La sèquia Monar del riu Ripoll. Dones dels seus inicis.

La sèquia Monar al parc de la Clota de Sabadell, 2025

Monar és un nom que prové del llatí i significa moliner omolinera, per això s’aplica aquest nom a diversos recs, com el de Girona o un més petit a la localitat de La Garriga. La “sèquia Monar”, que segueix el curs del riu Ripoll, neix a Sant Feliu del Racó, passa pel mateix Castellar del Vallés, Sabadell i Barberà i mor a Ripollet, prop d’on el riu Ripoll rep les aigües del riu Sec.

Sèquia Monar a l’Horta Vella de Sabadell, 2025

Cal tenir present que no és una única conducció d’aigua, sinó una xarxa hidràulica construïda i modificada al llarg dels segles per fer arribar l’aigua als conreus i/o per aprofitar la seva força per moure els molins. [1] Les conduccions són a vegades subterrànies, amb un complex sistema de mines, ventilació o drenatges i a vegades superficials, amb diversos mecanismes com rescloses, comportes o recs fets a banda i banda del riu, ja que era creuat en diferents trams.[2]  Els recs que encara perduren són aprofitats per regar horts.

Resclosa de la sèquia Monar a l’horta vella» de Sabadell, 2025

Com el rec comtal, entre Montcada i Barcelona, tenia principalment usos industrials, fent-se servir inicialment per fer girar els molins hidràulics fariners que, més endavant seran drapers, paperers o bataners, per les serradores i fargues i per algunes fàbriques tèxtils instal·lades vora el riu Ripoll. Les noves construccions es bastien sobre altres edificacions abandonades o en desús. Cada molí o cada dos molins tenien una resclosa i una sèquia pròpies d’uns centenars de metres, connectant-se entre elles en algun trams; alguns s’han perdut i d’altres s’han fet de nou, amb noves captacions d’aigua del Ripoll.

Nova captació d’aigua al lloc del «molí de l’Amat», Sabadell, 2025

Tenim constància de nombrosos molins i recs vora el Ripoll des del segle X, quan les comunitats pageses treballaven i vivien vora els cursos d’aigua aprofitant infraestructures anteriors, mantenint-les, ampliant-les, reparant-les i/o fent de noves, activitats que s’han fet al llarg dels segles. Però, en aquells primers temps, les trobem vinculades a noms de dones i al monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que encara podia exercir un paper dinamitzador, molt diferent als rols d’acumulació i violència que trobem en altres estaments feudals masculins. Veurem alguns exemples.

  1. Castellar del Vallés

Després de les riuades de 1962, la major part de la conducció es feu malbé i entrà en un procés de degradació irreversible; per una altra banda, aquestes riuades van treure a la llum restes molt antics, com els dos recs excavats a la roca que van quedar al descobert a banda i banda del riu, sota el pont nou de la carretera de Terrassa. En 1884 un document citava dues canalitzacions en aquesta zona en delimitar el terreny conegut com “l’hort del pont del riu”, una a orient, anomenada el rec de la farga i l’altra a ponent coneguda com la sèquia dels molins, junt al riu Ripoll.[3]

Rec picat a pedra a Castellar. R. Solé

En 945la Comtessa Riquilda de Tolosa, esposa del comte Sunyer, dotava el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les,[4] entre d’altres propietats a Castellar, com terres i horts, n’hi havia una “mena(mina) de ferro que hi seria prop del torrent de Fontscalents (28º), a les Fàbregues (terme que indica l’existència d’una ferreria), un indret on hi havia un poblat iber. Una mina era una concessió molt important i aquesta és l’única documentada a Catalunya abans del 1152.[5] A les excavacions realitzades en aquesta zona, on el torrent de Canyelles desemboca al riu Ripoll, prop de l’antiga església de Sant Iscle i Santa Victòria (sota l’actual de Sant Esteve), van aparèixer restes d’eines de ferro per a treballar el camp, pels molins o per a filar i teixir i poques per lluir. Pensem que aquesta mina té molta importància en la presència del monestir de Sant Pere i de les nombroses dones que trobem al llarg de la sèquia Monar.

El 947 Cardós i Edelbona “donen” a Eigó, femina, una quarta part del que tenien: cases amb instal·lacions i terra amb arbres, una font i un hort al terme del castell de Castellar, a Canyelles, per a quedar-se en usdefruit.[6] Les “donacions” eren una manera de quedar sota la protecció d’un potent i/o de poder ser enterrat a sagrat. Eigó o Aigó sembla no abusar del seu poder.

