Valldaura del Berguedà, al lloc antigament conegut com “Favar”, és al terme d’Olvan, però més a prop de La Quar. Un lloc de pas entre el Pirineu (on no n’hi havia frontera als primers segles del primer mil·lenni) i la part central del que avui coneixem Catalunya, terra de conquesta. Els senyors de la Portella, fundadors del monestir benedictí de St. Pere de la Portella de La Quar, tenien el domini feudal d’aquestes terres. Sota aquesta casa es fundà una comunitat femenina al lloc de Favar (després Valldaura). Les dues comunitats, nascudes a principis de l’any 1000, seguiran evolucions diferents. Aquí només parlarem del monestir femení de Valldaura.

La reforma del Cister, iniciada per monjos de la Gran Selva (Tolosa) a finals del segle XI, arriba a Catalunya a mitjans del segle XII, promoguda pel senyor de Montcada, instal·lant-se un grup de monjos, alguns dels quals, cavallers, a Valldaura del Vallès (Cerdanyola), tot i que en poc temps passarà a Santes Creus. L’orde, que neix al servei directe del papat, serà una milícia per a les seves creuades internes, contra els considerats heretges.

Els monestirs cistercencs catalans se situen a dues tipus de frontera: la del sud, vinculada a l’expansió de territoris conquerits a l’islam i la del nord, per on entraven moviments cristians considerats herètics per una església que elimina tot el que no sotmet, com els pobres de Lió o els albigenses o “càtars”, en els que les dones eren una part important en la predicació i celebració.

Les primitives comunitats femenines i algunes mixtes, que havien florit i on les abadesses tenien un pes important, comencen en aquest temps de forta implantació feudal a ser assetjades per una església -i una societat- violenta, jeràrquica i patriarcal. Recolzades per famílies nobles (d’on procedeixen moltes de les dones que en formaven part) i amb uns pactes que s’establien de manera consensuada i lliure, es veuran aviat obligades a acollir-se a una regla per a continuar existint, com l’agustina que permetia una vida més activa.

El Cister neix ja amb una forta misogínia. El fundador, Bernat de Claravall, encarrega en 1147 el control de les comunitats femenines que volien acollir-se al Cister, als canonges regulars de St. Agustí. En 1198 una butlla prohibeix l’entrada de dones al Cister. [1] Tot i així, les comunitats femenines floreixen, sigui per pròpia iniciativa, sigui per imposició, com veurem.

El moviment de renovació benedictina del Cister pretenia seguir una vida més ascètica retornant a la feina manual, per això s’instal·laven a les valls aprofitant capelles, conreus i granges existents i adoptant, moltes comunitats femenines, noms que comencen amb “Vall”. Entre 1158 i 1249 es funden els principals monestirs cistercencs femenins a Catalunya. Valldaura, Valldonzella (1237) i Vallsanta (Guimerà) seran les últimes en acollir-se a l’orde.

En 1218 una altra butlla limita el nombre de germanes a les ordes reconegudes prohibint noves fundacions femenines i ordenant que visquin del seu propi treball, malgrat que també imposa la clausura. En aquest temps trobem moltes comunitats de “Deodonades” -beguines en Europa- que atenen malalts, evangelitzen en llengua vernacular o ensenyen a nenes tot vivint del seu treball. Però la imposició del claustre i el control a les comunitats de dones per part de bisbes, rectors i abats mascles, les anirà deixant sense mitjans de vida.

Un bon exemple és el de Valldonzella (Collserola), un cenobi femení donat pel bisbe i els seus canonges en 1226 al Cister, sotmetent el monestir femení a l’abat de Santes Creus i als rectors de les parròquies pertinents. El bisbe podia escollir llavors abadessa i l’abat de Santes Creus imposar la seva disciplina o disposar dels seus béns, mentre que els rectors en recollien els delmes. Amb aquestes condicions, moltes dones de la primera comunitat no continuaran.

En 1231, quan s’edifica la nova capella de Santa Maria de Valldaura que encara avui podem contemplar, els senyors de la Portella demanen la renovació del Cister. En 1237 el Papa aprova l’enviament de germanes del monestir de la Bovera (Guimerà) a tal fi, com solia fer-se. El procés és llarg i dura fins el 1241 quan el bisbe d’Urgell donà el permís. La primera abadessa Centella, rep les primeres monges de Valldaura amb Geralda de Portella al capdavant. Altres famílies nobles de la zona emparentades amb la Portella i/o amb filles a la comunitat, doten el cenobi durant els primers temps. Cal dir que el Cister, des dels monestirs de Poblet i Santes Creus, tenia importants possessions en el Berguedà, una zona de pas, com la Cerdanya, per les pastures i el comerç que el tragí dels ramats generava.

Una dada curiosa és que al patrimoni que ja tenien se li afegeix, en 1243, unes cases a la vila de Berga que havien estat dels Framenors que marxaren. Les comunitats que volien seguir una pobresa total -personal i comunitària- eren llavors sota sospita a l’església, tot i que eren molt populars i recolzades per la Corona d’Aragó. En 1330, quan la meitat de la comunitat de Valldaura es traslladarà a Berga, els framenors retornaran, el que ocasionarà múltiples litigis per un espai que acabarà recloent i tancant a les dones. No serà l’únic conflicte que veurem entre els potents (laics i/o religiosos) pel control territorial, com els que es donaren entre els bisbats d’Urgell i de Vic divisions que, molt probablement, tindrien els seus efectes en la comunitat de dones.

