, un d’ells Pere Rosa, donen permís per edificar una cambra sobre el carrer Forn, abans carrer Roig, a dalt d’un estable que era sota Broquetes, darrera l’antiga capella de St. Vicenç, al “Pla de Marc Savall”. Marc Savall va ser notari públic de Caldes en 1456. L’actual Balneari Broquetes va ser bastit al segle XVIII sobre un antic hostal anomenat “Sant Vicenç”, a la plaça de la vila, on hi havia l’escrivania “vella” o de la cort. Potser en aquell moment fan espai a l’escrivania judicial que Constança, més lligada als notaris locals, no volia al seu porxo.
Interior Balneari Broquetes, arxiu Rasola
Partim de les ubicacions i tornem a elles, per elles corren les històries que, com l’aigua, no es deixen retenir, només podem sentir la seva frescor -o la cremor.
Restes del portal del carrer del Pont. Potser, endemés del símbol de la caldera, també es podria recordar que des d’aquí va anar, aigües avall, l’escrivania de la cort, segur que amb bones raons.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 13/02/2025.
A les dones fermes que s’enfronten als poderosos amb bones raons.
Amb agraïment a Teresa Vinyoles Vidal per mirar-se aquest difícil procés.
Totes les fotos, si no s’especifica res més són de l’autora o de Ramon Solé
[1] J. Trilla (1974) “Sobre el origen de las aguas termales de Caldes de Montbui”.
[2] Antigament s’anomenava “d’en Pere Roig” i de Pere Llunes (1410)
[3] Mutgé Vives, Josefina (1999) “Sociedad laica y Sociedad eclesiástica en Cataluña (s. XIV). Aportación a su estudio.
[4] Vinyoles, Teresa-Maria, 1942- i Muntaner i Alsina, Carme. “Els forns comunals medievals. Espais de servei, de convivència i de discòrdia vilatana”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, no. 31, pp. 477-02, https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/278240.
[5] Moreu-Rey, E. (1984) Caldes de Montbui. Capital degana del Vallès. Barcelona: R. Dalmau, ed. Episodis de la Història
Ermita de Sant Salvador de Puig-Alder. F: Dora Salvador
Les Planes d’Hostoles és un municipi de la zona volcànica de la Garrotxa. Al sud de Besalú i d’Olot, fa de línia divisòria entre Vic i Girona.
El castell d’Hostoles era un dels llocs defensius les Valls d’Hostoles, juntament amb el de Puig-Alder (o Aderer), en una situació privilegiada dalt d’un turó, i el de Colltort. Tot el conjunt és envoltat de riscos i travessat per rius i torrents.
Ermita de Puig-Alder, el que queda del seu castell. F: Dora Salvador, 2021
Aquest castells van ser infeudats a Bernat Tallaferro (-1020), pel seu oncle, Miró Bonfill (920-984), comte de Cerdanya, Conflent i Besalú i bisbe de Girona. Els trobem anomenats en 1020, en el testament de Tallaferro que deixà al seu fill gran, Guillem, entre altres llegats a familiars, monestirs i esglésies del seu comtat, diversos castells, entre els que n’hi havia la “Kastellania de Ostoles” amb els “kastellos que dicuntOstoles et Adeder” iel de “Collotorto”.[1]
Ermita de Sant Salvador de Puig-Alder. Dora Salvador
El vestigi més clar d’aquest conjunt és el de Puig-Alder, on hi ha l’ermita de Sant Salvador, actualment mig enrunada. D’aquest castell excavat a la roca, queda la base de la torre d’homenatge (abans circular i ara semicircular) i un pou de planta rectangular. L’ermita, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XVII, és la continuació de la capella del castell.
Pou rectangular. Dora Salvador
Bernat Tallaferro va esdevenir comte de Besalú el 988, amb la retirada del seu pare, Oliba Cabreta, a l’abadia de Montecassino, dos anys abans de morir. El 1003 esdevindrà comte de Ripoll, amb la renúncia del seu germà, l’abat Oliba (971-1046).
