Cabrianes és una entitat de Sallent, a una plana del riu Llobregat prop de l’espai d’aiguamolls coneguts com “La Corbatera”.
El pont de Cabrianes, també conegut com el “pont trencat del Llobregat”, està una mica més avall, entre Sallent i St. Fruitós del Bages, al que pertany.
Del primitiu pont romànic del segle XI encara queden alguns vestigis. Es devia refer el segle XIV, i a principis del segle XX es va alçar un de nou, en fer una carretera. Enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939, encara podem veure dos pilars sencers, amb la seva arcada, i un altre pilar mig destruït.
Però El Pont de Cabrianes és el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret. A l’Edat Mitjana ja es coneixia aquest lloc, doncs era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.
Al nucli de El Pont de Cabrianes la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte inicial d’aprofitar el salt d’aigua per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren, a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…, malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.
La casa Gran o mas de la família Bertran va ser venuda als anys 80 i els nous propietaris la van convertir en restaurant. Els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església del mateix nom, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.
Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia trobem la desertització humana i el deteriorament dels edificis, però, si mirem amb atenció, veiem com la natura segueix el seu propi camí i, gràcies a les històries que altres van recollir, podrem sentir les veus que reclamen el nostre re-coneixement.
La imponent església s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera. Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren l’advocació de la que havia estat parroquial antigament, Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII bastida sobre una anterior del segle X, a la que pertanyia el nucli de Pont de Cabrianes.
El pedrís d’Olzinelles apareix documentat el 978 en una butlla papal al bisbe Fruia de Vic sobre les delimitacions de Santa Maria de Manresa. L’ermita, en greu estat d’abandonament, es troba junt al mas del mateix nom. Tot el conjunt amenaça esfondrament tot i ser un bé protegit.
L’església de Sant Jaume d’Olzinelles, com a tal, és documentada el 1086 quan Bernat Bernat empenyora a Folc Amalric la meitat d’un alou que hi tenia. L’altra meitat de l’església, amb la sagrera, terres i vinyes, l’havia donat a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Posteriorment la propietat es repartirà entre aquest monestir i Sant Benet del Bages.
Més avall hi ha el “Pont Vell de Navarcles” conegut com “Pont de la fàbrica vermella”, ja que està al costat d’un recinte industrial arrebossat amb pintura d’aquest color.
Tot i que també està a Sant Fruitós se’l coneix com “de Navarcles” ja que, bàsicament, el van fer, entre finals del segle XVIII i principis del XIX els treballadors d’aquesta fàbrica, majorment navarclins i probablement sobre un anterior, ja que l’antiga fàbrica tèxtil, avui un recinte que allotja diverses indústries, havia estat aixecada sobre les restes d’un antic molí que aprofitava la resclosa del riu. És la història que sovint trobem de l’aprofitament de la força de les aigües. Aquest pont, tot i que també va ser volat per les forces republicanes es va poder reconstruir en 1946. Actualment no es permet el tràfic rodat.
Als documents del segle X apareix un pont mencionat diverses vegades al costat de Navarcles, al Llobregat, el que ens mostra que la referència d’aquest pas és molt antiga i que alguns llocs propers, que actualment quasi són a l’oblit, jugaven un paper important a les xarxes medievals. Aquestes són algunes de les referències[1]:
El 940 una dona, Quintol, ven als esposos Gonderic i Ermessenda dues peces de terra a l’Angle (actual St. Fruitós del Bages), a Montpeità. El 950 aquest matrimoni permuta amb Sala (senyor feudal de la comarca que fundarà, amb la seva família, el monestir de Sant Benet de Bages) terra al mateix lloc de Montpeità per terra que Sala tenia al costat de Sant Iscle (del Bages). En aquest document s’especifiquen les afrontacions: el riu Llobregat a l’est, el pont al sud, Montpeità a l’oest i terra de Quixilo Deodicada al nord.
El 965 i el 966 trobem dues donacions al monestir de Sant Benet (que serà consagrat el 972) d’uns alous a Navarcles, al costat del riu Llobregat, al pont i el 971 dues dones, Eló i Guilla, venen a Sunyer terra al terme de Navarcles al pont al costat del riu Llobregat.
Amb aquestes dades veiem com les dones actuen amb el seu propi nom al segle X i l’antiguitat dels llocs propers, com aquest de Montpeità, al lloc conegut com les Brucardes, entre Sant Fruitós i el Llobregat, un lloc de gran valor històric amb l’ermita de Sant Valentí, associada al mas Brocard, documentat des del segle XII, on es conreava la vinya o les restes trobades a prop del que queda de l’ermita de Sant Onofre que indiquen que aquesta seria la primera església del que s’anomenava la “vila de Sant Benet”.
Una mica més amunt, al lloc conegut com la Vall dels Horts, es troben les ruïnes de Sant Genís, capella documentada des del segle XI, on s’han trobat dues tombes excavades en pedra que deurien ser del segle X aproximadament, i tres forats perforats que podrien haver estat utilitzats com a dipòsits d’aigua. Aquesta ermita pertanyé al monestir de Ripoll el qual tingué conflictes amb el de Sant Benet. El 1685 Sant Genís serà sufragaria de Sant Jaume d’Olzinelles.
I així acabem el nostre recorregut circular per uns terrenys i una història que ens remet a tot el que els humans i la mateixa natura han fet, des-fet i re-fet.
Uns llocs prop del Llobregat, que cal preservar pel millor coneixement de la nostra història.
Als emprenedors que respecten el paisatge i la història
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 2021, revisat i refet en 2025
[1] Tots els documents són de la tesi de 2012 de Joan Salvadó i Montoriol: “El monestir benedictí de Sant Benet del Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles X-XI”. Universitat de Lleida.
TERRA ENDINS 