Els trasllats a les ciutats són una constant en les comunitats femenines. La de Valldonzella, en 1269 i per decisió del bisbe, és enviada junt a la porta de St. Antoni, on s’establirà el nou monestir, un lloc d’acollida que comptarà amb la protecció real per poder subsistir malgrat la imposició del claustre. Aquests trasllats forçosos sempre són justificats com a major protecció per a les dones, però si fos així no trobarien tantes reticències per part de les pròpies dones. El cert és que el que es buscava és el control i el tancament, absorbint la gestió i els beneficis del seu patrimoni i de les seves funcions.

En aquest temps (segle XIV) els bisbes van substituint les comunitats de dones que es cuidaven d’ermites i d’hospitals, on s’acollien pelegrins i s’enterraven els morts, pels clergues beneficiaris dels altars que es limitaran a viure dels rèdits. També Valldaura del Berguedà devia ser lloc d’hostatge pels interessos del Cister. Recordem que a la zona es donaren diversos casos d’heretges condemnats, alguns postmortem sent profanades les seves tombes. Les donacions a les ordes admeses, com les dels predicadors o la del Cister, era una manera de fer-se perdonar l’excomunió.

En 1338 el Conseller de Manresa, Jaume Amargós, un dels iniciadors de la sèquia, els ofereix una casa que havia amb capella (Sant Esperit), hospital i horts prop del portal d’Urgell. Però part de la comunitat decideix seguir a Valldaura, marxant l’altra part a Berga on fundà la comunitat de Sta. Maria Magdalena de Montbenet, fora muralles, on el rei els havia concedit l’ús d’un forn de pa i d’un altre per cuinar. Poc després, en 1347 aquesta comunitat es trasllada a l’interior de la vila, a la casa i església de la comanda de Sant Joan, un lloc “més segur” i on la clausura i el control dels rectors serà més rigorós.

En 1398 la comunitat que va quedar a Valldaura, empobrida després de la divisió dels béns i de la pesta, marxa a Manresa a la casa que els havia ofert Jaume Amargós i que ara torna a oferir el seu fill, Bartomeu Amargós, draper (un comerç ric vinculat a la llana). Es torna a donar l’argument de la solitud del lloc i el no poder viure amb la deguda decència. La part de la comunitat que es resistí, claudica després de seixanta anys de litigis i pobresa.

En 1460 els frares de Poblet fan fora a l’abadessa, Margarida Morera que, gràcies als consellers de la ciutat, podrà rebre una compensació per subsistir. Les rendes d’aquest monestir passen a la Seu de Manresa. En 1465 és enderrocat l’edifici i, en compensació, l’ermita de Sant Pau passa al Cister amb els noms de “Sant Pau i Valldaura”. També Sta. magdalena de Montbenet de Berga passa a Poblet.

En 1485 s’amplien i refan les muralles, especialment als sectors coneguts com “Les Barreres” i “Arbonés”, entre el portal d’Urgell i el de Sant Francesc, que havien crescut molt. A l’indret on n’hi havia el convent de Valldaura, molt popular entre la gent que hi vivia s’alça un portal i dues torres, en una de les quals es posa una capelleta a la marededeu. Poc després s’edifica una nova església sota l’advocació de Valldaura que serà derruïda en 1897. Després s’edifica una nova sota l’advocació de la marededeu de la Consolació desapareguda a la Guerra Civil. Actualment n’hi ha una parròquia de Santa Maria de Valldaura al carrer Nou de Valldaura.[2]

Per una altra banda, la imposició definitiva de la clausura després del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert com el de Valldonzella, on es feia posada. La seva implantació va provocar una gran disminució d’aquells «espais de dones» dels segles XI-XIII. Els monestirs dobles que encara perduraven van desaparèixer aleshores. A Catalunya es van perdre catorze de setze monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717, la majoria a finals del segle XV.

Tot i així, les dones no renuncien a viure d’una manera activa la seva espiritualitat, com les que funden convents d’ensenyament o les que s’acullen a la tercera orde franciscana, com va fer la manresana coneguda com “mare Serafina”, vídua, fundadora del convent de germanes caputxines conegut com “Santa Margarida la reial” a Barcelona. Després de nombroses dificultats, aquest convent s’estableix a Manresa, al carrer Talamanca, on va néixer la mare Serafina i prop de l’antic monestir de Valldaura. Aquesta comunitat, recentment desapareguda, conserva a l’edifici els capitells de l’antic claustre de Valldaura d’Olvan, on trobem un espai conegut com “feixa del claustre”.

A les pedres que guarden records de les dones i a qui les recull i les mostra.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez- Miguel. Maig 2025

---

[1] Tot i que la interpretació és pròpia, la majoria de dades sobre el Cister femení i Valldaura són a: Obiols, Montserrat. “El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399). Tesi dirigida per Mª Milagros Rivera, UB, 2005

[2] Sarret i Arbós, Joaquim Història religiosa de Manresa. Vol. IV. Esglésies i convents. Manresa, 1924, “Llibre del convent de Valldaura”, p. 203-207