Parc Canyelles sota l’antiga església de Sant Iscle, avui Sant Esteve a Castellar, on n’hi ha la font de les bassetes. R. Solé

En 1013 es cita un molí que va ser d’Archesinda a Castellar, entre les propietats que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda concedeixen a Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir tindrà a partir del segle XI el domini de diversos molins. En 1030 en el testament de Sunyer apareix el topònim Pèlag a Castellar. La propietat de Can Pèlags era a banda i banda del riu Ripoll.[7] A Castellar resten alguns antics molins, com el de Busquets, un molí draper del segle XVIII convertit en fàbrica tèxtil actualment abandonat i el del Rieral, al límit de Sabadell o “Arraona”.[8]

Molí del Rieral, al límit de Sabadell, on comença l’horta vella. 2025
  • Arraona (Sabadell)

Prop dels rius, amb els seus molins, o de les primeres esglesioles, on s’enterraven els morts, trobem diversos noms de dones amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”, dones consagrades, sovint vídues. El 969 es menciona Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar de Jonqueres és una masia situada a peu del camí que, seguint el torrent de Colobres, va a l’ermita de Togores, on n’hi havia una comunitat de dones sota el monestir del Munt.

Ermita de Togores. R. Solé

El 971 Adaleva “rossa”, una terratinent de Terrassa, ven a Baio (castany) terra a Sobarbar (actual Can Feu de Sabadell). El 973 Sunyer ven al mateix Baio i a la seva dona Teudeserala meitat dels drets d’un molí, amb terra, instal·lacions i accessoris, a Jonqueres. Aquest matrimoni són potents que van concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució com podria ser Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada; el 991 dona, amb els germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert terra, cases, cort, cuina amb instal·lacions i vinya a Sobarbar, més la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots rec a Jonqueres a Sunifred.[9]

Molí d’en Font a Jonqueres, hereu d’aquells primers molins esmentats el segle X. 2025

Al testimonial de 991 (ó 992) sobre les propietats de Sant Pere de les Puel·les es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncariasque Filmera, abadessa, amb les seves “sorores”permutà. Per aquest document sabem que el monestir femení tenia, en aquesta zona del Vallés, endemés de l’alou de Jonqueres, una terra a “Garriga”, prop de les terres de Gragilo i de Espetosa, femines.[10] En 1021 Ermensenda fa una donació testamentària a favor de Engeralda d’un molí a Garriga, Arraona.[11] En 1029, Inguiralda, amb els seus fills Amat i Mir, cedeix a “precari” (estableix) a Guillem en una terra a Montcada per a construir un molí.[12] Deuria ser una dona potent dedicada a la construcció de molins. El molí Garriga és l’actual molí de Torrella, a l’aiguabarreig del riu Tort amb el Ripoll, actualment mig enrunat i abandonat.

Molí de Torrella (abans «Garriga» al riu Tort. R. Solé

En 1001 Ató empenyora a Borrell, sacerdot i jutge, quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb l’instrumental que el pertany, amb el compromís de retornar-li un deute. Junt a Ató, signa Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim o dècima part dels béns que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella podia disposar lliurement. En 1003 Adilfia i els seus fills, Cast, sacerdot, Domuç i Cusca, venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Jonqueresi poc després ho faran Galí i Teudevira. Aquest Borrell és un altre personatge al que veiem comprant l’ús dels molins per després vendre ell.[13] El molí de Jonqueres limita amb la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est, el riu Ripoll al sud i a ponent, i el cacavo d’Engòncia, femina, al nord. El “cacau” era la part baixa del molí, on hi havia el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua i fa moure una mola sobre l’altre. En 1018 es mencionarà aquest cacau d’Engòncia o dels seus hereus. Aquests límits són els de l’actual molí d’en Font, molt enrunat.

Ermita de Jonqueres. El segle XIII una benedictina funda la comunitat de Santa Maria de Jonqueres.

Malgrat la notòria presència femenina vinculada als molins dels primers temps, la història només recorda els noms d’homes, com Borrell, Sunyer o el vescomte Otger que comprava en 1019 a Ovasi i la seva esposa Síndol un alou i l’ús d’un molí a Jonqueres[14] i el dels monestirs masculins del Munt o de Sant Cugat. Però, de tots els monestirs implicats en els molins del riu Ripoll, només la comunitat de Sant Pere de les Puel·les perdura i només aquesta institució religiosa femenina no va tenir litigis amb la gent que establia.