El 1017 Tallaferro va assaltar el monestir benedictí femení de Sant Joan de les abadesses (abans de Ter) amb una butlla papal que li permetia crear el seu propi bisbat a Besalú. El papa, amb el beneplàcit del bisbe Oliba, va permetre l’expulsió de les germanes i de l’abadessa Ingilberga, germanastra del Tallaferro, anomenant bisbe de Besalú i abat d’una congregació de canonges a Sant Joan de Ter a un altre fill del comte, Guifré, que, amb tan sols setze anys, es va convertir en un bisbe “palatí”, és a dir del papa, no d’una diòcesi.
Claustre de Sant Joan de Ter o de les abadesses, AGC, 2007
Recordem que Sant Joan de Ter va esdevenir “de les abadesses” com nominació popular quan aquestes van ser expulsades.
Tallaferro va establir el seu fill-bisbe a l’església del seu castell, infra muros Bisulduno, és a dir, al mateix Besalú, probablement per a controlar millor les rendes que li generarien el bisbat i el monestir a un fill massa jove. Va posar l’església sota les invocacions de Sant Salvador, Santa Maria i la Vera Creu (molt estimades pels templers), deixant perdre les antigues titularitats de Sant Genís i Sant Miquel (pròpies de la romanització franca) que eren amb Miró II de Cerdanya (878-927), pare d’Oliba Cabreta i avi del Tallaferro.
Santa Maria de l’antic castell de Besalú. Postal antiga
Bernat Tallaferro havia fet testament abans de viatjar a Provença, on va casar, en segones núpcies, el seu primogènit amb Adelaida, filla de Guillem II de Provença. La mort el va sorprendre a la tornada, quan el seu cavall es va ofegar creuant el Roine.[2] Al seu testament disposava que si el seu fill Guifré moria, passés tot el llegat episcopal al seu fill més petit, Enric. Segurament preveia una vida més llarga per a ell mateix i pel seu bisbat quan va redactar el testament.
A la mort del seu pare, Guifré, sense suport, abandonà un bisbat encara sense organitzar i s’instal·là a Sant Joan de Ter, però només fins el 1031, quan va aconseguir un episcopat a Carcassona, on va residir fins la seva mort en 1054.[3]
Àguila al claustre de Sant Joan de Ter o de les abadesses, 2007
Tot plegat ens parla de les ambicions i de les lluites internes entre els membres de la mateixa família comtal i els de la pròpia església, ja que el monestir de Sant Joan, després de l’expulsió de les monges, va ser objecte de lluites violentes entre els canonges i altres monestirs benedictins masculins.
Palau abadial de St. Joan de Ter, AGC, 2020
Les tres advocacions que va escollir el Tallaferro seran les preferides per les ordes religiós-militars que, com sabem, estaven adscrites directament al papat de Roma. Potser el Tallaferro va ser un precursor d’aquest nou ordre que centralitzaria més el poder i expulsaria a les dones de la història.
Ell va estar de pas, com tothom, però al seu temps, més curt que les seves ambicions, va provocar molta por e inseguretat en unes víctimes que la història ha seguit condemnant durant més d’un mil·lenni.
Pont gòtic de Besalú, un poble amb moltes històries, algunes d’elles silenciades
Tot just ara comencem a alçar una veu que és ja imparable.
A les víctimes de la història que no han estat prou reparades.
[1] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 150
[2] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 58
[3] Salrach i Marés, J. M. (2019) “Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan” A: DDAA El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans. Publicacions de la Abadia de Montserrat
Santa Àgueda de Gaià, dalt del turó on són les restes del castell. AGC, 2022
Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles dalt d’un serrat, entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.
Les restes d’aquest castell es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de deSanta Àgueda”, on es va bastir una ermita moderna. Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda.
Turó de Gaià, 2022
Santa Àgueda de Catània (Sicília) és una figura martirial considerada advocada de les dones, també de les anomenades “bruixes”. El seu culte va prendre el relleu a les festes matronals romanes. És invocada contra el mal de pit, patrona de les infermeres i protectora contra les tempestes.
