Les Planes d’Hostoles és un municipi de la zona volcànica de la Garrotxa. Al sud de Besalú i d’Olot, fa de línia divisòria entre Vic i Girona.

El castell d’Hostoles era un dels llocs defensius les Valls d’Hostoles, juntament amb el de Puig-Alder (o Aderer), en una situació privilegiada dalt d’un turó, i el de Colltort. Tot el conjunt és envoltat de riscos i travessat per rius i torrents.

Aquest castells van ser infeudats a Bernat Tallaferro (-1020), pel seu oncle, Miró Bonfill (920-984), comte de Cerdanya, Conflent i Besalú i bisbe de Girona. Els trobem anomenats en 1020, en el testament de Tallaferro que deixà al seu fill gran, Guillem, entre altres llegats a familiars, monestirs i esglésies del seu comtat, diversos castells, entre els que n’hi havia la “Kastellania de Ostoles” amb els “kastellos que dicunt Ostoles et Adeder” iel de “Collotorto”.[1]

El vestigi més clar d’aquest conjunt és el de Puig-Alder, on hi ha l’ermita de Sant Salvador, actualment mig enrunada. D’aquest castell excavat a la roca, queda la base de la torre d’homenatge (abans circular i ara semicircular) i un pou de planta rectangular. L’ermita, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XVII, és la continuació de la capella del castell.

Bernat Tallaferro va esdevenir comte de Besalú el 988, amb la retirada del seu pare, Oliba Cabreta, a l’abadia de Montecassino, dos anys abans de morir. El 1003 esdevindrà comte de Ripoll, amb la renúncia del seu germà, l’abat Oliba (971-1046).

El 1017 Tallaferro va assaltar el monestir benedictí femení de Sant Joan de les abadesses (abans de Ter)  amb una butlla papal que li permetia crear el seu propi bisbat a Besalú. El papa, amb el beneplàcit del bisbe Oliba, va permetre l’expulsió de les germanes i de l’abadessa Ingilberga, germanastra del Tallaferro, anomenant bisbe de Besalú i abat d’una congregació de canonges a Sant Joan de Ter a un altre fill del comte, Guifré, que, amb tan sols setze anys, es va convertir en un bisbe “palatí”, és a dir del papa, no d’una diòcesi.

Recordem que Sant Joan de Ter va esdevenir “de les abadesses” com nominació popular quan aquestes van ser expulsades.

Tallaferro va establir el seu fill-bisbe a l’església del seu castell, infra muros Bisulduno, és a dir, al mateix Besalú, probablement per a controlar millor les rendes que li generarien el bisbat i el monestir a un fill massa jove. Va posar l’església sota les invocacions de Sant Salvador, Santa Maria i la Vera Creu (molt estimades pels templers), deixant perdre les antigues titularitats de Sant Genís i Sant Miquel (pròpies de la romanització franca) que eren amb Miró II de Cerdanya (878-927), pare d’Oliba Cabreta i avi del Tallaferro.

Bernat Tallaferro havia fet testament abans de viatjar a Provença, on va casar, en segones núpcies, el seu primogènit amb Adelaida, filla de Guillem II de Provença. La mort el va sorprendre a la tornada, quan el seu cavall es va ofegar creuant el Roine.[2] Al seu testament disposava que si el seu fill Guifré moria, passés tot el llegat episcopal al seu fill més petit, Enric. Segurament preveia una vida més llarga per a ell mateix i pel seu bisbat quan va redactar el testament.

A la mort del seu pare, Guifré, sense suport, abandonà un bisbat encara sense organitzar i s’instal·là a Sant Joan de Ter, però només fins el 1031, quan va aconseguir un episcopat a Carcassona, on va residir fins la seva mort en 1054.[3]

Tot plegat ens parla de les ambicions i de les lluites internes entre els membres de la mateixa família comtal i els de la pròpia església, ja que el monestir de Sant Joan, després de l’expulsió de les monges, va ser objecte de lluites violentes entre els canonges i altres monestirs benedictins masculins.

Les tres advocacions que va escollir el Tallaferro seran les preferides per les ordes religiós-militars que, com sabem, estaven adscrites directament al papat de Roma. Potser el Tallaferro va ser un precursor d’aquest nou ordre que centralitzaria més el poder i expulsaria a les dones de la història.

Ell va estar de pas, com tothom, però al seu temps, més curt que les seves ambicions, va provocar molta por e inseguretat en unes víctimes que la història ha seguit condemnant durant més d’un mil·lenni.

Tot just ara comencem a alçar una veu que és ja imparable.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-XII-2021

Revisat el 9 de febrer de 2024

A les víctimes de la història que no han estat prou reparades.

---

[1] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 150

[2] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 58

[3] Salrach i Marés, J. M. (2019) “Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan” A: DDAA El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans. Publicacions de la Abadia de Montserrat