De la sèquia Monar, queden algunes restes al tram que baixava del molí del Rieral passant pel molí d’en Mornau (tèxtil i paperer) i a la Clota, on n’hi havia l’antic molí de l’Amat (fariner i draper) que compartia sistema hidràulic amb el d’en Font a Jonqueres.[15] Aquesta zona era l’Horta Major a la Edat Mitjana, avui coneguda com a “Horta Vella”.

Horta Vella de Sabadell

Al sud de Sabadell, al límit de Barberà, n’hi havia altres molins industrials, com el de Fontanet (o Xic)[16] i el de les Tres Creus (molí de Trilla a la Edat Mitjana) avui desaparegut.

Molí d’en Fontanet. R. Solé
  • Barberà

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre dels Gorgs) que Rami, mort a la presa d’Almansor, donà al monestir de Sant Cugat. Rami tenia possessions a diferents llocs, entre d’altres, un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota que al seu òbit passarà a Sant Pere de les Puel·les.[17]

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard que deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva, que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i l’altra meitat dels seus alous a Riu Sec, excepte la part que ha donat a Cusca, a la Seu de Barcelona Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat.[18]  

El terme del «castell de Barberà», confluència de rios.

En 1067 Adalbert Guitard, probablement un descendent, amb la seva esposa Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, amb la seva esposa Maiasenda i fills, el castell de Barberà. Exceptua el camp de Sta. Helena, entre la riera de Canalies i la Moguda, on hi havia unmolí construït per la mare de Berenguer, a canvi els hi dona l’església de Sta. Maria d’Antigua (Santiga).[19]

El Ripoll des de Santa Maria de Barberà. 2021

A partir del segle XI, els senyors feudals imposen el seu domini mitjançant els masos i la condició servil dels pagesos i els noms de les dones comencen a desaparèixer, sent anomenades en funció del seu rol familiar. El poder, especialment l’eclesiàstic, però també el civil, no deixarà a les dones més camí que el  reproductiu, fent també més estreta la via dels monestirs i quedant, les dones que hi entraven, tancades en una clausura no desitjada.

A Barberà es conserva un aqüeducte del segle XVIII que duia l’aigua de la sèquia Monar al molí Vermell (abans Albareda), paperer i tèxtil. Prop d’una zona d’aiguamolls. [20]

Aqüeducte del molí Vermell de Barberà
  • Palau Auzit (Ripollet)

El 973 Teudart i la seva esposa Lívulpermuten terres junt al molí de “Palatio Auzit”, tot el que té allí el monestir de Sant Cugat que fou de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard, fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Delà, Lívul iTeudeverga.Garsinda “Bonamoça farà una altra permuta de terra i molins en 987, amb el mateix monestir i al mateix lloc.[21]

El 982 Gotmar i la seva dona LívulAurucia” permuten amb el monestir de Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes. Als límits trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i el “rec Monar”.[22] Aquest podria ser un precedent del Monar a Ripollet, conegut a la Edat Mitjana com “Palau Auzit”. Les permutes són un tipus de negociació que es fa quan es té alguna cosa valuosa, com pot ser el rendiment d’una feina amb la que es millora una propietat. Normalment les feien agrupacions familiars i/o d’afinitat. Cal tenir present que encara n’hi havia comunitats religioses mixtes.

Horts a Ripollet, prop de l’aiguabarreig dels rius Sec i Ripoll

El 984 Miranulo, Ingilbert, Virgília i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra al costat del molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades per propietats de Sant Cugat. El 988 Beliardis (dona) i fills donen a Sant Cugat a Saltells a tocar del riu Sec i del molinar d‘Ermenganda.[23]

Coneixem altres dones a la zona de Montcada, com el de Na Mello (Mel), amb propietats a Reixac, Palau Auzit i Santiga, entre les quals, un molí,[24] o el de Na Quixilo o “Chixilo”, filla de Sanla, faber (constructor) que continua amb les obres familiars a partir del 985.[25]

A Ripollet la sèquia Monar es va convertir en claveguera i està desapareguda, tot i que s’han rehabilitat l’edifici de l’antic molí paperer de Can Ginestar o Masachs, com escola-taller i el del molí conegut com “d’en Rata”[26], que actualment és un centre d’interpretació del molí.