El dia de Santa Àgueda (5 de febrer) és un autèntic “dia de les dones” que es celebra a molts indrets de la península invertint els papers tradicionals, sent elles les que prenen les iniciatives i manen. Lliures de les feines domèstiques, dediquen el dia a la festa en les que no poden (o no podien) participar els homes. A Catalunya es celebra principalment a terres de Lleida o de Tarragona, però també a pobles com Prats de Lluçanès.
Marededéu de Gaià, 2022
A Gaià l’ermita té connexió visual amb el comunidor bastit el segle XVI junt a l’església de Santa Maria (del segle XVII sobre una anterior molt antiga). Si des d’aquest quadrilàter els clergues beneïen la població als quatre vents, des de dalt del turó el poble deixa que la protecció femenina s’escampi arreu. És una mostra de com la religió mai ha acabat amb les creences ancestrals.
Comunidor de Gaià, 2022
Sota mateix de l’ermita, uns blocs de pedra assenyalen les restes del castell medieva, que antigament seria, probablement, una fortalesa ibera. A peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera. “Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”
Restes del primitiu castell-poblat de Gaià, 2022
Les restes arqueològiques trobades en una prospecció de 2002 mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.
Junt al camí, trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.
Camí amb grans blocs de pedra a les vores. 2022
Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval a l’entorn del segle X, quan ja el tenim documentat, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge. Com a bon lloc de vigilància i comunicació, seria ben aprofitat per les diferents civilitzacions.
Roca foradada al turó de Gaià, 2022
El terme “Monistrol”, de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dita també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica-mossàrab que introdueixen el cristianisme i dels que trobem evidència en els noms, com el proper castell de la Cirera (avui mas Sacirera) a Sant Feliu Sasserra (a la comarca del Lluçanès tot i que està adscrit al Bages) i en alguna pedra que hauria pogut ser l’altar de la primitiva capella del castell.
Sant Pere de la Roca o de «les cigales» de Gaià. 2022
Una altra capella romànica, Sant Jordi de Lloberes, documentada en 1053 quan tenia al costat una torre de defensa anomenada “Turrionada”, ens mostra com és d’emblemàtic aquest lloc de Gaià, ja que és una de les primeres mencions catalanes al patró Sant Jordi.
Sant Jordi de Lloberes, mencionat al segle XI, 2022
Serà un castell termenat que, a més del terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i de St. Miquel de Terradelles i part de St. Feliu Sasserra.
El trobem documentat en 936 com a “Castro Gaiano in Matamala” (casa i veïnat de Gaià). Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.
Restes del castell de Gaià, 2022
Al segle xiii, per concessió reial, el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.[2]
Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Santa Maria de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel comerç i el mercat.
Santa Maria de Gaià des del turó, 2022
Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel.
Abril-2022, revisat i ampliat en 2025
Als i a les que mantenen cuidats els indrets històrics-rurals.
[1]VVAA (1992). Catalunya romànica.Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.
[2] En Gombrèn o Gombreny (també anomenat Montgrony) Alt Ter
El riu Llobregat a Sallent. Aiguamolls prop del nucli de Cabrianes. AGC, 2021
Cabrianes és una entitat de Sallent, a una plana del riu Llobregat prop de l’espai d’aiguamolls coneguts com “La Corbatera”.
El pont de Cabrianes, també conegut com el “pont trencat del Llobregat”, està una mica més avall, entre Sallent i St. Fruitós del Bages, al que pertany.
Del primitiu pont romànic del segle XI encara queden alguns vestigis. Es devia refer el segle XIV, i a principis del segle XX es va alçar un de nou, en fer una carretera. Enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939, encara podem veure dos pilars sencers, amb la seva arcada, i un altre pilar mig destruït.
El pont de Cabrianes o «pont trencat del Llobregat», 2021
Però El Pont de Cabrianes és el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret. A l’Edat Mitjana ja es coneixia aquest lloc, doncs era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.
Pont de Cabrianes, antiga colònia tèxtil. 2021
Al nucli de El Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren, a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…, malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.
St. Jaume de El Pont de Cabrianes i Can Bertran, 2021
La casa Gran o mas de la família Bertran va ser venuda als anys 80 i els nous propietaris la van convertir en restaurant. Els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església del mateix nom, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.
Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia trobem la desertització humana i el deteriorament dels edificis, però, si mirem amb atenció, veiem com la natura segueix el seu propi camí i, gràcies a les històries que altres van recollir, podrem sentir les veus que reclamen el nostre re-coneixement.
La imponent església s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera. Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren l’advocació de la que havia estat parroquial antigament, Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII bastida sobre una anterior del segle X, a la que pertanyia el nucli de Pont de Cabrianes.
St. Jaume de El Pont de Cabrianes, 2021
El pedrís d’Olzinelles apareix documentat el 978 en una butlla papal al bisbe Fruia de Vic sobre les delimitacions de Santa Maria de Manresa. L’ermita, en greu estat d’abandonament, es troba junt al mas del mateix nom. Tot el conjunt amenaça esfondrament tot i ser un bé protegit.
L’església de Sant Jaume d’Olzinelles, com a tal, és documentada el 1086 quan Bernat Bernat empenyora a Folc Amalric la meitat d’un alou que hi tenia. L’altra meitat de l’església, amb la sagrera, terres i vinyes, l’havia donat a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Posteriorment la propietat es repartirà entre aquest monestir i Sant Benet del Bages.
St. Jaume d’Olzinelles, 2021
Més avall hi ha el “Pont Vell de Navarcles” conegut com “Pont de la fàbrica vermella”, ja que està al costat d’un recinte industrial arrebossat amb pintura d’aquest color.
Tot i que també està a Sant Fruitós se’l coneix com “de Navarcles” ja que, bàsicament, el van fer, entre finals del segle XVIII i principis del XIX els treballadors d’aquesta fàbrica, majorment navarclins i probablement sobre un anterior, ja que l’antiga fàbrica tèxtil, avui un recinte que allotja diverses indústries, havia estat aixecada sobre les restes d’un antic molí que aprofitava la resclosa del riu. És la història que sovint trobem de l’aprofitament de la força de les aigües. Aquest pont, tot i que també va ser volat per les forces republicanes es va poder reconstruir en 1946. Actualment no es permet el tràfic rodat.
Pont vell de Navarcles a St. Fruitòs del Bages, 2021
Als documents del segle X apareix un pont mencionat diverses vegades al costat de Navarcles, al Llobregat, el que ens mostra que la referència d’aquest pas és molt antiga i que alguns llocs propers, que actualment quasi són a l’oblit, jugaven un paper important a les xarxes medievals. Aquestes són algunes de les referències[1]:
El 940 una dona, Quintol, ven als esposos Gonderic i Ermessenda dues peces de terra a l’Angle (actual St. Fruitós del Bages), a Montpeità. El 950 aquest matrimoni permuta amb Sala (senyor feudal de la comarca que fundarà, amb la seva família, el monestir de Sant Benet de Bages) terra al mateix lloc de Montpeità per terra que Sala tenia al costat de Sant Iscle (del Bages). En aquest document s’especifiquen les afrontacions: el riu Llobregat a l’est, el pont al sud, Montpeità a l’oest i terra de Quixilo Deodicada al nord.
El Llobregat des de les Brucardes, 2024
El 965 i el 966 trobem dues donacions al monestir de Sant Benet (que serà consagrat el 972) d’uns alous a Navarcles, al costat del riu Llobregat, al pont i el 971 dues dones, Eló i Guilla, venen a Sunyer terra al terme de Navarcles al pont al costat del riu Llobregat.
Amb aquestes dades veiem com les dones actuen amb el seu propi nom al segle X i l’antiguitat dels llocs propers, com aquest de Montpeità, al lloc conegut com les Brucardes, entre Sant Fruitós i el Llobregat, un lloc de gran valor històric amb l’ermita de Sant Valentí, associada al mas Brocard, documentat des del segle XII, on es conreava la vinya o les restes trobades a prop del que queda de l’ermita de Sant Onofre que indiquen que aquesta seria la primera església del que s’anomenava la “vila de Sant Benet”.
Restes de l’ermita de St. Onofre, sota del «pont de Navarcles» i prop de St. Benet del Bages. 2022
Una mica més amunt, al lloc conegut com la Vall dels Horts, es troben les ruïnes de Sant Genís, capella documentada des del segle XI, on s’han trobat dues tombes excavades en pedra que deurien ser del segle X aproximadament, i tres forats perforats que podrien haver estat utilitzats com a dipòsits d’aigua. Aquesta ermita pertanyé al monestir de Ripoll el qual tingué conflictes amb el de Sant Benet. El 1685 Sant Genís serà sufragaria de Sant Jaume d’Olzinelles.
Tombes de St. Genís de la Vall dels Horts, 2024
I així acabem el nostre recorregut circular per uns terrenys i una història que ens remet a tot el que els humans i la mateixa natura han fet, des-fet i re-fet.
Sallent des de St. Genís, mas de les Oliveres al fons, 2022
Uns llocs prop del Llobregat, que cal preservar pel millor coneixement de la nostra història.
Als emprenedors que respecten el paisatge i la història
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 2021, revisat i refet en 2025
[1] Tots els documents són de la tesi de 2012 de Joan Salvadó i Montoriol: “El monestir benedictí de Sant Benet del Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles X-XI”. Universitat de Lleida.
Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders, actualment a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme. «Viladecavalls» és un terme que no fa referència als cavalls, sinó als encavalcaments del terreny, un lloc abrupte.
St. Vicenç de Calders des del castell, 2021
Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i Sant Feliu de Monistrol de Calders.
La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada i aquesta bé ho podria ser donat que Viladecavalls de Calders era a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia).
St. Pere vell, amb l’estructura ben conservada tot i que el sostre està enfonsat. 2021
Els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren, fent estada (“Monistrol” remet als monestirs d’època visigòtica o mossàrab, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient i Guàrdia, que trobem proper, al pas andalusí)
L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià». En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.
El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i fruit de diverses modificacions, té altres construccions al seu davant i es pot veure la pedra de la construcció original.
St. Pere vell i el mas Llúcia, 2021
La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654[1] precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar gent per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè a la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.
Aquest document estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en gra, verema, olives, cànem, formatges o gallines; també especifica, entre altres detalls, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres com: Quingles, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[1]
Ermita romànica de St. Salvador de Canadell, 2021
Teuleries o forns de les Tàpies, 2021
L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls es va refer al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades. El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.
St. Pere nou, 2021
La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.
El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades.[2]La resclosa de la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.
Resclos del riu Calders a l’alçada de la colònia Jorba
La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.
Font de l’avi, composició de 1928, 2021
Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres. A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.
Taula rodona amb bancs a banda i banda, 2021
Personalment em quedaria amb el racó del finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.
Antiga casa de la direcció de la Colònia Jorba, 2021
Calaf és una antiga vila situada al nord de l’Anoia, a la comarca natural coneguda com l’Alta Segarra, un territori de la Catalunya Central entre els rius Segre, a una banda, i l’Anoia i el Llobregat a l’altra.
Foto d’internet
El seu nom, d’origen andalusí, podria derivar d’un prenom masculí àrab, Khalaf (successor de…), d’un nom propi amazic (berber), Halaf o, més probablement, respondre a un nom comú, com el de “qal’a”, que significa “castell” (Miquel Barceló)[1], un lloc de defensa i recaptació, com així ha estat durant segles.
Escut de Ca-laf (Ca s’interpreta com «can» o gos), 2025
Quan comencem a tenir documentació (segles X-XI) trobem que la propietat, està repartida entre els comtes i l’església, amb les seves disputes i els seus efímers acords. Per una banda, el poderós bisbe Oliva i St. Pere de Vic, que estableix al levita Guillem de Mediona o de Oló en 1015, donant el nom a l’església del castell (St. Pere)[2] i per l’altra, els vescomtes de Cardona, sota el bisbe d’Urgell, als que els comtes havien “venut” en 998 l’ampli terme de Castelltallat (Sant Mateu del Bages) que incloïa part de la Segarra amb Calaf.[3]
Restes del castell de Castelltallat a St. Mateu del Bages, amb un observatori, donat el seu emplaçament. 2022
En 1038 s’arriba a un acord: el bisbe de Vic tindrà la potestat eminent sobre el castell i terme de Calaf i els vescomtes de Cardona el domini útil amb el dret d’establir els seus castlans, a canvi d’un cens sobre la sal de Cardona i d’una refecció que aquests vescomtes farien al bisbe i a tots els clergues de la Seu de Vic en Pasqua. És el temps del feudalisme, dels múltiples censos que acaben pagant els de baix, sotmesos a tots els senyors. En 1252 es substituirà aquest pagament en espècies i vassallatge, per diners.