Ajuntament (Can Masachs) i molí del Ginestar, al parc del riu de Ripollet, 2025

Al passat no es pot retornar, però cal conèixer-lo per aprendre, de tot el que aquí hem explicat podem treure algunes conclusions:

El món és més equilibrat quan no se sotmet una part important de la població.

L’aigua és un bé comú, la seva gestió s’ha de fer comunitàriament.

L’acumulació excessiva d’uns pocs implica violència, fam, destrucció…

Rio Ripoll al seu pas per Sabadell, 2025

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19/07/25

A qui ha tingut i té cura del bé comú com moltes comunitats de dones


[1] Jordi Bolòs i Josep Nuet (1998). “La sèquia Monar i els Molins del riu Ripoll a Sabadell” (Monografia IV. Ajuntament de Sabadell.

[2] Esther Planas i Alex Portolés (1995). “Sistema hidràulic del riu Ripoll” a Recull històric de Castellar del Vallès.

[3] Antoni Vergès (1987). “Elements hidràulics a l’aigua al riu Ripoll” a: Inventari arqueològic del terme de Castellar. Rev. Plaça Vella, n. 20 (en línia).

[4] Cabré i Pairet, Montserrat (1985). El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, n. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[5] “Castellar del Vallès comunitats agràries del segle X” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera, n. 9

[7] Puig i Ustrell, P., oc., n. 148 i 326

[8] https://fontsaigua.com/2016/05/19/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-a-castellar-del-valles/

[9] Puig i Ustrell, P., oc., n. 36, 39, 43, 51, 55, 72 i 75 (anys 969, 971, 973, 976, 979, 988 i 991)

[10] Sobre les dones del segle X a Sabadell: https://historiasdebellvitge.com/2020/11/27/arraona-sabadell-segle-x-dones-de-jonqueres-i-de-togores/

[11] Alturo i Perucho, J. (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200, n. 24

[12] Baucells, J. et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI, n. 438

[13] Puig i Ustrell, P., oc., n. 104 (1001), 109 i 112 (1003), 113 (1004) i 131 (1010)

[14] Puig i Ustrell, P., oc., n. 180

[15] https://fontsaigua.com/2016/02/04/per-la-vora-del-riu-ripoll-la-sequia-monar-o-rec-monar-de-castellar-i-sabadell/

[16] https://fontsaigua.com/2015/11/21/el-moli-xic-de-sabadell/

[17] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, n. CLVIII

[18] Baucells, J., et al., oc., n.  54, 55 i 66

[19] Baucells, J., et al., oc., n.  1085 i 1140

[20] https://fontsaigua.com/2019/04/01/lantic-moli-vermell-i-el-seu-aqueducte-de-barbera-del-valles/

[21] Mas, Josep oc., n. LXXXIX i CLXVII

[22] Mas, Josep oc., n, MCCXXXIX

[23] Mas, Josep oc., n. CLXXXIX.

[24] Mas, Josep oc., n. CCCXXIV

[25] “Na Chixilo. Una família de constructors de molins” a: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[26] https://fontsaigua.com/2016/06/01/el-moli-den-rata-de-ripollet/

El Pontarró, un bell record a Martorell i al meu cor

Gual del riu Anoia al pas per Martorell, al fons l’església parroquial, 2024

El curs 1988-1989 vaig ser destinada a l’escola d’educació especial “Verge del Pontarró” (avui centre d’educació especial “El Pontarró”) de Martorell. Aquest centre va ser la primera escola pública d’aquestes característiques de Catalunya (1969) i un capdavanter en l’educació integral en aquells temps encara franquistes. Podeu consultar la seva història a la seva web.[1]

Les pors inicials a una activitat professional que encara no havia exercit plenament (l’educació especial a una escola no és el mateix que la que es fa en un centre) s’esbandiren ràpidament amb l’acollida del personal de l’escola: algunes mestres com jo, sí, però, especialment, la resta de personal que no estava de pas, com podíem estar les funcionàries: educadores, logopedes, psicòlegs, psicomotricista, fisio… un personal que, amb algunes mestres vinculades de cap i cos al projecte educatiu del centre, feien d’aquella escola una autèntica llar, on l’alumnat podia millorar la seva autoestima i les seves capacitats d’integració al món.