St. Vicenç Cardona, 2022
En aquest temps (segles XII-XIII) Calaf té moneda pròpia encunyada pels vescomtes de Cardona que arriba a estendre’s a Manresa, comtat on manava el bisbe de Vic, que impedeix la circulació d’aquesta.
Una moneda implica la existència d’un mercat, el lloc més emblemàtic d’aquesta població, ja que una llegenda d’Apel·les Mestre (Barcelona, 1854-1936) donarà origen a la expressió “semblar un mercat de Calaf”, un lloc on tothom parla i crida alhora i ningú s’entén. Cert que això passa en tots els racons del món, però, si ens passegem per la vila i la seva placeta anomenada “plaça Gran” o “Major” i antigament, “del Mercat”, encara amb els seus porxos i amb rètols que ens fan viatjar al passat, ens podem imaginar, enmig del silenci d’un dia qualsevol, aquells sorolls propis d’un “mercat de Calaf”.
Els porxos de l’antic mercat de Calaf des del carrer del Carme. 2025
En una donació testamentària de 1226 s’esmenta la donació d’unes cases que el testador tenia a la vila i d’altres, al “mercadet de Calaf”, el que porta a pensar que la placeta del mercat era, llavors, fora del clos emmurallat.
L’únic portal d’una primera muralla que es conserva es el de l’antic Hospital, als peus del Castell que, dedicat a St. Francesc d’Assis, acollia malats i vells de la vila, així com vianants pobres i pelegrins. En 1884 una congregació carmelita convertí l’edifici, avui centre social, en escola.
Torre de la muralla i portal del Hospital, 2025
A les afores de la primitiva vila trobem el portal de la Xuriguera o de Cal Cadiraire, en mal estat.[4] A la plaça Gran trobem, reformat, l’antic portal de la Vall o del Carme entre aquest antic carrer i la plaça del mercat. En aquesta plaça n’hi havia, fins a principis del segle XX, una bassa que es proveïa d’aigua subterrània, tot i que no era de bona qualitat.
Portal de la Xuriguerra, 2025
Al segle XIV es donen nous conflictes entre els reis i els vescomtes de Cardona per la fira de Calaf que aquests autoritzaren a la vila en 1313, a despit de les queixes dels igualadins i a canvi dels guanys pactats.[5] Des de 1375, fins les desamortitzacions del segle XIX, el castell forma part de la família vescomtal de Cardona.
Malgrat les epidèmies, els conflictes i la devastació de les guerres, el mercat català, a Calaf com a altres llocs, s’expandeix per terres veïnes i, aviat, pel Mediterrani el que donarà nous recursos a les poblacions i a la seva gent. Potser no s’ha estudiat prou el que van representar els mercaders per a la vida de pobles i ciutats, una tasca pendent.
Antiga botiga als porxos de la Plaça Gran, 2025
La comunitat canonical de St. Vicenç de Cardona tindrà la potestat de l’antic priorat i després col·legiata de St. Jaume de Calaf més de set segles. Sant Pere del Castell, primera parròquia del municipi quedarà com a sufragaria d’aquest priorat, que podia escollir el capellà.
Antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, després convent de St. Francesc. 2025
A partir del segle XVI aquestes comunitats es van secularitzant, degut a la relaxació provocada per la bona vida que donava el ser clergues beneficiats, però els beneficis es mantenen durant molt més temps.
L’actual església de St. Jaume de Calaf es va construir en 1639 sobre una més antiga dedicada a Sant Miquel (1356). Aquí van anar passant els canonges secularitzats exercint les funcions parroquials. Sant Pere del castell, molt malmesa després de la Guerra de Successió es va desplomar en 1781.