Van ser quatre anys irregulars en un temps propi vital en el que vaig conèixer al que seria el meu marit, em vaig casar, vaig tenir el meu primer fill biològic i em vaig quedar de nou embarassada. Tot i així, el pas pel Pontarró va marcar la meva trajectòria professional, doncs aprendre amb aquells professionals que es deixaven el cor i la pell per fer el bo i millor per criatures tan diferents i tan especials em va ensenyar, per sempre més, a mirar la situació de l’altre, a escoltar fent-me càrrec del seu desig i de la seva necessitat, a proposar accions per a millorar les seves capacitats, sempre connectant amb la realitat, en definitiva a descentrar-me per atendre el que pot ser útil i adequat per tal d’avançar. El millor que un educador pot fer. I no m’ha anat malament.

Una de les representacions que feiem els companys del Pontarró. 1989-90

Tot el meu currículum posterior es fonamenta en el que vaig aprendre en aquella escola, en com s’ensenyava a llegir rètols amb els tallers de cuina, en els balls i teatres que organitzaven, en la manera de combinar tendresa i fermesa… podria escriure un llibre al respecte, però serà en una altra ocasió, de moment només deixo constància que els serveis i les atencions que es donen en un centre especial són necessaris per a una bona inclusió. Inclusió sí, però amb uns professionals i uns mitjans molt especials.

El Pontarró és un nom que em va agradar des del primer moment, quan encara no sabia que aquella experiència seria per a mi un autèntic pont. És del que representa per a Martorell aquest element de la seva història del que vull parlar, doncs queden ja pocs vestigis. La principal font d’informació que seguiré és la de l’historiador Isidre Clopas, les pàgines citades són del seu llibre.[2]

La capella de la Mare de Déu del Pontarró, mencionada en 1346, era una típica ermita amb la casa dels ermitans al costat i un petit camp de conreu al costat per la manutenció familiar. Estava situada prop del pont de fusta i gual del riu Anoia, una mica més amunt, al camí que anava cap a Montserrat. De fet, el document de 1346 és un acord entre el rector i els prohoms de Martorell a favor d’un veí de Corbera de Llobregat (p. 25).

Goigs a la Mare de Déu del Pontarró del segle XVIII

D’aquesta capella ens queda una bonica reproducció de la imatge gòtica de la marededeu de la Pietat o del Pontarró, ja que l’antiga talla, traslladada en 1863 a la parroquial, va ser incendiada en 1936. Feta per l’artista Joaquim Renart, (Barcelona, 1879-1961), es troba a una fornícula de l’església parroquial de Martorell.

Reproducció de la imatge gòtica a l’església parroquial de Martorell, 2025

El Pontarró deuria ser un petit pont sobre un dels nombrosos torrents que baixaven cap a l’Anoia, com el del Pelegrí o el de Llops, o potser sobre una antiga sèquia medieval.

Junt a l’ermita n’hi havia l’hostal del Pontarró, edificat, segons la data esculpida, el 1745, però potser es va bastir sobre un anterior. En aquest temps trobem documentades la masia de Can Sayas, algunes casetes de planta i pis, l’era del Pedró, utilitzada pels pagesos dels voltants i una creu de terme (1780) en un camp propietat de Maria de Mora vídua de Félix Mora[3] (p. 47-48, 74, 104 i 111). De tot plegat, només queda el record. De la casa Mora, alguns elements al jardí del Museu de l’Enrajolada o d’en Santacana.

Pati del museu Santacana amb elements de cases antigues, 2025

La capella i tot el seu voltant va ser incendiat per l’exercit francès en 1808 després de la derrota del Bruc. L’ermita va ser refeta, però el nou traçat de la carretera de Madrid de 1863 va fer que finalment l’enderroquessin. A aquesta carretera, antic camí Ral de Montserrat, s’accedia des del carrer anomenat, justament, Montserrat, una carretera molt transitada en temps recents, per on ens allunyaven de la ciutat perdent de vista llocs històrics com aquest.

Talús de desmunt al carrer Montserrat, 2025

Clopas diu que el pontarró era llavors damunt el rec o canal del molí paperer d’en Gomis i donava pas al camí Ral de Madrid. Aquest rec va tenir diferents usos industrials, com el d’un antic molí fariner (1607) conegut com “d’en Carmona”, propietat en 1718 de Teresa de Carmona, al que s’afegirà un molí draper o paperer, una serradora de fusta i una farga que en 1840 pertanyien a Francesc Gomis, d’aquí el nom. En 1940 el molí paperer encara funcionava. En 1875 una família de Gelida havia establert un forn de terrissa darrera l’antic hostal (p. 78 i 99). Però aquest rec, d’origen molt antic, devia tenir usos agrícoles i, probablement, per algun molí fariner pre-industrial.

Actualment resta el topònim del “Camí del Pontarró” que, prop del riu Anoia, envolta uns terrenys d’horta molt fèrtils: “l’horta vella”, paral·lel a l’Anoia i al rec del molí paperer, dedicada en 1780 al conreu del cànem, material molt productiu per a diferents artesans i “l’horta nova” o “Salonelles” que limitava amb l’Hostal del Pontarró i el camí Ral de Madrid, davant del cementiri (p. 63).

Horts al camí del Pontarró, 2025

Al segle XIX s’edifica un altre hostal anomenat “d’Alujas” a tocar del carrer de Gomis, amb un terreny amb camp i vinya. Aquest hostal tenia molta clientela, sent el lloc molt transitat, especialment davant les riuades (p. 75).

L’antiga ermita tenia un pou al darrera que va ser tapat el 1942, en fer-se l’escola del carrer Montserrat (p.126). Aquesta escola va ser projectada, com la dels Convents, en 1935, però a causa de la guerra es va fer més tard, actualment és un institut. Aquest era, per tant, l’emplaçament de l’antiga capella del Pontarró. Al carrer Montserrat també n’hi havia una font molt antiga i popular amb un ample abeurador al costat, element indispensable dels traginers i viatgers. Francesc Santacana i Romeu (Martorell, 1883-1936), propietari de la font i de les vinyes properes, cedí part del cabdal d’aigua a la vila (p. 131).

Antiga escola Montserrat, 2025

La font de Santacana era la deu d’aigua potable del rec dels molins, actualment coneguda com la “font del mamut”, ja que va ser descoberta durant unes obres en 1957 junt a un ullal d’ivori. Aquesta antiga conducció d’aigua potable, construïda en pedra i obra,  seguia el traçat de l’antiga carretera de Montserrat on tenia espiralls i tres casetes de control, passava per sota les vies de les estacions i seguia pel subsol fins arribar als molins on n’hi havia una font pública anomenada “del Molí” (p. 120-121 i 135).

Fotos de la desaparescuda font del molí. R. Solé, arxiu rasola

Vives i Tort, a la seva tesis sobre la xarxa viària Llobregat-Foix, ens diu que el monumental pont de Sant Bartomeu (o “del diable”) va perdre part de la seva efectivitat en resultar dificultós per a les carretes, guanyant importància llavors els passos més amples i/o amb barques, com el de Sant Andreu o el del riu Anoia, a l’altra banda de Martorell, és llavors quan el Pontarró esdevé el punt clau. Quan les riuades eren devastadores, per un petit tram de camí vora l’Anoia s’arribava al Pontarró on n’hi havia la cruïlla de camins més importants, la de les tres úniques camins aptes per carruatges: el camí Ral de València que seguia el riu Anoia, cap al Penedès o Tarragona; el del centre o camí Ral d’Aragó que seguia el torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires i l’Alta Segarra i, a l’est, el camí Ral de Montserrat que travessava aquest torrent i el de Llops per seguir, vora el Llobregat, cap a Collbató i/o Manresa i Berga.[4]

L’anomenat «pont del diable» de Martorell, un monument històric difícilment transitable pels carruatges i carretes del segle XVIII, 2024

En definitiva, el Pontarró, tot i ser petit, va ser un enclavament molt necessari per a les comunicacions i un lloc on l’aigua, convenientment canalitzada, ha fonamentat la vida durant segles, talment com la meva petita escola.

Cartell explicatiu a la «font del mamut». R. Solé

No oblidem la importància de les petites coses.

No n’hi ha millor aprenentatge que el que es fa des de els fonaments.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, juliol, 2025.

A la gent del Pontarró, companys i alumnes que mai s’han allunyat del meu record.


[1] https://sites.google.com/xtec.cat/elpontarro/cee-el-pontarr%C3%B3/lescola/hist%C3%B2ria

[2] Isidre Clopas Batlle (1991) Toponímia històrica de Martorell. Ajuntament de Martorell

[3] Aquesta casa senyorial, on durant la Guerra del Francès es reuní La Junta Corregimental, va ser enderrocada en 1930, p. 85

[4] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.