L’actual esglèsia de St. Jaume de Calaf des del castell, 2025
Una comunicat de frares menors de Sant Francesc, que eren a la vila des de 1696, es va instal·lar a la col·legiata en 1729. Les crisis i guerres han deixat l’edifici com ara el podem veure, esperant una restauració.
El diccionari de Madoz deia en 1848 d’aquest lloc: “hay un convento que fue de frailes, y en él una noria abundante de buenas aguas”.[6] Y és que l’aigua és el principal element per establir-se i les excavacions arqueològiques realitzades demostren la continuïtat d’hàbitats al lloc des del neolític.
La font de St. Jaume sota la torre d’aigua. 2025
Avui encara podem contemplar les restes de l’antic rentador del segle XVIII i la torre amb molí de vent de 1894. Als seus peus n’hi ha la font de St. Jaume, de la mateixa època que el rentador.
Tot i la bellesa del paratge, pensant en les rentadores, ens fem eco del anàlisis del doctor d’Ignasi de Llorens i Gallard (La Seu d’Urgell, 1851 – Barcelona, 1913) que va exercir a la Seu i a Calaf i va escriure les seves respectives “Topografía médica” per a la Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.[7] A la de Calaf, de 1904, trobem sobre el rentador:
» A un kilómetro de Calaf, contiguo al antiguo camino de Prats de Rey, se halla instalado el lavadero público que, por no reunir condición alguna aceptable, ni siquiera tiene la de proximidad. Hallase construido en una hondonada del terreno, sin cobertizo que resguarde a las lavanderas del sol y de la lluvia, con un solo aljibe sin altura alguna, de manera que, para lavar la ropa, las mujeres tienen que hacerlo de rodillas y con el cuerpo inclinado hacia el fondo del aljibe, lo cual resulta penoso en extremo. En dicho aljibe se lavan todas las ropas, lo mismo las sucias y contaminadas de viruela, tifus, difteria, sarampión, etc., que las que proceden de gentes sanas. Esto es muy peligroso y no dudamos que la filiación de algunos contagios debe hallarse en este inmundo lavadero. Si malo es el lavadero, peor es la manera de practicar el lavado de la ropa. Aquí no hay desinfección previa de las ropas procedentes de enfermos afectos de males infectos –contagiosos, ni purificación alguna del aljibe después de lavadas aquellas. Es menester que el Municipio construía el depósito del agua destinada al lavado, a una altura suficiente, para que las mujeres puedan lavar en pie: procurar construir dos aljibes más pequeños, destinados exclusivamente a la desinfección previa de las ropas contaminadas, construir cobertizos que resguarden a las lavanderas y procurar que todos los días se renueve el agua. Así evitaran en primer lugar, el hedor que despide el actual lavadero, en segundo lugar, evitara el contagio de las enfermedades infectivas y, por último, hará un bien a las lavanderas, que son, generalmente, las primeras víctimas de tamaño abandono higiénico”.[8]
Rentador de Calaf, prop del convent de St. Francesc, antiga col·legiata de St. Jaume de Calaf, 2025
A les dones, que s’han deixat la salut en feines com el rentar a mà i a les persones que han parat atenció per buscar solucions, com aquest metge.
Maria Àngels García-Carpintero, 21/01/2025
[1] A: Bramon, Dolors (2013). Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat. Lleida: Pagés, ed., p. 110, nota 21.
[2] Catalunya Romànica, vol. XIX, Penedès-Anoia, p. 389-392
[4] Riu i Saiz, A., “Noms dels carrers i places de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 37-47.
[5] Mas i Parés, J. “Història del mercat i la fira de Calaf”, DDAA (2015). L’Alta Segarra…, p. 29-33.
[6] Pladeval, Antoni, “L’antic priorat, i després col·legiata, de Sant Jaume de Calaf” A: DDAA (2015). L’Alta Segarra a la història. Recull d’articles amb motiu del mil·lenari de Calaf, p. 11-25
[7] Ustrell i Torrent, Josep Maria , 1953-. “Topografia mèdica de Calaf, del Dr. Ignacio de Lloréns y Gallard (1904)”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, vol. 70, pp. 129-38, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/347580.
TERRA ENDINS 